LA FESTA MAI PARA: LA PRIMER TRO

ÚLTIMA HORA: LA PRIMERA PRIMER TRO

La Filà Marrakesh va designar nou primer tro en l'assemblea de divendres a la nit. La persona electa per majoria i que encapçalava l'única candidatura va ser Lucía Martínez,

festera tremendament coneguda per les arrancades de Diana i també de l'esquadra del capità moro d'enguany que ha protagonitzat. L'elecció és molt destacada perquè és la primera vegada que es produeix al conjunt de les filaes en la història de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi.

PD. En realitat, aquest mateix any va haver-hi dos dones al capdavant de la Filà Vascos, Tamara Espejo i Núria Insa, durant uns mesos, arran de la renúncia del primer tro en vespres de Festes. Aquest fet, que va recollir Aramultimèdia, va ser igualment transcendent, encara que ara es tracta d'una elecció directa per un període convencional.

https://www.aramultimedia.com/ca/tamara-espejo-primera-dona-primer-tro-de-la-festa-dalcoi

Foto: Juanca Cardenal /Caps d'Esquadra/Facebook

.........................................................

EPÍLEG. Arranca setembre amb una pèrdua, una desaparició molt sentida.

Aurelio Castro. Només el coneixia de les Festes, d'un milió de contactes al Casal, i de mestre amb la navalla, al carrer, al front dels contrabandistes, la Filà Andaluces. Sempre amb un somriure, amb gentilesa, amb una abraçada. Una gran pèrdua. un gran home!! Pet sort, tinc una foto, que crec em va dedicar especialment, amb una mirada inoblidable.

PRELUDI. Sembla que, amb posterioritat a la crònica, s'ha acordat per la superioritat superior que les festes 2027 seran... Un moment que ho mire... 24, 25 i 26 d'abril, la qual cosa sembla que és provisionament definitiva. I amb el 23 feiner... Millor, més rendiment econòmic per al balcó, que recorda el sainet Tot per un balcó.

La Festa d'Alcoi no para (siga quan siga),

perquè la realitat és que en 2027 veurem quan toca. La veritat és que l'assumpte tenia mala solució si el 23 d'abril havia de ser festiu festiu, però em sembla que la mà esquerra no ha estat operativa: no era complicat intuir que les municipals properes anaven a estar damunt taula, encara que ningú ho diga.

    Per si de cas, he preparat el cartelet: "Llogue balcó per a Festes. Si les Entrades són el 22 d'abril, 1.000 euros. Si són el 24 d'abril, 2.500 euros". Sorry... Llei d'oferta i demanda. I, la veritat, si et preocupa la salut, les guerres, el poder

adquisitiu, etc., la resta d'assumptes passen a tenir una importància molt lateral (pobres càrrecs festers!).

    L'altre dia vaig passar per Sant Jordi i vaig encendre uns ciris i, simultàniament, faig fer una trobada arqueològica familiar: una participació de loteria de Nadal de la Filà Lleganya de 1999... En pessetes bitllo-bitllo. Quatre-centes cadascuna de les dues participacions, en una ampolla d'herbero de Mariola, produït per Licores Sinc, que, ara per ara, desconec si serà apte, encara que l'odorat és molt bo.

    Com podem veure, la Festa forma part

de les nostres vides i allà per on parem, ens trobem envoltats d'esdeveniments, fets, polèmiques o d'herbero...

Ah! Per si algú té curiositat, us deixe l'enllaç de l'article que vaig escriure per l'aniversari de l'esmentada guerra del calendari fester.

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2020/01/el-dia-de-san-mario-del-97.html

AQUELLES FESTES DE 2006

Sí, no cal ser endeví per a deduir que fa vint anys de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi de 2006, una efemèride com qualsevol altra. He revisat les imatges d’aquell any -em fa mandra anar a llegir a la revista de Festes digital- per a veure quines coses vam viure; com

estava el pati, per expressar-ho més col·loquialment. Doncs, Javier Morales era el president de l’Associació de Sant Jordi; Jordi Sedano, l’alcalde d’Alcoi, i Mario Santacreu, el regidor responsable. Es va jubilar Gaiato -ho sent, és i serà

Gaiato forever-, es va aprovar el disseny de dona col·laboradora dels Mudèjars, Els Muntanyesos i els Alcodianos van fer un coto en la Bandeja… Va ploure el dia de les Entrades. Como podem comprovar, un any com no importa quin altre. Ah! Espereu. Oblidava un detall: va ser l’any dels Pitufos. Segur que ja recordeu tot el que vam fer aquelles Festes. No hi ha res com un detall, com la magdalena de Proust, que ens reactiva les neurones memorístiques.

Excepte gent que conec del Casal i de la Festa, que és capaç

de detallar sense dubtar quina esquadra va eixir en 1994, qui era el cabo, el nom de la banda… el comú dels mortals tenim a l’abast del record els esdeveniments destacats, coses especials. I en el meravellós capítol de les esquadres especials, la de la Llana de 2006, coneguda popularment

pels Pitufos, va fer història. El color blau fosc que destacava combinat amb la negror d’un dia obscur, van diluir el plantejament del dissenyador, al costat, evidentment, del fet que la formació va fer la segona part del recorregut amb

set membres, entre l’estupefacció general i la rialla del cabo batidor, que no se l’aguantava. Alguna crònica de l’endemà va causar profunda sorpresa… Vos aporte la pista per si teniu curiositat.

No tinc cap intenció d’escriure més.

Gaiato fester

Al contrari, vos aporte algunes fotos que van molt més enllà de mil paraules i que segur que ens porten -com una altra magdalena- vivències, records, sensacions viscudes, en un 22 d’abril que no és dia de les Entrades!

Any de capità

Juan Vicente Capó, Octavio Rico, José Sanus i Enrique Rico en el sopar de l'Associació

EL CAFÉ… QUE NO FALTE!

Feia temps que tenia un article in mente, però mai havia trobat el moment o potser l'excusa per a concretar-lo fins que aquests dies he llegit, en la Revista de Festes dels Moros i Cristians d'Alcoi 2026, un interessantíssim i altament recomanable monogràfic lexicogràfic de Josep Tormo Colomina, al voltant de les expressions típiques de la celebració.
És un article a mastegar profundament, encara que la dita El café… que no falte em ve al pèl,

perquè, efectivament, el café-licor made in Alcoi és omnipresent, fins i tot en el Trofeu Filaes, d'imminent disputa, pel fet que en una convocatòria precedent el consum va arribar a 396 litres en un dia i mig en el bar del poliesportiu, segons em va bufar a l'orella una font digna de confiança. I la prova material existeix en forma de foto bastant eloqüent.

Cap valoració tinc a fer al respecte, encara que m'ha vingut al cap que en el Trofeu Filaes de 1997 -, és a dir, l'any del conflicte del calendari fester-, hi va haver queixes sotto voce, perquè els mateixos que poc abans espellifaven la gel·laba pel canvi de la trilogia festera a cap de setmana per allò de la tradició, oblidaven els ritus litúrgics del Divendres Sant a canvi dels aires festius al poliesportiu, un dia en què, a més a més, el polígon Cotes Baixes tenia un fum de fàbriques operatives, com vaig constatar jo mateix, per pur atzar, caldria afegir.

Divague, coses de l'edat i la jubilació, en l'àmbit d'un text meravellós, del que cal fer un estudi aprofundit. Hi presenta termes plenament vigents, com cagafilaes o bovo -vocable que determinat partit ha popularitzat

Presentación de la revista /A. S. Jordi

entre el seu ramat* per a referir-se a un important càrrec oficial de la ciutat- i també l'expressió ja puc morir-me, que figuradament s'utilitza bastant, tal vegada en càrrecs que l'acaben i tanquen el seu cicle vital fester.

Continue divagant, ho sent. Bon cartell, bon Trofeu Filaes, etc.

* L’accepció ramat figura al diccionari com a fidels, a banda de la clàssica d’animals que tots podem pensar; doncs, en cap cas té un matís ofensiu. Funció representativa pura.

PD. He trobat la revista especialment atractiva, encara que tan sols he pogut llegir un parell d'articles amb certa dedicació. Com vaig dir l'any passat, fantàstic que la contraportada torne a ser alcoiana!

EL CIM DEL CASTELL

Ensopegar amb el muntatge

de la torre de l'homenatge del castell de Festes d'Alcoi forma part del destí, perquè em passa sovint, sense buscar-ho. També m'ha ocorregut hui, aquest migdia del 25 de març. Puc escriure mil ratlles, contar la història sencera... Millor un parell de fotos,

no us sembla?

WELCOME TO SANT JORDIET

Ara que estudie anglés, puc arribar a escriure amb certa seguretat lingüística alguna frase bàsica, i després ChatGPT ajuda a deixar de costat les errades bàsiques. Coses de la vida moderna. Ara bé, després de dècades d'entrevistes a sant jordiets mai hauria pensat que la primera qüestió hauria de ser: do you speak Spanish or Valencian? En realitat, ni de lluny se m'hauria

El meu nét, Sant Jordiet

ocorregut -ni a mi, ni a ningú, de fet- que a un altre se'l condemnaria per assassinat, i així, malauradament, va succeir fa un cert temps.

    També recorde l'any dels dos sant jordiets, perquè eren bessons i van compartir actes, i fins i tot aquell altre que en la Processó del Corpus li va donar a llança al seu pare, que anava al costat: ¡Papá, llévala tu. Pesa mucho! I igualment ve al cap el dia que xarrant amb un al patí col·legi, em sembla que el dels Salesians, un company de classe després de donar un cop d'ull al meu bloc em va dir: ¡Señor, tiene usted muy mala letra! Tota la raó: tenia i tinc mala lletra, i quan els meus alumnes es queixaven els deia que era la bona, la dels diumenges!

    Històries del temps passat, que ens han conduït enguany a un fet bastant poc comú: dos candidats al càrrec. I li toca a la Llana, i amb la família Vilapana pel mig, de les de més tradició en la filà senyera i degana d'Alcoi. I a més a més, exòtic perquè segons he llegit a Ràdio Alcoi té tres nacionalitats: espanyola, anglesa i holandesa, d'a xavo! La Processó del Corpus marcarà el debut, com sempre, i endavant. I, per cert, dècades enrere, algun aspirant despistat o que els pares no havien informat del seu desig pel càrrec, arribava a classe i els companys el felicitaven perquè ho havien escoltat en el Noticiari local del matí! En molts casos, també hi havia més tard una certa decepció.

    Curiós i original és, encara que també

Sense més comentari!

he vist que fa tres anys que el càrrec més important de les Festes de Moros i Cristians no viu a Alcoi. Si algú té interés, pot tirar un cop d'ull a la Història d'Alcoi de Julio Berenguer, en la part de la meitat del segle XX, i veure les polèmiques entre les famílies alcoianes amb més renom per qüestió dels sant jordiets. Han canviat els temps.

    Un any hi havia 23 candidats. Una vegada insaculat, Luis Molina em diu: saps qui és? Ni més ni menys que el fill de l'home de la drogueria El Soldat, que havia mort uns mesos enrere en un accident amb la Vespino...

Per a posar-se a tremolar!

    Quatre pinzellades al voltant de la memòria festera, amb un parell de fotos que m'han arribat per les xarxes. Una del xiquet amb el seu iaio capità i una altra... del bon humor amb què es poden analitzar les coses  (evidentment, com que és tracta d'un menor i un blog no és un mitjà de comunicació formal, he tapat la cara).

    

LA CONJUNCIÓ DEL DIA DEL DESCANS

La tetralogia o pentalogia festera s’ha

esgotat, pel que fa a les dates tradicionals, enguany alterades per allò de la tardana Pasqua, que, a més a més, ens ha endolat, a causa de la defunció del papa Francisco, de nom Jorge Mario, la qual cosa li dona una proximitat alcoiana. He tractat de simbolitzar aquesta successió festera amb algunes fotos, de les quals he penjat algunes.

Aquest matí, en la fugida fugaç

del tàlem, he albirat l’espai exterior i he vist la lluna conjuntada amb venus per damunt del complex lúdic de la UPV, la moderna EUITIA alcoiana. He fet alguna foto, que, amb nocturnitat i sense traïdoria, sempre té limitacions per la imperfecta tècnica del que ho intenta. No obstant això, queda un epitalami gràfic del moment, que em permet seqüenciar el dia del descans amb una imatge que té el seu punt.

Més tard he llegit que també hi havia una conjunció amb saturn, que jo no he vist o no he identificat,

perquè em sembla que l’estel superior era Venus. Avise que d’algunes coses sé alguna cosa, mentre que d’astronomia gairebé poc, així que deixe-m’ho amb una estampa de la jornada, més o menys singular.

Del dia de l’Alardo, vaig utilitzar una portada de Mortadel·lo i Filemó, al·lusiva al matí; del dia de Sant Jordi la missa del matí, que curiosament, estava dedicada a Mario Candela, desaparegut un 23 d’abril, i a Jorge E. Candela, que també ens va deixar d’hora i era el seu dia. Records, vivències familiars, que ens

acompanyen sempre.

Del dia de les Entrades, va ser la pluja, la plaça d’Espanya obscura i mullada a l’hora del capità cristià, com també a la resta de la jornada: de vesprada en va caure i molta. Del dia dels Músics, vaig repescar una imatge amb Ismael

Ortiz i Josep Maria Segura, per allò de la defunció de l’esmentat Sant Pare.

En resum, uns apuntes festers, més o menys irònics, en un any que el programa moro-cristià s’allunya en el temps. Ah! Aquest matí he escoltat, encara que desconec el nivell de veracitat, que en 2026 les Festes s’allarguen a maig per allò de l’aniversari de Sant Jordi i que es preveuen quatre dies de desfilades.

Temps al temps!

EL MIG ANY DE VARGAS LLOSA

Va ser una cosa bastant insòlita: entrevistar,

L'Entraeta de Vargas Llosa amb els Marrakesch

amb altres periodistes, a Mario Vargas Llosa en el Templete de la Glorieta d’Alcoi, enmig del Mig Any del 95 i mentre el jurat tastava les olletes del concurs. Una mica surrealista, gairebé tant com l’aventura de Pantaleón, a qui l’escriptor peruà li va encarregar muntar un bordell per als soldats al mig de la selva. De vegades, a les classes, he explicat que la mitja hora cara a cara amb ell és una de les coses més positives que tinc guardades del llarg torn periodístic (i també els minuts amb l’actriu Rafaela Aparicio, però eixa és una altra història).

A la tardor del 77 vaig entrar a la Facultat de Filologia Hispànica a Alacant i era l’època

En el concurss d'Olleta, amb Gisbert, Sanus y Vilaplana

del boom de García Márquez. De fet, el professor Manuel Moragón, en la Literatura Hispanoamericana de quart, ens va fer un bon àpat del colombià, però, encara que em vaig capficar com tothom, sempre li vaig guardar lleialtat a Mario Vargas Llosa. En la Glorieta, entre elogis de l’il·lustre convidat a la literatura d’Azorín, li vaig contar que aquell profe em va dir que Pantaleón y las visitadoras “era muy floja” -expressió textual-, la qual cosa li va treure un somriure. Tal vegada ho fora, no ho dubte, però també parlàrem de La ciudad y los perros i d’alguna cosa més. La veritat, fa trenta anys i la memòria incorpora detalls, però el conjunt és complicat.

Recorde que l’Ajuntament ens

Vargas Llosa va estrenar el llibre d'or dels Marrakesch

va informar la vespra de la visita i, en efecte, va vindre. És allò que vam comentar mesos enrere de la Mesa Festera, que el batlle Sanus tenia gran habilitat per a atraure gent d’upa, i en promocionar les Festes de Moros i Cristians. En aquest cas, amb la intervenció directa de Juan Antonio Gisbert, que en aquell temps era director general de la tristament extinta CAM, i la Filà Marrakesch. Poc importa, perquè el peruà havia estat al cap de les notícies per la candidatura a la presidència del seu país, que, malauradament, va perdre. Ho vaig pensar el primer dia i vist com van anar les coses amb el senyor d’origen japonés que va guanyar, em vaig donar la raó a mi mateix. No té molt mèrit.

En aquell temps, Vargas Llosa

Imatge de la degustació dels plats d'Olleta alcoiana

era un dels grans de la literatura mundial, que més tard va rebre el Premi Nobel, que posteriorment va agafar protagonisme pel matrimoni amb la senyora reina de les capçaleres del Lecturas i el Hola quan el que escriu era molt jove i encara més tard pel seu posicionament en el procés català. Siga com siga, va donar renom als Moros i Cristians d’Alcoi i ell mateix va viure l’experiència de l’olleta en la Glorieta i després amb la Filà Marrakesch i amb els alcoians en conjunt, perquè va desfilar en l’entraeta, al costat de Gisbert i del llavors primer tro, Alejandro Satorre*. Va ser convidat per a vestir-se en la capitania del 96, però no va ser possible**.

Siga com siga, Vargas Llosa va entrar poc després a la Real Academia Española de la Lengua amb un discurs sobre Azorín, que va ser l’assumpte cabdal de la meua entrevista, i en febrer de 2023 va guanyar la meua admiració eterna

Amb Antonio García, membre de la filà i família de Gisbert

amb la incorporació a la Academia Francesa, la qual cosa el va convertir en el primer escriptor hispanista en adquirir aquest grau. I entre tota la immensa biografia, una tarda de dissabte va gaudir del Mig Any d’Alcoi!

* Aquesta història es va produir amb posterioritat a l’alferes dels Marrakesch, que aquest any el repeteixen…

L'alferes, Ana Gisbert

amb Ana Gisbert Mira-Perceval al capdavant. No cal deduir molt: és la filla de Juan Antonio Gisbert. Coincidències dona la vida.

** En realitat, Vargas Llosa hauria gaudit d’una capitania més que interessant. De fet, una setmana abans de les Entrades de Moros i Cristians, les carrosses es van cremar en l’incendi d’una nau industrial en Sant Vicent del Raspeig. Després, en la tarda del 22 d’abril, el capità Jaume Navarro i el seu boato van rebre una pluja de confeti i aigua, perquè van caure 16 litres per metre quadrat! Tot açò va reforçar el triomf de la Filà Marrakesch.

Crèdit: Les fotos formen part de l'arxiu de la Filà Marrakesch, a excepció de l'última que és de l'autor del texte.

ELUCUBRACIONS

Ximo Canet amb el cartell / R. Ll.

He transitat per l’eix de l’essència alcoiana i he examinat amb èctasi l'eclèctica eclosió de l'esperit fester que embarga des de l’edifici consistorial, edicte fester efímer de Ximo Canet, efluvi d’esperança en l’esdeveniment que esbatanarà l’enginy local cap al món. Efusió moro-cristiana extensiva fins a l’eternitat de l’espaiosa extensió extragalàctica, tot això amb un groguenc eixut que empal·lideix fins a l’ésser més embafat!*

* Dues qüestions. El groc recorda el d’Arjona en el cartell de 1968. A més a més, a ningú li sembla que la cara del cristià és d’un personatge de El Planeta dels simis? Serà la llum…

REVOLUCIÓ EN LA FILÀ ANDALUCES D'ALCOI

Ja es va anunciar, allà pel mes de juny, que la Filà Andaluces trauria al carrer una esquadra especial mixta en 2025, any d'alferes. Tota una novetat a les festes de moros i cristians d'Alcoi. Ara l'entitat festera va una mica o bastant més

El gran espectacle de la Filà Andaluces en l'Entrada en 2006

lluny, per causa que l'assemblea general de la vesprada del divendres 13 de setembre va aprovar que l'arrancada de l'Entrada Cristiana serà femenina i la Diana del Carbonato, també. Una autèntica revolució sense cap mena de dubte.

    Les decisions de les filaes són sobiranes i cal respectar-les, encara que en aquest cas, els acords del Divendres 13 són particularment transcendents, perquè es tracta d'una filà única, amb un caràcter especial i una antiguitat que s'apropa o supera els dos segles -és la degana del bàndol cristià- que, a més a més, ha sabut configurar un espectacle visual i musical a l'Entrada Cristiana, que el públic somia, desitja i aplaudeix. En les desfilades de l'any vinent, les festeres arrancaran l'Entrada fins al castell on hi haurà canvi, i en la Diana serà al contrari: els festers faran el principi i les components femenines, la baixada per Sant Nicolau.

    Vaig assistir a l'estrena de les esquadres de dones l'abril del 2015 -encara que, malauradament, he perdut la pràctica totalitat de les imatges d'aquell dia- i el que llavors semblava un episodi aïllat, proper a l'experiment, ara s'ha convertit en una situació normal. Aquesta afirmació no deixa de ser una interpretació personal: estic lluny del món fester des de fa anys i no conec en profunditat les interioritats del món de les Festes, encara que de vegades et trobes amb alguna notícia de primera mà, com ha passat amb aquest episodi.

    Aquesta filà, que a mi m'agrada més anomenar Contrabandistes, és, evidentment, representativa

Desfile de la filà en la Diana del Carbonato de 2008

d'una època en què els bandolers van adquirir popularitat, una popularitat tràgica en Espanya i mítica a l'estranger, on només cal fixar-se en la Carme de Bizet, i res a veure en les dolçors d'una vida romàntica com ens proposava la sèrie Curro Jiménez. Els bandolers més coneguts van morir jóvens i després de vides esvalotades. Acabaràs com Camot, diu la dita valenciana; és a dir, acabaràs malament.

    No serà el cas dels Contrabandistes, que amb el seu alferes Pepe Cortés faran espectacle i triomfaran, en un matí que promet ser intens... com també ho serà la vesprada, amb la primera alferes de la història, Ana Gisbert Mira-Perceval, de la Filà Marrakesch.