ULLS D'ESTÀTUA O LA LLETRA PETITA DELS MEDICAMENTS

Ulls d'estàtua, original del suecà Manuel Baixauli, nou volum de Llegir en valencià, ens apropa al món de les malalties, però més precisament dels medicaments i jo afegiria de la lletra petita d'allò que comprem a la farmàcia per a resoldre problemes amb la salut. Quina por fa estudiar amb la lupa

-normalment, la lletra és microscòpica- els efectes secundaris de les medicines que prenem!

    És gairebé tan dolorós com investigar en la xarxa allò que ens fa mal o l'afecció que patim i ens han diagnosticat: sempre ho pinten malament; càncer agressiu o qualsevol altra cosa de les que t'envien al clot, ràpidament i dolorosa. Així és. I amb els medicaments, pot arribar el pitjor. Millor no pensar-ho o no llegir-ho, excepte en allò que pot afectar a la vida quotidiana; és a dir, si podem conduir o fer classe de 1r de BAT amb 35 alumnes... Qüestions pràctiques, necessàries.

    Confesse que de Sueca, sols coneixia a Fuster*. Ara em quede amb moltes ganes de més Manuel Baixauli, un escriptor a cavall entre allò que és real i allò que és fantasia, que a més ens presenta un personatge que és periodista, la qual cosa em toca de prop, com ja sabeu. Un relat curt, original, diferent dels altres que ja hem llegit a la col·lecció i amb un xic de fantasia... Encara que ens queda el dubte: és un món irreal somniat o és la conseqüència

M. Baixauli / Bromera

d'una poderosa medicació?

    La resposta a la qüestió sempre serà incerta i això és un encert de l'autor. A més a més, el llibre conclou amb el vocabulari i, sobretot, amb un poema adient i dolorós d'Estellés: el càncer i el jo físic de les dones.

* Evidentment, també conec Paco Blai, encara que ara per ara siga un alcoià més.

ARDYSTIL: AIXÍ QUE PASSEN TRENTA ANYS

El trenté aniversari de la Síndrome Ardystil, acomplit el passat quinze de febrer, en circumstàncies normals haguera estat un esdeveniment de primera pàgina, amb titulars, reportatges, homenatges més o menys simbòlics a les sis víctimes de les aerografies tèxtils de l’Alcoià i el Comtat, però no ha ocorregut res de tot això. Els temps han canviat. La catàstrofe universal de la pandèmia ha modificat els paràmetres habituals, tal vegada per sempre, i què són sis morts si considerem els setanta-tres de l’Hospital d’Oliver d’Alcoi?

Aquest estrident silenci ha estat perfectament analitzat amb la seua acostumada saviesa per dos periodistes com són Javier Llopis i Ramon Climent*, però ni així hi ha hagut reacció. Com tampoc n’hi va haver amb la legionel·la. Els interessos -els polítics més que cap altre- solen ser interessats, encara que semble una redundància,

i les posicions s’acomoden als colors: no hi ha més que mirar la composició d’uns governs i altres per a comprendre les actituds que s’hi troben a diferents nivells de les administracions públiques.

D’Ardystil, poc o res queda per apuntar que no haja estat relatat abans, com vaig escriure ara fa deu anys**. Sis víctimes mortals, gairebé totes dolorosament joves, per causa d’una fibrosi pulmonar letal a partir del quinze de febrer de 1992; una altra xica trasplantada de pulmons i encara desenes i desenes de persones més amb seqüeles més o menys greus per a tota la vida. Podríem dir que va ser un preludi, a una escala petita, d’allò que vindria en 2020 amb la COVID. Se’n va parlar i molt. Va ser un esclafit de realitat en l’Espanya triomfant del 1992, atapeïda de modernitat i creixement, i això va ser un xoc brutal.

    Las pinturas de la muerte, va titular Informe Semanal de TVE, a l’època on tenia una audiència milionària, per a disgust de tots aquells que estaven enfrascats en la promoció d’una ciutat capdavantera. Va ser la descoberta d’una realitat industrial tercermundista, amb fàbriques amb reduït o nul control i mesures sanitàries i de seguretat inexistents. Així va quedar clar en el judici, que es va celebrar a l’Audiència Provincial d’Alacant onze anys més tard, amb un resultat poc convincent per a la majoria. Aquests mesos he recordat els tres mesos de vista oral, en passar cada matí en el bus 21 per davant de l’Audiència.

Des de llavors, res, excepte un detall final. En la primavera de 2019 el govern de la Generalitat de Ximo Puig va pagar les despeses jurídiques dels afectats, com s'havia acordat per les Corts Valencianes en 1993 i mai s’havia fet efectiu, per decisió dels governs posteriors i també d’una sentència judicial. Aquesta mesura té un cert mèrit perquè era un assumpte oblidat, excepte pels protagonistes de les tragèdies, que van tindre una compensació moral més que econòmica.

Què són sis víctimes en mig de l’oceà de les tragèdies que fan sotsobrar

actualment el planeta? Poca cosa, però eren veïnes, amigues, filles, jóvens del seu temps, persones que van veure la seua vida truncada per anar a la faena i que, almenys, van meréixer un reconeixement de la societat que les víctimes actuals no han tingut.

*Les claus dels drames

**Un repàs històric de la síndrome

Fotos: 1. Imatge dels advocats dels afectats durant el judici en 2003 / M. C.

2. Reunió d’afectats amb el president Puig en març 2019 / G. V.

           3. Comparecència en l'Ajuntament d'Alcoi per la legionel·la en 2003 / M. C.