Mostrando entradas con la etiqueta Madrid. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Madrid. Mostrar todas las entradas

miércoles, 11 de junio de 2025

THE FAME, THE FAMOUS AND THE FAMOSILLOS* (LITTLE FAMOUS ONES)

THE FAME, THE FAMOUS AND THE FAMOSILLOS* (LITTLE FAMOUS ONES)


In 1994, 1995 or 1996, I don't exactly remember, I did an interview with Jesulín de Ubrique (=Jesús Janeiro). It was in a car in Alcoi. Really.

He was going to the Hotel Reconquista to the square of towers in Cotes Baixes. The newspaper wanted an interview and I agreed with his representative to talk with the bullfighter while he was going to the bullring.

Was a bit surreal, indeed! And Mr. Janeiro had a deep conversation: Yes, not, I don't know, maybe… All that was with his andalusian accent. The interview was published the next day in the newspaper Informacion: the questions had three lines and the answers, two or three words.

After that, my mother sometimes told me about the gossip of Mª José Campanario and Jesulín de Ubrique, but I wasn’t interested in that. In the old world, the famous people were the rich women and men, the Hollywood actors and actresses, or queens, kings, and noble people too.

The magazines like Hola (=Hello in England) or Lecturas taught us what their amazing houses or palaces like, and their parties or weddings. It was a wonderful world.


* “Famosillos” was a word that the painter from Alcoi, Ramón Castañer, told me. He often went with his wife, Pepa Botella, to the Royal Theater in Madrid, and he said that there were the famous, and the “famosillos” (=people who stick to the famous to be popular).


LA FAMA, ELS FAMOSOS I ELS “FAMOSILLOS”

L’any 1994, 95 o 96, no recorde amb exactitud, vaig fer una entrevista

a Jesulín d'Ubrique (=Jesús Janeiro). Va ser en un cotxe, a Alcoi. De veritat. Anava des de l’Hotel Reconquista fins a la plaça de bous de Cotes Baixes. El diari volia una entrevista, i jo vaig acordar amb el seu representant parlar amb el torero mentre es dirigia a la plaça.
Va ser una mica surrealista, de debò! I el senyor Janeiro tenia una conversa molt profunda: “Sí”, “No”, “No ho sé”, “Potser…” Tot això amb el seu marcat accent andalús. L’entrevista es va publicar l’endemà al diari Información: les preguntes tenien tres línies, i les respostes, dues o tres paraules.

Posteriorment, ma mare de vegades em contava coses de xafardejos de Mª José Campanario i Jesulín d'Ubrique, però a mi no m’interessava gaire. Al món antic, els famosos eren els rics i riques, els actors i actrius de Hollywood, o els reis, les reines i també els nobles. Les revistes com ¡Hola! (=Hello a Anglaterra) o Lecturas ens ensenyaven com eren les seues cases o palaus meravellosos, i les seues festes o els casaments. Era un món meravellós.

* “Famosillos” és una paraula que em va ensenyar el pintor alcoià Ramón Castañer anys enrere. Sovint anava amb la seua dona, Pepa Botella, al Teatre Reial de Madrid, i contava que allí estaven els famosos i al costat, els famosillos (=gent que s’arrima als famosos per ser populars).

LA FAMA, LOS FAMOSOS Y LOS “FAMOSILLOS”

En 1994, 95 o 96, no recuerdo con precisión, hice una entrevista a Jesulín de Ubrique (=Jesús Janeiro). Fue en un coche, en Alcoy.

De verdad. Iba desde el Hotel Reconquista hasta la plaza de toros de Cotes Baixes. El diario quería una entrevista, y yo acordé con su representante hablar con el torero mientras iba hacia la plaza.

¡Fue bastante surrealista, la verdad! Y el señor Janeiro tenía una conversación muy profunda: “Sí”, “No”, “No sé”, “Puede ser…” Todo con su acento andaluz. La entrevista se publicó al día siguiente en el periódico Información: las preguntas tenían tres líneas, y las respuestas, dos o tres palabras.

Posteriormente, mi madre a veces me contaba cotilleos sobre María José Campanario y Jesulín de Ubrique, pero apenas me interesaba. En el mundo antiguo, los famosos eran los ricos, los actores y actrices de Hollywood, o los reyes, reinas y también la nobleza. Las revistas como ¡Hola! o Lecturas nos enseñaban cómo eran sus casas o palacios impresionantes, y sus fiestas o bodas. Era un mundo maravilloso.


* “Famosillos” fue una palabra que me enseñó el pintor alcoyano Ramón Castañer. Iba a menudo con su mujer, Pepa Botella, al Teatro Real de Madrid, y decía que allí estaban los famosos y los famosillos (=gente que se arrima a los famosos para ser popular).

...........................


- Entrada realitzada a partir d'una tasca per al curs d'anglés oral impartit a l'Escola d'Idiomes d'Alcoi per la docent Amalia Sánchez.

- ChatGPT ha col·laborat en les tasques de correcció i traducció.

- Material gràfic cedit pel Club Taurino d'Alcoi.


martes, 4 de febrero de 2025

LA LLEGENDA DE LA MESA FESTERA

Va ser efímera, tot just tres edicions,

Trillo i Sanus amb Anguita i León Grau, entre altres
però eficaç, perquè no sols va promocionar la Festa de Moros i Cristians d'Alcoi en l’epicentre de la vida política i administrativa espanyola, com és el Congrés dels Diputats, sinó que al mateix temps va facilitar la gestió d’assumptes concrets d’Alcoi, per exemple la caserna d’Els Alçamora, la pólvora de l'Alardo o la declaració d’utilitat pública de l’Associació de Sant Jordi. Tan sols la Festa era capaç de fer seure junts a personalitats tan dispars com Federico Trillo i Julio Anguita, sota la mirada de Juan Alberto Belloch.

La història de la Mesa Festera

Reportatge en la revista Tiempo, en novembre de 1996
té dades molt precises d'obertura i tancament. La primera va ser conseqüència de les Eleccions Generals de 1996, que van propiciar l’elecció del llavors alcalde d’Alcoi Josep Sanus com a diputat i de Federico Trillo com a president del Congrés, així com la continuïtat de Julio Anguita. Els dos últims estaven vinculats a la ciutat, mitjançant la Filà Mossàrabs i la Filà Chano, respectivament. La darrera data és senzilla de recordar: el canvi de govern de 2000, atés que els nous responsables municipals
El capità Palmer entrega un obsequi a Trillo

tenien altres idees en l’agenda.

Mentre va durar, la Mesa Festera portava els Moros i Cristians a Madrid un dia a l’any. Allí, en un restaurant a prop del Congrés, es congregaven representants de l’Ajuntament d’Alcoi, amb l’alcalde Sanus i el regidor delegat Amando Vilaplana, amb una representació de l’Associació de Sant Jordi, en l’època de Silvestre Vilaplana i Adolfo Seguí a la presidència, però també

Alcoians al Congrés, amb el president Adolfo Seguí
amb directius com Jordi Linares, Javier Matarredona, Roque Monllor o Rafael Botí i càrrecs, com el capità Realista Rafael Palmer, entre d’altres.

I a més a més, estava la representació del Congrés. Federico Trillo no se’n perdia una i ho passava d’allò més bé. De vegades he comentat en algun institut que Trillo era i és encara, supose, una persona política amb unes idees molt concretes i una gestió amb molta controvèrsia, però que era molt agradable de tracte. També em passava amb l’antic bisbe d’Alcalà, monsenyor Reig Pla, que va ser retor en Sant Mauro.

La Mesa, també amb Belloch i Pérez Ferré
Trillo estava vinculat als Mossàrabs/Gats, mitjançant el primer tro José Maria Vidal, de la mateixa manera que Julio Anguita, llavors cap suprem del Partit Comunista i després d’IU, ho estava a la Filà Chano, en aquest cast de la mà de Josep Albert Mestre.

Un altre que hi participava era Juan Alberto Belloch, jutge a Alcoi i més tard superministre de Felipe Gonzàlez. Antonio Revert, procurador de professió i president local de la UCD de vocació, relatava les converses gairebé diàries que tenia amb Belloch sobre actualitat política. Alberto Pérez Ferré, que era diputat per Alacant i alcoià d’origen, també hi va assistir de vegades, de la mateixa manera que Julio Padilla, diputat i president de la comissió de Justícia i Interior amb el govern d’Aznar.

Amb aquesta virolada colla,

Formació amb Ferré, Trillo, Anguita i Silvestre Vilaplana
no és sorprenent que als mitjans de comunicació nacionals els cridara l’atenció, com reflecteix una crònica de la revista Tiempo que guarda Rafael Botí. No era comú veure a Trillo i Anguita colze amb colze, amb fes i un somriure, amb Belloch al costat i algú més. Bon rotllo fester traslladat a la política. Tal vegada caldria recuperar la Mesa Festera, segur que milloraria l’ambient.

A banda, les fotos de l’època provoquen molta nostàlgia per la gent que hem perdut pel camí. Javier Matarredona, Silvestre Vilaplana, el referit Anguita, León Grau Mullor, reputat empresari i berberisc perpetu, van fer el seu paper en aquest esdeveniment. També es pot veure a Jordi Llinares, Roque Monllor, José Jorge Montava, Camilo Aracil,

Bon ambient amb el capità Palmer de cap
Miguel Juan Reig, etc.

Una part d’històrica de la Festa que es va tancar a partir de 2000, arran que el nou govern municipal de l’alcalde Miguel Peralta va donar impuls a altres iniciatives. En qualsevol cas, en un temps es va aconseguir que la Festa es promocionara i que any rere any acudiren a les Entrades persones de diversa condició, però sempre amb projecció exterior. El futbolista Carrasco, natural d’Alcoi, o el prestigiós estilista Llongueras formen part d’aquest apartat.

Caldria esperar molt de temps per a veure una cosa semblant, amb l’aparició sobtada i fugaç de Camilo Blanes/ Camilo Sesto, que va presenciar l’Himne i les Entrades en 2017. Que lluny queda també!


L’EDICIÓ EN SIBÈRIA I ALTRES MALDECAPS


En qualsevol esdeveniment rellevant sempre hi ha aspectes, matisos, que en el món periodístic són fonamentals, perquè donen sabor a una notícia o reportatge. En aquest cas, només el fet de veure junts personatges tan dispars deixa de costat la resta de qüestions. No obstant això,

Delegació alcoiana, en aquest cas en microbús
podem parlar d’autèntics maldecaps en el transcurs de la Mesa Festera.

Una edició es va celebrar en Sibèria. Sí, com sona. No és literal, però en una ocasió va haver-hi un malentés i en lloc d’un microbús s’havia llogat una furgoneta, en el sentit literal de la paraula. Travessar la Manxa de bon matí a 0 graus o menys sense protecció contra el fred i entrant l’aire per tots els racons, va ser una prova digna de mèrits suficients per a accedir directament al quadre d’honor de l’Associació de Sant Jordi!

Si mirem amb profunditat les fotos, veurem que s’hi fumava, als restaurants dic. Resulta xocant la gent amb la cigarreta o l’havà, tan vinculat històricament a la Diana, de la mateixa manera que en una antiga pel·lícula contemplar al metge tirant fum a la consulta ens deixa bocabadats.

Trillo n'era el responsable de la intendència; és a dir, de contractar el restaurant i córrer

Taula d'alcoians, amb tarifes "de Madrid"...
la veu de la celebració de l’acte. També es feia càrrec de la factura, una qüestió no menor, com es va poder constatar en una edició. L’Ajuntament, l’alcalde, conscient de la rendibilitat que l’acte tenia per a Alcoi, va decidir en una ocasió assumir les despeses. Mig milió de pessetes de l’època. Conta la llegenda que l’esglai va ser apoteòsic i que va ser necessari fer trigonometria aritmètica per a pagar, en incòmodes terminis. Evidentment. Sembla que les tarifes dels restaurants xic de Madrid no eren/són com les locals, ni de lluny.


FOTOS: Les fotografies utilitzades formen part dels arxius personals de l’exregidor Amando Vilaplana i de Rafael Botí, exdirectiu de l’Associació.


miércoles, 18 de diciembre de 2024

LOS BEATLES ESTUVIERON CERCA DE ALCOY

Los Beatles no actuaron en Alcoy,

Los Beatles, actualmente pasean por Benidorm / M. C.
ni en ningún sitio de España salvo Madrid y Barcelona, pero en el caso de esta ciudad podemos decir que estuvieron cerca, que se intentó en 1965, vamos. Este episodio configuró, en valenciano, una de las primeras entradas del blog a finales de 2019 y mucha gente pensó que su vinculación con el 28 de diciembre era eso, una broma inocente. No, no fue el caso, y ahora lo he recuperado en un artículo que se publicó recientemente en el diario Información y del que os pongo el enlace.

    Es una historia que nos remonta al Alcoy del poderío industrial, del PGOU que planteaba una ciudad de 100.000 habitantes en el 2000, y, no, tampoco es una inocentada; no hay más que echar un vistazo a las previsiones de hace medio siglo. Esta semana he leído que la ciudad ha recuperado los 60.000 vecinos, ¡albricias! Por eso han sonado tanto las campanas.

    Bromas aparte, todo esto ha surgido

Splash Roaster, en la Glorieta / M. C.
del reciente concierto que el grupo Splash Roaster ofreció en el Templete de la Glorieta, que es donde habrían actuado los Beatles. En el relato escribí que los miembros son cuatro, pero en la actualidad son seis: Marcos "Splash"Lloret, Liberto Blanes, Robert Pérez, Marc Sansalvador, Pau Masià y Néstor Cloquell. Al césar lo que es del César.

    Os pongo una imagen de los Beatles que capté estos días en Benidorm -las ventajas del Imserso, valenciano en este caso- y que nos puede dar una idea de cómo habría sido el concierto de Paul, John, Ringo y George.

https://www.informacion.es/opinion/2024/12/13/beatles-dominaban-tierra-112561078.html

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2019/12/quan-alcoi-va-intentar-contractar-els.html

martes, 30 de agosto de 2022

EL ESPÍA QUE SURGIÓ DEL CALORET

Confieso que cuando, unos meses atrás,

Alicia González Bartlett /Wikimèdia
leí que Alicia Giménez-Bartlett había publicado una novela con el título de La Presidenta* e inspirada en la etapa de los gobiernos del PP en la Comunidad Valenciana y en la persona de Rita Barberá me sentí interesado. Conocía a esta escritora por su novela negra, en especial por la serie de Petra Delicado, por lo que pensaba que podía ser interesante, aunque el eco se había completamente apagado en el tiempo transcurrido, lo cual no es buen síntoma.

Así que, aprovechando el asueto del estío, puse manos a la obra. El primer pàrrafo deja clara la intención, el objetivo y el protagonismo con una metáfora sobra una ballena varada, encontrada inerte -inerte definitiva, no temporal- y a la que de una manera u otra todos hemos contribuido a matar. Con el nombre del personaje sobra: Vita Castellà.

A partir de ahí, la autora esboza un relato detectivesco, de auténtica novela negra, idónea para los amantes de las conspiraciones, como la que, precisamente, tenemos estos días en torno a los atentados de Barcelona, con un transfondo en la política valenciana de la corrupción y los protagonistas más o menos esbozados. Eso sí, la principal no es alcaldesa de Valencia (por entonces, aún sin acento) sino presidenta de la Generalitat.

Un aspecto original estriba en el protagonismo de dos inspectoras de la criminal de la Policía Nacional, hermanas y novatas, a las que se asigna la investigación, que afrontan frente al desinterés de sus jefes -desde el mismísimo ministro del Interior- y la absoluta falta de medios.

Poco a poco, asistimos a la labor de Berta y Marta Miralles, que tienen iniciativa e ingenio y que se agencian colaboradores improvisados, mientras conocemos detalles de aquí y de allá de episodios siniestros de corrupción y también de las inclinaciones sexuales de uno u otro personaje.

Al final, hay una resolución, que parte de uno de los puntos de partida posibles: la venganza por el olvido, la marginalidad a que el Partido -en mayúscula y sin citar el nombre- ha sometido a quienes han tenido la desgracia de ser descubiertos, implicados y condenados.

Lo mejor del libro, en mi modesta opinión, una frase de la página 196: “soy el espía que surgió del caloret”, porque forma parte de la memoria colectiva de este país, al mismo nivel que la famosísima “relaxing cup of café con leche”, de otra alcaldesa, en este caso de Madrid, aunque del mismo partido (en minúscula).

* La presidenta - Alicia Giménez-Bartlett - Alfaguara Negra 2022

            Baradello Gelat - Agosto 2022

domingo, 22 de agosto de 2021

LOS 200 DE LIBRERÍA ALCANÁ

La librería Alcaná, de Madrid, pero con servicio global a través de Iberlibro, tiene en su web una joya, una lista de los 200 libros más vendidos; es una iniciativa que permite no solo analizar cuáles son las obras más populares, sino también detectar posibles carencias en nuestro bagaje literario, o simplemente subsanar olvidos.
A mis primeros alumnos de Lengua Castellana y Literatura les explicaba -a mí, en general, me va más la literatura que la lengua- que el Quijote es la novela más leída de la literatura española y que en segundo lugar figura
Cien años de soledad
. En el instituto de Val d'Aran adquirí cierta fama porque uno de mis alumnos de 1º de ESO puso en el examen "Mil años de soledad"... Lo cual tenía su gracia. Esta situación se repite en la lista, con la popular La sombra del viento, del añorado Ruiz Zafón. Le sigue la Crónica de una muerte anunciada y a continuación va la primera traducción: El nombre de la rosa, de Umberto Eco.
Seguimos en el top 11 (luego explicaré porqué) con las dos joyas inmortales de Cela -La Colmena y La familia de Pascual Duarte- y entre ambas, La sonrisa etrusca, de José Luis Sampedro.
Delibes y Los Santos inocentes está en el puesto nueve, por delante de la esmeralda contemporánea que configura Los Pilares de la Tierra, de Ken Follet, traducida en este caso del inglés. ¿Por qué el número 11 lo incluyo en el Top 10? Porque es -¡nada más y nada menos!- Madame Bovary, de Flaubert, una de las piezas más estimadas de la literatura universal, en este caso traducida del francés.
A partir de ahí, encontramos 189 novelas más, hasta llegar a la 200, que por cierto es La guerra de los mundos, de H. G. Wells, un clásico de la ciencia ficción o de la literatura del siglo XX, porque a veces encasillar en subgéneros desmerece el valor de la obra, como podría suceder con las Crónicas Marcianas de Ray Bradbury que, por cierto, no figura en la lista. Sí está, en cambio, Frankenstein, de Mary Shelley.
Es evidente que, como cualquier lista, merece un análisis, que siempre será subjetivo, tanto por las obras que están como por las que no figuran e incluso por la posición que ocupan. Así, si Madame Bovary es la número once, Ulyses de James Joyce debería estar en un lugar equivalente, como mínimo, y nunca por detrás de la saga de Los hombres que no amaban a las mujeres de Stieg Larsson.
Para terminar, una reflexión. Hay literatura rusa, irlandesa, norteamericana, francesa, sueca, inglesa, italiana, alemana, etc. pero no hay ni una representación de la catalana, lo cual suscita un doble planteamiento. ¿Es desconocida la literatura catalana fuera de su ámbito lingüístico? ¿Sus obras carecen de calidad? En el primer caso es posible, no tengo capacidad para valorarlo, pero si está el Quijote podría perfectamente estar el Tirant lo Blanc, del que Cervantes -ese Cervantes- dijo que es "el mejor libro del mundo", o también La plaça del diamant, de Mercé Rodoreda, e incluso Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, por reflejar una contemporánea del territorio valenciano.
¡Ah! Y no está Marcel Proust.

Títulos más vendidos
54.- Odisea (Homero)
111.- La Ilíada (Homero)
174.- Wilt (Sharpe, Tom)

* Fotografías wikipedia: Librería Alcaná, García Márquez, el Quijote, Frankenstein,
Mercé Rodoreda y Camilo José Cela.