NI CERVANTES, NI LA REGLA DE TRES, NI LA CAÍDA DE TROYA…

Resulta que es innovador. Los institutos podrán decidir los autores que se estudiarán en la asignatura de Lengua Valenciana y Literatura, nivel Bachillerato. Original. Imagino que también tendrán competencia para hacerlo sobre Cervantes, la regla de tres o la caída de Troya, por citar tres aspectos de otras materias; de lo contrario, no tendría sentido: ¿por qué unas asignaturas, sí y otras, no? Porque el meollo del asunto no va de escritores.

En el fondo, va de titular,

Profesores al inicio de un curso en el IES Jorge Juan

va de no estudiar autores catalanes en la Comunidad Valenciana, de acuerdo con el manual de los que gobiernan (yo, de los que mandan en Madrid sé poco o nada, de los que lo hacen aquí, me he criado entre su credo). Y, desde luego va de cambio de lengua cuando pasas de Amposta a Vinaroz o viceversa. ¿También ocurre con Almansa?, me pregunto, inocentemente.

Cervantes no nació en el ámbito autonómico, ni Lope, ni Vargas Llosa, ¡desde luego!, por tanto podrán ser excluidos perfectamente del programa de Lengua Castellana y Literatura -aunque siempre nos quedarán Azorín, por supuesto, Miguel Hernández y Blasco Ibáñez- como la regla de tres en Matemáticas, la fundación de Roma -por cambiar el ejemplo- en Sociales o la mecánica estelar en Física. Es el mismo principio de lógica, que, por cierto, también puede ser fulminada del programa. ¡Cielos!

Más lejos. Como profesor de valenciano utilizaba textos de producción propia en clase, sobre temas de interés. ¿Podría hacerlo ahora? Lo digo porque durante un tiempo fui profesor de Lengua Catalana en Catalunya y no sé dónde está la línea roja. En el caso de Isabel-Clara Simó, la duda está excluida conociendo el patio…

No he leído los textos, solo los titulares, como tampoco lo hago con Trump. No pierdo el tiempo. Pueden prohibir o bombardear aquello que consideren oportuno. Escapa a mi competencia. De ser profesor ahora, habría perdido muy especialmente a Manuel de Pedrolo, porque el Mecanoscrit del segon origen formaba parte de mis aportaciones, a Salvat-Papasseit y a Ramón Llull, que en mi época de estudiante era Raimundo Lulio, lo que causaba cierta sorpresa en las aulas juveniles, así como los relatos de Pere Calders. Por cierto, para justificar moralmente la norma se ha tenido que incluir a los autores mallorquines, los pobres…

Poco más queda por decir, salvo ¡o tempora!

Pd. El artículo está en castellano por motivos obvios.

Mario Candela

Licenciado en Filología Hispánica

Diplomado en Lengua y Literatura Francesa por la Universidad París-Sorbonne

Profesor de Lengua Valenciana (y Lengua Castellana, Sociales, Valores Éticos)

GEMMA PASQUAL, UNA ALTRA OBRERA DE LA PARAULA*

Recentment, l'escriptora Gemma Pasqual ha estat en Alacant i una de les seues parades ha sigut en l'IES Playa San Juan, un centre on les seues lectures són habituals. Així, en algun moment els alumnes han llegit Marina, una tragèdia grega en clau contemporània, i més recentment L'últim vaixell, també una crònica obscura, de la negror més absoluta, en aquest cas del temps de la postguerra.

    D'aquest llibre es va parlar molt

L'escriptora, amb Miquel Tribaldos i Mario Candela

a l'acte, auspiciat pel cap del Departament de Valencià, Miquel Tribaldos, i per l'editora Santillana, i sense oblidar la col·laboració dels alumnes de 4t ESO, que van ser els autèntics protagonistes, al costat de l'autora, per descomptat. D'entrada, Pasqual ens va explicar "jo no era escriptora", fins que un dia va escriure gairebé per casualitat un conte per al seu fill, el va enviar a una editorial i li'l van publicar, la qual cosa no va deixar de ser una sorpresa.

    A continuació, es va consolidar amb Marina, "que és el meu best-seller", va dir; aquesta novel·la li va permetre esdevenir "una de les primeres persones que viuen dels llibres". Mentre escoltava les intervencions, pensava en Blasco Ibáñez, un valencià que va ser el primer escriptor que va poder viure de les vendes de les novel·les, especialment a l'estranger. Els quatre genets de l'Apocalipsi va ser el seu gran èxit, i més encara després de l'adaptació al cinema.

    Mentrestant, Pasqual es va centrar en L'últim vaixell, la novel·la que hem estat treballant al centre i que envolta una història d'amor entre generacions, en un context dramàtic, de veritable genocidi, i de lluita per sobreviure, com va passar a partir de l'1 d'abril de 1939. Tenia el testimoni d'un iaio, però volia històries de primera mà "i vaig entrevistar a molta gent".

Gemma Pasqual, durant l'acte a l'IES Playa San Juan

Per aquesta causa, "tots els personatges són reals", d'una manera o una altra, la qual cosa va requerir cinc anys de preparació i treball intensiu.

    Va destacar especialment el personatge de Lennin, un xiquet que mor estampat contra una paret perquè a la seua mare estaven colpejant-la/torturant-la a fi de saber on estava el seu marit, un conegut membre de la República (ah! I entra en els possibles que la dona desconegués on estava el seu home...). "El personatge de Lennin és un homenatge a tots els xiquets morts o desapareguts en el franquisme, que s'estima n'hi va haver com a 250.000", va relatar.

    La vida de l'escriptora podríem dir d'èxit o popular és més difícil del que sembla: Sí! És la resposta que podem donar després de la xerrada, perquè la seua agenda, és a dir, el seu dia a dia, està carregat. Ben carregadeta, podríem afegir. "Aquesta setmana és Alacant, la que ve, Barcelona", va explicar i, entre una i altra, tornar a casa, al poble valencià d'Almoines, i fer el que fa tothom: rentar la roba bruta, comprar i preparar menjar, omplir carmanyoles per a la setmana i, per descomptat, que la família se'n recorde d'una. Més o menys és el mateix que ens passa als qui la feina ens obliga a allunyar-nos del nostre nucli familiar. És complicat.

    És escriptora, és dona, no cal precisar-ho, i també és "activista", d'acord amb la seua terminologia. La seua darrera tasca ha consistit a assumir la presidència de la Societat coral El Micalet, de València, una funció amb responsabilitat tot i això que es tracta d'una entitat que va endavant des de 1891.

    Gemma Pasqual, mentre contestava amb rotunditat les preguntes dels alumnes, explicava trucs de l'ofici. "Jo no m'enfronte a la pàgina en blanc", perquè fa una tasca de preparació important. "Quan comence un llibre, sé com acaba i tinc la divisió per capítols feta", i puc treballar sense dificultats. En aquest punt em va vindre a la memòria l'oblidat Isaac Asimov, molt popular anys enrere i actualment poc visible en la nostra societat tecnològica. Aquest nord-americà d'origen rus va contar que en una ocasió va començar un relat sense tindre clar el final... i ho va passar tan malament que mai en la vida ho va tornar a fer. Sempre començava sabent com tancaria el llibre. Bona lliçó.

    Entre aplaudiments i algunes dedicatòries

Col·locació de l'escultura d'Ovidi en Alcoi / M. Candela

de llibres, Pasqual va tancar la xerrada, animada, interessant i instructiva -confiem- per als alumnes i per als ensenyants que hi estàvem. Per cert, quasi oblidava que la seua feina d'escriptora es formalitza fonamentalment a les fondes, una manera una mica literària d'expressar que escriu als hotels, entre els viatges!

Ah! Una notícia per acabar: el tercer llibre de Like blau encara tardarà un mica. "Ara està en curs la promoció del segon", va contestar a la meua pregunta.

* Destaque al títol aquesta famosa expressió d'Ovidi Montllor que Gemma Pasqual va utilitzar durant la xarrada, perquè avui, diumenge 10 de març, és l'aniversari de la seua desaparició. Molt lluny queda ja aquell 10 de març de 1995...