NO HI HAURÀ MÉS PIULADES AL SUD DE CALIFÒRNIA*

No hi haurà més piulades. Un senyor molt potentat ha pagat a pes d’or, després de setmanes d'incertesa, la compra de l’empresa Twitter i el primer que ha fet ha sigut acomiadar milers de treballadors, perquè -segons he llegit- diu que ha estat obligat a desembutxacar un fotimer de milers de milions de dòlars més dels que havia pensat. Una curiosa filosofia, que ha estat generosament presentada: els paga dos mesos de salari a cadascun.

    Molt noble! Quin gest més bonic! Tan esplèndid, que a casa hem decidit deixar de costat aquesta xarxa. Ens hem esborrat ipso facto! L'amo podrà continuar fent allò que considere amb la seua propietat, però serà sense la nostra col·laboració i participació.

Vaig arribar al món de les piulades [intent infructuós d’adaptació del mot anglosaxó totpoderós tuit] per causa de la Capacitació pedagògica de Valencià, aquell curs obligatori per a esdevenir ensenyant en la Comunitat Valenciana que es va introduir temps enrere i que l’actual govern autonòmic va suprimir. Llàstima, perquè per a molta gent ja de certa edat els requisits tecnològic-informàtics van ser un malson, fins al punt que la majoria vam estar obligats de suplicar orientació externa més jove per part de companys o fins i tot de fills. I en el cas d'Anna, era per qüestions professionals i també familiars: la gent més jove té preferència per aquesta xarxa per damunt del Facebook, que és “de iaios”.

Un dels requisits del costat informàtic van ser les piulades, que es presentaven com a eina còmoda, pràctica, útil per a difondre o compartir continguts.

    El seu encant tenia, és veritat. Recorde que en vaig fer fonamentalment d’autors francesos i de notícies del francés, que centrava la meua unitat didàctica.

Una vegada superat l’escull vaig passar a altres coses, fins que en els últims temps havia recuperat les piulades ocasionals. Amb profunda sorpresa, he constatat que les més populars eren les que estaven en francés i parlaven de llibres, com per exemple de la darrera novetat d’Amélie Nothomb! La més seguida, en canvi, era d’un llibre en valencià: La fallera calavera, encara que sospite que va ser per l’entrada, especialment inspirada: Somnien els morts vivents amb ovelles zombis?

Isabel-Clara Simó / Viq. Commons

Un apunt històric. La postrema piulada ha tingut Isabel-Clara Simó com a protagonista, per causa d’una citació de Rodamots el dia de les Ànimes:

La frase del dia.

Hi ha gent que és incapaç d’estimar els vius i es passa la vida en canvi fent lloances dels morts.

Isabel-Clara Simó (Alcoi 1943-Barcelona 2020)

Una bona manera de concloure una relació.

* En homenatge a una cançó molt popular en la nostra jovenesa, obra d'Albert Hammond.

SOMIEN ELS MORTS VIVENTS AMB OVELLES ZOMBIS?

Vaig veure la novel·la La fallera calavera* en una llibreria de vell d’Alacant i no ho vaig dubtar, encara que sí que vaig reflexionar al voltant de l’ou o la gallina; és a dir, si primer va ser el joc de cartes o el relat. No ho sabia, però de seguida l’enigma filosòfic va quedar resolt atés que s’explica a la contratapa: primer va ser el joc.

Semblava que la cosa anava

de broma, però abans de començar la lectura ja sabia que no seria així perquè l’edició està a càrrec de Joan Carles Girbés i Xavi Sarrià. Mentre del primer poc conec, del segon he llegit i he treballat a classe les Històries del paradís, un llibre dur, fort, cru, que fa una metàfora rere altra del món en què vivim. Totes negres, evidentment.

Una companya em va avisar que el llibre és divertit, i en efecte així és, però en una de les primeres pàgines ix l’expressió obrint pas, que ens retorna a Sarrià i anticipa el que trobem: una història simpàtica, amb una càrrega social imponent i in crescendo. L’autor, Enric Aguilar, amb el suport de les magnífiques il·lustracions d’Esther Méndez, fa una crítica, una rifara, una ironia metafísica, del temps de l’alcaldessa de València, dels governs del PP a la Generalitat Valenciana i també de Canal 9 i la seua suposada pluralitat.

Enric Aguilar i Xavi Castillo / Foto: denia.com

Una història de zombis,
al gust de la joventut d’aquest segle, però amb un món modificat: de la capital del cap i casal idíl·lica que ha creat l’alcaldessa al cantó Alacant independent, que s’ha aconseguit materialitzar. Apareix, evidentment, una fallera cadavèrica, al costat d’altres personatges estrafolaris com el rei Jaume I amb el seu cavall, la Delicada de la llegenda de Gandia i una Bellea del Foc surrealista, que també té el seu protagonisme.

I no falta Joan Monleón versió mort vivent ni tampoc les seues monleonetes ni les típiques cançonetes. Un volum molt interessant, hiperbòlic en la presentació d’una època, d’un temps on les coses eren d’una manera molt concreta.

Ara, cal descobrir el joc de cartes, la qual cosa arribarà aviat!