NOSTÀLGIA DE 2010

Per pur atzar, he trobat unes fotos de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi de 2010, que comparteix amb vosaltres. La casualitat vol que els càrrecs festers són les mateixes filaes que enguany. Vos deixe unes imatges, que inviten a la nostàlgia, com tot allò que ens recorda els temps superats!

23 D'ABRIL

Un any ens va enxampar en Vielha

i com que el 23 d’abril és festiu en Catalunya, anàrem a Bagnères-de-Luchon, que tots coneixem pel Tour de França i que està agermanada amb la nostra veïna homònima, però allò que és comú és estar per aquestes terres (encara que l’any passat ens traslladàrem a la platja)...

    A la fi, digressions d’un dia

especial, amb esdeveniments familiars dolorosos de recuperar, onomàstiques actuals i passades -també endolades-, que tampoc és festiu -ni són les Festes de Moros i Cristians-, però ho celebrem com si ho fora. Confesse que em sent una mica fora del cossiol quotidià… Tampoc importa.

Jornada marcada en vermell simbòlic en Alcoi, en qualsevol cas, que majoritàriament commemorem d’alguna manera. Com vaig fer ahir, les imatges fan millor efecte que les paraules. Us en deixe unes quantes del dia de Sant Jordi de 2006.

Bona festivitat i millor lectura!

LA LLEGENDA DE LA MESA FESTERA

Va ser efímera, tot just tres edicions,

Trillo i Sanus amb Anguita i León Grau, entre altres

però eficaç, perquè no sols va promocionar la Festa de Moros i Cristians d'Alcoi en l’epicentre de la vida política i administrativa espanyola, com és el Congrés dels Diputats, sinó que al mateix temps va facilitar la gestió d’assumptes concrets d’Alcoi, per exemple la caserna d’Els Alçamora, la pólvora de l'Alardo o la declaració d’utilitat pública de l’Associació de Sant Jordi. Tan sols la Festa era capaç de fer seure junts a personalitats tan dispars com Federico Trillo i Julio Anguita, sota la mirada de Juan Alberto Belloch.

La història de la Mesa Festera

Reportatge en la revista Tiempo, en novembre de 1996

té dades molt precises d'obertura i tancament. La primera va ser conseqüència de les Eleccions Generals de 1996, que van propiciar l’elecció del llavors alcalde d’Alcoi Josep Sanus com a diputat i de Federico Trillo com a president del Congrés, així com la continuïtat de Julio Anguita. Els dos últims estaven vinculats a la ciutat, mitjançant la Filà Mossàrabs i la Filà Chano, respectivament. La darrera data és senzilla de recordar: el canvi de govern de 2000, atés que els nous responsables municipals

El capità Palmer entrega un obsequi a Trillo

tenien altres idees en l’agenda.

Mentre va durar, la Mesa Festera portava els Moros i Cristians a Madrid un dia a l’any. Allí, en un restaurant a prop del Congrés, es congregaven representants de l’Ajuntament d’Alcoi, amb l’alcalde Sanus i el regidor delegat Amando Vilaplana, amb una representació de l’Associació de Sant Jordi, en l’època de Silvestre Vilaplana i Adolfo Seguí a la presidència, però també

Alcoians al Congrés, amb el president Adolfo Seguí

amb directius com Jordi Linares, Javier Matarredona, Roque Monllor o Rafael Botí i càrrecs, com el capità Realista Rafael Palmer, entre d’altres.

I a més a més, estava la representació del Congrés. Federico Trillo no se’n perdia una i ho passava d’allò més bé. De vegades he comentat en algun institut que Trillo era i és encara, supose, una persona política amb unes idees molt concretes i una gestió amb molta controvèrsia, però que era molt agradable de tracte. També em passava amb l’antic bisbe d’Alcalà, monsenyor Reig Pla, que va ser retor en Sant Mauro.

La Mesa, també amb Belloch i Pérez Ferré

Trillo estava vinculat als Mossàrabs/Gats, mitjançant el primer tro José Maria Vidal, de la mateixa manera que Julio Anguita, llavors cap suprem del Partit Comunista i després d’IU, ho estava a la Filà Chano, en aquest cast de la mà de Josep Albert Mestre.

Un altre que hi participava era Juan Alberto Belloch, jutge a Alcoi i més tard superministre de Felipe Gonzàlez. Antonio Revert, procurador de professió i president local de la UCD de vocació, relatava les converses gairebé diàries que tenia amb Belloch sobre actualitat política. Alberto Pérez Ferré, que era diputat per Alacant i alcoià d’origen, també hi va assistir de vegades, de la mateixa manera que Julio Padilla, diputat i president de la comissió de Justícia i Interior amb el govern d’Aznar.

Amb aquesta virolada colla,

Formació amb Ferré, Trillo, Anguita i Silvestre Vilaplana

no és sorprenent que als mitjans de comunicació nacionals els cridara l’atenció, com reflecteix una crònica de la revista Tiempo que guarda Rafael Botí. No era comú veure a Trillo i Anguita colze amb colze, amb fes i un somriure, amb Belloch al costat i algú més. Bon rotllo fester traslladat a la política. Tal vegada caldria recuperar la Mesa Festera, segur que milloraria l’ambient.

A banda, les fotos de l’època provoquen molta nostàlgia per la gent que hem perdut pel camí. Javier Matarredona, Silvestre Vilaplana, el referit Anguita, León Grau Mullor, reputat empresari i berberisc perpetu, van fer el seu paper en aquest esdeveniment. També es pot veure a Jordi Llinares, Roque Monllor, José Jorge Montava, Camilo Aracil,

Bon ambient amb el capità Palmer de cap

Miguel Juan Reig, etc.

Una part d’històrica de la Festa que es va tancar a partir de 2000, arran que el nou govern municipal de l’alcalde Miguel Peralta va donar impuls a altres iniciatives. En qualsevol cas, en un temps es va aconseguir que la Festa es promocionara i que any rere any acudiren a les Entrades persones de diversa condició, però sempre amb projecció exterior. El futbolista Carrasco, natural d’Alcoi, o el prestigiós estilista Llongueras formen part d’aquest apartat.

Caldria esperar molt de temps per a veure una cosa semblant, amb l’aparició sobtada i fugaç de Camilo Blanes/ Camilo Sesto, que va presenciar l’Himne i les Entrades en 2017. Que lluny queda també!

L’EDICIÓ EN SIBÈRIA I ALTRES MALDECAPS

En qualsevol esdeveniment rellevant sempre hi ha aspectes, matisos, que en el món periodístic són fonamentals, perquè donen sabor a una notícia o reportatge. En aquest cas, només el fet de veure junts personatges tan dispars deixa de costat la resta de qüestions. No obstant això,

Delegació alcoiana, en aquest cas en microbús

podem parlar d’autèntics maldecaps en el transcurs de la Mesa Festera.

Una edició es va celebrar en Sibèria. Sí, com sona. No és literal, però en una ocasió va haver-hi un malentés i en lloc d’un microbús s’havia llogat una furgoneta, en el sentit literal de la paraula. Travessar la Manxa de bon matí a 0 graus o menys sense protecció contra el fred i entrant l’aire per tots els racons, va ser una prova digna de mèrits suficients per a accedir directament al quadre d’honor de l’Associació de Sant Jordi!

Si mirem amb profunditat les fotos, veurem que s’hi fumava, als restaurants dic. Resulta xocant la gent amb la cigarreta o l’havà, tan vinculat històricament a la Diana, de la mateixa manera que en una antiga pel·lícula contemplar al metge tirant fum a la consulta ens deixa bocabadats.

Trillo n'era el responsable de la intendència; és a dir, de contractar el restaurant i córrer

Taula d'alcoians, amb tarifes "de Madrid"...

la veu de la celebració de l’acte. També es feia càrrec de la factura, una qüestió no menor, com es va poder constatar en una edició. L’Ajuntament, l’alcalde, conscient de la rendibilitat que l’acte tenia per a Alcoi, va decidir en una ocasió assumir les despeses. Mig milió de pessetes de l’època. Conta la llegenda que l’esglai va ser apoteòsic i que va ser necessari fer trigonometria aritmètica per a pagar, en incòmodes terminis. Evidentment. Sembla que les tarifes dels restaurants xic de Madrid no eren/són com les locals, ni de lluny.

FOTOS: Les fotografies utilitzades formen part dels arxius personals de l’exregidor Amando Vilaplana i de Rafael Botí, exdirectiu de l’Associació.

LA FESTA MÍNIMA

Enguany, el calendari d'Alcoi i les

L'esquadra del capità cristià

circumstàncies laborals han reduït el gaudiment fester a la mínima expressió, i encara que he fet una mica de broma al Facebook, en cas d'haver segut 22, 23 i 24... haguera segut pitjor.

Bé, els Músics els vam veure de lluny, mentre pujaven des del riu en Cervantes; la Diana ni la vam albirar i en fet vaig aprofitar per corregir uns treballs de Sant Vicent Ferrer (alguns veritablement interessants, per cert). Els Cristians, en Sant Nicolauet fins als Contrabandistes, al balcó de ca ma mare, encara que la visió va ser parcial.

Dels Moros, el capità, tot i això que allò va ser més llarg que una Entrada sencera de 1967, per posar un exemple. Curiosa l'esquadra i originals alguns grups. Després vam marxar i

El capità moro i la favorita

se'ns va ocórrer veure l'alferes per la tele, la de la Comunitat; les imatges, esplendoroses, però els comentaris. Déu-n'hi-do! He llegit algun comentari a les xarxes que reclamava silenci. Un savi consell.

De Sant Jordi, amb el dubte de si felicitar o no, encara hem vist una filà de la Segona Diana. Al·leluia! I després la processó de la Relíquia, amb la solemnitat acostumada i l'arquebisbe Enrique Benavent, seguida de l'ambient pel centre.

I uns minuts per les botiguetes (com es traduirà "tenderetes" al valencià?, qüestió retòrica, ha, ha, ha).

I ja està. L'any que ve més. Us deixe alguna foto, però si en voleu del Dia dels Trons, caldrà recórrer a altres fonts. En Alacant, el dilluns és dia feiner.

L'arquebisbe Enrique Benavent, durant la processó de la Relíquia

LES DOS CARES DE LA REVISTA DE FESTES. PÍNDOLES FESTERES 13.

La revista de festes dels moros i cristians de l'Associació de Sant Jordi d’Alcoi té dos cares, encara que no ho semble, i enguany tenim la satisfacció de veure que tant una com l’altra són autòctones. La portada és de Xavi Terol i la

contraportada, de L’Espanyola. Aquest matís també té història, perquè, tradicionalment, la pàgina que tancava el llibre era made in Alcoi: Papereres Reunides, que l’editava, més tard i la Caixa d’Estalvis. Tant una com l’altra han desaparegut i es nota en l’economia local.

                En les publicacions dels darrers anys, les portades estan clares, però desconec si algú ha fet una anàlisi de la pàgina oposada, que en 2021 va ser de la Generalitat Valenciana, tot un detall! En 2022 i 23 la va assumir la multinacional Carrefour, que pareix té un establiment per terres del Comtat, i ara L’Espanyola se n’ha fet càrrec, la qual cosa em sembla força interessant.

                Per cert, la interpretació

subtil que faria un antic periodista podria ser que hi ha hagut batalla per aquest objectiu, si prenem en consideració que la pàgina 3 de la revista és del Serpis. Aquest és un emplaçament molt important en qualsevulla publicació escrita i també és motiu de goig que una altra firma tradicional i rellevant de la ciutat estiga destacada.

                El que també té transcendència és el fet de l’homenatge a Xavi Terol, amb qui vaig compartir els durs inicis al Diari INFORMACION i que disposa d’un ull molt característic tant per a la festa com per a la vida quotidiana. Un any es va reforçar la redacció i un redactor i un fotògraf d’Alacant

Xavi Terol / Foto: ASJ

es van sumar a l’equip. La redacció central va escollir els tres dies una foto per a la primera pàgina... Les tres imatges van ser de X. Terol -el seu nom de guerra- encara que els que llavors manaven en la capital pensaven que les havia pres l’altre. Coses que passen.

Xavi: enhorabona per la portada i més encara per la gaubança de la jubilació!

LES ENTRADES D’ALCOI ARRANCARAN EN EL CAMÍ DES DE 2024

Quaranta-cinc anys hauran passat

Crònica en La ciudad de tu vida

des de l'aprovació fins a l’execució. La directiva de l’Associació de Sant Jordi ha decididt, en sessió extraordinària celebrada aquest mateix matí, materialitzar l’acord de l'assemblea del 29 de gener de 1979 que havia de canviar l’itinerari de les Entrades de Moros i Cristians d’Alcoi a partir de 1980, la qual cosa mai es va arribar a concretar. Així, el pròxim 21 d’abril, es produirà el fet històric d’arrancar les desfilades des del Camí, amb la qual cosa el recorregut serà el mateix de la Cavalcada dels Reis Mags.

Quines coses que passen! Sobtadament, però sense nocturnitat ni traïdoria, el Casal ha acordat aplicar el canvi d’itinerari de les Entrades d’Alcoi. Fonts generalment poc informades han explicat que el departament jurídic va comunicar a la directiva que el fet d’haver introduït la Roda, però no el canvi de recorregut -cal recordar que ambdues qüestions es van avalar en una mateixa resolució- deixava l’entitat en uns llimbs jurídics, motiu pel qual era urgent prendre una decisió. L’opció era o anul·lar l’aplicació de la Roda o canviar l’itinerari i s’ha optat per la segona.

Així les coses, no sols es resol una situació jurídica incerta sinó que també es fomenten l’economia local i el turisme, per causa que la promoció de la ciutat ha disparat la demanda de cadires per a les Entrades. Cal assenyalar que en el Camí caben fins a huit files de seients, això sí, una mica estrets.

Es desconeix ara per ara la repercussió

que pot tenir aquest fet imprevist de totes totes i si es produiran reaccions, que poden abastar l’àmbit jurídic, polític, fester i ciutadà. No obstant això, cal avançar que el Sant Jordiet d’aquell any, Fernando Pastor, ha mostrat la seua incredulitat davant d’aquest fet.

Continuarem desinformant! Com sempre!

ENRAMADA DE TARDOR

És una notícia festera de primera

Enramada festera d'estiu

divisió: per primera vegada en la història tindrem enramada de tardor de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi. Que jo conega, no hi ha precedents. Hem tingut enramada d'hivern, de primavera i també d'estiu, si no recorde malament en 1999 i per una situació semblant: eleccions, en aquella ocasió municipals; però en cap cas de tardor. Tota una novetat digna d'un capítol en els annals de les Festes.

    La causa d'aquest episodi és senzilla, si coneixes una mica com funciona el pati. Les brigades municipals d'obres i serveis s'ocupen d'aquestes tasques: primer es desmunta el castell, que es deposita al fons del magatzem del carrer Gonçal Blanes, i després l'enramada, que per això es col·loca en primer lloc. El que passa és que els treballadors municipals de serveis van molt carregats en temps electoral, encara que no ho semble, per causa de la preparació dels col·legis i les taules, i la convocatòria de dos processos consecutius ha impedit la normal retirada de l'ornamentació festera. Aquesta situació, afegida als períodes normals i reglamentaris de vacances a què tothom té dret, ha provocat aquesta anòmala situació.

    Ara bé, atenció! En cas d'una

Albada del 22 d'abril

eventual repetició dels comicis nacionals, la qual cosa pot arribar-hi, encara hi hauria més demora, per la qual cosa podríem trobar-se amb una prolongació del muntatge... que pense ja quedaria per a la pròxima edició de les festes. Una netejada i una posada a punt seria tot el que caldria per a un veritable esdeveniment.

    Encara que no tot és perfecte. A finals dels anys huitanta, hi va haver la iniciativa d'un grup de dirigents festers de construir el castell en pedra en la plaça d'Espanya i que fora permanent. La idea incorporava també l'enramada de la plaça, que podria enllumenar-se els dissabtes a la nit i dedicar-se la fortalesa a una mena de mini museu de les Festes i a centre d'informació turística i festera; és a dir, a allò que anys més tard va fer la Tourist Info.

Diana d'enguany amb l'enramada encesa

L'equip del president Octavio Rico ho va tenir complicat a l'hora de dissuadir als entusiastes promotors.

    Jo llavors treballava a la plaça d'Espanya i puc dir que l'any noranta-nou vam acabar tots fins als nassos de l'enramada, encara que enguany em sembla que tenim altres preocupacions i ens fa igual. Que ens la bufa, parlant clar! Per la qual cosa, l'ornamentació passa més desapercebuda.

    Ara bé, resulta que les fotos de l'enramada d'enguany han adquirit una validesa inesperada. Qui pensava el 22 d'abril que el 25 d'agost encara la gaudiríem! Ningú, de segur.

    I és que els temps canvien que és una barbaritat: don Hilarión tenia tota la raó!

EL DIA DEL CORPUS, SANT JORDIET

Tradicionalment, la festivitat del

Sant Jordiet 2003 en la Processó General

Corpus Christi era dijous -enguany, el 8 de juny- però des que els dies inhàbils laboralment es van reduir, se celebra diumenge, amb processó inclosa, almenys en Alcoi. L'Associació de Sant Jordi, no obstant això, manté l'assemblea ordinària en aquesta jornada, encara que en 2023, per circumstàncies que no conec molt bé, ha estat dividida en dos jornades. En qualsevol cas, jo volia parlar del Sant Jordiet.

    Aquesta nit, a l'assemblea, després de la crònica -si les coses no han canviat- s'escull el Sant Jordiet de

Sant Jordiet 2005

l'any vinent, per insaculació entre els xiquets inscrits. La primera vegada que vaig assistir a l'acte, tenia darrere, assegut en l'última fila, a Paco García Cantos, que dos mesos abans havia sigut el capità de la Filà Benimerins. Fet el sorteig, el nou càrrec principal de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi de 1986 va ser... el seu fill Pablo García Moreno. Ho recorde com si fora ahir mateix. Paco García Cantos es va aixecar i va dir: "Esto es la fe que uno pone pa que le toque", i seguidament va marxar, a buscar una cabina i informar a la

Eixida triomfal del Sant Jordiet 2002

família, imagine. Anècdotes de la Festa i de la història local en un temps (meravellós?) sense mòbils.

    Doncs el Sant Jordiet és el personatge central de les Festes i objecte de totes les mirades, especialment el 23 d'abril al matí i el 24 a la nit, quan protagonitza l'Aparició. No vaig a fer una dissertació, sinó posar algunes fotos, especialment de l'arrancada de la Processó General, en un temps on no hi havia públic, com ara, i érem dos o tres gats els que l'aplaudíem!

Mauro Alcaraz, Sant Jordiet 2015

    

    P. D. Ací, al costat mateix, he afegit una foto on es veu el Sant Jordiet 2015 en una desfilada en Fontilles. Per a mi va ser històrica, perquè em vaig acomiadar laboralment del llatzeret, encara que en aquell moment no ho sabia. Dispose d'un reportatge gràfic fester i sanitari-social que algun dia afegiré al blog. 

FONÈVOL O EL CLUB DE "LAS MALAS ALCOYANAS"

Dos esdeveniments aparentment

Primers temps de Fonèvol / M. Candela

aïllats, però estretament connectats, han atret recentment la meua atenció i estan a l'origen d'aquest text. D'una banda, la convocatòria d'un acte d'homenatge a Fonèvol en commemoració del seu vinté aniversari i, d'una altra, la inclusió en Rodamots d'un petit text d'Isabel-Clara Simó, publicat al diari Avui en 2003 i que enaltia la formació d'aquest col·lectiu. Gràcies a la tasca de Jordi Tormo hem pogut recuperar l'article íntegre, que té un indubtable interés social, fester i històric.

    La cita d'Isabel-Clara era lingüística,

referida a una expressió típicament alcoiana: "Com que en Alcoi el més bovo apanya rellotges", però el conjunt del text era clarament reivindicatiu i expeditiu. L'adjunte complet a fi que pugueu conéixer el conjunt del contingut, però avise: hi ha afirmacions d'alta tensió. Un exemple: la dona "si volia, podia fer de favorita, que és una situació ben humiliant".

    Com humiliants van ser -i, en gran manera, ho són encara- les actituds cap a la nova entitat, que pretenia qüestionar una situació de facto, creada al llarg de segles, on els drets de les dones eren inexistents en les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi. Exemples? A doll!! Pregunteu pel Sant Jordiet que no tenia pare... O pel xiquet que la mare volia apuntar a una filà i li van dir que "o el pare també o res"... O l'entradeta que... Aquesta il·lustració la deixarem de costat, ara per ara. Ah! I pel cas de la dona del capità que volia assistir a la proclamació del seu marit i ho va aconseguir! Eren els temps dels protocols protocol·laris al Círculo Industrial.

    Efectivament, a partir de 2008 es va

produir un gir de 180 graus en la situació del món femení a la Festa, la qual cosa va derivar en les esquadres que hem aplaudit a partir de 2015. Moltes coses han canviat, però moltes més encara han d'evolucionar fins que l'existència de Fonèvol siga supèrflua.

    I algun dia s'haurà d'escriure amb tots els ets i uts la història del que ha passat, amb especial menció a les tres candidates rebutjades per votació democràtica en la Filà Navarros i amb la normativa d'inclusió de les dones, que va obrir el camí a les vestimentes diferenciades i a les formacions unisex. Un primer pas que, a parer meu, no estava destinat a arribar a la situació actual, que és conseqüència de factors inesperats, com el cataclisme econòmic de 2008. En parlarem.

    Vint anys, vint anys de "las malas alcoyanas", de persones que no volien ser favoritas sinó gaudir de les Festes del seu poble com a ciutadans de primera categoria i no de segona o tercera, i que han lluitat i lluiten dia a dia contra la incomprensió i el descrèdit. Per tot això, l'homenatge del Col·lectiu 8 de març viscut recentment és més que merescut.

PINDOLADA FESTERA I ALCOIANA. 12. ACOMIADAMENT!

El que va començar com una mena 

Collage sobre la Glòria Infantil

de joguina a principis d'abril, allò de contar cosetes al voltant de les Festes de Moros i Cristians, ha acabat en un serial. I algunes qüestions han resultat sorprenents, fins i tot per a mi, perquè han anat apareixent temes o idees, com la recent disquisició del Dia del Descans o la desfilada d'Ovidi Montllor amb els Mudèjars.

Resulta satisfactori perquè hi ha hagut històries que molta gent desconeixia o havia oblidat, com és el cas de la Filà Templaris i el seu disseny, i més que cap altre l'incident de la Filà Judios amb la seua esquadra d'esclaus -això "de negres" Alcoi ho va introduir més tard- en 1973, explicat en aquest cas amb

Ja pugen els músics!

profusió de detalls. Més tard he aprés que els quatre festers cremats van necessitar més de sis mesos de tractament! Els pobres.

L'assumpte dels pins de la manifestació del calendari ha suscitat sorpresa, com també la foto de la presidència de la Processó General de l'any passat, mentre que el reportatge de la visita d'Albert Fabra a la seu del PP fet des del castell de Festes ha estat la notícia menys visitada.

El tema dels moros en Nova York amb el suport gràfic també ha resultat atractiu. I en aquest cas em veig

Enrique Sevila fa el gest del triomf en Nova York

obligat a afegir un apunt: l'endemà de la publicació vaig anar al cementeri de Cocentaina... i allí em vaig trobar a Enrique Sevila, que va deixar este món sis mesos després. Una veritable tragèdia. En record seu, afegeix una foto de la desfilada on gaudeix de la Festa.

I les pindolades de les Festes de Moros i Cristians es tanquen en aquest punt, encara que avise: si l'any vinent és possible, hi haurà una segona sèrie. Algunes coses han quedat per escriure i he rebut antigues històries inèdites, que cal treballar i tancar.

Gràcies i a reveure!

PD. El blog seguirà, però amb altre ritme i altres temes. Molt prompte parlarem de bous, per exemple!