FILL NO EN TENIM…

Fill no en tenim i ja el bategem, diu la dita. Va de futbol, que jo temps fa ja que m'he allunyat, encara que segueix els titulars, en aquest cas del cas Itàlia i l'eliminació del mundial.

 A banda de les qüestions filosòfiques del tipus els espanyols no anem a Eurovisió, però sí al mundial als EUA… No

ho he captat del tot, encara que el govern confrontaria una revolució ciutadana. Segurament serà per això.

 Vaig pensar, quan vaig veure les imatges dels italians celebrant l'eliminació del País de Gal.les, que acabaven de donar una gran motivació a Bòsnia, país, a més a més, on es disputava el transcendental partit. I així va ser, perquè a l'hora dels penals, els italians semblaven espanyols!

 Només cal donar un cop d'ull als titulars dels diaris de hui: tres mundials seguits d'absència per als transalpins.

 PD. També he llegit a la premsa francesa allò que va passar a Cornellà i els musulmans… Qui estiga lliure de pecat que llance la primera pedra, ho dic per això del respecte als que no són com jo.

LA TRISTA BALADA D’ALMANSOR

Havia pensat escriure unes ratlles al voltant de la pitjor pel·lícula de la història d'Espanya, la qual cosa és complicada de determinar perquè n'hi ha dura competència, encara que els experts ens han facilitat alguna acurada pista. Durant anys, a la tarda, gaudíem de les espatarrants i també molt encertades crítiques cinematogràfiques que Antonio Dopazo publicava al Diari INFORMACION. Era un home extremadament expert -com Eduardo Torres-Dulce, el fiscal aquell que eixia en TVE- que sabia barrejar els punts de vista amb el bon humor.
Va haver-hi un cas que ens

va fer fins i tot plorar: Cuando Almanzor perdió el tambor, un film memorable, que va definir com “un dels majors bunyols de la història del cinema espanyol, que mai, mai, degué haver-se rodat”. Ens queien les llàgrimes cada vegada que ho recordàvem. I ara he mirat la fitxa tècnica i resulta que hi apareix la Rafaela Aparicio, Quique Camoiras, Luis Varela, Florinda Chico, Vicente Parra, Alfonso del Real, entre altres actors destacats, tots al costat d'Antonio Ozores, protagonista principal (sense comentaris). La direcció era de Luis Delgado.
Imagine que és del mateix estil que Cristóbal Colón, de oficio descubridor, Cuando el cuerno suena i altres que millor deixar en l'oblit. Confesse que també vaig fer un tip de riure quan vaig llegir una oferta d’una televisió de pagament: les deu millors pel·lícules de Pajares i Esteso… Caldria veure les absents, vaig pensar.
Si he canviat el tomb del circumloqui és perquè els darrers dies he llegit alguna crítica de la gran estrena de la temporada en Espanya: Torrente presidente, que pel que he esbrinat pot fer-li la competència al bo d’Almansor. Anys enrere vaig veure la primera d'aquest personatge, que reconec tenia certa gràcia i a més a més interés per allò de la recuperació de Tony Leblanc, però més endavant ho vaig deixar caure.
Ara estaria bé fer la comparació entre les dues pel·lícules, però he descobert millors fórmules per a perdre el temps. Si a algú li ve de gust, aquest és un país lliure, almenys per a veure cinema! I ara que tenim opcions diferents, ens podem permetre el gust de posar una peli o sèrie i deixar-la al cap de cinc minuts, coms ens arriba sovint. De vegades pensem, a casa, que ens hem fet majors i el que es fa no és per a nosaltres, és per a noves generacions (en canvi, en les classes em parlaven de La casa de papel i va resultar que era una magnífica proposta).
Continuarà… (per allò del cinema)...

UN ALCOIÀ EN LA CORT DE LA REINA POLGAR

Imagine que és la moda. Els escacs

Ricardo Calvo Mínguez

i les dones. Primer va arribar Gambit de dama, amb una eixerida xicona, més endavant adulta complicada, que hi jugava com ningú. La vaig veure sencera un parell de vegades per la convalescència del dur COVID-19 i em vaig enganxar; a més a més, pel poc que es veia a les partides, recordava Bobby Fischer.

Era una sèrie crua, que aborda els problemes de la vida i les drogaddiccions, fins i tot en el món dels xiquets. Per això vaig ser prudent a l’hora de tractar-la en les tutories de Secundària. Ah! I vaig continuar amb la novel·la -Le jeu de la dame, de Walter Tevis- que us recomane vivament.

Ara, ens retrobem a la mateixa cadena -o siga, Netflix-, en aquest cas amb un documental al voltant de Judith Polgar, la veritable diva dels escacs. En realitat, al principi va del pare i de les tres germanes Polgar, que van ser educades a casa i encaminades al món dels escacs. Totes tres van assolir gran nivell, però Judith es va convertir en el mite. Doncs, el documental arranca així i continua amb la carrera solitària, fins que es va convertir en la persona més jove en obtenir el títol de Gran mestre internacional.

El documental és profund

i ens trasllada a qüestions com la manera d’educar als fills i el treball dels menors, així com a les relacions amb la gent coneguda. De Fischer no cal parlar: es presenta un vídeo on clarament diu que les dones són menys intel·ligents que els hòmens, la qual cosa el desqualifica bastant, a parer meu, però també elimina carisma al mite Kasparov. L’alcoià Ricardo Calvo, mestre internacional i destacat personatge del món dels escacs, va ser col·laborador directe de Garri Kimovich, però als últims temps ja no parlava igual: alguna cosa contava que no el deixava en bon lloc. A més a més, la primera partida amb Polgar és força contundent: com es pot abusar d’un jugador novell, més encara si és una xica jove i espantada.

Per això us aconselle el documental, però també perquè té un interés històric indubtable: en la part final hi ha dos imatges de Judith Polgar al mític torneig de Linares i al seu costat, Ricardo Calvo en persona. Em vaig emocionar, molt més encara quan l’amic Pepe Blanes em va confirmar la impressió inicial. Tota una descoberta, vint-i-quatre anys després de la seua prematura desaparició.

En l’obertura de l'olimpíada de 1988, on les germanes Polgar van triomfar davant del món,

el president de la Federació internacional Florencio Campomanes va fer el discurs de benvinguda; és el mandatari que va declarar a Calvo “persona non grata” per la seua tasca d’oposició. A més a més, el mateix Calvo em va explicar que la vespra de la històrica partida contra Korchnoi en l’olimpíada de l’Havana de 1966, Espanya es va enfrontar contra Filipines i a l’alcoià li va tocar… Campomanes!

LA CAIGUDA DE L'IMMOBILIARI

Jovi Lozano-Seser ens porta, de la mà

de Llegir en valencià sense por, al drama de l'habitatge, així com a la caiguda de l'immobiliari que va patir Espanya i la Comunitat Valenciana de manera molt accentuada. He escrit va patir, encara que caldria esmentar pateix, perquè les conseqüències de tot allò encara es deixen sentir i ho faran durant molts anys, dècades segurament.

    Una casa als afores aporta en algunes pinzellades un retrat acurat de la catàstrofe de la construcció, afegida a la caiguda, tant espiritual com física, dels nuclis vells de moltes ciutats. D'això en Alcoi en sabem molt: els periodistes d'aquesta ciutat ens hem doctorat en enrunaments de cases, en drames humans, que normalment afecten els

Cartell publicitari / A. Candela

més dèbils.

    Aquest volum de Bromera conta una història molt interessant i dramàtica -que recomane vivament descobrir- amb aquesta ambientació. Els dolents, sempre ho són i cada vegada més, fins al punt d'aprofitar-se de la ruïna dels més indefensos per a guanyar més cacaus i gaudir de la vida, de la dolce far niente.

    No puc deixar de costat que les coses no han canviat gens ni mica des de 2008. Precisament, aquest estiu es poden veure en Benidorm cartells publicitaris d'un símbol d'aquella època com es l'edifici Intempo, on ara es poden comprar habitatges... a l'abast d'una elit sempre afortunada.

LA SORPRESA DE LA SALVACIÓ O LES MATEMÀTIQUES DEL FUTBOL

Confesse que tenia pensat escriure del carril bici, quelcom com El carril bici se moja cuando llueve. No ho tenia decidit, però ho pensava fer en castellà. Em venia de gust. No obstant això, he optat per canviar el pas i deixar de costat els temes seriosos, que impliquen a tota la ciutadania i al futur d'Alcoi, per a parlar d'una cosa molt més lleugera i que interessa a quatre gats: el futbol.

Confesse també que no segueix de prop l'actualitat i molt menys ara que estem de campanya electoral; per

Piulada del CD Alcoiano

això mateix, dissabte vaig caure al jaç bastant preocupat per la situació de l'Alcoiano. La derrota a casa enfront del Múrcia, un rival dels de tota la vida, el deixava en una situació complicada, amb un partit fora de casa i la navalla d'Occam del descens ben a punt. Això pensava jo.

El matí del diumenge he vist que Ismael Mayor ha publicat un vídeo perquè dissabte a la nit els jugadors li van fer un mantejament d'homenatge. Quina cosa més estranya! Llavors he anat als mitjans oficials i he vist que el nostre equip ja estava salvat. Com potser això? ("Com pot ser que el whisky agrade tenint eixe gust horrible de sabatilla suà?" es preguntava Joan Valls i Jordà). Molt senzill. Les matemàtiques no són una cosa absoluta en el món del futbol.

Efectivament, l'Alcoiano està a dos punts del descens, però com a molt el poden avançar tres equips, per la qual cosa la continuïtat en la categoria està assegurada. Un resultat molt important, que tanca una campanya esportiva desconcertant, amb canvis transcendents en la gestió que impliquen una nova etapa.

Ah! I baixar de categoria és molt fàcil, però i tornar a pujar? La resposta la podem veure en Alacant, amb l'Hèrcules, que un any més continuarà en la categoria inferior, la qual resulta molt trist per als seus seguidors (alguns dels quals són alumnes meus de l'IES Jorge Juan, situat a prop del seu camp, encara que, per circumstàncies adverses, enguany he pogut riure molt poc). Així que una gran notícia i enhorabona als protagonistes, jugadors, aficionats, directius, tècnics, etc.

Aquest fet m'ha recordat un esdeveniment

Felicitació al Cadis en 1981

que va ocórrer el 1981, concretament el 24 de maig (ho he buscat en eixe pou inesgotable que és Google). Aquell dia es va disputar l'última jornada de la Segona divisió. L'Elx anava primer, el Castelló segon i tres equips més tenien opcions de pujar a Primera. Curiosament, a falta d'un partit, l'Elx no estava matemàticament ascendit, mentre que l'equip de la Plana sí, perquè el triple, quàdruple o fins i tot quíntuple empat que podia produir-se li resultava favorable, fet que no passava amb els il·licitans.

L'Elx va perdre a casa amb el Cadis per 1 a 2, davant més de 55.000 aficionats, es va produir un quíntuple empat a 45 punts i els elxans es van quedar en Segona. Temps més tard va tornar a Primera i ara ha baixat una vegada més a Segona...

Aquell fet del primer no ascendit i el segon sí em va impactar, de la mateixa manera que el 12 a 1 d'Espanya a Malta o l'eliminació de la Copa del rei del Real Madrid en el Collao en aquella vetllada històrica, tristament marcada per la pandèmia. Ara afegeix la salvació insospitada de l'Alcoiano en la campanya 2022-23. Que siga per a bé!

PD Aramultimèdia ha publicat un interessantíssim article, on s'analitzen tècnicament totes les càbales d'aquest assumpte, molt més complicat del que jo havia pensat! Enhorabona a l'autor Jordi Vayà i a tot l'equip!

https://www.aramultimedia.com/els-numeros-i-combinacions-que-certifiquen-la-salvacio-de-lalcoyano

EN CAMPANYA (EN ARANÉS)

Soc conscient que estem en campanya,

Rosana Sellart, candidata en Vall d'Aran

que arriba l'hora de donar suport a aquelles opcions polítiques en què confiem, o que esperem puguen fer una gestió eficaç. Són temps difícils i així es percep a les xarxes socials, on persones normalment absents o de pronunciaments ponderats han canviat el to i el context d'allò que hi escriuen. Gairebé sempre passe de llarg: massa anys immers al món polític, al costat del remolí de la cerca i crida del vot.

Si publique al blog pel que fa a la campanya és perquè he vist un xicotet vídeo electoral de la Vall d'Aran que m'ha provocat una forta emoció, perquè hi apareix la Rosana Sellart, bona amiga i alma mater de l'IES de Vielha, allà on jo vaig debutar com a ensenyant. En fet, he vist a les xarxes que és la candidata d'Aran Amassa en Naut Aran (=Alt Aran) i fins i tot apareix en les fotos i els cartells!

Comparteix les imatges per causa que s'utilitza l'aranés, parlat i amb subtítols, una llengua poc coneguda,

amb un nombre molt reduït d'usuaris, però que és oficial d'una part d'Espanya; una secció molt petita i difícil de trobar al mapa, tanmateix un fragment de l'estat! Sempre em toca dir als meus alumnes de llengua que l'afegisquen a la llista, perquè els manuals tenen tendència a ometre-la. Amb aquest document audiovisual, es podeu fer una idea de com és aquesta llengua romànica.

Ah! Doncs a la Vall d'Aran hi ha tres llengües oficials: castellà, català i aranés, per la qual cosa els nens, els jóvens, estan obligats a estudiar-les, que no és cosa de per riure, perquè també cal aprendre l'anglés i si has escollit la segona llengua estrangera, el francés o l'alemany! O siga, quatre o cinc idiomes. Bastant complicat.

PD. Dimarts 16 de maig. 8 hores. En RNE, Radio Clásica, arranca el programa Sinfonía de la mañana amb el Cara al sol... Nostàlgia, premonició, casualitat o simplement campanya? Ho sent: en política sempre soc malpensat.