Mostrando entradas con la etiqueta García Márquez. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta García Márquez. Mostrar todas las entradas

domingo, 9 de agosto de 2026

EL SR. BLANES, MARI TRINI I EL GALLO ROJO

Preludio. Paso por la zona de Fontana, antaño epicentro veraniego de la Playa de San Juan, y tropiezo

con un cartel anunciador: la música del cantautor alcoyano/mundial en directo. Sabor a nostalgia!

Con más de medio siglo de veraneo en la Playa San Juan (sí, la de las raciones de paella a 30 euros, como he leído hoy mismo) es difícil no tener un apartado memorístico especial para el Gallo Rojo, la sala de fiestas de El Campello que ha estado en boca de todos estos días. En la infancia/juventud, era lo más de lo más;

casi tanto como el aperitivo de sardinas y cocacola de la infancia en casa Ros, cuando estaba en la calle Virgen del Socorro, o la horchatita en Peret, que, como ahora, costaba un pico. En la lista también estaba el eventual viaje a Tabarca desde el puerto de Alicante. Eran otros tiempos, evidentemente.

    El Gallo Rojo anunciaba acontecimientos


casi cada día. Todas las grandes figuras de la época pasaban por la sala. Nosotros, todavía menores, conseguimos colarnos un día para ver de cerca a nuestra adorada Mari Trini. Todo un acontecimiento, que fue seguido de un paseo más bien largo, porque tuvimos que volver a casa, en la zona de Club del Mar, en el coche de San Fernando. En aquella época, nada de buses nocturnos ni, por supuesto, Tram... Éramos jóvenes y con la emoción, lo superamos sin problemas. Ahora, no sé yo.

    En mis últimas semanas profesionales en el mundillo periodístico, me tocó ocuparme de la medalla de oro de Alcoy a Camilo Sesto y en la rueda de prensa posterior, cerca ya de la medianoche, sólo formulé una pregunta: "Señor Blanes, ¿qué recuerdo tiene del Gallo Rojo?". (Por cierto, alguien se sorprendió de la deferencia a la persona en la pregunta...).

    La respuesta fue concisa y concluyente:

"Fue la mejor sala de fiestas de Europa". El cantante lo tenía muy claro y así lo expresó, por lo que de alguna manera coincidíamos en los recuerdos, al menos en lo que se refiere a la ambientación, por lo que a mi menda se refiere, porque el que sabía de salas de fiestas del mundo era él.

    Años más tarde, él ya fallecido y yo profesor, acabé en las aulas del IES Playa de San Juan, que en los tiempos del Gallo Rojo no existía ni en proyecto; de hecho, en toda su área solamente se había construido la torre París, situada justo al lado. Allí tuve una alumna de bachiller de origen colombiano, con la que compartí comentarios literarios sobre García Márquez -su madre es de un pueblo cercano al del escritor-, que me contó que cuando llegó a Alicante se sorprendió muchísimo al averiguar que Camilo Sesto era de esta tierra. "Llevaba toda la vida con Camilo Sesto en mi vida. Estaba convencida de que era colombiano..."

    En nuestra torre, para terminar, en aquella época teníamos como vecinos a los miembros de un grupo musical que alcanzó cierta notoriedad: Alma y el trío Segura...

lunes, 14 de abril de 2025

EL MIG ANY DE VARGAS LLOSA

Va ser una cosa bastant insòlita: entrevistar,

L'Entraeta de Vargas Llosa amb els Marrakesch
amb altres periodistes, a Mario Vargas Llosa en el Templete de la Glorieta d’Alcoi, enmig del Mig Any del 95 i mentre el jurat tastava les olletes del concurs. Una mica surrealista, gairebé tant com l’aventura de Pantaleón, a qui l’escriptor peruà li va encarregar muntar un bordell per als soldats al mig de la selva. De vegades, a les classes, he explicat que la mitja hora cara a cara amb ell és una de les coses més positives que tinc guardades del llarg torn periodístic (i també els minuts amb l’actriu Rafaela Aparicio, però eixa és una altra història).

A la tardor del 77 vaig entrar a la Facultat de Filologia Hispànica a Alacant i era l’època

En el concurss d'Olleta, amb Gisbert, Sanus y Vilaplana
del boom de García Márquez. De fet, el professor Manuel Moragón, en la Literatura Hispanoamericana de quart, ens va fer un bon àpat del colombià, però, encara que em vaig capficar com tothom, sempre li vaig guardar lleialtat a Mario Vargas Llosa. En la Glorieta, entre elogis de l’il·lustre convidat a la literatura d’Azorín, li vaig contar que aquell profe em va dir que Pantaleón y las visitadoras “era muy floja” -expressió textual-, la qual cosa li va treure un somriure. Tal vegada ho fora, no ho dubte, però també parlàrem de La ciudad y los perros i d’alguna cosa més. La veritat, fa trenta anys i la memòria incorpora detalls, però el conjunt és complicat.

Recorde que l’Ajuntament ens

Vargas Llosa va estrenar el llibre d'or dels Marrakesch
va informar la vespra de la visita i, en efecte, va vindre. És allò que vam comentar mesos enrere de la Mesa Festera, que el batlle Sanus tenia gran habilitat per a atraure gent d’upa, i en promocionar les Festes de Moros i Cristians. En aquest cas, amb la intervenció directa de Juan Antonio Gisbert, que en aquell temps era director general de la tristament extinta CAM, i la Filà Marrakesch. Poc importa, perquè el peruà havia estat al cap de les notícies per la candidatura a la presidència del seu país, que, malauradament, va perdre. Ho vaig pensar el primer dia i vist com van anar les coses amb el senyor d’origen japonés que va guanyar, em vaig donar la raó a mi mateix. No té molt mèrit.

En aquell temps, Vargas Llosa

Imatge de la degustació dels plats d'Olleta alcoiana
era un dels grans de la literatura mundial, que més tard va rebre el Premi Nobel, que posteriorment va agafar protagonisme pel matrimoni amb la senyora reina de les capçaleres del Lecturas i el Hola quan el que escriu era molt jove i encara més tard pel seu posicionament en el procés català. Siga com siga, va donar renom als Moros i Cristians d’Alcoi i ell mateix va viure l’experiència de l’olleta en la Glorieta i després amb la Filà Marrakesch i amb els alcoians en conjunt, perquè va desfilar en l’entraeta, al costat de Gisbert i del llavors primer tro, Alejandro Satorre*. Va ser convidat per a vestir-se en la capitania del 96, però no va ser possible**.

Siga com siga, Vargas Llosa va entrar poc després a la Real Academia Española de la Lengua amb un discurs sobre Azorín, que va ser l’assumpte cabdal de la meua entrevista, i en febrer de 2023 va guanyar la meua admiració eterna

Amb Antonio García, membre de la filà i família de Gisbert
amb la incorporació a la Academia Francesa, la qual cosa el va convertir en el primer escriptor hispanista en adquirir aquest grau. I entre tota la immensa biografia, una tarda de dissabte va gaudir del Mig Any d’Alcoi!



* Aquesta història es va produir amb posterioritat a l’alferes dels Marrakesch, que aquest any el repeteixen…

L'alferes, Ana Gisbert
amb Ana Gisbert Mira-Perceval al capdavant. No cal deduir molt: és la filla de Juan Antonio Gisbert. Coincidències dona la vida.


** En realitat, Vargas Llosa hauria gaudit d’una capitania més que interessant. De fet, una setmana abans de les Entrades de Moros i Cristians, les carrosses es van cremar en l’incendi d’una nau industrial en Sant Vicent del Raspeig. Després, en la tarda del 22 d’abril, el capità Jaume Navarro i el seu boato van rebre una pluja de confeti i aigua, perquè van caure 16 litres per metre quadrat! Tot açò va reforçar el triomf de la Filà Marrakesch.

Crèdit: Les fotos formen part de l'arxiu de la Filà Marrakesch, a excepció de l'última que és de l'autor del texte.

martes, 15 de agosto de 2023

AMB GARCÍA MÁRQUEZ A LA MEMÒRIA

No fa ni quatre dies -de fet, era la
Amélie Nothomb / AFP-Le Parisien Joël Saget
penúltima entrada- escrivia d'Amélie Nothomb, una escriptora francòfona, d'origen belga però amb una mescladissa japonesa, que a casa ens resulta molt atractiva des d'una dècada enrere. És rareta, a l'hora de llegir, vull dir; tracta temes difícils, estranys i de vegades insòlits. Així, en classe en alguna ocasió he explicat que la telerealitat pot arribar a l'extrem, com fa Nothomb en el llibre Àcid sulfúric, on es reviu un camp de concentració nazi amb tots els uts i els ets. Ah! I també és una persona molt particular en la seua aparença, sempre endolada i amb barret.
    Per cert, la novel·la es pot trobar en
valencià, per si alguna persona està interessada (jo, evidentment, la recomane).
    Després d'Higiene de l'assassí, que va ser la primera novel·la i causa del comentari precedent, he optat per una de les últimes, Premir sang, disponible igualment en valencià i que recentment estava a l'aparador de Detroit Llibres, a Alcoi. Us deixe uns comentaris d'aquest llibre, veritablement encisador.
    Aquesta escriptora publica un volum a l'any, amb vista a setembre i Premier sang va ser el de fa dos estius. L'inici és contundent: "On me conduit devant le peloton d'exécution. Le temps s'étire, chaque seconde dure un siècle de plus que la précédente..." (Em portaren davant de l'escamot d'execució. El temps s'estira, cada segon dura un segle de més que el precedent...)*
    L'impacte és notori perquè als lectors hispanòfils ens transporta a la segonn novel·la més
Cent anys de soledat / Natalio Cosoy BBC Mundo
important en aquesta llengua: Cien años de soledad de García Márquez: "Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo"
    També hi ha versió en català, feta per Avel·lí Artís-Gener ("Tísner"): "Molts anys més tard, davant l'escamot d'afusellament, el coronel Aureliano Buendía s'hauria de recordar d'aquella remota tarda que el seu pare l'havia dut a conéixer el gel".
    Que Buendía era militar queda clar,
García Márquez / W. C.
però d'aquest coneixem una mica més tard que el protagonista és diplomàtic. Es tracta de Patrick Nothomb, per la qual cosa l'assumpte va de família, encara que amb aquesta narradora mai cal prendre al peu de la lletra allò que llegim. Siga el que siga. Després, les històries no tenen res a veure, encara que en aquest cas sembla una vivència autèntica: el pare va ser diplomàtic al Congo en l'època de la independència del país i va viure una terrible experiència, que va recopilar en un diari i més tard va relatar en un llibre.
    Ací disposeu de més informació, per si us ve de gust: https://www.thenewbarcelonapost.com/ca/amelie-nothomb-acomida-del-seu-pare-a-primera-sang/
    Simplement, una curiositat que pot fer gana de descobrir una autora contemporània, poc difosa en Espanya, encara que, en aquest cas, són dos, perquè també està el llibre del pare.

* Traducció casolana de l'autor.

domingo, 22 de agosto de 2021

LOS 200 DE LIBRERÍA ALCANÁ

La librería Alcaná, de Madrid, pero con servicio global a través de Iberlibro, tiene en su web una joya, una lista de los 200 libros más vendidos; es una iniciativa que permite no solo analizar cuáles son las obras más populares, sino también detectar posibles carencias en nuestro bagaje literario, o simplemente subsanar olvidos.
A mis primeros alumnos de Lengua Castellana y Literatura les explicaba -a mí, en general, me va más la literatura que la lengua- que el Quijote es la novela más leída de la literatura española y que en segundo lugar figura
Cien años de soledad
. En el instituto de Val d'Aran adquirí cierta fama porque uno de mis alumnos de 1º de ESO puso en el examen "Mil años de soledad"... Lo cual tenía su gracia. Esta situación se repite en la lista, con la popular La sombra del viento, del añorado Ruiz Zafón. Le sigue la Crónica de una muerte anunciada y a continuación va la primera traducción: El nombre de la rosa, de Umberto Eco.
Seguimos en el top 11 (luego explicaré porqué) con las dos joyas inmortales de Cela -La Colmena y La familia de Pascual Duarte- y entre ambas, La sonrisa etrusca, de José Luis Sampedro.
Delibes y Los Santos inocentes está en el puesto nueve, por delante de la esmeralda contemporánea que configura Los Pilares de la Tierra, de Ken Follet, traducida en este caso del inglés. ¿Por qué el número 11 lo incluyo en el Top 10? Porque es -¡nada más y nada menos!- Madame Bovary, de Flaubert, una de las piezas más estimadas de la literatura universal, en este caso traducida del francés.
A partir de ahí, encontramos 189 novelas más, hasta llegar a la 200, que por cierto es La guerra de los mundos, de H. G. Wells, un clásico de la ciencia ficción o de la literatura del siglo XX, porque a veces encasillar en subgéneros desmerece el valor de la obra, como podría suceder con las Crónicas Marcianas de Ray Bradbury que, por cierto, no figura en la lista. Sí está, en cambio, Frankenstein, de Mary Shelley.
Es evidente que, como cualquier lista, merece un análisis, que siempre será subjetivo, tanto por las obras que están como por las que no figuran e incluso por la posición que ocupan. Así, si Madame Bovary es la número once, Ulyses de James Joyce debería estar en un lugar equivalente, como mínimo, y nunca por detrás de la saga de Los hombres que no amaban a las mujeres de Stieg Larsson.
Para terminar, una reflexión. Hay literatura rusa, irlandesa, norteamericana, francesa, sueca, inglesa, italiana, alemana, etc. pero no hay ni una representación de la catalana, lo cual suscita un doble planteamiento. ¿Es desconocida la literatura catalana fuera de su ámbito lingüístico? ¿Sus obras carecen de calidad? En el primer caso es posible, no tengo capacidad para valorarlo, pero si está el Quijote podría perfectamente estar el Tirant lo Blanc, del que Cervantes -ese Cervantes- dijo que es "el mejor libro del mundo", o también La plaça del diamant, de Mercé Rodoreda, e incluso Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, por reflejar una contemporánea del territorio valenciano.
¡Ah! Y no está Marcel Proust.

Títulos más vendidos
54.- Odisea (Homero)
111.- La Ilíada (Homero)
174.- Wilt (Sharpe, Tom)

* Fotografías wikipedia: Librería Alcaná, García Márquez, el Quijote, Frankenstein,
Mercé Rodoreda y Camilo José Cela.