DE BONS PROPÒSITS I DE REALITATS

Sabeu quin és el dia de l’any que menys es fuma? I el que més esforç es fa? L’1 de gener, per allò dels bons propòsits de l’any nou, que després tornen al lloc que els pertoca, a poc a poc o abruptament, segons casos. D’això, de Bons propòsits, però en majúscula, va el llibre de Gemma Pasqual i Escrivà, de la col·lecció Llegir en Valencià, en aquest cas per a estimar-nos, editat per la Fundació Bromera el juny de 2023.

Amor propi és el lema base de la publicació, que en cinquanta fulles, ni una més ni una menys, esbossa tot un tractat de com és una persona, com es veu ella mateixa i com la veu la resta del món, o més precisament encara, com li diu que la voldria veure. Una qüestió espinosa, que pot fer referència al pes i al volum -com és el cas- o a la indumentària, l’alçada de la persona en qüestió… Fins i tot a la feina, als ingressos, a la cilindrada del cotxe, etc.

Una contundència de mestra a l’hora de presentar la realitat de la vida, com el carro del supermercat o, més encara, la taula dels “tarats i desparellats” en la boda, sense deixar de costat el tema dels temples contemporanis del cos: els gimnasos, on qualsevulla que no entre en la perfecció dels cànons estètics grecs -o siga, la immensa majoria- es pot sentir fora de lloc. Ah! A Alcoi, acaben d’obrir-ne dos de grans dimensions i fins i tot un té els aparells de tortura o gimnàstica, segons els mire, a la vora d’una gran escaparata en una de les voravies més transitades de la ciutat. Em sembla molt proper a l’escopofília…

Si teniu oportunitat, us el recomane. Es llegeix en un quart d’hora llarg i s’assaboreix molt de temps, com el conjunt de la literatura de l’autora! Per cert, a la protagonista li diuen Marieta, però tots podem posar el nostre nom, per algun motiu.

P. D. Jo també he fet el bon propòsit d’aprendre anglés, encara que no sé si durarà molt!

GEMMA PASQUAL, UNA ALTRA OBRERA DE LA PARAULA*

Recentment, l'escriptora Gemma Pasqual ha estat en Alacant i una de les seues parades ha sigut en l'IES Playa San Juan, un centre on les seues lectures són habituals. Així, en algun moment els alumnes han llegit Marina, una tragèdia grega en clau contemporània, i més recentment L'últim vaixell, també una crònica obscura, de la negror més absoluta, en aquest cas del temps de la postguerra.

    D'aquest llibre es va parlar molt

L'escriptora, amb Miquel Tribaldos i Mario Candela

a l'acte, auspiciat pel cap del Departament de Valencià, Miquel Tribaldos, i per l'editora Santillana, i sense oblidar la col·laboració dels alumnes de 4t ESO, que van ser els autèntics protagonistes, al costat de l'autora, per descomptat. D'entrada, Pasqual ens va explicar "jo no era escriptora", fins que un dia va escriure gairebé per casualitat un conte per al seu fill, el va enviar a una editorial i li'l van publicar, la qual cosa no va deixar de ser una sorpresa.

    A continuació, es va consolidar amb Marina, "que és el meu best-seller", va dir; aquesta novel·la li va permetre esdevenir "una de les primeres persones que viuen dels llibres". Mentre escoltava les intervencions, pensava en Blasco Ibáñez, un valencià que va ser el primer escriptor que va poder viure de les vendes de les novel·les, especialment a l'estranger. Els quatre genets de l'Apocalipsi va ser el seu gran èxit, i més encara després de l'adaptació al cinema.

    Mentrestant, Pasqual es va centrar en L'últim vaixell, la novel·la que hem estat treballant al centre i que envolta una història d'amor entre generacions, en un context dramàtic, de veritable genocidi, i de lluita per sobreviure, com va passar a partir de l'1 d'abril de 1939. Tenia el testimoni d'un iaio, però volia històries de primera mà "i vaig entrevistar a molta gent".

Gemma Pasqual, durant l'acte a l'IES Playa San Juan

Per aquesta causa, "tots els personatges són reals", d'una manera o una altra, la qual cosa va requerir cinc anys de preparació i treball intensiu.

    Va destacar especialment el personatge de Lennin, un xiquet que mor estampat contra una paret perquè a la seua mare estaven colpejant-la/torturant-la a fi de saber on estava el seu marit, un conegut membre de la República (ah! I entra en els possibles que la dona desconegués on estava el seu home...). "El personatge de Lennin és un homenatge a tots els xiquets morts o desapareguts en el franquisme, que s'estima n'hi va haver com a 250.000", va relatar.

    La vida de l'escriptora podríem dir d'èxit o popular és més difícil del que sembla: Sí! És la resposta que podem donar després de la xerrada, perquè la seua agenda, és a dir, el seu dia a dia, està carregat. Ben carregadeta, podríem afegir. "Aquesta setmana és Alacant, la que ve, Barcelona", va explicar i, entre una i altra, tornar a casa, al poble valencià d'Almoines, i fer el que fa tothom: rentar la roba bruta, comprar i preparar menjar, omplir carmanyoles per a la setmana i, per descomptat, que la família se'n recorde d'una. Més o menys és el mateix que ens passa als qui la feina ens obliga a allunyar-nos del nostre nucli familiar. És complicat.

    És escriptora, és dona, no cal precisar-ho, i també és "activista", d'acord amb la seua terminologia. La seua darrera tasca ha consistit a assumir la presidència de la Societat coral El Micalet, de València, una funció amb responsabilitat tot i això que es tracta d'una entitat que va endavant des de 1891.

    Gemma Pasqual, mentre contestava amb rotunditat les preguntes dels alumnes, explicava trucs de l'ofici. "Jo no m'enfronte a la pàgina en blanc", perquè fa una tasca de preparació important. "Quan comence un llibre, sé com acaba i tinc la divisió per capítols feta", i puc treballar sense dificultats. En aquest punt em va vindre a la memòria l'oblidat Isaac Asimov, molt popular anys enrere i actualment poc visible en la nostra societat tecnològica. Aquest nord-americà d'origen rus va contar que en una ocasió va començar un relat sense tindre clar el final... i ho va passar tan malament que mai en la vida ho va tornar a fer. Sempre començava sabent com tancaria el llibre. Bona lliçó.

    Entre aplaudiments i algunes dedicatòries

Col·locació de l'escultura d'Ovidi en Alcoi / M. Candela

de llibres, Pasqual va tancar la xerrada, animada, interessant i instructiva -confiem- per als alumnes i per als ensenyants que hi estàvem. Per cert, quasi oblidava que la seua feina d'escriptora es formalitza fonamentalment a les fondes, una manera una mica literària d'expressar que escriu als hotels, entre els viatges!

Ah! Una notícia per acabar: el tercer llibre de Like blau encara tardarà un mica. "Ara està en curs la promoció del segon", va contestar a la meua pregunta.

* Destaque al títol aquesta famosa expressió d'Ovidi Montllor que Gemma Pasqual va utilitzar durant la xarrada, perquè avui, diumenge 10 de març, és l'aniversari de la seua desaparició. Molt lluny queda ja aquell 10 de març de 1995...

LIKE BLANC: L'INFERN NEGRE

Per herència de l’educació rebuda,

jo pensava que l’infern era d’un color vermell intens -encara que més tard el veia voluptuós- però mitjançant la lectura de Like blanc he arribat a la conclusió que és negre. Negre absolut, com un forat intergalàctic, d’on tot allò que entra mai se’n surt, metafòricament i real. La foscor infinita i eterna, encara són conceptes que expressen el mateix.

    Like blanc és, lògicament, la segona part o continuació de Like blau, una novel·la excepcional tant per la construcció com per les referències que es poden apreciar d’altres relats de ciència-ficció, la major part clàssics absoluts.(https://elblogdemarioc.blogspot.com/2021/10/like-blau-o-la-balada-de-la-ciencia.html)
            El llibre original acabava, com vaig comentar, a l’estil d’Àcid sulfúric, una novel·la impressionant de la francòfona Amèlie Nothomb, una sensació que s’ha confirmat amb Like blanc, perquè tracta d’això, del confinament de l’ésser humà, de la seua degradació com a persona i l’eliminació de sentiments, creences i a la fi tot allò que ens converteix en animals que pensen i tenen consciència de si mateix.??
            Kas viu a l’infern i no desvele cap detall del llibre; apareixen personatges nous i d’altres més

coneguts o conegudes; i també dolents, molt dolents, encara que de vegades ens podem ensopegar amb sorpreses, així com una retrospectiva de com s’ha arribat al món actual, a la distopia. L’única cosa que avançaré és que tot queda obert completament per a un nou volum, i això per a mi també resulta molt interessant, tant per la història com per l’estil de Gemma Pasqual i Escrivà, sempre atractiu i enriquidor (encara que en aquest cas ha abusat una mica de l’expressió en orris, a parer meu, per descomptat).*
            No deixa de ser un gran premi trobar ciència-ficció en valencià i que a més a més resulte satisfactòria, la qual cosa no sempre s’aconsegueix, com també passa en la resta de gèneres literaris. A aquest li tinc especial predilecció i un gran record de l’època juvenil i primera etapa d’adult, amb més de dos-cents llibres d’Isaac Asimov a casa, per exemple.
            Confiem a gaudir prompte del tercer volum!

* Ressenya de l'Associació d'escriptors en llengua catalana.

https://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/obra/like

LIKE BLAU O LA BALADA DE LA CIÈNCIA-FICCIÓ

Poques vegades -tal vegada mai- un llibre, una novel·la, fa eclosió en molt poques pàgines tants records, sentiments, lectures d’altres temps, de molts anys enrere.

Gemma Pasqual / Bromera

Això és, precisament, el que ha succeït només arrancar la lectura de Like Blau, de Gemma Pasqual i Escrivà, editat per Bromera, per recomanació de la gent del Departament de Valencià de l’IES Jorge Juan i especialment de la seua cap, Carme Cases. “És un llibre que agrada molt als alumnes”, va comentar. No m’estranya, perquè enganxa des de la primera pàgina i aporta un tema de molta actualitat… o no.

M’explique. Només començar, quan el capitost diu això d’“oh, món feliç”, la memòria d’Un món feliç, d’Aldous Huxley és òbvia i fonamental, tant pel que fa a la novel·la com a la sèrie. Sí, la sèrie, perquè es va emetre per TVE una adaptació televisiva en 1980, als temps de la “tele única” on tothom veia el mateix, per la qual cosa va tenir gran repercussió. Evidentment, també la novel·la, de lectura obligada i permanent.

Al robot li diuen Robbie, com al seu company del primer relat de Jo, robot d’Isaac Asimov, probablement l’autor que més ha escrit al voltant d’aquest tema, en un temps -a partir dels anys cinquanta- en què les màquines intel·ligents no estaven a l’abast de tothom, com ocorre al segle XXI.

La disposició dels edificis, la nació, ciutat o país en què es desenvolupa l’acció, recorda la pel·lícula Cuando el destino nos alcance, impresentable adaptació al castellà de l’original anglés Soylent Green, distopia que està basada en el llibre ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio! de Harry Harrison, publicada en 1966. La mateixa o semblant ambientació es presenta a un altre clàssic de la ciència-ficció com és Juramento de

fidelidad, de Larry Niven i Jerry Pournelle, de 1981, un relat on els habitants d’un immoble gegantí renuncien a part de la seua intimitat i els seus drets a canvi de més seguretat.

Falta el Gran Hermano, l’altre gran clàssic de la narrativa anglosaxona de projecció futura com és encara 1984, de George Orwell. L’ull que tot ho veu, ja siga voluntari -com en els programes de televisió contemporanis- o obligat, com succeeix en algunes novel·les o societats reals, el que és més trist. Evidentment, també passa en Like blau, una novel·la on no falten els tirans, encara que en la pàgina 90 no sabem quina és la realitat del món que se'ns presenta.

L’obelisc em fa pensar en una ciutat com Washington després d’algun tipus de cataclisme, però cal esperar esdeveniments futurs…

La ciutat i les estrelles d’Arthur C. Clarke inclou igualment una societat feliç -utòpicament feliç, caldria precisar- que necessita eventuals incentius o estímuls per no caure en una decadència que ja és més que evident. Ah! I el canvi de qualificacions acadèmiques que fan les bessones via internet el vam descobrir en la primera gran pel·lícula de ciència-ficció que tracta els seus perills: Juegos de Guerra, que data de 1983. David, el protagonista, fa el mateix amb un equipament amb disquets de 5,5 polsades, hui ja prehistòrics.

"Juegos de guerra" / Neo Teo

Cal precisar que hi ha una novel·la, però està basada en el guió cinematogràfic de Lawrence Lasker i Walter F. Parkes i no a l’inrevés, com normalment passa.

Gemma Pasqual ens va incorporant nous elements i temes, encara que no es tracta aquí d’anticipar allò que succeeix més endavant (em negue a utilitzar el barbarisme anglosaxó de moda per a desvelar que l'assassí era el majordom). Hi ha una resistència al poder establert, conseqüència d’una catàstrofe planetària que coneixem cap a la pàgina 100. Fonts literàries o cinematogràfiques de resistents en tenim per tot arreu i referides a una pluralitat de temes; per continuar amb la temàtica, podem esmentar V, una explosiva sèrie televisiva, que també és de 1983 i on assistim a la invasió de la Terra per part d’unes sargantanes gegants, però disfressades de persones. La imatge de la dolenta Diana

Diana i la rata / viquimèdia commons

-la cap dels invasors- tragant-se un ratolí va marcar tota una generació.

Més tard arribem a un altre títol mític que no podia estar absent en un relat tan simbòlic com aquest: Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, una altra distopia que figura a l'Olimp de la literatura mundial i no sols de ciència-ficció. Parla de la crema de llibres i encara que l’autor va parlar de diverses de motivacions diverses, la referència a les imatges del govern nazi d’Alemanya són nítides; nosaltres, a Espanya, també podríem parlar de la censura en la dictadura franquista: no calia destruir llibres perquè no s’editava cap cosa que no tingués el Nihil obstat, de l’església i el govern. En aquest cas hi ha una pel·lícula de 1966, dirigida per François Truffaut, que ha guanyat credibilitat i dignificació amb el pas del temps.

En la recta final del llibre, es precisa la qüestió de la dictadura, com va sorgir, en quines circumstàncies i quins són els seus objectius, i coneixem detalls concrets, com l’existència  de cambres d’aïllament sensorials, on la protagonista està tancada amb llum perpètua i sense cap referència exterior, en la línia de la xiqueta Lisbeth Salander, protagonista de la sèrie de novel·les Millenium.

Igualment, assistim, terroritzats, a un element que ja intuiem, per proximitat a la novel·la/pel·lícula

Títol espanyol de Soylent Green

Soylent Green, com és el destí dels majors, els malalts, els discapacitats i, en general, d’aquells que no assoleixen els mínims que els que manen entenen necessaris per a ser “rendible”. El “tren càpsula” ens retorna dramàticament als trens de la mort que anaven als camps d’extermini nazis, que hem llegit i vist en quantitat de novel·les i pel·lícules.

I, al final, un món obert, com a mínim a l’esperança i al mateix temps a la desesperança*, que recupera la música -també cremada, encara que de manera simbòlica- amb un himne de resistència actualment molt popular per una sèrie televisiva amb gran repercussió mundial. Segur que la teniu al cap!

Que gaudiu de la novel·la com jo mateix!

Amélie Notomb /viq. commons

* Una escriptora francòfona molt popular,
Amélie Nothomb, té una novel·la Acide sulfurique, molt interessant al voltant del que passa al final de Like Blau.

- Fonts: viquipèdia i arxius personals de l’autor.

Mario Candela

IES Jorge Juan / Departament de Llengua Valenciana i Literatura

Setembre / 9 d’Octubre 2021