LA CRUA REALITAT DEL MÓN DE LES DONES

Dos coses m’han cridat l’atenció poderosament d’El vestit més bonic, de Raquel Ricart, que ha obert aquest estiu la col·lecció Llegir en valencià: la

crua i molt real descripció del món tradicional de les dones i la utilització del vocabulari de la costura per a construir expressions corrents. A més, he descobert el text i l’escriptora, que sols coneixia de nom, en un moment de tensió al voltant de la vida quotidiana de les dones, per allò de l’assumpte del senyor Rubiales.

A partir de la metàfora de l’inici que suposa l’alliberament dels sostenidors, la qual cosa suposa molt més que la retirada d’una peça de vestir: és el símbol de la capacitat de les dones de prendre decisions, sense la presència d’un mascle. El personatge Mariu, que marca l’inici i el final, ens mostra el camí de seguida: que el vestit té un gran escot? Doncs… no el mires… En francés existeix una expressió al respecte: femme décolletée, femme mariée* (dona amb escot, dona casada), que no té res a veure amb l’assumpte, però queda bé.

Després, de les poques -encara que molt precises- dades que rebem de la vida de Guillermina, comprovem que pràcticament ella no decidia, que tot era Antoni, l’home, i les seues vergonyes i preocupacions pel què diran. Les actuacions que per una teòrica tradició li corresponen a un mascle marquen l’esdevenir no sols el seu, sinó també el de la parella i la família, en aquest cas la filla Teresa. Ni tan sols volia que Guillermina cosira, com

Raquel Ricart / V. Commons

han fet milions i milions de dones en la història del món en l’anonimat domèstic i sense cotització. Gràcies al suport de la sogra…

En poques pàgines, assistim a situacions quotidianes: maltractament, incomprensió i enfonsament de l’estima. “Si el seu home li havia cascat, potser tenia alguna raó”, li diu el pare a una filla que plora pel maltractament assidu. El maquillatge fa miracles. Al final, rebem el missatge que el patiment de les dones i les petites batalles que segle a segle han guanyat han permés la situació actual, on la filla té una carrera -de fet, és metgessa- i en conseqüència és autosuficient. “Vam nàixer abans d’hora, Guillermina”, li diu Mariu.

En aquest llibre, de menys de seixanta pàgines, trobem expressions com “els seus cors embastats”, “explicar fil per randa” o “els papers que recitava els tenia cosits a la memòria”, un ben curiós aliatge de llenguatge costurer i la vida quotidiana.

Una lectura, fonamentada en l’autoestima, que es fa en un bufit, però que deixa una empremta profunda.

Fitxa: El vestit més bonic per Raquel Ricart. Il·lustració: Jotaká

Fundació Bromera, “Llegir en valencià per a estimar-nos”, vol. 1. 2023

* Expressió utilitzada, si la memòria no em falla, al llibre La maison du chat-qui-pelote de Balzac.

L’OBSCURA VERITAT DEL VI

“Sobre la butaca… descansa el pes d’una ombra solitària”. Aquesta frase, en la línia sis, va catapultar l’interés per la novel·la, més enllà de l’autora, del premi, de l’ambientació parcial a Alcoi i a la Comissaria de la Policia Nacional i de les relacions personals; és a dir, va impregnar profundament al lector, que a la fi és l’objectiu primari d’un escriptor: compartir una creació, unes vivències, un esperit.

Vi i veritat és l’atractiu títol que l’alcoiana Natàlia Gisbert Abad ha utilitzat per travessar la porta gran de la literatura, amb l’aval del primer premi de narrativa Isabel-Clara Simó. Un guardó, unes entrevistes, un llibre editat i, per damunt de tot això, una joia narrativa que impressiona per la força de les paraules: cada frase és una sentència… de vegades de mort, com correspon a una novel·la negra, però igualment costumista, divertida i profundament social. Què significa açò? Doncs que els mals endèmics de la nostra societat, la violència cap a les xiquetes i dones, és permanent. No hi ha cap treva i el posicionament de l’autora és rotund contra qualsevol mena de maltractament, és evident (un maltractador és un “dimoni”)

La història és senzilla en principi, a poc a poc es complica i condueix a un final amb una cascada de sorpreses i alguna incertesa que haurà d'imaginar el lector pel seu compte. Una policia que és “una dona jove i desconeguda” es fa càrrec de la Comissaria de la Policia Nacional d’Alcoi, la qual cosa converteix en literari un episodi real, encara que poc conegut: una inspectora, Rocio Carvallo, va ocupar el càrrec en 2014; fins i tot va ser la responsable de les investigacions de la terrible mort d’un nadó a càrrec de la seua mare.

En aquest cas és la comissària Maia Serra, “dona i republicana”, nascuda un 29 de febrer, rebutjada pel marit, que també era la seua parella professional en València. Mentre tracta d’adaptar-se a la nova vida, un crim sacseja la capital del Túria, una xica jove desapareix i una família de les més importants, dedicada al vi, és la protagonista. El seu ex li demana auxili professional i ella comença una duplicitat de vida: matí a Alcoi i vesprada a València. Doble jornada laboral més dos hores i mitja de cotxe afegides (per a més detalls, recomane una acurada lectura…)

Al costat de les referències professionals de l’autora -psicòloga i metgessa- i també de les personals, com les cites llatines o gregues (oínos kaí alétheia) estan les del lector, que en aquest cas particular s’ha ocupat de la informació de la Comissaria d'Alcoi al voltant de trenta-cinc anys, per la qual cosa les escales d'accés als despatxos dels caps les coneix, perquè les ha trepitjades un dia si i l’altre també. I això deixa empremta: bons records, bons amics i dolentes històries, en general.

Per últim, és una novel·la difícil, o almenys ho ha estat per a mi. Feia temps que no em veia confrontat a tornar enrere una vegada i una altra, perquè em costava de concretar les anàfores, les represes del text. Per què no està en femení o en plural? Em preguntava… Ah! Perquè el referent és aquell o l’altre, em contestava.

Un llibre sorprenent també pels diferents plans de lectura, alguns íntims, d’altres estrictament narratius, paral·lelismes que semblen de vegades inconnexes, encara que al final es lliguen com una simfonia on tots els instruments i els acords formen un conjunt harmoniós i brillant, amb coherència i cohesió.

Fitxa: Títol: Vi i Veritat

Autora: Natàlia Gisbert Abad

Edició: Bromera / L’Eclèctica - octubre 2021 

Premi Ciutat d’Alcoi de Novel·la - Isabel-Clara Simó