Sabeu quin és el dia de l’any que menys es fuma? I el que més esforç es fa? L’1 de gener, per allò dels bons propòsits de l’any nou, que després tornen al lloc que els pertoca, a poc a poc o abruptament, segons casos. D’això, de Bons propòsits, però en majúscula, va el llibre de Gemma Pasqual i Escrivà, de la col·lecció Llegir en Valencià, en aquest cas per a estimar-nos, editat per la Fundació Bromera el juny de 2023.
Amor propi és el lema base de la publicació, que en cinquanta fulles, ni una més ni una menys, esbossa tot un tractat de com és una persona, com es veu ella mateixa i com la veu la resta del món, o més precisament encara, com li diu que la voldria veure. Una qüestió espinosa, que pot fer referència al pes i al volum -com és el cas- o a la indumentària, l’alçada de la persona en qüestió… Fins i tot a la feina, als ingressos, a la cilindrada del cotxe, etc.
Una contundència de mestra a l’hora de presentar la realitat de la vida, com el carro del supermercat o, més encara, la taula dels “tarats i desparellats” en la boda, sense deixar de costat el tema dels temples contemporanis del cos: els gimnasos, on qualsevulla que no entre en la perfecció dels cànons estètics grecs -o siga, la immensa majoria- es pot sentir fora de lloc. Ah! A Alcoi, acaben d’obrir-ne dos de grans dimensions i fins i tot un té els aparells de tortura o gimnàstica, segons els mire, a la vora d’una gran escaparata en una de les voravies més transitades de la ciutat. Em sembla molt proper a l’escopofília…
Si teniu oportunitat, us el recomane. Es llegeix en un quart d’hora llarg i s’assaboreix molt de temps, com el conjunt de la literatura de l’autora! Per cert, a la protagonista li diuen Marieta, però tots podem posar el nostre nom, per algun motiu.
P. D. Jo també he fet el bon propòsit d’aprendre anglés, encara que no sé si durarà molt!
La tortuga que volia ser llebre, de Pasqual Alapont, és el que normalment anomene La síndrome Homer Simpson. No per la maduresa inexistent del personatge de ficció, sinó més aïna pel sofà, la tele, el sedentarisme, les llepolies i l’absència de qualsevol activitat física. Tot això, com ocorre en la novel·leta, condueix cap a índexs desgavellats de colesterol, sucre, triglicèrids, etc. Una conseqüència que tots més o menys coneixem.
Amb aquesta premissa bàsica, l’autor ens porta cap al món de l'esport contemporani: eixir, caminar, un pas rere l’altre, conéixer gent, arrencar a córrer… Trobar-se millor, a la fi, físicament i espiritual. En canvi, el pobret colesterol perd potència, ha ha ha.
En una segona part, ens trasllada cap a una cara dolenta de la pràctica esportiva: no tothom pot fer una marató, i el preu d'intentar-ho sense la capacitat necessària potser molt elevat. Això succeeix al llibre i també a la vida real (en la primera mitja marató que vaig córrer a Santa Pola va morir un participant). Que un altre pot córrer 42 quilòmetres a 5 minuts cadascun? Perfecte, encara que sempre n’hi haurà un que ho farà en 4,30. No té límit.
Jo no vaig poder fer una marató. i em feia
H. Simpson / Viquimèdia Commons
molt goig. Quan era possible, el temps necessari per a entrenar no estava al meu abast; més tard, les seqüeles de la COVID no ho han permès. Tal vegada serà en la següent metempsicosi.
Així que m’he quedat amb el bon sabor de boca de diverses mitges, ben preparades i amb bones finalitzacions, la qual cosa vol dir concloure amb certa normalitat. Significa que vaig pujar al pòdium? Ni de lluny. Vol dir que després estava fatigat però res més. Es deixaven sentir els 900 quilòmetres de preparació dels quatre mesos precedents. Pel que toca a Pere, el protagonista del llibre, al final assumeix la lliçó i endavant.
Un exemple més que interessant de les col·leccions de Llegir en Valencià, de Bromera, en aquest cas amb un rerefons d’hàbits de vida saludables.
És una bona comparació -com un ciri al final d'una processó- la que l'escriptora Lourdes Toledo fa en Un pa davall del braç, llibre que tanca la col·lecció 2024 de Bromera de Llegir en valencià sense por, aquesta vegada sense por a la desocupació laboral. La valore positivament perquè està cap al
final del llibre -i de la sèrie d'enguany, per descomptat-, però també perquè explica una situació, un sentiment d'impotència davant del drama que suposa la manca progressiva de feina.
La protagonista/heroïna, Diana, en pocs dies es queda sense parella, descobreix que està embarassada i la fan fora de la feina. "Una decisió política", es comenta al llibre. "Totes les decisions són polítiques", afegeix. Aquest és un món que Lourdes, com a periodista -i també professora i escriptora-, coneix molt bé: els professionals de la ploma ens hem hagut de reciclar cap a altres indrets, altres ocupacions, altres feines, altres objectius.
Hi ha persones més afortunades, que es troben al lloc adequat en el moment oportú, però el que he vist aquests darrers anys em demostra que açò del reciclatge laboral és més complicat del que sembla. Més encara si eres periodista sense feina, i amb una diana al ventre; hi ha atur i estalvis... que desgraciadament tendeixen a esgotar-se. No conte més perquè les 58 pàgines del llibre es devoren en una estoneta de no res i cal gaudir-les sense conéixer si l'assassí és el majordom.
L'ocupació laboral ho porta tot, des del menjar i l'habitatge -encara que ara per ara això no siga així- fins a les relacions amb l'entorn, amb els amics que prosperen o que simplement consoliden la seua vida personal i professional. Quan aquest element primordial de l'equació falla, l'univers tremola, i arribes a sentir-te com un ciri al final de la processó.
de Llegir en valencià sense por, al drama de l'habitatge, així com a la caiguda de l'immobiliari que va patir Espanya i la Comunitat Valenciana de manera molt accentuada. He escrit va patir, encara que caldria esmentar pateix, perquè les conseqüències de tot allò encara es deixen sentir i ho faran durant molts anys, dècades segurament.
Una casa als afores aporta en algunes pinzellades un retrat acurat de la catàstrofe de la construcció, afegida a la caiguda, tant espiritual com física, dels nuclis vells de moltes ciutats. D'això en Alcoi en sabem molt: els periodistes d'aquesta ciutat ens hem doctorat en enrunaments de cases, en drames humans, que normalment afecten els
Cartell publicitari / A. Candela
més dèbils.
Aquest volum de Bromera conta una història molt interessant i dramàtica -que recomane vivament descobrir- amb aquesta ambientació. Els dolents, sempre ho són i cada vegada més, fins al punt d'aprofitar-se de la ruïna dels més indefensos per a guanyar més cacaus i gaudir de la vida, de la dolce far niente.
No puc deixar de costat que les coses no han canviat gens ni mica des de 2008. Precisament, aquest estiu es poden veure en Benidorm cartells publicitaris d'un símbol d'aquella època com es l'edifici Intempo, on ara es poden comprar habitatges... a l'abast d'una elit sempre afortunada.
La por absoluta, aquella que no es pot concretar, aïllar, definir en una entrada de diccionari, pense que la va expressar H. P. Lovecraft millor que ningú, encara que per al que ens ocupa avui, Sheridan Le Fanu i la seua Carmilla*, serien més
apropiats. L'americà és el gran mestre absolut del terror ancestral, indefinible, que ens emblanquina els cabells en una mil·lèssima de segon sense saber per què, per res en concret; l'irlandés, ficciona sobre vampirs, creatures mítiques o també reals -uns quants casos ens conta la història de la humanitat-, éssers o súcubs misteriosos, res a veure amb les fantasies d'anar per casa de les Rondalles d'Enric Valor. Literatura per a adults formats, com posava en algunes pel·lícules en el temps de la censura, sobretot pel que feia al cinema d'art i assaig.
Quina entrada en matèria! Uau... Disquisicions de vacances per a arribar a La rialla de la Hiena, una de les darreres propostes de Llegir en valencià sense por, en aquesta ocasió sense por a l'envelliment. Molta literatura d'aquest tema i també cinema, és clar. L'obra de la vila-realenca Anna Moner, amb nombrosa càrrega literària al darrere, aporta un cas singular valencià de literatura de terror, en el més pur sentit de la tradició victoriana.
La por que descarrega els esfínters, deixa els cabells blancs i es menja la pròpia voluntat... Va de vampirs o de fantasmes o de súcubs, com deia al principi... Val més arramblar la novel·leta de la col·lecció de Bromera i perdre una estoneta. Una lectura a gaudir, amb una ambientació espectacular i una moralitat
Anna Moner / Bromera
que no cal deixar de costat: la vida segueix i cal assumir que un dia les forces ja no són les mateixes, a la pell li costa estar fresca i ens trobem plecs on abans tot era llis. Aquesta obra va dels excessos ignominiosos que podem fer per causa d'aquesta situació. Convé no perdre-ho de vista, perquè tard o d'hora, tots hi arribarem!
*Aquest autor i novel·la són herència d'un altre llibre, lectures que condueixen a lectures: Llibres tacats de sang, de Silvestre Vilaplana, igualment recomanable -i també maleït!-, més que res ara que som al centre de la canícula.
de secundària amb escasses coneixences de la realitat actual; la meua era molt antiga, d'una altra època en tots els aspectes. Si alguna cosa he aprés en aquest temps és que la missió més difícil és la que tenen les orientadores -que normalment, són dones-, i cal tindre un esperit molt potent per a resistir un dia a dia atapeït de situacions com aquella de Marta, la protagonista de La soledat, un text de Carme Cardona.
Aquest volum de la col·lecció de Bromera Llegir en valencià sense por, aquesta vegada sense por a l'aïllament, està proposat evidentment per una docent d'institut. I dic evidentment perquè mostra una coneixença exhaustiva de la realitat quotidiana als centres, confrontats a problemes com els que explica, paraula per paraula. Aïllament, evidentment, una altra vegada aquest terme, actituds d'escoleta infantil en batxillerat i fins i tot -no ho creureu mai- en la universitat. És així: els docents universitaris també estan confrontats amb la realitat contemporània.
A la protagonista, que ha viscut una tragèdia familiar molt grossa, li passen moltes coses, per malaltia i per incomprensió del món que l'envolta, sobretot dels seus companys i les seues amigues teòriques, la qual cosa agreuja els problemes. Li diuen Marta, però qualsevol orientadora pedagògica podria utilitzar cinquanta noms més, com a poc.
Un text molt dur, dels que fa mal al cor, però que també ens mostra un exemple de superació, contra tot i contra tots. És la cara dolenta de la nostra societat, tot i que també té aspectes positius!
en poques pàgines per la història contemporània valenciana: trons, rellamps, pantanades i altres desastres. I ho fa amb l'habilitat d'encaixar els desastres amb la trajectòria vital de la protagonista, que, per cert, té l'adient nom de Bàrbara, patrona dels explosius.
Al mateix temps que l'heroïna de la novel·la, cadascun dels lectors pot harmonitzar les calamitats col·lectives amb la seua vida particular. Jo mateix, per exemple, el 20 d'octubre del 82, funest dia del trencament del pantà de Tous, era a Alacant; feia unes setmanes que havia conclós la carrera de Filologia Hispànica i arreplegava el pis de La Goteta perquè me n'anava a la mili... Sí, coses que llavors passaven.
D'aquest volum de Llegir en Valencià sense por jo destacaria el vocabulari molt particular que utilitza l'autor, amb expressions de vegades de l'any de la picor, com partera, primerenca o comare, al costat d'altres desconegudes per a mi: rodar el colomer, ésser gat de pallissa o a la cantalleta, entre d'altres,
Urbà Lozano / Viquipèdia
En conseqüència, Que vinguen tronades, d'Urbà Lozano, ens aporta una altra joia de la col·lecció de Bromera, en aquest cas amb algú que té por de les tronades... i de tot en general. Àdhuc, de les gallines amb sabates, com sarcàsticament li deia el seu pare!
Addenda. Acabe aquest llibre i arranque un clàssic de l'estiu: R. J. Stine, el mestre de la literatura terrorífica juvenil. Méfiez-vous des abeilles! (Desconfieu de les abelles!, en traducció de l'autor), i la temàtica és la mateixa que tractava Lozano
Cartell de la pel·lícula de 1958
a la seua publicació. Hi ha fins a expressions coincidents de por a les coses.
No obstant això, Stine va per un altre costat i pràcticament copia el relat de ciència-ficció de George LaangelanLa mosca, que es va convertir en un gran èxit cinematogràfic en 1958. És aquella on es fa una transmutació del tipus de la sèrie Star Trek, però una mosca es fica pel mig i complica l'assumpte. Va ser un mite en un temps i, ara, en realitat en 1994, el senyor Stine va aprofitar la idea, encara que amb abelles... Un llibre també recomanable, tot i que només siga per la descripció que fa de la vida dins d'un rusc!
És la soledat, l'aïllament, un dels grans mals de la societat contemporània? Possiblement. Hi ha solituds esdevingudes, com aquelles de les persones majors que perdent a poc a poc dones, marits, companys, amigues, amants, etc., però també estan les voluntàries, les que segueixen a
un estil de vida. I aquest isolament més o menys voluntari és l'eix central del llibret, la novel·leta, d'Irene Klein, L'home que volia fer les coses bé, que tracta de Llegir en valencià sense por al compromís en parella.
Aquest nou volum de la nissaga estiuenca de Bromera i la resta de col·laboradors ens porta a la reflexió al voltant de la societat del segle XXI, de parella en parella, de tàlem en tàlem, fins on? Fins al dia en què hom s'adona que les coses han canviat, que s'ha travessat un punt on els o les companys de vida es fan escassos, difícils de trobar. És en aquest encreuament on podem tindre problemes greus a l'hora de veure la vida i el futur, la qual cosa exposa de forma molt encertada Irene Klein.
Tinc una bona amiga, bastant més jove, que diu que la generació de tios actual no vol compromís, vol diversió; no vol responsabilitat, ni fills, ni perdre temps d'esplai canviant bolquers a les tres del matí. Segurament l'afirmació és hiperbòlica, però alguna realitat hi ha, encara que també pot incloure les ties, tal vegada en proporció més reduïda.
Xavier, Aurora, Lluïset, tres persones -personatges de relat, en aquest cas-, tres històries, tres vides.
Sovint hem vist a les pel·lícules
americanes sopars d'aniversaris dels estudis, normalment de l'època de l'institut. Sempre hi ha algú que presenta una vida fictícia, per por, per por a comunicar que no és ni metge, ni advocada de prestigi, ni ministre. Un sopar de compromís, l'obra de Teresa Broseta, ens deixa clar que darrere de cada persona hi ha un periple i que els contes de fades són això, contes de fades en sentit estricte, sense cap relació amb la realitat quotidiana.
Tots tenim un cadàver en l'armari, en sentit figurat: cada persona té aspectes ocults, fracassos, errades, que bé són professionals, bé són personals. Ningú no n'està exempte.
La moralitat del llibre és clara: cal afrontar les
Teresa Broseta / Foto P. Bellés
pors, demanar auxili especialitzat i anar endavant, endavant sempre! Els editors en aquest cas ens parlen de Llegir en valencià sense por a la discriminació, jo més bé diria sense por de mostrar que la vida ens ha posat entrebancs.
Ulls d'estàtua, original del suecà Manuel Baixauli, nou volum de Llegir en valencià, ens apropa al món de les malalties, però més precisament dels medicaments i jo afegiria de la lletra petita d'allò que comprem a la farmàcia per a resoldre problemes amb la salut. Quina por fa estudiar amb la lupa
-normalment, la lletra és microscòpica- els efectes secundaris de les medicines que prenem!
És gairebé tan dolorós com investigar en la xarxa allò que ens fa mal o l'afecció que patim i ens han diagnosticat: sempre ho pinten malament; càncer agressiu o qualsevol altra cosa de les que t'envien al clot, ràpidament i dolorosa. Així és. I amb els medicaments, pot arribar el pitjor. Millor no pensar-ho o no llegir-ho, excepte en allò que pot afectar a la vida quotidiana; és a dir, si podem conduir o fer classe de 1r de BAT amb 35 alumnes... Qüestions pràctiques, necessàries.
Confesse que de Sueca, sols coneixia a Fuster*. Ara em quede amb moltes ganes de més Manuel Baixauli, un escriptor a cavall entre allò que és real i allò que és fantasia, que a més ens presenta un personatge que és periodista, la qual cosa em toca de prop, com ja sabeu. Un relat curt, original, diferent dels altres que ja hem llegit a la col·lecció i amb un xic de fantasia... Encara que ens queda el dubte: és un món irreal somniat o és la conseqüència
M. Baixauli / Bromera
d'una poderosa medicació?
La resposta a la qüestió sempre serà incerta i això és un encert de l'autor. A més a més, el llibre conclou amb el vocabulari i, sobretot, amb un poema adient i dolorós d'Estellés: el càncer i el jo físic de les dones.
* Evidentment, també conec Paco Blai, encara que ara per ara siga un alcoià més.
de poema. Elionor, li diuen Elionor, com aquella de Martí i Pol, i en aquest cas protagonitza Tens un nom d'ocell, d'Anna Rubio Fandós, el segon llibre de Llegir en valencià sense por, que en aquest cas ens parla de la solitud.
Encara que hi figuren altres personatges, Fani, la terapeuta, més que cap altre, l'autora ens ofereix gairebé un monòleg; això sí, en dos temps diferents, molt diferents... Que caldrà descobrir amb la lectura. Un llibre per a la reflexió i molt necessari en una societat que tendeix cada vegada més a l'aïllament: estem connectats perpètuament al món i més solitaris que mai.
En algun moment, m'ha vingut al cap Stephen King, recurrent als meus texts, perquè un jo molt major parla al jove que un dia va ser, l'abraça i tracta de fer-li veure la realitat de la vida. Es tracta de Rita Hayworth i la redempció de Shawshank, l'impressionant relat que fonamenta la pel·lícula Cadena Perpètua.
I què dir del poema d'Estellés? Quan parla del cementeri, d'aquell que roman al nínxol, mentre el reguitzell funerari ja ha marxat, i es demana metafòricament: Quan arribe la nit ¿m'hauré mort ja del tot?
Dos coses m’han cridat l’atenció poderosament d’El vestit més bonic, de Raquel Ricart, que ha obert aquest estiu la col·lecció Llegir en valencià: la
crua i molt real descripció del món tradicional de les dones i la utilització del vocabulari de la costura per a construir expressions corrents. A més, he descobert el text i l’escriptora, que sols coneixia de nom, en un moment de tensió al voltant de la vida quotidiana de les dones, per allò de l’assumpte del senyor Rubiales.
A partir de la metàfora de l’inici que suposa l’alliberament dels sostenidors, la qual cosa suposa molt més que la retirada d’una peça de vestir: és el símbol de la capacitat de les dones de prendre decisions, sense la presència d’un mascle. El personatge Mariu, que marca l’inici i el final, ens mostra el camí de seguida: que el vestit té un gran escot? Doncs… no el mires… En francés existeix una expressió al respecte: femme décolletée, femme mariée* (dona amb escot, dona casada), que no té res a veure amb l’assumpte, però queda bé.
Després, de les poques -encara que molt precises- dades que rebem de la vida de Guillermina, comprovem que pràcticament ella no decidia, que tot era Antoni, l’home, i les seues vergonyes i preocupacions pel què diran. Les actuacions que per una teòrica tradició li corresponen a un mascle marquen l’esdevenir no sols el seu, sinó també el de la parella i la família, en aquest cas la filla Teresa. Ni tan sols volia que Guillermina cosira, com
Raquel Ricart / V. Commons
han fet milions i milions de dones en la història del món en l’anonimat domèstic i sense cotització. Gràcies al suport de la sogra…
En poques pàgines, assistim a situacions quotidianes: maltractament, incomprensió i enfonsament de l’estima. “Si el seu home li havia cascat, potser tenia alguna raó”, li diu el pare a una filla que plora pel maltractament assidu. El maquillatge fa miracles. Al final, rebem el missatge que el patiment de les dones i les petites batalles que segle a segle han guanyat han permés la situació actual, on la filla té una carrera -de fet, és metgessa- i en conseqüència és autosuficient. “Vam nàixer abans d’hora, Guillermina”, li diu Mariu.
En aquest llibre, de menys de seixanta pàgines, trobem expressions com “els seus cors embastats”, “explicar fil per randa” o “els papers que recitava els tenia cosits a la memòria”, un ben curiós aliatge de llenguatge costurer i la vida quotidiana.
Una lectura, fonamentada en l’autoestima, que es fa en un bufit, però que deixa una empremta profunda.
Fitxa: El vestit més bonic per Raquel Ricart. Il·lustració: Jotaká
Fundació Bromera, “Llegir en valencià per a estimar-nos”, vol. 1. 2023
* Expressió utilitzada, si la memòria no em falla, al llibre La maison du chat-qui-pelote de Balzac.
Això ens ha passat a Jordi Tormo i a mi per causa de la citació d'un text d'Isabel-Clara Simó al·lusiu a la fundació del col·lectiu Fonèvol, ara fa vint anys, https://elblogdemarioc.blogspot.com/2023/05/fonevol-o-el-club-de-las-malas-alcoyanas.html, i la programació al Centre Cultural d'Alcoi, quaranta-huit hores més tard, d'un club de lectura al voltant de l'autora de Júlia, sens dubte un dels llibres més importants dels setanta que va arribar a publicar l'enyorada escriptora.
El protagonista de l'esdeveniment era, no cal precisar-ho, el mateix Tormo, de la mà de Josep-Lluís Santonja, director de les biblioteques municipals, i autor recentment d'articles més que interessants, com la referència al cinquantenari d'un llibre capital en l'Alcoi
Al Centre Cultural, amb la sala Joan Valls a la vora del complet de públic, la qual cosa sembla infreqüent
La històrica postal d'Ovidi des de París
als actes d'aquest tipus, Tormo va haver-hi de confessar-se, perquè les preguntes de Santonja no li van deixar més remei. Així, va desvelar que es va veure obligat a abandonar la política perquè "vaig fer crac". Després de tres anys de compaginar la tasca de regidor del govern de l'Ajuntament d'Alcoi amb les quaranta hores setmanals a la seua feina, que "tenia molt clar que no anava a deixar" perquè "la política era temporal", l'assumpte no va concloure precisament bé. "A les tres i mitja de la matinada enviava correus. Quan fas això tres anys, acabes per fer crac".
Així, va deixar la política d'acció directa, la qual cosa "em va permetre d'escriure amb més intensitat", i, per exemple, accedir a la narrativa, la qual cosa era "un repte". Ho va fer. Amb la inspiració directa de dos llibres de Carme Riera:
Jo pos per testimoni les gavines i Te deix, amor, la mar com a penyora. Dos clàssics ja al segle XXI. Bon mestratge, dels millors possibles! Així, deixava darrere investigacions sobre temes tan diversos com la geografia comarcal o el món dels gitanos, una qüestió socialment sensible però mai tractada a fons.
A l'hora d'escollir els possibles temes va pensar en persones, per circumstàncies molt diverses. Un dia, a casa de Toni Miró -és a dir, al Mas de Sopalmo- va escodrinyar entre les coses personals de l'Ovidi Montllor, que l'artista n'és depositari. I va trobar com a quatre-cents poemes, la qual cosa li va obrir camí al llibre Ovidi Montllor, i també a Antoni Miró, la mirada rebel. Gairebé un dos per un. El primer en 2017 i el segon dos anys més tard.
I en faltava un tercer. Isabel-Clara Simó. La seua biografia "era un llibre necessari" perquè a banda dels llibres de
l'escriptora, "darrere, hi ha una vida apassionant", però que mai s'havia fet. Jordi Tormo va dubtar molt, encara que finalment li va enviar un correu electrònic un diumenge a les 12 en punt on plantejava la qüestió. "Dos minuts més tard m'entrava la resposta: endavant! Estava treballant i connectada un diumenge a migdia!". Tot té una explicació, pel que fa al treball intensiu: "sabia que no li quedava molt temps i tenia moltes coses per tancar". Isabel-Clara Simó. Una veu lliure i compromesa va veure la llum en desembre de 2020, però la protagonista ja havia passat pàgina.
Era un club de lectura i no el debat d'una tesi doctoral, per la qual cosa Tormo va apuntar detalls de les respectives biografies o costums. Així, alguns sabem la nocturnitat
d'Antoni Miró, com una mena de vampir que reposa sota una cripta entre Alcoi i Ibi, però altres desconeixíem que Isabel-Clara era fanàtica de la sèrie Big Bang Theory, com altres milions i milions de persones, començant per egomet. Això m'ha fet recordar un article -que ja vaig esmentar en una ocasió- sobre la biografia d'un altre alcoià, el reverend pare Cirilo Tormo Durà, que va escriure Rafael Moya, i on contava que al capellà li agradava molt llegir a Isaac Asimov. Jo en vaig ser fanàtic.
De l'Ovidi va explicar una cosa molt divertida: que tenia el costum d'enviar-se postals quan viatjava. Així, hores abans de l'històric concert en el Teatre Olympia de París -on a l'època tocaven tots els músics exiliats o prohibits en Espanya-, que va ser el vint-i-set d'abril de 1975, s'en va escriure una: "Xaval, abans de fer l'Olympia t'envie una abraçada. Desitja'm sort! Ovidi", que llegiria, suposem, dies més tard en arribar a casa, a Barcelona.
De la Isabel-Clara va explicar que va
publicar setanta llibres de tota mena de temes, i que de Dones el primer any es van vendre 90.000 exemplars, la qual cosa "en català és una animalada". L'alcoiana en va traure profit: "amb els guanys es va comprar una casa". Per concloure va explicar una cosa molt interessant: Bromera està adquirint els drets dels seus llibres per a editar-los, la qual cosa permetrà, entre altres qüestions, recuperar publicacions de vegades esgotades o poc conegudes.
Una vesprada veritablement agradable, instructiva i en bona companyia!
Els autors a l'inici de la campanya / Llegir en Valencià
Llegir en valencià per a salvar el món*: una col·lecció d’onze relats de cinquanta pàgines, que no solament aporten ficció, és a dir, històries generalment atractives, sinó que ens fan obrir la ment cap als problemes que tenen la nostra societat i el nostre planeta. Algunes situacions són noves, mentre d’altres -com, per exemple, la discriminació de la dona- són gairebé tan antigues com el mateix món.
Onze relats i onze autors diferents, dels quals alguns són molt coneguts i altres tenen menys de renom, però tots i cadascú aporten històries i plantejaments socials o ecològics de gran actualitat. Una lectura refrescant pel que fa a les idees i també per l’ambientació estiuenca o vacacional que ens aporta en alguns casos, mentre fa un recorregut arreu del territori valencià.
* És una iniciativa de la Fundació Bromera per al foment de la lectura, en col·laboració de Levante, Diari INFORMACION, les universitats d’Alacant i Politècnica de València, la Diputació de València i diferents empreses i entitats, com ara la Generalitat Valenciana i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
1. UN RECORD D’INFANTESA. Natàlia Gisbert Abad.
A Lliris i Jordi - que són d’Alcoi, evidentment!-
es tomba del cel un treball de classe conjunt, que a la fi ens aporta la descoberta de la Guerra Civil des de la perspectiva de la gent del poble, i també ens deixa entreveure que les aparences que podem sentir a la classe pel que fa als nostres companys no sempre responen a la realitat.
L’autora fa una revisió metafísica o merament literària de la figura de Tereseta, el popular i tradicional personatge alcoià immortalitzat per Ovidi Montllor en la cançó Homenatge a Teresa, el seu tema de més èxit.
Com tots els relats de la col·lecció, hi ha un tema, que en aquest cas és la salut mental, les depressions, en el context de la necessitat que tothom gaudisca d’un nivell adequat de salut i benestar.**
* Al programa El racó del crim, de Ràdio Alcoi, es va dedicar un episodi a contar les experiències d’un xiquet de sis anys -que, per cert, n’ha complit noranta aquest mes d’agost de 2022- quan la pava bombardejava la ciutat d’Alcoi. Ací deixe l’enllaç, per si de cas us ve de gust escoltar-lo.
* Homenatge a Teresa, una cançó que simbolitza l'heretatge d’Ovidi Montllor.
2. EL FANTASMA DE QUÍRIAC. Joanjo Garcia.
Kirk i Kirk: dos protagonistes amb el
mateix nom, amb clau masculina i femenina, o al contrari, que tant fa una cosa com l’altra.
Aquesta ficció també ens transporta al món de la Guerra Civil, més concretament a les duríssimes batalles del front de Terol, on tot es va decidir, almenys per a les nostres terres. No obstant això, no té res a veure amb l’anterior relat, perquè ací trobem una recerca dels orígens, dels avantpassats, que porta a descobertes sorprenents.
“Què és la fam si podem menjar així que ho desitgem? No ho sabem”. Una frase que contraposa el nostre món contemporani amb els negríssims temps de la postguerra, de la repressió de l’autarquia franquista. Aporta, a la fi, un missatge de solidaritat en obscurs temps de gana, de gana de menjar, en expressió típicament valenciana.
El tema no pot ser altre que la fam zero i la fi de la pobresa, objectius que actualment, en la tercera dècada del segle vint-i-un, encara estan molt lluny -o més lluny que mai- d’arribar a aconseguir-se. Voluntat que no falte.
3. MARINA I EL MISTERI DE L’AIGUA. Javi Lozano-Seses.
Marina és la protagonista, amb l’ajut
del seu pare. Aquest conte -o experiència personal viscuda, que mai es pot saber- va de platges, de medi ambient, de l’aigua i de plàstics i de contaminació. Una història contemporània, amb una tortuga babaua pel mig.
Casualment, el diari INFORMACION hi havia el vint-i-set de juliol, dia en què jo vaig llegir el llibre, una notícia d'una tortuga babau en l'illa de Tabarca. I dies abans, una altra en Torrevella.*
L’autor juga amb les dificultats de la fauna marina per a sobreviure en un món carregat de residus, com els plàstics, que es llancen voluntàriament o involuntària, que té amb el turisme una font d’ingressos fonamental i això sembla que està per damunt de tot. Tanmateix, encara queden jóvens i adults conscienciats, que lluiten contra això.
Evidentment, aquesta publicació defensa la fauna, sobretot la marina, i el dret que té tothom d’accedir a l’aigua i poder viure amb normalitat.
la gran ciutat per un poblet de la perifèria de València i assisteix a l’arribada d’un nou veí, un immigrant africà, amb tots els prejudicis que això pot arribar a comportar.
L’autora –“ella”, sense nom determinat- també té els seus prejudicis, com la resta de la gent, la qual cosa es desenvolupa al llarg del relat. Tots evolucionem d’una mena o una altra, arran les experiències viscudes i “ella” no n’és una excepció.
La reducció o eliminació de les desigualtats és el tema, que subratlla com a objectiu prioritari la integració dels immigrants, sobretot d’aquells que tenen un color de pell diferent.
5. UNA BODA POC CONVENCIONAL. Marina Díaz Picó.
Narcís i la mare van a un casament
“poc convencional” a Monòver, enmig d’un bancal, en agost. En realitat, és una excusa per a explicar com és la cultura del vi i com persones d’ara, d’aquests temps, intenten recuperar l’agricultura ecològica i els sectors primaris tradicionals en el seu conjunt.
Així mateix, se’ns conten alguns detalls de la història dels darrers moments del govern de la Segona República, viscuts a la comarca i amb la presència de La Passionària, esdevinguda un personatge gairebé mític pel que fa a eixa època.
El tema és el consum i la producció responsables així com la necessitat de lluitar contra la generació incessant de deixalles. També aposta per acabar amb les desigualtats de qui té menjar en excés i de qui no pot assolir les necessitats bàsiques.
6. L’ESPERA DELS DIUMENGES. Irene Rodríguez.
L’Amèlia és la iaia de Marieta... i té un
secret molt gran; un secret de tota una vida. El relat ens transporta a relacions de parella prohibides, que eren tabú, però que als temps actuals sembla que van normalitzant-se. Sembla. Deixem-ho així.
Paral·lelament, el relat introdueix problemes ciutadans, com els transports públics entre les grans ciutats i les àrees perifèriques: la impuntualitat provoca que molta gent decidisca utilitzar el cotxe, amb la conseqüent contaminació i dificultats col·lectives.
El tema obvi són les ciutats i les comunitats sostenibles, però també les relacions de parella no convencionals i la seua acceptació.
7. EL DESPERTAR. Enric Senabre.
Qui té un adolescent a casa se sentirà perfectament
identificat: tots capficats als mòbils, amb un interés molt reduït per la resta de coses, hi inclosos els estudis. I res de col·laborar en les tasques de la casa. Tanmateix, de vegades s’aconsegueix una motivació, com és el cas.
La mare, Clara, troba la seua motivació a l’hora de millorar la formació, recuperar els estudis i el plaer d’aprendre, tan per la satisfacció personal com per un possible millorament professional.
L’educació de qualitat és el tema del llibre, encara que els objectius són una mica ingenus d'acord amb allò que es veu diariament a l’ESO, almenys als centres públics espanyols (i, pel que sé, també als francesos).
8. LA DONA DE CASA. Vicent Usó.
És la història de nineta, una xiqueta, una jove,
una dona, com n’hi ha hagut de milions, milions i més milions, al llarg dels segles. Un pare “a l’antiga”, una mare que ha mort de càncer o una malaltia letal qualsevulla, un germà que té talent musical i una filla que en té més encara, però que ha de rentar la vaixella.
Al final, com tantes vegades, es produeix la ruptura amb el pare i també l’èxit personal i professional, gràcies a la col·laboració d’algú extern que creu en la xica (el germà, per cert, no hi arriba).
El tema és evident. Per a moltes societats, el paper de la dona és a la casa i són els fills mascles els que tenen dret a l’educació, és a dir, a la formació com a persones.
9. LES NORMES DEL JOC. Pau Alabajos.
Interessantíssim relat que posa damunt
taula una situació catastròfica que es va viure als anys 2000 i fins a la gran crisi. Parlem de la deslocalització, és a dir, el tancament de centres de producció a Occident i el seu trasllat a països del tercer món, especialment d’Àsia, com també del treball infantil, associat moltes vegades a productes elitistes de grans marques que desitgen els xiquets occidentals que poden pagar-los (i de vegades, no).
En aquest cas el tema és l’obra, encara que l’escriptor utilitza la tècnica del somni per a posar com a exemple un cas concret, a partir d’un nucli de producció industrial de Benetússer*.
Temes generals predominants: pau, justícia i institucions sòlides.
* Aquest tema, també amb somni inclòs, el podem retrobar a l’interessant llibre Unes espardenyes de Jaragua, de M. Carmen Sáez Lorente.
10. CAMPANES DE CANVI. Andreu Escrivà.
Aquest volum tracta dels canvis personals i
col·lectius patits arran del confinament de la pandèmia, i de com aquest aïllament, aquest empresonament temporal, ha despertat les consciències al voltant del medi ambient.
La novel·la ens explica com cadascú pot contribuir a la millora del medi ambient, a partir també de la redescoberta d’un barri antic de València, com és el Campanar.
El tema evident és l’acció sostenible, la qual cosa vol dir el desenvolupament mesurat del món, a fi d’evitar la solastàlgia o angoixa personal o col·lectiva causada pel canvi climàtic*.
* De tot això, Andreu Escrivà en sap un munt, perquè té publicat un interessant llibre: I ara jo què faig? Com véncer la culpa climàtica i passar a l’acció.
11. UN GARROFER EN EL MARGE: Maria Josepa Payà.
Un càntic a la vida rural, a la defensa del
medi ambient i de l’ecosistema planetari, de la mà de Lea, una infermera i marea de família que torna a la Vall per a conrear els terrenys dels seus pares, morts hui anys abans en un accident de trànsit.
El relat planteja qüestions d’actualitat, com la instal·lació de plantes d’energia solar als bancals, la despoblació dels pobles i l’abandonament dels conreus, entre d’altres.
El tema és la vida campestre i la defensa de l’ecosistema, en una setmana (la del quinze d’agost de 2022) on el territori valencià i especialment l’alacantí han estat atacats per dramàtics focs forestals. El relat, encara que no es concreta, sembla arrelat a la Marina, la qual cosa vol dir a la zona de l’incendi de Vall d’Ebo que es va estendre també pel Comtat.
.jpg)
.jpeg)
