A mitjans del segle XIX, la gent
no gaudia de la televisió i, en general, les seues possibilitats de diversió
eren molt reduïdes. A la gran ciutat, a la gran capital, sempre hi havia
teatres i fins i tot espectacles de sarsuela i òpera, però en les poblacions
més xicotetes tot açò canviava de forma radical, i no diguem als pobles menuts,
on les distraccions eren nul·les: algun espectacle de carrer de tant en tant i
poc més.
Alcoi, en aquest aspecte, era una
ciutat privilegiada. Des del segle XIII tenia indústries i va ser una de les poblacions protagonistes de l’anomenada Revolució Industrial en
Espanya, al costat de Bilbao i Barcelona. La seua preponderància econòmica feia
que l’activitat festiva i cultural fora important, per la qual cosa es van
desenvolupar les Festes de Moros i Cristians i també es va fer una programació
al voltant dels Reigs Mags, amb una cavalcada que possiblement és la més antiga d’Espanya.
Cap al 1870, una de les
distraccions de l’època de Nadal consistia en l’escenificació de “belens” en
espais públics, una mena d’espectacles de teatre, titella i guinyol que
s’oferien en barracons de fusta instal·lats a les places de la ciutat. En
aquell temps n’hi havia tres operatius, amb molt d’èxit: la gent pagava quatre
xavos per distreure’s una mica. Un d’ells era propietat del senyor José Esteve,
que el portava endavant amb la seua família.
L’espectacle del senyor Esteve,
que va assumir els altres dos “belens” (és a dir, en va fer un monopoli), oferia escenes del Nadal, bíbliques, com l’adoració dels
pastors al portal, amb elements dels moros i cristians i, més tard, de la festa
dels Reis Mags. Incorporava textos de tradició oral i escenes costumistes
locals, així com personatges característics de la societat de l’època, com el
sereno, les beates, el sagristà i el torero, en aquest cas la figura alcoiana
Clàsico, ja del segle XX. Tot açò conduïx a pensar en un possible origen del
gènere cap al segle XVIII, una època on la literatura espanyola
va impulsar les escenes costumistes i els tipus.
Al segle XX també s’incorpora un
personatge anomenat Tirisiti,
simpàtic, de parla quasi incomprensible que una
narradora deu traduir al públic, que es burla de tot i de tots i que es
enganyat per la seua dona
amb el
capellà. Aquest personatge s’ha convertit en un dels elements primordials del
folklore nadalenc valencià, i conta fins i tot amb l’Alta Distinció de la
Generalitat Valenciana al mèrit cultural i amb la declaració de Bé d’Interés
Cultural (BIC), amb la finalitat de preservar les seues característiques.
Actualment, el Tirisiti, que s’oferix al Teatre Principal d’Alcoi des del 21 de
desembre fins al 5 de gener de matí, per part de la companyia La Dependent, rep
al voltant de 25.000 espectadors per temporada, dels quals el 60% són de fora
d’Alcoi.
Un veritable Tirisiti superstar,
capaç de vendre per internet 1.000 entrades en 20 minuts, al moment de posar en
venda el taquillatge general, com va passar el 2011. On està la clau de l’èxit?
Possiblement, en la capacitat d’il·lusionar els nens i els adults amb les
escenes humorístiques i les xerrades amb poc sentit. Tan sols cal veure la cara
dels més petits quan explota el globus i Tirisiti torna a casa. Ah! I sempre hi
ha actualitat. “Marxes en globus, Tirisiti? No, en helicòpter, com Rajoy”,
xerrava l’inoblidable personatge l’any que l’expresident del govern va tenir un
greu incident amb el seu aparell de vol. I sempre són comentaris
de l’actualitat local o nacional.
Mario Candela
Alcoi/Almoradí
Desembre 2019
