UNA IMATGE BEN CARREGADA DE RECORDS

Dissabte, tot arribant al Casal, vaig recordar un vell acudit que havia patentat anys enrere: “He vist uns quants de la Llana. Uns quants? Sí, dos o tres-cents”… L’origen estava el dia de Sant Jordi a la tarda, un poc abans de les cinc, quan pujava

Foto de la votació (publicada per Aramultimèdia)

per País Valencià cap al diari i mirava cap al carrer Santa Anna. Un núvol de xiquets, groc-i-rojos, llençava piules, mentre els pares, imagine, assaborien el café o remataven el dinar.

            Aquesta era la imatge dels encontorns del Casal de Sant Jordi. Gent i més gent de la Llana, que havia decidit, com jo mateix, exercir el seu dret al vot en l’Associació Sant Jordi. Mai ho havia fet i tampoc sé ara mateix si repetiré, però va ser tota una experiència, que em va permetre retrobar molta gent coneguda, en uns casos amics i en altres, gent que va col·laborar amb la meua feina, perquè jo era cronista fester… Uf! Tempus fugit!

            Precisament d’açò volia parlar, perquè algú de l’Associació va fer fotos en el mateix moment

Imatge de les cues de la votació / Foto: M. C.

que jo esperava el meu torn i les va difondre, fins i tot cap als mitjans de comunicació. Tothom es va assabentar del meu acte simbòlic. Al marge de tot, es tracta d’una imatge molt especial perquè hi figura el president Juanjo Olcina, que acaba demà i a qui vaig entrevistar quan faltaven dos hores perquè fora escollit. Ho vam recordar. Huit anys al capdavant del vaixell, pandèmia inclosa!

            També hi està l’antic vicepresident primer Paco Campos, en companyia de Jorge Alentado i José Jorge Montava, més cap al fons. De tots tres tinc un gran record, per les batalles viscudes i compartides. I en l’altra taula, Juan Quiñonero, que igualment va ser directiu de pes en una època.

            Una imatge espontània, inesperada, que veritablement resulta satisfactòria!

JOC DE TRONS AL CASAL: TRES CAPS EN COMBAT

Hui, dia del descans a Alcoi, encara que amb festivitat de Sant Jordi annexa, s'enceta formalment una batalla que gairebé mai existeix, almenys amb vista al gran públic. Tot es desenvolupa entre bastidors, lluny dels titulars radiofònics o de premsa, encara que enguany és una mica diferent perquè un candidat,

Paco Garcia, Juan A. Canalejas y Luis Sorolla 

Juan Antonio Canalejas, ja ha presentat en públic la seua opció.

Hi ha una segona que està en marxa, de la mà de Luis Sorolla, veterà fester de la Llana, que compta amb significatius reforços, com és el cas de Gonzalo Abad, que també havia pensat en la presidència, però sembla que ha optat per integrar-se en aquesta.

I queda la tercera, la del vicepresident primer, Paco García, que està damunt taula, encara que no està decidida amb total certitud, tot i disposar amb forts suports de l'assemblea general.

El motiu? Paco està obligat a dimitir de la vicepresidència per a optar al càrrec suprem i aquest és un pas que requereix reflexió... I també, contactes previs.

    Què vol dir contactes? Sondejar el món fester i veure el grau de suport real a la seua opció, perquè si el projecte no qualla, el protagonista capdavanter quedaria fora del Casal. Efectivament, cal anar amb la parsimònia de l'elefant, la cautela del linx i la saviesa del ximpanzé.

Pel que he captat -també he fet el meu sondeig- l'opció amb menys perspectives a hores d’ara de ficar-s’ho a la butxaca seria la de Canalejas. Ara bé, si el menú acaba amb tres plats principals, les dues altres opcions es distorsionarien, per allò de la probable dispersió del vot, amb un creixement exponencial de les possibilitats de la primera.

Per la qual cosa, podem assistir a curt termini a contactes d'alt nivell a fi de valorar les posicions i perspectives... I decidir. Imagine, que els dies de la Trilogia també han servit per a saludar amics i coneguts amb més efusió de l'acostumada, una cosa normal en un procés participatiu com aquest, encara que en el Casal mai ha sigut així: o successió espanyola controlada o guerra freda, més o menys subterrània.

Ah! I un detall fonamental. De quin color caiga la imminent elecció de majorals pot condicionar o afectar de forma decisiva al procés electoral. De fet, ja va passar ara fa just deu anys amb les controvertides validacions de vot pel mòbil, que més tard van obtindre cobertura legal, i que van iniciar el turbulent període que va conduir a la dimissió del president Rafael Tortosa.

Per cert, cal recordar que en la presentació de la revista de festes de 2004 el llavors president Rafael Romà Ripoll va anunciar que es presentava a la reelecció, la qual cosa va justificar amb “l’ofensiva” que en aquell moment s’havia obert al voltant del Casal per la polèmica de la incorporació de la dona, i amb la intenció de deixar clar que l’Associació de Sant Jordi no viuria cap situació d’interinitat o crisi. L'assemblea general es va sentir tan ofesa que va rebutjar la seua candidatura, en una votació històrica, la qual cosa sí que va ocasionar un cicle d’incertesa, fins que el difunt Javier Morales va baixar a l’arena.

Àlea jacta est!

PD. El president Juan José Olcina Navarro, miqui, pot estar content: s'acomiada de la funció, després de huit intensos i pandèmics anys, amb unes Entrades de Moros i Cristians i una Trilogia en conjunt dignes d’entrar en l’Olimp fester.

    Enhorabona, president!

ENRAMADA DE TARDOR

És una notícia festera de primera

Enramada festera d'estiu

divisió: per primera vegada en la història tindrem enramada de tardor de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi. Que jo conega, no hi ha precedents. Hem tingut enramada d'hivern, de primavera i també d'estiu, si no recorde malament en 1999 i per una situació semblant: eleccions, en aquella ocasió municipals; però en cap cas de tardor. Tota una novetat digna d'un capítol en els annals de les Festes.

    La causa d'aquest episodi és senzilla, si coneixes una mica com funciona el pati. Les brigades municipals d'obres i serveis s'ocupen d'aquestes tasques: primer es desmunta el castell, que es deposita al fons del magatzem del carrer Gonçal Blanes, i després l'enramada, que per això es col·loca en primer lloc. El que passa és que els treballadors municipals de serveis van molt carregats en temps electoral, encara que no ho semble, per causa de la preparació dels col·legis i les taules, i la convocatòria de dos processos consecutius ha impedit la normal retirada de l'ornamentació festera. Aquesta situació, afegida als períodes normals i reglamentaris de vacances a què tothom té dret, ha provocat aquesta anòmala situació.

    Ara bé, atenció! En cas d'una

Albada del 22 d'abril

eventual repetició dels comicis nacionals, la qual cosa pot arribar-hi, encara hi hauria més demora, per la qual cosa podríem trobar-se amb una prolongació del muntatge... que pense ja quedaria per a la pròxima edició de les festes. Una netejada i una posada a punt seria tot el que caldria per a un veritable esdeveniment.

    Encara que no tot és perfecte. A finals dels anys huitanta, hi va haver la iniciativa d'un grup de dirigents festers de construir el castell en pedra en la plaça d'Espanya i que fora permanent. La idea incorporava també l'enramada de la plaça, que podria enllumenar-se els dissabtes a la nit i dedicar-se la fortalesa a una mena de mini museu de les Festes i a centre d'informació turística i festera; és a dir, a allò que anys més tard va fer la Tourist Info.

Diana d'enguany amb l'enramada encesa

L'equip del president Octavio Rico ho va tenir complicat a l'hora de dissuadir als entusiastes promotors.

    Jo llavors treballava a la plaça d'Espanya i puc dir que l'any noranta-nou vam acabar tots fins als nassos de l'enramada, encara que enguany em sembla que tenim altres preocupacions i ens fa igual. Que ens la bufa, parlant clar! Per la qual cosa, l'ornamentació passa més desapercebuda.

    Ara bé, resulta que les fotos de l'enramada d'enguany han adquirit una validesa inesperada. Qui pensava el 22 d'abril que el 25 d'agost encara la gaudiríem! Ningú, de segur.

    I és que els temps canvien que és una barbaritat: don Hilarión tenia tota la raó!