ARDYSTIL: AIXÍ QUE PASSEN TRENTA ANYS

El trenté aniversari de la Síndrome Ardystil, acomplit el passat quinze de febrer, en circumstàncies normals haguera estat un esdeveniment de primera pàgina, amb titulars, reportatges, homenatges més o menys simbòlics a les sis víctimes de les aerografies tèxtils de l’Alcoià i el Comtat, però no ha ocorregut res de tot això. Els temps han canviat. La catàstrofe universal de la pandèmia ha modificat els paràmetres habituals, tal vegada per sempre, i què són sis morts si considerem els setanta-tres de l’Hospital d’Oliver d’Alcoi?

Aquest estrident silenci ha estat perfectament analitzat amb la seua acostumada saviesa per dos periodistes com són Javier Llopis i Ramon Climent*, però ni així hi ha hagut reacció. Com tampoc n’hi va haver amb la legionel·la. Els interessos -els polítics més que cap altre- solen ser interessats, encara que semble una redundància,

i les posicions s’acomoden als colors: no hi ha més que mirar la composició d’uns governs i altres per a comprendre les actituds que s’hi troben a diferents nivells de les administracions públiques.

D’Ardystil, poc o res queda per apuntar que no haja estat relatat abans, com vaig escriure ara fa deu anys**. Sis víctimes mortals, gairebé totes dolorosament joves, per causa d’una fibrosi pulmonar letal a partir del quinze de febrer de 1992; una altra xica trasplantada de pulmons i encara desenes i desenes de persones més amb seqüeles més o menys greus per a tota la vida. Podríem dir que va ser un preludi, a una escala petita, d’allò que vindria en 2020 amb la COVID. Se’n va parlar i molt. Va ser un esclafit de realitat en l’Espanya triomfant del 1992, atapeïda de modernitat i creixement, i això va ser un xoc brutal.

    Las pinturas de la muerte, va titular Informe Semanal de TVE, a l’època on tenia una audiència milionària, per a disgust de tots aquells que estaven enfrascats en la promoció d’una ciutat capdavantera. Va ser la descoberta d’una realitat industrial tercermundista, amb fàbriques amb reduït o nul control i mesures sanitàries i de seguretat inexistents. Així va quedar clar en el judici, que es va celebrar a l’Audiència Provincial d’Alacant onze anys més tard, amb un resultat poc convincent per a la majoria. Aquests mesos he recordat els tres mesos de vista oral, en passar cada matí en el bus 21 per davant de l’Audiència.

Des de llavors, res, excepte un detall final. En la primavera de 2019 el govern de la Generalitat de Ximo Puig va pagar les despeses jurídiques dels afectats, com s'havia acordat per les Corts Valencianes en 1993 i mai s’havia fet efectiu, per decisió dels governs posteriors i també d’una sentència judicial. Aquesta mesura té un cert mèrit perquè era un assumpte oblidat, excepte pels protagonistes de les tragèdies, que van tindre una compensació moral més que econòmica.

Què són sis víctimes en mig de l’oceà de les tragèdies que fan sotsobrar

actualment el planeta? Poca cosa, però eren veïnes, amigues, filles, jóvens del seu temps, persones que van veure la seua vida truncada per anar a la faena i que, almenys, van meréixer un reconeixement de la societat que les víctimes actuals no han tingut.

*Les claus dels drames

**Un repàs històric de la síndrome

Fotos: 1. Imatge dels advocats dels afectats durant el judici en 2003 / M. C.

2. Reunió d’afectats amb el president Puig en març 2019 / G. V.

           3. Comparecència en l'Ajuntament d'Alcoi per la legionel·la en 2003 / M. C.

Susana Javaloyes, la pionera de la mascareta

Una vegada era una xica jove que treballava en una empresa tèxtil (amb /ε/ com tracte d'ensenyar als meus alumnes castellanoparlants), al costat d'altres xicones, minyones com ella. Tothom coneix eixa fàbrica, que estava situada a Cocentaina i on pintaven teles amb una tècnica que s'anomenava aerografiat, revolucionària a principis dels anys noranta.
Emperò, va resultar que a partir del 15 de febrer del 1992 aquelles jovenetes van començar a morir, una rere una altra. I van traspassar fins a cinc, més un home d'una altra fàbrica, però aquesta adolescent de què parle es va salvar pels pèls.

Susana i la seua germana Carolina el dia que va rebre l'alta mèdica a França /Foto: Mario Candela

Li deien i li diuen Susana Javaloyes i es va fer famosa perquè és la xicota que va sobreviure, gràcies a un doble trasplantament de pulmons que el doctor Louis Couroud li va fer a la clínica Xavier Arnozan, situada a la perifèria de Bordeus. Va ser gairebé un miracle, perquè la pneumònia letal que va patir -una fibrosi pulmonar- tenia un desenllaç fulminant, com ara el maleït coronavirus que ens ha atacat, i quan van arribar els nous pulmons estava ja més en l'altre barri que en aquest.
Tot va anar bé en la nit d'aquell ja llunyà onze de gener de 1993 i si recupere la història és perquè va rebre l'alta el dissabte sant, vespra de Pasqua, a la clínica La Pignada on estava recuperant-se, a prop de Cap Ferret, a la vora de l'Atlàntic. Era una Setmana Santa amb dates semblants a les que hem tingut enguany.

En aquell moment ningú no ho sabia, però Susana seria una precursora. Aquell dia la foto de sortida, la foto del moment de l'alta, amb el seu pare i la seua germana Carolina, va ser amb una... mascareta. Va ser per prevenció, perquè era primavera i hi havia pol·len per tot arreu.
Ara, Susana ja no és tan jove, però la seua mare m'ha contat -i més tard ella mateixa ha confirmat- que va molt bé... Endavant sempre. I ara tothom portem mascareta... Qui ens ho hagués dit ara fa 27 anys...

Pd Com és notori, la fàbrica s'anomenava Ardystil i la tècnica d'aerografiat va estar prohibida immediatament.

* Dedicat amb un sentiment molt especial a Xelo Ragues, la mare de Soraya i Jovana, i també a les altres víctimes de la "síndrome Ardystil".