AIXÍ QUE PASSEN TRENTA ANYS

Els records són això, records, imatges, sensacions. Recorde que el dia del soterrament, al cementeri d'Alcoi, plovia i bastant. El batlle Sanus portava les cendres i estava Lorenzo Rubio, amb el paraigua en una mà i la gravadora en l'altra. Amb la barba semblava un gegant del senyor dels anells. I gent, molta gent, però la memòria no conserva detalls específics de l'acte. Evidentment, parle del soterrament d'Ovidi Montllor, que ara fa trenta anys. Quatre dies podríem dir!

    A les xarxes socials la figura

Muntatge de l'escultura el 8 de març de 2013

d'Ovidi és objecte de debat en aquests temps, la qual cosa no deixa de ser un xic o bastant dolorosa, però així és la vida contemporània. També es pot veure que els admiradors no l'han oblidat... ni els detractors, tampoc. Una cosa que m'ha cridat l'atenció els darrers temps és la pervivència de la música. Ha passat mig segle i la seua música es gaudeix millor que mai, la qual cosa també arriba amb la de Camilo Sesto*. Coses de la vida: tots dos han acabat soterrats molt a prop l'un de l'altre.

* Supose que m'he fet major. Alaska em sorprenia com a artista, però la música no em deia res. Ara se sent millor. Hauré de tastar què ha passat amb el Julio Iglesias...

GEMMA PASQUAL, UNA ALTRA OBRERA DE LA PARAULA*

Recentment, l'escriptora Gemma Pasqual ha estat en Alacant i una de les seues parades ha sigut en l'IES Playa San Juan, un centre on les seues lectures són habituals. Així, en algun moment els alumnes han llegit Marina, una tragèdia grega en clau contemporània, i més recentment L'últim vaixell, també una crònica obscura, de la negror més absoluta, en aquest cas del temps de la postguerra.

    D'aquest llibre es va parlar molt

L'escriptora, amb Miquel Tribaldos i Mario Candela

a l'acte, auspiciat pel cap del Departament de Valencià, Miquel Tribaldos, i per l'editora Santillana, i sense oblidar la col·laboració dels alumnes de 4t ESO, que van ser els autèntics protagonistes, al costat de l'autora, per descomptat. D'entrada, Pasqual ens va explicar "jo no era escriptora", fins que un dia va escriure gairebé per casualitat un conte per al seu fill, el va enviar a una editorial i li'l van publicar, la qual cosa no va deixar de ser una sorpresa.

    A continuació, es va consolidar amb Marina, "que és el meu best-seller", va dir; aquesta novel·la li va permetre esdevenir "una de les primeres persones que viuen dels llibres". Mentre escoltava les intervencions, pensava en Blasco Ibáñez, un valencià que va ser el primer escriptor que va poder viure de les vendes de les novel·les, especialment a l'estranger. Els quatre genets de l'Apocalipsi va ser el seu gran èxit, i més encara després de l'adaptació al cinema.

    Mentrestant, Pasqual es va centrar en L'últim vaixell, la novel·la que hem estat treballant al centre i que envolta una història d'amor entre generacions, en un context dramàtic, de veritable genocidi, i de lluita per sobreviure, com va passar a partir de l'1 d'abril de 1939. Tenia el testimoni d'un iaio, però volia històries de primera mà "i vaig entrevistar a molta gent".

Gemma Pasqual, durant l'acte a l'IES Playa San Juan

Per aquesta causa, "tots els personatges són reals", d'una manera o una altra, la qual cosa va requerir cinc anys de preparació i treball intensiu.

    Va destacar especialment el personatge de Lennin, un xiquet que mor estampat contra una paret perquè a la seua mare estaven colpejant-la/torturant-la a fi de saber on estava el seu marit, un conegut membre de la República (ah! I entra en els possibles que la dona desconegués on estava el seu home...). "El personatge de Lennin és un homenatge a tots els xiquets morts o desapareguts en el franquisme, que s'estima n'hi va haver com a 250.000", va relatar.

    La vida de l'escriptora podríem dir d'èxit o popular és més difícil del que sembla: Sí! És la resposta que podem donar després de la xerrada, perquè la seua agenda, és a dir, el seu dia a dia, està carregat. Ben carregadeta, podríem afegir. "Aquesta setmana és Alacant, la que ve, Barcelona", va explicar i, entre una i altra, tornar a casa, al poble valencià d'Almoines, i fer el que fa tothom: rentar la roba bruta, comprar i preparar menjar, omplir carmanyoles per a la setmana i, per descomptat, que la família se'n recorde d'una. Més o menys és el mateix que ens passa als qui la feina ens obliga a allunyar-nos del nostre nucli familiar. És complicat.

    És escriptora, és dona, no cal precisar-ho, i també és "activista", d'acord amb la seua terminologia. La seua darrera tasca ha consistit a assumir la presidència de la Societat coral El Micalet, de València, una funció amb responsabilitat tot i això que es tracta d'una entitat que va endavant des de 1891.

    Gemma Pasqual, mentre contestava amb rotunditat les preguntes dels alumnes, explicava trucs de l'ofici. "Jo no m'enfronte a la pàgina en blanc", perquè fa una tasca de preparació important. "Quan comence un llibre, sé com acaba i tinc la divisió per capítols feta", i puc treballar sense dificultats. En aquest punt em va vindre a la memòria l'oblidat Isaac Asimov, molt popular anys enrere i actualment poc visible en la nostra societat tecnològica. Aquest nord-americà d'origen rus va contar que en una ocasió va començar un relat sense tindre clar el final... i ho va passar tan malament que mai en la vida ho va tornar a fer. Sempre començava sabent com tancaria el llibre. Bona lliçó.

    Entre aplaudiments i algunes dedicatòries

Col·locació de l'escultura d'Ovidi en Alcoi / M. Candela

de llibres, Pasqual va tancar la xerrada, animada, interessant i instructiva -confiem- per als alumnes i per als ensenyants que hi estàvem. Per cert, quasi oblidava que la seua feina d'escriptora es formalitza fonamentalment a les fondes, una manera una mica literària d'expressar que escriu als hotels, entre els viatges!

Ah! Una notícia per acabar: el tercer llibre de Like blau encara tardarà un mica. "Ara està en curs la promoció del segon", va contestar a la meua pregunta.

* Destaque al títol aquesta famosa expressió d'Ovidi Montllor que Gemma Pasqual va utilitzar durant la xarrada, perquè avui, diumenge 10 de març, és l'aniversari de la seua desaparició. Molt lluny queda ja aquell 10 de març de 1995...

DE GENT D'ALCOI QUE ESCRIU I ALTRES COSES DISPERSES

A la vida, de vegades, hi ha coincidències.

Jordi Tormo durant la xarrada

Això ens ha passat a Jordi Tormo i a mi per causa de la citació d'un text d'Isabel-Clara Simó al·lusiu a la fundació del col·lectiu Fonèvol, ara fa vint anys, https://elblogdemarioc.blogspot.com/2023/05/fonevol-o-el-club-de-las-malas-alcoyanas.html, i la programació al Centre Cultural d'Alcoi, quaranta-huit hores més tard, d'un club de lectura al voltant de l'autora de Júlia, sens dubte un dels llibres més importants dels setanta que va arribar a publicar l'enyorada escriptora.

    El protagonista de l'esdeveniment era, no cal precisar-ho, el mateix Tormo, de la mà de Josep-Lluís Santonja, director de les biblioteques municipals, i autor recentment d'articles més que interessants, com la referència al cinquantenari d'un llibre capital en l'Alcoi

Josep-Lluís Santonja i Tordi Tormo

contemporani: Hombres que mueven Alcoy, de Floreal Moltó (https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2023/05/22/els-homes-que-feien-funcionar-alcoi-radio-alcoy/), un volum que reflecteix brillantment els protagonistes més coneguts d'una de les etapes de creixença més rellevants de la ciutat en tota la seua història.

    Al Centre Cultural, amb la sala Joan Valls a la vora del complet de públic, la qual cosa sembla infreqüent

La històrica postal d'Ovidi des de París

als actes d'aquest tipus, Tormo va haver-hi de confessar-se, perquè les preguntes de Santonja no li van deixar més remei. Així, va desvelar que es va veure obligat a abandonar la política perquè "vaig fer crac". Després de tres anys de compaginar la tasca de regidor del govern de l'Ajuntament d'Alcoi amb les quaranta hores setmanals a la seua feina, que "tenia molt clar que no anava a deixar" perquè "la política era temporal", l'assumpte no va concloure precisament bé. "A les tres i mitja de la matinada enviava correus. Quan fas això tres anys, acabes per fer crac".

    Així, va deixar la política d'acció directa, la qual cosa "em va permetre d'escriure amb més intensitat", i, per exemple, accedir a la narrativa, la qual cosa era "un repte". Ho va fer. Amb la inspiració directa de dos llibres de Carme Riera:

Jo pos per testimoni les gavines i Te deix, amor, la mar com a penyora. Dos clàssics ja al segle XXI. Bon mestratge, dels millors possibles! Així, deixava darrere investigacions sobre temes tan diversos com la geografia comarcal o el món dels gitanos, una qüestió socialment sensible però mai tractada a fons.

    A l'hora d'escollir els possibles temes va pensar en persones, per circumstàncies molt diverses. Un dia, a casa de Toni Miró -és a dir, al Mas de Sopalmo- va escodrinyar entre les coses personals de l'Ovidi Montllor, que l'artista n'és depositari. I va trobar com a quatre-cents poemes, la qual cosa li va obrir camí al llibre Ovidi Montllor, i també a Antoni Miró, la mirada rebel. Gairebé un dos per un. El primer en 2017 i el segon dos anys més tard. 

    I en faltava un tercer. Isabel-Clara Simó. La seua biografia "era un llibre necessari" perquè a banda dels llibres de

l'escriptora, "darrere, hi ha una vida apassionant", però que mai s'havia fet. Jordi Tormo va dubtar molt, encara que finalment li va enviar un correu electrònic un diumenge a les 12 en punt on plantejava la qüestió. "Dos minuts més tard m'entrava la resposta: endavant! Estava treballant i connectada un diumenge a migdia!". Tot té una explicació, pel que fa al treball intensiu: "sabia que no li quedava molt temps i tenia moltes coses per tancar". Isabel-Clara Simó. Una veu lliure i compromesa va veure la llum en desembre de 2020, però la protagonista ja havia passat pàgina.

    Era un club de lectura i no el debat d'una tesi doctoral, per la qual cosa Tormo va apuntar detalls de les respectives biografies o costums. Així, alguns sabem la nocturnitat

d'Antoni Miró, com una mena de vampir que reposa sota una cripta entre Alcoi i Ibi, però altres desconeixíem que Isabel-Clara era fanàtica de la sèrie Big Bang Theory, com altres milions i milions de persones, començant per egomet. Això m'ha fet recordar un article -que ja vaig esmentar en una ocasió- sobre la biografia d'un altre alcoià, el reverend pare Cirilo Tormo Durà, que va escriure Rafael Moya, i on contava que al capellà li agradava molt llegir a Isaac Asimov. Jo en vaig ser fanàtic.

    De l'Ovidi va explicar una cosa molt divertida: que tenia el costum d'enviar-se postals quan viatjava. Així, hores abans de l'històric concert en el Teatre Olympia de París -on a l'època tocaven tots els músics exiliats o prohibits en Espanya-, que va ser el vint-i-set d'abril de 1975, s'en va escriure una: "Xaval, abans de fer l'Olympia t'envie una abraçada. Desitja'm sort! Ovidi", que llegiria, suposem, dies més tard en arribar a casa, a Barcelona.

    De la Isabel-Clara va explicar que va

publicar setanta llibres de tota mena de temes, i que de Dones el primer any es van vendre 90.000 exemplars, la qual cosa "en català és una animalada". L'alcoiana en va traure profit: "amb els guanys es va comprar una casa". Per concloure va explicar una cosa molt interessant: Bromera està adquirint els drets dels seus llibres per a editar-los, la qual cosa permetrà, entre altres qüestions, recuperar publicacions de vegades esgotades o poc conegudes.

    Una vesprada veritablement agradable, instructiva i en bona companyia!

PINDOLADA FESTERA I ALCOIANA. 12. ACOMIADAMENT!

El que va començar com una mena 

Collage sobre la Glòria Infantil

de joguina a principis d'abril, allò de contar cosetes al voltant de les Festes de Moros i Cristians, ha acabat en un serial. I algunes qüestions han resultat sorprenents, fins i tot per a mi, perquè han anat apareixent temes o idees, com la recent disquisició del Dia del Descans o la desfilada d'Ovidi Montllor amb els Mudèjars.

Resulta satisfactori perquè hi ha hagut històries que molta gent desconeixia o havia oblidat, com és el cas de la Filà Templaris i el seu disseny, i més que cap altre l'incident de la Filà Judios amb la seua esquadra d'esclaus -això "de negres" Alcoi ho va introduir més tard- en 1973, explicat en aquest cas amb

Ja pugen els músics!

profusió de detalls. Més tard he aprés que els quatre festers cremats van necessitar més de sis mesos de tractament! Els pobres.

L'assumpte dels pins de la manifestació del calendari ha suscitat sorpresa, com també la foto de la presidència de la Processó General de l'any passat, mentre que el reportatge de la visita d'Albert Fabra a la seu del PP fet des del castell de Festes ha estat la notícia menys visitada.

El tema dels moros en Nova York amb el suport gràfic també ha resultat atractiu. I en aquest cas em veig

Enrique Sevila fa el gest del triomf en Nova York

obligat a afegir un apunt: l'endemà de la publicació vaig anar al cementeri de Cocentaina... i allí em vaig trobar a Enrique Sevila, que va deixar este món sis mesos després. Una veritable tragèdia. En record seu, afegeix una foto de la desfilada on gaudeix de la Festa.

I les pindolades de les Festes de Moros i Cristians es tanquen en aquest punt, encara que avise: si l'any vinent és possible, hi haurà una segona sèrie. Algunes coses han quedat per escriure i he rebut antigues històries inèdites, que cal treballar i tancar.

Gràcies i a reveure!

PD. El blog seguirà, però amb altre ritme i altres temes. Molt prompte parlarem de bous, per exemple!

OVIDI, EL MORO MUDÈJAR. PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI 8.

Arranque el Dia dels Músics amb un esmorzar -quina tradició més alcoiana- amb els amics de Comelca. Bon àpat, excel·lent café amb llet, millor companyia, i fer-se un tip de riure, que d'això es tracta. Relaxació o détente, com diuen els nostres veïns francesos. També hi ha intercanvi d'anècdotes, d'històries, de vivències d'uns i altres, com ha estat el cas de Juano Borrell, un

Ovidi Montllor, moro Mudèjar / Arxiu Filà Mudèjars

fester Mudèjar, que va compartir esquadra colze a colze amb Ovidi Montllor, que també n'era. Història d'Alcoi i de les Festes de Moros i Cristians, com ens agrada per ací.

Després, una mica de follia, un matí a la babalà: impressió de fotos, mercat de Sant Roc, pollastres rostits i croquetes de bacallà. Com estaven de bones! Ens han recordat els temps dels vermudets al Tropical, amb la sangueta i els callos, encara que Fernando ha contat que ell anava divendres i assaboria l'ensalada russa. La veritat és que Saoro i Tavi -que ara viuen en Benimantell- ho feien tot de cinc tenedors, encara que amb la nostàlgia d'allò que hem perdut pel camí de la vida tot ens resulta d'allò més exquisit*.

Després, marxa cap al centre, amb salutació als amics de la perruqueria del Cantó del Pinyó i pujada a Sant Nicolauet, entre els clàxons de la bogeria de vehicles a un

Detall musical de la Glòria Infantil

costat i l'altre, enmig dels camions descarregant vàters. Sí, vàters! "Porque Alcoy huele a Fiestas", vaig escriure un dia, anys enrere. La baixada, per Sant Francesc fins a l'edifici Modernista de la Cambra de Comerç i Indústria i a la plaça de Dins, ja ben animada, amb alguns responsables municipals com Vanessa Moltó i Maria Baca: molt temps feia de l'última xarradeta tranquil·la!

Coses de la vida, a migdia Correus estava tranquil. Recollir un paquet -de més de sis quilos- i arrossegar-lo cap a casa, entre músics de pobles que ja s'encaminaven cap a la seua tasca intensiva de la Trilogia. Dinar, una petita sesta, més café i preparació per a la Festa, que gaudirem més o menys intensament!

* Enllaç a un interessant reportatge sobre el Bar Tropical, a càrrec de Pàgina 66.

https://pagina66.com/art/103566/el-tropical-el-mas-emblematico-de-los-bares

DISCÓPOLIS

 A mis primeros alumnos les conté que había escrito 30.000 páginas de periódico; más tarde, maticé que quizá fueran 25.000. No lo sé. En 32 años largos de periodismo diario, primero con las Olivetti verdes y más tarde con teclados informáticos varios, se redacta mucho; es imposible precisarlo: desde crónicas sangrientas hasta números extraordinarios para loar las cosas más inverosímiles (quién paga, manda). Y un día se acaba. El mundo periodístico español actual... mejor dejarlo correr.

Don José Miguel López-Discópolis /Twitter

También hay quién hace radio y llega a los 11.111 programas. Comentaba el otro día Don José Miguel López (Discópolis, RNE-Radio 3) el segundo disco que compró en 1969, y yo me acuerdo del primer LP que adquirí: “Sopa de cabeza de cabra”, de los Rolling, en la Navidad de 1973... y me costó 293 pesetas, en una promoción de la feria juvenil de Barcelona. Creo recordar que en aquella época la paga semanal era de un duro o dos como máximo, lo que evidencia las dificultades que teníamos para adquirir música. Por cierto, fue una rareza porque enseguida me pasé a Pink Floyd y los Stones no me han vuelto a hacer tilín hasta muy recientemente.

De Discópolis me gustan hasta los programas que no me gustan, porque música hay de muchas clases, no todos bailamos al mismo ritmo y hay que reflejar la pluralidad del mundo de las canciones, las sinfonías y demás. ¡Qué bonito sería si también se viviese la pluralidad en toda la sociedad!

Cupón ONCE 

Y en esta pincelada, me gustaría recordar dos afirmaciones del presentador que me han interesado particularmente.

La primera, de un programa de cantautores: “Aquí nos ocupamos de Lluís Llach, el músico”, en referencia a que la actividad política de este cantante es otro cantar, mientras instantes después recuperaba la figura del alcoyano Ovidi Montllor, cuya música, en mi opinión, ha resistido muy, muy bien los cinco lustros transcurridos desde su desaparición.

La segunda, de un “Tesoro” dedicado a Mari Trini en enero: “Porque a nosotros, los rockeros y progresivos, Mari Trini nos gustaba”. Entendí muchas cosas con esta afirmación, por ejemplo que la música de la cantautora caravaqueña llegaba muy hondo, aunque luego te pasaras el día con Rick Wakeman, Alan Parsons o Camel, como era mi caso.

En estos tiempos de desesperanza, de dificultad supina, merecen nuestro reconocimiento quienes nos ayudan con el día a día, con el esfuerzo de ofrecer programas dignos e interesantes, como ocurre con Don José Miguel López y Discópolis. La ONCE, en consequencia, merece nuestro aplauso por dedicar el cupón del día 7 de noviembre al programa. Sólo deseo dos cosas: que Discópolis perviva... y que nos toque el cuponazo. ¡Claro!

Un abrazo, gracias y mucha suerte.

Una pel·lícula "portentosa"

Cartel de la pel·lícula

La 2 de TVE va emetre “La portentosa vida del pare Vicent”, una pel·lícula filmada a la zona de l’Alcoià, amb motiu de complir-se quaranta anys de la seua estrena. L’emissió, a més a més, va comptar amb la participació preliminar d’un crític, que va parlar d’aspectes del film i també de l’escàndol que va suposar al seu moment. Fins i tot es va poder veure i escoltar el difunt director Carles Mira, que va explicar detalls tant de la pel·lícula com de la polèmica suscitada.

Amb aquesta cinta, Carles Mira va debutar com a realitzador i va marcar la seua trajectòria: mostrar aspectes de la societat des d’una perspectiva popular o rural. I va començar ni més ni menys que pel Pare Vicent, una figura històrica i religiosa, mítica, emblemàtica a la regió valenciana i clarament consolidada. L’escàndol, com ha recordat el fotògraf alcoià Paco Grau, que va participar en el projecte, va ser titànic, gegantesc. De fet, a Alcoi, el dia de l’estrena, va esclatar una bomba als lavabos del Cinema Goya, que, per fortuna, no va causar desgràcies personals, sinó tan sols un gran ensurt i uns quants desperfectes. Tot açò va limitar la difusió de la pel·lícula, que un munt de sales van rebutjar; així, l’estrena a València no es va produir fins a 1981.

Imatge del cinema després de l'explosió /Foto: Paco Grau

El film reflectia tal volta amb massa realitat per a l’època i el context -el franquisme encara estava present i manava molt- diferents aspectes d’una societat medieval en què el poble passava fam i les classes elitistes, ja foren polítiques o eclesiàstiques, menjaven com a porcs. Ni tan sols faltava un to escatològic.

A més a més, la participació de molta gent de teatre d’Alcoi, amb un inconfusible Quico Carbonell o un també jove Mario Silvestre, li donava un interés afegit, sense deixar a banda Alejandro Soler. Per descomptat, interessava i molt per la participació estel·lar d’Albert Boadella i d’Àngela Molina, escortats per Ovidi Montllor. Boadella, per cert, no va poder sumar-se a l’estrena perquè mentre esperava la celebració d’un consell de guerra va fugir d’un hospital de Barcelona i estava exiliat a França.

Confesse que la pel·lícula em va semblar infumable, detestable, quan la vaig veure farà uns vint-i-cinc anys, però en l’ actualitat la perspectiva ha canviat. L’endemà de l’emissió vaig coincidir amb el regidor de Cultura d’Alcoi Raül Llopis en què el pas del temps l’ha afavorida molt. “És una pel·lícula que no es va entendre al seu moment”, va dir-ne el responsable municipal. Així, les escenes del seguici dels monjos per les muntanyes d’Agres i Aitana em van recordar molt l’ambientació de “El nom de la rosa”, i després he trobat una crítica de vint anys enrere, on el comentarista s’expressa de la mateixa manera.

Albert Boadella diu un sermó durant la pel·lícula / Creative Commons

No es pot tampoc deixar a banda, com assenyalava també Paco Grau, el tipus de cinema que es feia a Espanya en 1977/1978, amb actors “shakesperians” de la talla de Fernando Esteso y Andrés Pajares, que hi eren la referència cultural, sense oblidar als germans Ozores. També he tingut l’oportunitat de llegir una crònica de “The New York Times” on es comenta el vet a Espanya a una cinta al voltant d’un dels “founding fathers of the Inquisition” (pares fundadors de la Inquisició), es relata l’explosió de la referida bomba i es conten les dificultats de dos altres controvertides estrenes cinematogràfiques: “El crim de Cuenca”, de Pilar Miró, i “Rocío”, que també van patir de greus entrebancs i prohibicions.

Per acabar, Grau va significar diversos aspectes importants. El primer, que “La portentosa vida del Pare Vicent” es va filmar al voltant d’Alcoi per la relació de Boadella i Els joglars amb el món del teatre local, que va aportar nombrosos actors secundaris; el segon, que el pressupost “elevadíssim” i insòlit per a aquells temps va permetre fer un producte “de qualitat”: i el tercer, que molta gent d’Alcoi va veure que era possible consumar projectes i es va capbussar en el món dramàtic i del cinema, una tendència que es manté quaranta anys més tard.

Alcoi, octubre 2017- Formentera del Segura, gener 2020

Més informació:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/historia-de-nuestro-cine/historia-nuestro-cine-portentosa-vida-del-padre-vicente-presentacion/4248402/

http://www.nytimes.com/1981/05/03/world/film-on-revelry-of-church-trek-banned-in-spain.html

http://controversialcinema.blogspot.com.es/2014/01/la-portentosa-vida-del-pare-vicent-1978.html