SENSE CONNEXIÓ O LA SENSACIÓ DE DÉJÀ-VU

Òbric el primer llibre de lectura

del trimestre: Sense connexió, de Jaume Monzó, editat per Sembra Llibres 2020.  Com una massa que descarrega un milió de newtons sobre el cap i em deixa atabalat, llegesc esbalaït la taula de continguts: no m’ho crec; he tornat a la joventut, als barracons de la UA, a les classes d’Alpera i Alemany. És el Mecanoscrit del segon origen, la novel·la que més he llegit en català i possiblement en castellà (encara que, en aquest cas, caldria contar les vegades d’Una buena pandilla, de Joan Butler, un clàssic estiuenc).

L’autor Monzó utilitza el mateix esquema que Pedrolo: Quadern de la destrucció, etc., per a introduir-nos en els continguts. Havia agafat el llibre com un més, com una tasca de la feina. Ara ja no necessite cafeïna: estic ben despert i atent! Més encara, en començar el text, que és un tuit (això que es va intentar dir una piulada, en valencià, amb poc o cap èxit), a càrrec d’una certa Verge i bruna: “Carme, una xica de dèsset anys, verge i bruna. Hui comença la meua nova vida i també la vida d’aquest perfil.”

Per què em resulta colpidora aquesta introducció, perquè el referit Mecanoscrit arranca amb: “ L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna…”, que també comença una nova vida, encara que en eixe moment precís encara no ho sabia. Li faltava una estoneta per a descobrir-ho. Contaré coses, però recomane la lectura d’aquesta obra de Pedrolo, molt interessant, i a més a més a la capsa de sorpreses de youtube* podem trobar una adaptació televisiva més que atractiva!

*https://www.youtube.com/watch?v=dSontSkjrZ4&list=PLV0GHyIZ-nXcnBkSeKg2WJu_Nbsz96GUj

Carme ens dona de seguida la pista, amb el segon origen i el mecanoscrit, encara que la tauleta tàctil on escric, de l’era quaternària, no em deixa posar

Edició cl

l’arrova... Coses que passen… La xica ens posa en situació ràpidament: ha hagut de canviar del poble a la ciutat, per la feina del pare, i no li han demanat opinió. Segur que a molts us ha passat: es modifica la situació familiar i has de canviar de món: sense amics o amigues, sense habitació, sense nuvi/núvia… sense vida. I com ella diu, “no és el mateix fer amics quan tens cinc anys i vas a l’escoleta, que quan en tens dèsset i comences en un nou institut”. Per a rematar la feina, hi ha un “armari” pel mig i tots sabem de quina cosa parla!

El llibre, que es llig en un bufit -el primer que se li pregunta al profe és quantes pàgines té i jo sempre tire a l’alça- manté l’estructura de l’esmentat de Pedrolo i trasllada la situació a un institut de València, concretament de Russafa, però que podria ser qualsevol centre de secundària de la Comunitat, amb els seus tipus característics, els problemes generals, començant per l’assetjament, i l’ambientació en general. Carme troba molta incomprensió, pateix l’atac de les primas donnas de la classe… i l’assumpte acaba com acaba… Caldrà llegir-lo fins al final per a descobrir-ho. Els que seguiu els comentaris dels llibres ja sabeu que introdueix i analitze aspectes generals, però mai de la vida anticipe els esdeveniments.

Un volum d’àgil lectura*, que respon als esquemes de les xarxes socials actuals, amb molt poc text, icones d’ambientació i canvis ràpids, com el món que vivim. Una obra a descobrir, d’un autor de la Font d’En Carròs, un poble que em recorda el camí a Xàbia, on vaig treballar una llarga temporada.

* Sí que faig un avançament (en caps cas utilitzaré l’anglicisme de moda) al voltant de la trama: el final fa mal al cor. Avise!

Mario Candela

IES Playa San Juan - Departament de Llengua valenciana i literatura

Abril 2024

EN CAMPANYA (EN ARANÉS)

Soc conscient que estem en campanya,

Rosana Sellart, candidata en Vall d'Aran

que arriba l'hora de donar suport a aquelles opcions polítiques en què confiem, o que esperem puguen fer una gestió eficaç. Són temps difícils i així es percep a les xarxes socials, on persones normalment absents o de pronunciaments ponderats han canviat el to i el context d'allò que hi escriuen. Gairebé sempre passe de llarg: massa anys immers al món polític, al costat del remolí de la cerca i crida del vot.

Si publique al blog pel que fa a la campanya és perquè he vist un xicotet vídeo electoral de la Vall d'Aran que m'ha provocat una forta emoció, perquè hi apareix la Rosana Sellart, bona amiga i alma mater de l'IES de Vielha, allà on jo vaig debutar com a ensenyant. En fet, he vist a les xarxes que és la candidata d'Aran Amassa en Naut Aran (=Alt Aran) i fins i tot apareix en les fotos i els cartells!

Comparteix les imatges per causa que s'utilitza l'aranés, parlat i amb subtítols, una llengua poc coneguda,

amb un nombre molt reduït d'usuaris, però que és oficial d'una part d'Espanya; una secció molt petita i difícil de trobar al mapa, tanmateix un fragment de l'estat! Sempre em toca dir als meus alumnes de llengua que l'afegisquen a la llista, perquè els manuals tenen tendència a ometre-la. Amb aquest document audiovisual, es podeu fer una idea de com és aquesta llengua romànica.

Ah! Doncs a la Vall d'Aran hi ha tres llengües oficials: castellà, català i aranés, per la qual cosa els nens, els jóvens, estan obligats a estudiar-les, que no és cosa de per riure, perquè també cal aprendre l'anglés i si has escollit la segona llengua estrangera, el francés o l'alemany! O siga, quatre o cinc idiomes. Bastant complicat.

PD. Dimarts 16 de maig. 8 hores. En RNE, Radio Clásica, arranca el programa Sinfonía de la mañana amb el Cara al sol... Nostàlgia, premonició, casualitat o simplement campanya? Ho sent: en política sempre soc malpensat.