PINDOLADA FESTERA I ALCOIANA. 12. ACOMIADAMENT!

El que va començar com una mena 

Collage sobre la Glòria Infantil

de joguina a principis d'abril, allò de contar cosetes al voltant de les Festes de Moros i Cristians, ha acabat en un serial. I algunes qüestions han resultat sorprenents, fins i tot per a mi, perquè han anat apareixent temes o idees, com la recent disquisició del Dia del Descans o la desfilada d'Ovidi Montllor amb els Mudèjars.

Resulta satisfactori perquè hi ha hagut històries que molta gent desconeixia o havia oblidat, com és el cas de la Filà Templaris i el seu disseny, i més que cap altre l'incident de la Filà Judios amb la seua esquadra d'esclaus -això "de negres" Alcoi ho va introduir més tard- en 1973, explicat en aquest cas amb

Ja pugen els músics!

profusió de detalls. Més tard he aprés que els quatre festers cremats van necessitar més de sis mesos de tractament! Els pobres.

L'assumpte dels pins de la manifestació del calendari ha suscitat sorpresa, com també la foto de la presidència de la Processó General de l'any passat, mentre que el reportatge de la visita d'Albert Fabra a la seu del PP fet des del castell de Festes ha estat la notícia menys visitada.

El tema dels moros en Nova York amb el suport gràfic també ha resultat atractiu. I en aquest cas em veig

Enrique Sevila fa el gest del triomf en Nova York

obligat a afegir un apunt: l'endemà de la publicació vaig anar al cementeri de Cocentaina... i allí em vaig trobar a Enrique Sevila, que va deixar este món sis mesos després. Una veritable tragèdia. En record seu, afegeix una foto de la desfilada on gaudeix de la Festa.

I les pindolades de les Festes de Moros i Cristians es tanquen en aquest punt, encara que avise: si l'any vinent és possible, hi haurà una segona sèrie. Algunes coses han quedat per escriure i he rebut antigues històries inèdites, que cal treballar i tancar.

Gràcies i a reveure!

PD. El blog seguirà, però amb altre ritme i altres temes. Molt prompte parlarem de bous, per exemple!

EN PLENA GLÒRIA (TEXT I IMATGES SIMBÒLIQUES). PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI 4.

En plena Glòria. El títol del sainet

Collage amb les al·leluies recollides

que Joan Valls i Jordà va imaginar amb la seua acostumada mestria serveix per a il·lustrar la Glòria d'Alcoi 2023, en un matí solellós, tranquil, amb festers, festeres, heralds, acompanyament musical amb varietat d'estils* i públic, molt públic, en general mudat com un margalló, una expressió formal, però molt típica o gairebé d'aquestes terres.

De fet, Rodamots la recull: https://rodamots.cat/mudat-com-un-margallo/i, significativament, els dos exemples que cita venen d'aquestes terres alcoianes: Amàlia Garrigós i Jordi Raül Verdú.

Una herald del reguitzell de la Glòria

Com ha aparegut un apunt lingüístic, cal assenyalar que en Cocentaina aquesta expressió té una variant: mudat com un alcoià, el diumenge de Pasqua, imagine. Qüestions de veïnat!

Arrancada amb públic, un solt brillant a l'àrea del Casal de Sant Jordi i més públic, pujada tranquil·la per País Valencià i baixada triomfal per Sant Nicolau, amb totes les benediccions possibles. Una traca o mascletada final va tancar el matí oficial de festa, que no el dia: faltaven dinars, berenars de mona i entradetes, que van eixir de bona hora.

Un dia complet, que havia

Una de les formacions cristianes

arrancat a l'albada amb els Xiulitets!

*Em va sorprendre que la Unió Musical utilitzara el pasdoble Traidor moro nefando, compost per Fernando Tormo Ibáñez en 1956 i que vam descobrir l'any passat durant la Processó General. Un títol, sense cap dubte, que crida l'atenció.

El sergent moro i la seua formació

La música, element necessari i imprescindible de les Festes

ALCOI, CINEMA QUE S'ENVOLA

Alcoi ha esdevingut una ciutat sense cinema? És molt possible. La realitat, és a dir, allò que és tangible, empíricament constatable, és que hui, la resposta és sí; demà, veurem, encara que, en aquesta qüestió, em sent pessimista, perquè els antecedents i la situació no són favorables.

L'operadora ha retirat els cartells de les pel·lícules de la façana / Foto: Mario C.

He descobert en les últimes hores que la primera funció de cine es va fer a Alcoi, concretament, al Teatre Principal, va ser el 1896, la qual cosa suposa 124 anys d’història més o menys ininterrompuda de diversió i cultura. Quan per no haver-hi, no hi havia ni tele (quina sort!), el cinema era l’únic mitjà pel qual els nostres rebesavis tenien l’oportunitat de gaudir d’altres mons, i per això l’èxit de les pel·lícules que mostraven meravelles naturals, com el Carib, les illes del Pacífic o l’Everest (com va ocórrer al Capitol el matí de la gran nevada del 13 d’abril del 1958).

Octubre de 2003 va ser una data crítica per la història cinematogràfica local, perquè es va inaugurar el Centre Comercial i d’Oci Alzamora, que incloïa un grup de petites sales d’exhibició: Alcoi es convertia, de sobte, en una ciutat moderna. L’endemà, vàrem descobrir la lletra petita del contracte: les últimes dues sales tradicionals que quedaven, el Principal i, sobretot, el Calderón, havien plegat de manera definitiva. A més a més, els preus, les tarifes, es “modernitzaven”, la qual cosa vol dir que pujaven com a un 60%, si la memòria no em falla, però les condicions d’exhibició milloraven (això és el que ens varen contar als periodistes quan tímidament vàrem preguntar).

Quatre anys més tard, va obrir el complex comercial d’El Altet, encapçalat pel totpoderós Carrefour, que també incorporava un paquet de sales de cinema. Aquell dia va arrancar la decadència o el final de l’edat daurada -si és que havia arribat a existir- dels cinemes alcoians: amb dos grups de sales semblants a escassa distància, el futur s’havia complicat de sobte.

I així es va veure a poc a poc: estrenes anticipades i tarifes o abonaments més competitius a Cocentaina van provocar l’eixida de l’operadora alcoiana el 2013 i la substitució per cines Axion, gràcies -al Cèsar allò que és del Cèsar- a la tasca personal que va dur endavant l’aleshores gerent del centre, Paco Bustos, tristament desaparegut a finals de maig. La situació no va millorar i a més a més els nous hàbits socials de Netflix i HBO i la repetició de pel·lícules d’herois, prolongació dels videojocs domèstics, van mantenir o empitjorar la situació.

Tan sols cal donar un cop d’ull a un article de Tipografia la Moderna, signat fa poc més d’un any pel periodista Javier Llopis, que il·lustra la penosa situació dels cinemes alcoians. http://www.tipografialamoderna.com/cultura/me-cago-en-el-septimo-arte/

Setze mesos després, no tenim sales en curs (i no és per causa de la pandèmia: les de Cocentaina són obertes, com també la resta de l’operadora alcoiana), la qual cosa em porta a la malenconia, al pessimisme, de què escrivia al principi.

No podem deixar de rumiar al voltant de si aquesta situació és un tancament definitiu, una altra desaparició com tantes que hem viscut en aquesta ciutat. I seria de les grosses, perquè el cinema ens deixa darrere vivències personals i col·lectives, històries i també economia que s’envola.

Quina tristor més gran!

*Buscant documentació per aquest text he trobat una curiosa informació al voltant de l'antic cinema de la Caserna d'Infanteria d'Alçamora, que feia funcions per als militars.

https://www.prospectosdecine.com/alcoy-alicante--cine-cuartel-de-infanteria

Susana Javaloyes, la pionera de la mascareta

Una vegada era una xica jove que treballava en una empresa tèxtil (amb /ε/ com tracte d'ensenyar als meus alumnes castellanoparlants), al costat d'altres xicones, minyones com ella. Tothom coneix eixa fàbrica, que estava situada a Cocentaina i on pintaven teles amb una tècnica que s'anomenava aerografiat, revolucionària a principis dels anys noranta.
Emperò, va resultar que a partir del 15 de febrer del 1992 aquelles jovenetes van començar a morir, una rere una altra. I van traspassar fins a cinc, més un home d'una altra fàbrica, però aquesta adolescent de què parle es va salvar pels pèls.

Susana i la seua germana Carolina el dia que va rebre l'alta mèdica a França /Foto: Mario Candela

Li deien i li diuen Susana Javaloyes i es va fer famosa perquè és la xicota que va sobreviure, gràcies a un doble trasplantament de pulmons que el doctor Louis Couroud li va fer a la clínica Xavier Arnozan, situada a la perifèria de Bordeus. Va ser gairebé un miracle, perquè la pneumònia letal que va patir -una fibrosi pulmonar- tenia un desenllaç fulminant, com ara el maleït coronavirus que ens ha atacat, i quan van arribar els nous pulmons estava ja més en l'altre barri que en aquest.
Tot va anar bé en la nit d'aquell ja llunyà onze de gener de 1993 i si recupere la història és perquè va rebre l'alta el dissabte sant, vespra de Pasqua, a la clínica La Pignada on estava recuperant-se, a prop de Cap Ferret, a la vora de l'Atlàntic. Era una Setmana Santa amb dates semblants a les que hem tingut enguany.

En aquell moment ningú no ho sabia, però Susana seria una precursora. Aquell dia la foto de sortida, la foto del moment de l'alta, amb el seu pare i la seua germana Carolina, va ser amb una... mascareta. Va ser per prevenció, perquè era primavera i hi havia pol·len per tot arreu.
Ara, Susana ja no és tan jove, però la seua mare m'ha contat -i més tard ella mateixa ha confirmat- que va molt bé... Endavant sempre. I ara tothom portem mascareta... Qui ens ho hagués dit ara fa 27 anys...

Pd Com és notori, la fàbrica s'anomenava Ardystil i la tècnica d'aerografiat va estar prohibida immediatament.

* Dedicat amb un sentiment molt especial a Xelo Ragues, la mare de Soraya i Jovana, i també a les altres víctimes de la "síndrome Ardystil".