NAUFRAGI DES DEL SALT

És una caiguda, com un naufragi sobtat, a l’estil del Titànic, més o menys voluntària, però que metaforitza els entrebancs de la vida, els quals de vegades ens condueixen a un atzucac tristament definitiu. Més o menys, així arranca Després del salt, la segona i nova novel·la de Natàlia Gisbert Abad, igualment sota l’aval d’un guardó, en aquest cas l’Enric Valor de narrativa i més recentment com a la millor publicació negra en valencià.

Resulta més bé complicat comentar

un llibre de lladres i serenos sense contar que l’assassí és el majordom, encara que tinc una certa experiència perquè així ho feia amb els meus alumnes: si vols detalls, ves de cap al llibre. Si Vi i veritas va ser una descoberta, Després del salt -en minúscula, la qual cosa té el seu punt- és una confirmació i alhora una promesa. Confirma que el debut no va ser una casualitat i promet noves sorpreses. Sí, sorpreses: cada llibre és una aventura.

Com s’explica en la contraportada, una dona es precipita des del Salt -o siga, fa un salt-, la qual cosa mata a la família (“impotència absoluta i definitiva”), com normalment ocorre amb els suïcidis, encara que la incrèdula germana posa en marxa una investigació paral·lela o complementària a la policial. Per cert, retrobem una vella coneguda, la comissària Maia Serra, cap de la Policia Nacional en Alcoi*. Tot açò obre un ventall d’intrigues, històries fosques i dolentes, crims, relats encreuats passats i presents, com també de sorpreses i girs argumentals que deixen expectant el lector fins que s’arriba a la conclusió, una conclusió lluny d’allò que podries haver pensat.

Personatges quotidians, de la

Zona Alta d’Alcoi, metges, psicòlegs i psiquiatres, policies poc amables, dolents maquiavèl·lics, misèries individuals… De tot es pot trobar en dues-centes i poques pàgines, encara que denses, amb descripcions i reflexions que cal assolir. El llenguatge, com ja succeïa en Vi i veritas, és dens, contundent, amb profusió de cultismes o mots lluny del valencià comú. Un devessall de paraules. L’autora, per cert, fuig d’utilitzar xorro, com fem el comú dels alcoians, i opta per caiguda (“la caiguda lliure de l’aigua davall dels rajos del sol”) o cascada, encara que el col·loquialisme figura en el DNV -però no en Optimot. I expressions: “testimoniances alienes de decisions errònies”, “nàufrags de les seues circumstàncies”, “l’oblit oblidat d’algú a qui ningú va estimar bé”...

Diuen que la segona obra consolida un creador, que darrere una meravella, fruit d’un enginy acumulat, és complicat esbrinar una segona. No és aquest el cas, com fàcilment es pot comprovar amb la lectura, tan recomanable o més que la primera.

Gaudiu-la!

* https://elblogdemarioc.blogspot.com/2021/12/lobscura-veritat-del-vi.html

LA SÍNDROME HOMER SIMPSON

Allò que li passa al protagonista de

La tortuga que volia ser llebre, de Pasqual Alapont, és el que normalment anomene La síndrome Homer Simpson. No per la maduresa inexistent del personatge de ficció, sinó més aïna pel sofà, la tele, el sedentarisme, les llepolies i l’absència de qualsevol activitat física. Tot això, com ocorre en la novel·leta, condueix cap a índexs desgavellats de colesterol, sucre, triglicèrids, etc. Una conseqüència que tots més o menys coneixem.

Amb aquesta premissa bàsica, l’autor ens porta cap al món de l'esport contemporani: eixir, caminar, un pas rere l’altre, conéixer gent, arrencar a córrer… Trobar-se millor, a la fi, físicament i espiritual. En canvi, el pobret colesterol perd potència, ha ha ha.

En una segona part, ens trasllada cap a una cara dolenta de la pràctica esportiva: no tothom pot fer una marató, i el preu d'intentar-ho sense la capacitat necessària potser molt elevat. Això succeeix al llibre i també a la vida real (en la primera mitja marató que vaig córrer a Santa Pola va morir un participant). Que un altre pot córrer 42 quilòmetres a 5 minuts cadascun? Perfecte, encara que sempre n’hi haurà un que ho farà en 4,30. No té límit.

Jo no vaig poder fer una marató. i em feia

H. Simpson / Viquimèdia Commons

molt goig. Quan era possible, el temps necessari per a entrenar no estava al meu abast; més tard, les seqüeles de la COVID no ho han permès. Tal vegada serà en la següent metempsicosi.

Així que m’he quedat amb el bon sabor de boca de diverses mitges, ben preparades i amb bones finalitzacions, la qual cosa vol dir concloure amb certa normalitat. Significa que vaig pujar al pòdium? Ni de lluny. Vol dir que després estava fatigat però res més. Es deixaven sentir els 900 quilòmetres de preparació dels quatre mesos precedents. Pel que toca a Pere, el protagonista del llibre, al final assumeix la lliçó i endavant.

Un exemple més que interessant de les col·leccions de Llegir en Valencià, de Bromera, en aquest cas amb un rerefons d’hàbits de vida saludables.

SÍ, LA VIDA ÉS AIXÍ, CARLOTA

L’expressiva prosa de Gemma Lienas es

Gemma Lienas / Viquipèdia

deixa veure com de costum en Així és la vida, Carlota, una novel·la de 1989, publicada en la col·lecció L’odissea, d’Editorial Empúries, que continua les aventures o més bé els contratemps iniciats en Cul de Sac, i que a la vegada deixa oberta la porta a futurs esdeveniments.

Sí, Carlota, així és la vida. Així és la realitat al marge dels contes, encara que en la separació dels pares aquesta harmonia no és la que estem acostumats a veure. Més aïna al contrari; però cal assenyalar que en 1989 les coses no eren com ara, o almenys no ho semblaven.

El relat, de 140 pàgines, té un caràcter eminentment juvenil i destinat a un públic que cursa l’actual ESO, que, per tant, té entre tretze i setze anys. Hi trobem les tribulacions d’una jove d’aquesta edat que, com tothom, té dificultats amb una matèria, en aquest cas la llengua, la qual cosa vol dir Lengua Española. Això no deixa de ser curiós, com tampoc que en Vall d’Aran jo fora el profe de Caste…

Tanmateix, hi ha un drama, que ve del relat precedent. Ramon ha tingut un greu accident amb la moto, s’ha obert el cap i està a l’UCI, amb reduïdes perspectives de supervivència. Carlota està per ell i va a visitar-lo amb les amigues, però quan aquest recobra

Portada de les primeres edicions

el sentit no se’n recorda d’ella. Por importa, perquè al final, mentre Ramon es recupera i deixa l’hospital, la xica ha conegut el Jordi, un xic de la classe, qui li explica les anàlisis sintàctics i, com qui no vol, li roba el cor.

Al final acaben eixint junts, després d’una memorable jornada, on Carlota té la primera regla, li fan una gran festa d’aniversari al nou pis de la mare i es fa els primers petons de veritat amb el Jordi. La vida segueix.

El relat ens apropa també a una realitat, almenys d’aquell temps, perquè en els més de trenta anys transcorreguts la societat ha fet un canvi radical. Es tracta de la mare, que marxa i deixa l’home i els fills, la qual cosa no es acceptada ni per la família ni pel conjunt de la societat. Sembla que era i és un privilegi masclista.

Ah! També hi ha una lectura escolar. Ramon repetia els cursos un rere l’altre i s’havia convertit en el camell del centre escolar, per la qual cosa es pot entendre que l’accident amb la moto té un cert component de càstig diví, com també de moralitat pel que fa al concepte de les motos i les drogues entre els jóvens. Un món que potser atractiu, però que té riscos. De vegades massa elevats.

SOMIEN ELS MORTS VIVENTS AMB OVELLES ZOMBIS?

Vaig veure la novel·la La fallera calavera* en una llibreria de vell d’Alacant i no ho vaig dubtar, encara que sí que vaig reflexionar al voltant de l’ou o la gallina; és a dir, si primer va ser el joc de cartes o el relat. No ho sabia, però de seguida l’enigma filosòfic va quedar resolt atés que s’explica a la contratapa: primer va ser el joc.

Semblava que la cosa anava

de broma, però abans de començar la lectura ja sabia que no seria així perquè l’edició està a càrrec de Joan Carles Girbés i Xavi Sarrià. Mentre del primer poc conec, del segon he llegit i he treballat a classe les Històries del paradís, un llibre dur, fort, cru, que fa una metàfora rere altra del món en què vivim. Totes negres, evidentment.

Una companya em va avisar que el llibre és divertit, i en efecte així és, però en una de les primeres pàgines ix l’expressió obrint pas, que ens retorna a Sarrià i anticipa el que trobem: una història simpàtica, amb una càrrega social imponent i in crescendo. L’autor, Enric Aguilar, amb el suport de les magnífiques il·lustracions d’Esther Méndez, fa una crítica, una rifara, una ironia metafísica, del temps de l’alcaldessa de València, dels governs del PP a la Generalitat Valenciana i també de Canal 9 i la seua suposada pluralitat.

Enric Aguilar i Xavi Castillo / Foto: denia.com

Una història de zombis,
al gust de la joventut d’aquest segle, però amb un món modificat: de la capital del cap i casal idíl·lica que ha creat l’alcaldessa al cantó Alacant independent, que s’ha aconseguit materialitzar. Apareix, evidentment, una fallera cadavèrica, al costat d’altres personatges estrafolaris com el rei Jaume I amb el seu cavall, la Delicada de la llegenda de Gandia i una Bellea del Foc surrealista, que també té el seu protagonisme.

I no falta Joan Monleón versió mort vivent ni tampoc les seues monleonetes ni les típiques cançonetes. Un volum molt interessant, hiperbòlic en la presentació d’una època, d’un temps on les coses eren d’una manera molt concreta.

Ara, cal descobrir el joc de cartes, la qual cosa arribarà aviat!

EL TRIANGLE ROSA O LA REALITAT DE LA VIDA

Els llibres tenen la virtut d’obrir reflexions al voltant de coses que hem viscut o hem aprés, i de vegades ens traslladen a realitats més o menys properes. Així, El triangle rosa -Silvestre Vilaplana, Bromera, 2006- ens retrotrau a la famosíssima llei franquista de Vagos i Maleantes, que s’ha vinculat darrerament a l'ordenança de mendicitat que ha aprovat l’ajuntament d’Alacant. No pots deixar de costat que cada dia en passar pel centre de camí a la faena veus a persones que, en efecte, demanen diners als vianants o han dormit i viuen a sota del forat d’un caixer automàtic o en un racó del jardí de l’avinguda General Marvà. Multar a aquesta gent? És la solució que pertoca? Costa de comprendre.

Unes quantes pàgines més endavant, he ensopegat amb el Silvestre Vilaplana experimentat professor, al moment on explica les notes dels alumnes, des de la perspectiva dels estudiants i contraposada amb la realitat: “el de física m’ha suspés i quasi tenia un cinc (realitat: té un tres i mig de mitjana)...”, en un context d’ambientació molt real d’allò que suposa un centre educatiu de secundària contemporani, i que l'escriptor coneix i trasllada com ningú!

Silvestre Vilaplana / Bromera Lletres

I, en tercer lloc, el símbol del triangle rosa, que no ho coneixia o ho havia oblidat. La identificació dels jueus als camps d’extermini nazis era sabuda, però no aquella dels homosexuals o “maricons”, invertits, desviats, etc., que són les denominacions habituals en aquells temps… i desgraciadament també sembla que en els actuals, encara que això pensàvem que estava superat.

El protagonista, Dani, viu la descoberta de la seua personalitat, de la seua identitat, amb tots els dubtes i les preocupacions que això comporta. Unes reflexions molt acurades i descriptives -i també profundes- al llarg de gairebé cent cinquanta intenses pàgines: “No pense tolerar mai triangles rosa que vulguen humiliar-me”, afirma al final.

Un llibre del qual m'havien parlat alumnes ací i allà, amb positives vibracions, que ara s’han confirmat amb escreix, per la història, per les reflexions i per allò que sempre aporta una publicació, és a dir, la feina d’un escriptor: coneixements, debats interiors, noves perspectives al voltant d’allò que pensaves. En aquest cas, com a mostra, una informació que desconeixia al voltant de Judy Garland -la del Màgic d’Oz-, el seu soterrament i l’arc de Sant Martí.

Un llibre allunyat de les novel·les lleugeres que de vegades llegim i gaudim als instituts. Una meditació intensa d’una situació que marca l’adolescència de moltes persones i les relacions amb el seu entorn personal.

I tot amb el segell personal de l'autor, professor i mestre d'escriptors.

PD. Adjunte un xicotet vídeo de la web de Bromera on una jove, Laia, explica el seu punt de vista de la novel·la. Molt interessant i complementari!

https://bromera.com/educacio/espurna/4112-el-triangle-rosa-9788490267288.html

COM TENIR DOTZE O TRETZE ANYS I NO PAGAR AMB LA PELL

De les dificultats de tenir dotze o tretze anys, de tirar endavant al final de cada dia. D’això va la novel·la No sé si vull un nòvio o un gos, un original títol per a fer una descripció entre real i fantasiosa dels temps de la primera adolescència, del pas de la infantesa als esbossos de la joventut. Per cert, hi ha un gos; li diuen Pet.

    Obra de la sabadellenca Glòria Marín i editada el 2015 per Animallibres en la col·lecció l’isard, aquesta novel·leta, dirigida evidentment a un públic entre infantil i juvenil, però també apta pels adults, es presenta en forma del diari d’una jove, l’Alba, on no sols expressa la quotidianitat sinó que també escriu relats, amb un rerefons personal o familiar i carregats d’imaginació.

El llibre parla del pas de l’escola a l’institut, de les relacions amb els pares i, especialment, de les dificultats de tracte amb els germans majors, xic i xica i bessons, en aquest cas; de l’ambient en el centre, de les classes, els professors, el pati i les relacions amb les amigues i amb els xics. Parla de la vida i també de la mort, perquè els iaios o avis, que tant se val, normalment moren abans que els pares i que els nets; així, per a molts xiquets/adolescents, la desaparició d’un d’ells és el primer contacte amb la mort.

Aquest és un apartat molt important del text, on s’analitzen les repercussions de la mort d’algú i com cadascú i la vida en general continua endavant. Per als infants, això suposa una descoberta del món, de la recomposició de les coses i fins i tot de les relacions entre els membres de la família.

Al costat de diferents temes i arguments, trobem fins i tot una mostra de masclisme entre persones d’aquesta edat, d’actituds despectives cap a les xiques per part de gallets de l’institut, si bé en aquest cas la conclusió és raonable i positiva: la jove afectada se n’adona a temps del que passa i talla la relació, amb la conseqüent reacció indiferent i riallera del mascle masclista.

En conclusió, cent-díhuit pàgines que sota l’aparença d’un diari ingenu i informal ens endinsa en el món dels preadolescents, les seues inquetuts, les seues vivències i la manera que tenen de veure el món.

PD. La protagonista l’Alba recorda amb nitidesa l’heroïna del Mecanoscrit del segon origen, en aquest cas una jove que es veu obligada a madurar d’un dia per l’altre.

LA NIT DE WENDY O EL CODI DA VINCI A LA CATALANA

Lectura juvenil amena i agradable  -un polar, a dir dels francesos- amb una poli a la catalana, inversemblant, però que se’n surt de totes les malifetes dels brètols, per impossible que semble. Andreu Martín, un veterà expert en les novel·les de lladres i serenos, ens ofereix una història que sembla una versió autòctona de l’astronòmic èxit mundial que va ser El codi Da Vinci, de Dan Brown, que fins i tot està referenciada al text.

L’obra La nit que Wendy va aprendre a volar és xicoteta, es llig en un no-res, i les concomitàncies amb l’esmentada obra es refereixen al temps, perquè l’acció és ininterrompuda i tot transcorre en una nit, gairebé com en una tragèdia grega; a l’ambientació, amb els maçons -anomenats en català paletes- els il·luminati, “l’ull de Déu”, les societats secretes; al dolentíssim, el professor Marc Asín, que també és un setciències apassionat de la història que recorre al crim per trobar l’objecte dels seus desitjos; i també al protagonista, en aquest cas una valenta xica jove, la Wendy Aguilar, dels Mossos d’Esquadra, amb l’acompanyament de dos inspectors experimentats i amb molta cultura, l’Andrea i el Llorenç, que en conjunt fan el paper que en el cinema va immortalitzar l’actor Tom Hanks amb el suport d’Audrey Tautou. L’acció no és a París, sinó a Barcelona i els seus voltants, però poc importa.

En conjunt, una novel·la negra curta, que passa com un llamp en una tronada d’estiu o com un estel fugaç, un meteor igni que esclata amb celeritat, i que deixa un gran regust d’aventura amb pinzellades culturals, socials i urbanístiques. Una interessant proposta, ben acceptada vist el fet que hi ha hagut fins a tres novel·les més.

La nit que la Wendy va aprendre a volar.

No obstant això, la novel·la arranca com qualsevol història romàntica. La parella policial n’està enamorada, però xic coneix xica nova, la espaterrant inspectora Andrea, i trenca amb la d’ara, que és la Wendy. Així que mentrestant trenquen amb les seues sirenes la calma de la nit barcelonina, Roger Dueso fica metafòricament a la porta a la seua enamorada, just abans de trobar-se amb un mort, un cadàver de la societat benestant catalana, en una casa que sembla un palau modernista.

Mentre Roger entra a la casa i comença el treball, Wendy detecta a fora, entre els curiosos, una noia, la Mom, que s’escapoleix i ella li va al darrere: l’enxampa al metro, entre les vies, mentre el tren passa pel costat. Totes dues salven la vida pels pèls. Els brètols entren en acció i segresten la Wendy, que acaba al fons del mar, nugada a un aparell; la policia se’n surt de miracle i també veu com la Mom cau des d’un cinqué pis, encara que també se’n surt: és una altra heroïna supervivent com i quan siga.

Al final, apareix també el dolentíssim, el professor Marc Asín, que mata a qualsevol amb l’objectiu d’aconseguir “L’ull de Déu”, una joia valuossíssima amb una càrrega d’història molt important, en la línia, com hem dit al principi, d’El codi Da Vinci. L’inici, el desenvolupament i la conclusió són semblants, encara que a la novel·la internacionalment coneguda no hi ha història d’amor entre els protagonistes; de fet, Roger ho intenta amb l’Andrea, però no queda clara quina serà la continuació.

Juliol/Agost 2021