Mostrando entradas con la etiqueta Cinema. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Cinema. Mostrar todas las entradas

domingo, 12 de julio de 2020

ALCOI, CINEMA QUE S'ENVOLA

Alcoi ha esdevingut una ciutat sense cinema? És molt possible. La realitat, és a dir, allò que és tangible, empíricament constatable, és que hui, la resposta és sí; demà, veurem, encara que, en aquesta qüestió, em sent pessimista, perquè els antecedents i la situació no són favorables.

L'operadora ha retirat els cartells de les pel·lícules de la façana / Foto: Mario C.

He descobert en les últimes hores que la primera funció de cine es va fer a Alcoi, concretament, al Teatre Principal, va ser el 1896, la qual cosa suposa 124 anys d’història més o menys ininterrompuda de diversió i cultura. Quan per no haver-hi, no hi havia ni tele (quina sort!), el cinema era l’únic mitjà pel qual els nostres rebesavis tenien l’oportunitat de gaudir d’altres mons, i per això l’èxit de les pel·lícules que mostraven meravelles naturals, com el Carib, les illes del Pacífic o l’Everest (com va ocórrer al Capitol el matí de la gran nevada del 13 d’abril del 1958).

Octubre de 2003 va ser una data crítica per la història cinematogràfica local, perquè es va inaugurar el Centre Comercial i d’Oci Alzamora, que incloïa un grup de petites sales d’exhibició: Alcoi es convertia, de sobte, en una ciutat moderna. L’endemà, vàrem descobrir la lletra petita del contracte: les últimes dues sales tradicionals que quedaven, el Principal i, sobretot, el Calderón, havien plegat de manera definitiva. A més a més, els preus, les tarifes, es “modernitzaven”, la qual cosa vol dir que pujaven com a un 60%, si la memòria no em falla, però les condicions d’exhibició milloraven (això és el que ens varen contar als periodistes quan tímidament vàrem preguntar).

Quatre anys més tard, va obrir el complex comercial d’El Altet, encapçalat pel totpoderós Carrefour, que també incorporava un paquet de sales de cinema. Aquell dia va arrancar la decadència o el final de l’edat daurada -si és que havia arribat a existir- dels cinemes alcoians: amb dos grups de sales semblants a escassa distància, el futur s’havia complicat de sobte.

I així es va veure a poc a poc: estrenes anticipades i tarifes o abonaments més competitius a Cocentaina van provocar l’eixida de l’operadora alcoiana el 2013 i la substitució per cines Axion, gràcies -al Cèsar allò que és del Cèsar- a la tasca personal que va dur endavant l’aleshores gerent del centre, Paco Bustos, tristament desaparegut a finals de maig. La situació no va millorar i a més a més els nous hàbits socials de Netflix i HBO i la repetició de pel·lícules d’herois, prolongació dels videojocs domèstics, van mantenir o empitjorar la situació.

Tan sols cal donar un cop d’ull a un article de Tipografia la Moderna, signat fa poc més d’un any pel periodista Javier Llopis, que il·lustra la penosa situació dels cinemes alcoians. http://www.tipografialamoderna.com/cultura/me-cago-en-el-septimo-arte/

Setze mesos després, no tenim sales en curs (i no és per causa de la pandèmia: les de Cocentaina són obertes, com també la resta de l’operadora alcoiana), la qual cosa em porta a la malenconia, al pessimisme, de què escrivia al principi.

No podem deixar de rumiar al voltant de si aquesta situació és un tancament definitiu, una altra desaparició com tantes que hem viscut en aquesta ciutat. I seria de les grosses, perquè el cinema ens deixa darrere vivències personals i col·lectives, històries i també economia que s’envola.

Quina tristor més gran!


*Buscant documentació per aquest text he trobat una curiosa informació al voltant de l'antic cinema de la Caserna d'Infanteria d'Alçamora, que feia funcions per als militars.


miércoles, 8 de enero de 2020

Una pel·lícula "portentosa"

Cartel de la pel·lícula

La 2 de TVE va emetre “La portentosa vida del pare Vicent”, una pel·lícula filmada a la zona de l’Alcoià, amb motiu de complir-se quaranta anys de la seua estrena. L’emissió, a més a més, va comptar amb la participació preliminar d’un crític, que va parlar d’aspectes del film i també de l’escàndol que va suposar al seu moment. Fins i tot es va poder veure i escoltar el difunt director Carles Mira, que va explicar detalls tant de la pel·lícula com de la polèmica suscitada.
Amb aquesta cinta, Carles Mira va debutar com a realitzador i va marcar la seua trajectòria: mostrar aspectes de la societat des d’una perspectiva popular o rural. I va començar ni més ni menys que pel Pare Vicent, una figura històrica i religiosa, mítica, emblemàtica a la regió valenciana i clarament consolidada. L’escàndol, com ha recordat el fotògraf alcoià Paco Grau, que va participar en el projecte, va ser titànic, gegantesc. De fet, a Alcoi, el dia de l’estrena, va esclatar una bomba als lavabos del Cinema Goya, que, per fortuna, no va causar desgràcies personals, sinó tan sols un gran ensurt i uns quants desperfectes. Tot açò va limitar la difusió de la pel·lícula, que un munt de sales van rebutjar; així, l’estrena a València no es va produir fins a 1981.
Imatge del cinema després de l'explosió /Foto: Paco Grau
El film reflectia tal volta amb massa realitat per a l’època i el context -el franquisme encara estava present i manava molt- diferents aspectes d’una societat medieval en què el poble passava fam i les classes elitistes, ja foren polítiques o eclesiàstiques, menjaven com a porcs. Ni tan sols faltava un to escatològic.
A més a més, la participació de molta gent de teatre d’Alcoi, amb un inconfusible Quico Carbonell o un també jove Mario Silvestre, li donava un interés afegit, sense deixar a banda Alejandro Soler. Per descomptat, interessava i molt per la participació estel·lar d’Albert Boadella i d’Àngela Molina, escortats per Ovidi Montllor. Boadella, per cert, no va poder sumar-se a l’estrena perquè mentre esperava la celebració d’un consell de guerra va fugir d’un hospital de Barcelona i estava exiliat a França.
Confesse que la pel·lícula em va semblar infumable, detestable, quan la vaig veure farà uns vint-i-cinc anys, però en l’ actualitat la perspectiva ha canviat. L’endemà de l’emissió vaig coincidir amb el regidor de Cultura d’Alcoi Raül Llopis en què el pas del temps l’ha afavorida molt. “És una pel·lícula que no es va entendre al seu moment”, va dir-ne el responsable municipal. Així, les escenes del seguici dels monjos per les muntanyes d’Agres i Aitana em van recordar molt l’ambientació de “El nom de la rosa”, i després he trobat una crítica de vint anys enrere, on el comentarista s’expressa de la mateixa manera.
Albert Boadella diu un sermó durant la pel·lícula / Creative Commons
No es pot tampoc deixar a banda, com assenyalava també Paco Grau, el tipus de cinema que es feia a Espanya en 1977/1978, amb actors “shakesperians” de la talla de Fernando Esteso y Andrés Pajares, que hi eren la referència cultural, sense oblidar als germans Ozores. També he tingut l’oportunitat de llegir una crònica de “The New York Times” on es comenta el vet a Espanya a una cinta al voltant d’un dels “founding fathers of the Inquisition” (pares fundadors de la Inquisició), es relata l’explosió de la referida bomba i es conten les dificultats de dos altres controvertides estrenes cinematogràfiques: “El crim de Cuenca”, de Pilar Miró, i “Rocío”, que també van patir de greus entrebancs i prohibicions.
Per acabar, Grau va significar diversos aspectes importants. El primer, que “La portentosa vida del Pare Vicent” es va filmar al voltant d’Alcoi per la relació de Boadella i Els joglars amb el món del teatre local, que va aportar nombrosos actors secundaris; el segon, que el pressupost “elevadíssim” i insòlit per a aquells temps va permetre fer un producte “de qualitat”: i el tercer, que molta gent d’Alcoi va veure que era possible consumar projectes i es va capbussar en el món dramàtic i del cinema, una tendència que es manté quaranta anys més tard.

Alcoi, octubre 2017- Formentera del Segura, gener 2020

Més informació: