EL TRAUMA DE LA DANA

Dana efímera, dany permanent.

Han transcorregut huit mesos, però

encara costa d’assumir. La magnitud del que va passar amb la dana és tan grossa que la digestió resulta forta: necessita xutades i xutades de bicarbonat sòdic i Almax a doll, independentment de les responsabilitats. El dol continua i ens els pobles assolats romandrà molt de temps. Tota una vida. I d’això tracta El riu efímer, la novel·leta d’Anna Rúbio Fandos que ha obert la col·lecció Llegir en valencià, edició 2025, a càrrec de la Fundació Bromera per al foment de la lectura i els diaris Información i Levante.

Cinquanta-tres pàgines. Tot el necessari per a ambientar el que va ocórrer aquella vesprada/nit del 29 d’octubre del 2024, des de la perspectiva d’una veïna de Catarroja amb molta sort. Sí, amb una dosi inusitada de fortuna favorable… perquè per un mal de gola no va anar a ca sa difunta mare -una planta baixa- i es va quedar al pis, amb el xiquet.

En poques paraules, Empar explica com va sentir el soroll de l’aigua… i com huit mesos després encara no ha eixit de la depressió; com viu el dia a dia, com intenta sortir-se’n. Millor que altres, que han perdut família, casa,

cotxe, feina, futur… Ho admet en primera persona, mentre contínuament va cap a la finestra, en un reflex compulsiu pel pànic a l’aigua que ho arrossega tot.

Una història de família, de mares, filles i nets, però també de la història col·lectiva recent, de la tràgica història valenciana de riuades, que sembla cíclica.

Un relat com un conte si no fos per les onades de mort subjacents. Ací es pot veure la mà destra d’una escriptora, a partir de la metàfora d’una màquina de cosir!

La dana va ser efímera, el dany serà permanent.

Imatge Anna Rúbio: Fundació Bromera.

DE BONS PROPÒSITS I DE REALITATS

Sabeu quin és el dia de l’any que menys es fuma? I el que més esforç es fa? L’1 de gener, per allò dels bons propòsits de l’any nou, que després tornen al lloc que els pertoca, a poc a poc o abruptament, segons casos. D’això, de Bons propòsits, però en majúscula, va el llibre de Gemma Pasqual i Escrivà, de la col·lecció Llegir en Valencià, en aquest cas per a estimar-nos, editat per la Fundació Bromera el juny de 2023.

Amor propi és el lema base de la publicació, que en cinquanta fulles, ni una més ni una menys, esbossa tot un tractat de com és una persona, com es veu ella mateixa i com la veu la resta del món, o més precisament encara, com li diu que la voldria veure. Una qüestió espinosa, que pot fer referència al pes i al volum -com és el cas- o a la indumentària, l’alçada de la persona en qüestió… Fins i tot a la feina, als ingressos, a la cilindrada del cotxe, etc.

Una contundència de mestra a l’hora de presentar la realitat de la vida, com el carro del supermercat o, més encara, la taula dels “tarats i desparellats” en la boda, sense deixar de costat el tema dels temples contemporanis del cos: els gimnasos, on qualsevulla que no entre en la perfecció dels cànons estètics grecs -o siga, la immensa majoria- es pot sentir fora de lloc. Ah! A Alcoi, acaben d’obrir-ne dos de grans dimensions i fins i tot un té els aparells de tortura o gimnàstica, segons els mire, a la vora d’una gran escaparata en una de les voravies més transitades de la ciutat. Em sembla molt proper a l’escopofília…

Si teniu oportunitat, us el recomane. Es llegeix en un quart d’hora llarg i s’assaboreix molt de temps, com el conjunt de la literatura de l’autora! Per cert, a la protagonista li diuen Marieta, però tots podem posar el nostre nom, per algun motiu.

P. D. Jo també he fet el bon propòsit d’aprendre anglés, encara que no sé si durarà molt!

QUAN LA FEINA FALLA, L'UNIVERS TREMOLA

És una bona comparació -com un ciri al final d'una processó- la que l'escriptora Lourdes Toledo fa en Un pa davall del braç, llibre que tanca la col·lecció 2024 de Bromera de Llegir en valencià sense por, aquesta vegada sense por a la desocupació laboral. La valore positivament perquè està cap al

final del llibre -i de la sèrie d'enguany, per descomptat-, però també perquè explica una situació, un sentiment d'impotència davant del drama que suposa la manca progressiva de feina.

    La protagonista/heroïna, Diana, en pocs dies es queda sense parella, descobreix que està embarassada i la fan fora de la feina. "Una decisió política", es comenta al llibre. "Totes les decisions són polítiques", afegeix. Aquest és un món que Lourdes, com a periodista -i també professora i escriptora-, coneix molt bé: els professionals de la ploma ens hem hagut de reciclar cap a altres indrets, altres ocupacions, altres feines, altres objectius.

    Hi ha persones més afortunades, que es troben al lloc adequat en el moment oportú, però el que he vist aquests darrers anys em demostra que açò del reciclatge laboral és més complicat del que sembla. Més encara si eres periodista sense feina, i amb una diana al ventre; hi ha atur i estalvis... que desgraciadament tendeixen a esgotar-se. No conte més perquè les 58 pàgines del llibre es devoren en una estoneta de no res i cal gaudir-les sense conéixer si l'assassí és el majordom.

    L'ocupació laboral ho porta tot, des del menjar i l'habitatge -encara que ara per ara això no siga així- fins a les relacions amb l'entorn, amb els amics que prosperen o que simplement consoliden la seua vida personal i professional. Quan aquest element primordial de l'equació falla, l'univers tremola, i arribes a sentir-te com un ciri al final de la processó.

    Encara que sempre, sempre, hi ha esperança!

LA CAIGUDA DE L'IMMOBILIARI

Jovi Lozano-Seser ens porta, de la mà

de Llegir en valencià sense por, al drama de l'habitatge, així com a la caiguda de l'immobiliari que va patir Espanya i la Comunitat Valenciana de manera molt accentuada. He escrit va patir, encara que caldria esmentar pateix, perquè les conseqüències de tot allò encara es deixen sentir i ho faran durant molts anys, dècades segurament.

    Una casa als afores aporta en algunes pinzellades un retrat acurat de la catàstrofe de la construcció, afegida a la caiguda, tant espiritual com física, dels nuclis vells de moltes ciutats. D'això en Alcoi en sabem molt: els periodistes d'aquesta ciutat ens hem doctorat en enrunaments de cases, en drames humans, que normalment afecten els

Cartell publicitari / A. Candela

més dèbils.

    Aquest volum de Bromera conta una història molt interessant i dramàtica -que recomane vivament descobrir- amb aquesta ambientació. Els dolents, sempre ho són i cada vegada més, fins al punt d'aprofitar-se de la ruïna dels més indefensos per a guanyar més cacaus i gaudir de la vida, de la dolce far niente.

    No puc deixar de costat que les coses no han canviat gens ni mica des de 2008. Precisament, aquest estiu es poden veure en Benidorm cartells publicitaris d'un símbol d'aquella època com es l'edifici Intempo, on ara es poden comprar habitatges... a l'abast d'una elit sempre afortunada.

ULLS D'ESTÀTUA O LA LLETRA PETITA DELS MEDICAMENTS

Ulls d'estàtua, original del suecà Manuel Baixauli, nou volum de Llegir en valencià, ens apropa al món de les malalties, però més precisament dels medicaments i jo afegiria de la lletra petita d'allò que comprem a la farmàcia per a resoldre problemes amb la salut. Quina por fa estudiar amb la lupa

-normalment, la lletra és microscòpica- els efectes secundaris de les medicines que prenem!

    És gairebé tan dolorós com investigar en la xarxa allò que ens fa mal o l'afecció que patim i ens han diagnosticat: sempre ho pinten malament; càncer agressiu o qualsevol altra cosa de les que t'envien al clot, ràpidament i dolorosa. Així és. I amb els medicaments, pot arribar el pitjor. Millor no pensar-ho o no llegir-ho, excepte en allò que pot afectar a la vida quotidiana; és a dir, si podem conduir o fer classe de 1r de BAT amb 35 alumnes... Qüestions pràctiques, necessàries.

    Confesse que de Sueca, sols coneixia a Fuster*. Ara em quede amb moltes ganes de més Manuel Baixauli, un escriptor a cavall entre allò que és real i allò que és fantasia, que a més ens presenta un personatge que és periodista, la qual cosa em toca de prop, com ja sabeu. Un relat curt, original, diferent dels altres que ja hem llegit a la col·lecció i amb un xic de fantasia... Encara que ens queda el dubte: és un món irreal somniat o és la conseqüència

M. Baixauli / Bromera

d'una poderosa medicació?

    La resposta a la qüestió sempre serà incerta i això és un encert de l'autor. A més a més, el llibre conclou amb el vocabulari i, sobretot, amb un poema adient i dolorós d'Estellés: el càncer i el jo físic de les dones.

* Evidentment, també conec Paco Blai, encara que ara per ara siga un alcoià més.

LA SOLITUD TÉ NOM D'OCELL

La solitud té nom d'ocell, o d'heroïna

de poema. Elionor, li diuen Elionor, com aquella de Martí i Pol, i en aquest cas protagonitza Tens un nom d'ocell, d'Anna Rubio Fandós, el segon llibre de Llegir en valencià sense por, que en aquest cas ens parla de la solitud.

    Encara que hi figuren altres personatges, Fani, la terapeuta, més que cap altre, l'autora ens ofereix gairebé un monòleg; això sí, en dos temps diferents, molt diferents... Que caldrà descobrir amb la lectura. Un llibre per a la reflexió i molt necessari en una societat que tendeix cada vegada més a l'aïllament: estem connectats perpètuament al món i més solitaris que mai.

    En algun moment, m'ha vingut al cap Stephen King, recurrent als meus texts, perquè un jo molt major parla al jove que un dia va ser, l'abraça i tracta de fer-li veure la realitat de la vida. Es tracta de Rita Hayworth i la redempció de Shawshank, l'impressionant relat que fonamenta la pel·lícula Cadena Perpètua.

    I què dir del poema d'Estellés? Quan parla del cementeri, d'aquell que roman al nínxol, mentre el reguitzell funerari ja ha marxat, i es demana metafòricament: Quan arribe la nit ¿m'hauré mort ja del tot? 

LA CRUA REALITAT DEL MÓN DE LES DONES

Dos coses m’han cridat l’atenció poderosament d’El vestit més bonic, de Raquel Ricart, que ha obert aquest estiu la col·lecció Llegir en valencià: la

crua i molt real descripció del món tradicional de les dones i la utilització del vocabulari de la costura per a construir expressions corrents. A més, he descobert el text i l’escriptora, que sols coneixia de nom, en un moment de tensió al voltant de la vida quotidiana de les dones, per allò de l’assumpte del senyor Rubiales.

A partir de la metàfora de l’inici que suposa l’alliberament dels sostenidors, la qual cosa suposa molt més que la retirada d’una peça de vestir: és el símbol de la capacitat de les dones de prendre decisions, sense la presència d’un mascle. El personatge Mariu, que marca l’inici i el final, ens mostra el camí de seguida: que el vestit té un gran escot? Doncs… no el mires… En francés existeix una expressió al respecte: femme décolletée, femme mariée* (dona amb escot, dona casada), que no té res a veure amb l’assumpte, però queda bé.

Després, de les poques -encara que molt precises- dades que rebem de la vida de Guillermina, comprovem que pràcticament ella no decidia, que tot era Antoni, l’home, i les seues vergonyes i preocupacions pel què diran. Les actuacions que per una teòrica tradició li corresponen a un mascle marquen l’esdevenir no sols el seu, sinó també el de la parella i la família, en aquest cas la filla Teresa. Ni tan sols volia que Guillermina cosira, com

Raquel Ricart / V. Commons

han fet milions i milions de dones en la història del món en l’anonimat domèstic i sense cotització. Gràcies al suport de la sogra…

En poques pàgines, assistim a situacions quotidianes: maltractament, incomprensió i enfonsament de l’estima. “Si el seu home li havia cascat, potser tenia alguna raó”, li diu el pare a una filla que plora pel maltractament assidu. El maquillatge fa miracles. Al final, rebem el missatge que el patiment de les dones i les petites batalles que segle a segle han guanyat han permés la situació actual, on la filla té una carrera -de fet, és metgessa- i en conseqüència és autosuficient. “Vam nàixer abans d’hora, Guillermina”, li diu Mariu.

En aquest llibre, de menys de seixanta pàgines, trobem expressions com “els seus cors embastats”, “explicar fil per randa” o “els papers que recitava els tenia cosits a la memòria”, un ben curiós aliatge de llenguatge costurer i la vida quotidiana.

Una lectura, fonamentada en l’autoestima, que es fa en un bufit, però que deixa una empremta profunda.

Fitxa: El vestit més bonic per Raquel Ricart. Il·lustració: Jotaká

Fundació Bromera, “Llegir en valencià per a estimar-nos”, vol. 1. 2023

* Expressió utilitzada, si la memòria no em falla, al llibre La maison du chat-qui-pelote de Balzac.