Mostrando entradas con la etiqueta Pajares. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Pajares. Mostrar todas las entradas

martes, 24 de marzo de 2026

LA TRISTA BALADA D’ALMANSOR

Havia pensat escriure unes ratlles al voltant de la pitjor pel·lícula de la història d'Espanya, la qual cosa és complicada de determinar perquè n'hi ha dura competència, encara que els experts ens han facilitat alguna acurada pista. Durant anys, a la tarda, gaudíem de les espatarrants i també molt encertades crítiques cinematogràfiques que Antonio Dopazo publicava al Diari INFORMACION. Era un home extremadament expert -com Eduardo Torres-Dulce, el fiscal aquell que eixia en TVE- que sabia barrejar els punts de vista amb el bon humor.
Va haver-hi un cas que ens
va fer fins i tot plorar:
Cuando Almanzor perdió el tambor, un film memorable, que va definir com “un dels majors bunyols de la història del cinema espanyol, que mai, mai, degué haver-se rodat”. Ens queien les llàgrimes cada vegada que ho recordàvem. I ara he mirat la fitxa tècnica i resulta que hi apareix la Rafaela Aparicio, Quique Camoiras, Luis Varela, Florinda Chico, Vicente Parra, Alfonso del Real, entre altres actors destacats, tots al costat d'Antonio Ozores, protagonista principal (sense comentaris). La direcció era de Luis Delgado.
Imagine que és del mateix estil que Cristóbal Colón, de oficio descubridor, Cuando el cuerno suena i altres que millor deixar en l'oblit. Confesse que també vaig fer un tip de riure quan vaig llegir una oferta d’una televisió de pagament: les deu millors pel·lícules de Pajares i Esteso… Caldria veure les absents, vaig pensar.
Si he canviat el tomb del circumloqui és perquè els darrers dies he llegit alguna crítica de la gran estrena de la temporada en Espanya: Torrente presidente, que pel que he esbrinat pot fer-li la competència al bo d’Almansor. Anys enrere vaig veure la primera d'aquest personatge, que reconec tenia certa gràcia i a més a més interés per allò de la recuperació de Tony Leblanc, però més endavant ho vaig deixar caure.
Ara estaria bé fer la comparació entre les dues pel·lícules, però he descobert millors fórmules per a perdre el temps. Si a algú li ve de gust, aquest és un país lliure, almenys per a veure cinema! I ara que tenim opcions diferents, ens podem permetre el gust de posar una peli o sèrie i deixar-la al cap de cinc minuts, coms ens arriba sovint. De vegades pensem, a casa, que ens hem fet majors i el que es fa no és per a nosaltres, és per a noves generacions (en canvi, en les classes em parlaven de La casa de papel i va resultar que era una magnífica proposta).
Continuarà… (per allò del cinema)...

miércoles, 8 de enero de 2020

Una pel·lícula "portentosa"

Cartel de la pel·lícula

La 2 de TVE va emetre “La portentosa vida del pare Vicent”, una pel·lícula filmada a la zona de l’Alcoià, amb motiu de complir-se quaranta anys de la seua estrena. L’emissió, a més a més, va comptar amb la participació preliminar d’un crític, que va parlar d’aspectes del film i també de l’escàndol que va suposar al seu moment. Fins i tot es va poder veure i escoltar el difunt director Carles Mira, que va explicar detalls tant de la pel·lícula com de la polèmica suscitada.
Amb aquesta cinta, Carles Mira va debutar com a realitzador i va marcar la seua trajectòria: mostrar aspectes de la societat des d’una perspectiva popular o rural. I va començar ni més ni menys que pel Pare Vicent, una figura històrica i religiosa, mítica, emblemàtica a la regió valenciana i clarament consolidada. L’escàndol, com ha recordat el fotògraf alcoià Paco Grau, que va participar en el projecte, va ser titànic, gegantesc. De fet, a Alcoi, el dia de l’estrena, va esclatar una bomba als lavabos del Cinema Goya, que, per fortuna, no va causar desgràcies personals, sinó tan sols un gran ensurt i uns quants desperfectes. Tot açò va limitar la difusió de la pel·lícula, que un munt de sales van rebutjar; així, l’estrena a València no es va produir fins a 1981.
Imatge del cinema després de l'explosió /Foto: Paco Grau
El film reflectia tal volta amb massa realitat per a l’època i el context -el franquisme encara estava present i manava molt- diferents aspectes d’una societat medieval en què el poble passava fam i les classes elitistes, ja foren polítiques o eclesiàstiques, menjaven com a porcs. Ni tan sols faltava un to escatològic.
A més a més, la participació de molta gent de teatre d’Alcoi, amb un inconfusible Quico Carbonell o un també jove Mario Silvestre, li donava un interés afegit, sense deixar a banda Alejandro Soler. Per descomptat, interessava i molt per la participació estel·lar d’Albert Boadella i d’Àngela Molina, escortats per Ovidi Montllor. Boadella, per cert, no va poder sumar-se a l’estrena perquè mentre esperava la celebració d’un consell de guerra va fugir d’un hospital de Barcelona i estava exiliat a França.
Confesse que la pel·lícula em va semblar infumable, detestable, quan la vaig veure farà uns vint-i-cinc anys, però en l’ actualitat la perspectiva ha canviat. L’endemà de l’emissió vaig coincidir amb el regidor de Cultura d’Alcoi Raül Llopis en què el pas del temps l’ha afavorida molt. “És una pel·lícula que no es va entendre al seu moment”, va dir-ne el responsable municipal. Així, les escenes del seguici dels monjos per les muntanyes d’Agres i Aitana em van recordar molt l’ambientació de “El nom de la rosa”, i després he trobat una crítica de vint anys enrere, on el comentarista s’expressa de la mateixa manera.
Albert Boadella diu un sermó durant la pel·lícula / Creative Commons
No es pot tampoc deixar a banda, com assenyalava també Paco Grau, el tipus de cinema que es feia a Espanya en 1977/1978, amb actors “shakesperians” de la talla de Fernando Esteso y Andrés Pajares, que hi eren la referència cultural, sense oblidar als germans Ozores. També he tingut l’oportunitat de llegir una crònica de “The New York Times” on es comenta el vet a Espanya a una cinta al voltant d’un dels “founding fathers of the Inquisition” (pares fundadors de la Inquisició), es relata l’explosió de la referida bomba i es conten les dificultats de dos altres controvertides estrenes cinematogràfiques: “El crim de Cuenca”, de Pilar Miró, i “Rocío”, que també van patir de greus entrebancs i prohibicions.
Per acabar, Grau va significar diversos aspectes importants. El primer, que “La portentosa vida del Pare Vicent” es va filmar al voltant d’Alcoi per la relació de Boadella i Els joglars amb el món del teatre local, que va aportar nombrosos actors secundaris; el segon, que el pressupost “elevadíssim” i insòlit per a aquells temps va permetre fer un producte “de qualitat”: i el tercer, que molta gent d’Alcoi va veure que era possible consumar projectes i es va capbussar en el món dramàtic i del cinema, una tendència que es manté quaranta anys més tard.

Alcoi, octubre 2017- Formentera del Segura, gener 2020

Més informació: