EL MIG ANY DE VARGAS LLOSA

Va ser una cosa bastant insòlita: entrevistar,

L'Entraeta de Vargas Llosa amb els Marrakesch

amb altres periodistes, a Mario Vargas Llosa en el Templete de la Glorieta d’Alcoi, enmig del Mig Any del 95 i mentre el jurat tastava les olletes del concurs. Una mica surrealista, gairebé tant com l’aventura de Pantaleón, a qui l’escriptor peruà li va encarregar muntar un bordell per als soldats al mig de la selva. De vegades, a les classes, he explicat que la mitja hora cara a cara amb ell és una de les coses més positives que tinc guardades del llarg torn periodístic (i també els minuts amb l’actriu Rafaela Aparicio, però eixa és una altra història).

A la tardor del 77 vaig entrar a la Facultat de Filologia Hispànica a Alacant i era l’època

En el concurss d'Olleta, amb Gisbert, Sanus y Vilaplana

del boom de García Márquez. De fet, el professor Manuel Moragón, en la Literatura Hispanoamericana de quart, ens va fer un bon àpat del colombià, però, encara que em vaig capficar com tothom, sempre li vaig guardar lleialtat a Mario Vargas Llosa. En la Glorieta, entre elogis de l’il·lustre convidat a la literatura d’Azorín, li vaig contar que aquell profe em va dir que Pantaleón y las visitadoras “era muy floja” -expressió textual-, la qual cosa li va treure un somriure. Tal vegada ho fora, no ho dubte, però també parlàrem de La ciudad y los perros i d’alguna cosa més. La veritat, fa trenta anys i la memòria incorpora detalls, però el conjunt és complicat.

Recorde que l’Ajuntament ens

Vargas Llosa va estrenar el llibre d'or dels Marrakesch

va informar la vespra de la visita i, en efecte, va vindre. És allò que vam comentar mesos enrere de la Mesa Festera, que el batlle Sanus tenia gran habilitat per a atraure gent d’upa, i en promocionar les Festes de Moros i Cristians. En aquest cas, amb la intervenció directa de Juan Antonio Gisbert, que en aquell temps era director general de la tristament extinta CAM, i la Filà Marrakesch. Poc importa, perquè el peruà havia estat al cap de les notícies per la candidatura a la presidència del seu país, que, malauradament, va perdre. Ho vaig pensar el primer dia i vist com van anar les coses amb el senyor d’origen japonés que va guanyar, em vaig donar la raó a mi mateix. No té molt mèrit.

En aquell temps, Vargas Llosa

Imatge de la degustació dels plats d'Olleta alcoiana

era un dels grans de la literatura mundial, que més tard va rebre el Premi Nobel, que posteriorment va agafar protagonisme pel matrimoni amb la senyora reina de les capçaleres del Lecturas i el Hola quan el que escriu era molt jove i encara més tard pel seu posicionament en el procés català. Siga com siga, va donar renom als Moros i Cristians d’Alcoi i ell mateix va viure l’experiència de l’olleta en la Glorieta i després amb la Filà Marrakesch i amb els alcoians en conjunt, perquè va desfilar en l’entraeta, al costat de Gisbert i del llavors primer tro, Alejandro Satorre*. Va ser convidat per a vestir-se en la capitania del 96, però no va ser possible**.

Siga com siga, Vargas Llosa va entrar poc després a la Real Academia Española de la Lengua amb un discurs sobre Azorín, que va ser l’assumpte cabdal de la meua entrevista, i en febrer de 2023 va guanyar la meua admiració eterna

Amb Antonio García, membre de la filà i família de Gisbert

amb la incorporació a la Academia Francesa, la qual cosa el va convertir en el primer escriptor hispanista en adquirir aquest grau. I entre tota la immensa biografia, una tarda de dissabte va gaudir del Mig Any d’Alcoi!

* Aquesta història es va produir amb posterioritat a l’alferes dels Marrakesch, que aquest any el repeteixen…

L'alferes, Ana Gisbert

amb Ana Gisbert Mira-Perceval al capdavant. No cal deduir molt: és la filla de Juan Antonio Gisbert. Coincidències dona la vida.

** En realitat, Vargas Llosa hauria gaudit d’una capitania més que interessant. De fet, una setmana abans de les Entrades de Moros i Cristians, les carrosses es van cremar en l’incendi d’una nau industrial en Sant Vicent del Raspeig. Després, en la tarda del 22 d’abril, el capità Jaume Navarro i el seu boato van rebre una pluja de confeti i aigua, perquè van caure 16 litres per metre quadrat! Tot açò va reforçar el triomf de la Filà Marrakesch.

Crèdit: Les fotos formen part de l'arxiu de la Filà Marrakesch, a excepció de l'última que és de l'autor del texte.

JAVIER MORALES

Curta, dramàticament curta, ha estat la jubilació, la festa de l'edat, de Javier Morales Ferri, de la CAM, l'Associació Sant Jordi, la Filà Realistes, devot de la família, ciclista de la Ruta de la Plata... Moltes coses es poden escriure hui, però és difícil dir-ne cap que tinga sentit.

Botí, Pericás, Javier Morales y Amparo Ferrando en la desfilada de Nova York / M. Candela

En la seua llarga etapa al davant de l'Associació de San Jorge, primer com a secretari i més tard durant els huit anys de president, sempre va tindre un tracte exemplar amb mi, fent tots els possibles per col·laborar en la feina de periodista que jo tenia llavors.

Ara, ha lluitat amb totes les seues forces contra una de les malalties més dures que ens assoten en aquest segle XXI i, finalment, ha començat una nova etapa, per al desconsol de la família i de tots els qui el vam tractar i vam tenir l'honor de gaudir de la seua amistat, de la seua confiança.

El que deia al principi, cap frase farà justícia.

RIP Javier Morales.

BANC SABADELL DESMANTELLA LA CAPITAL DE LA CAM

La seu central de la CAM estava a Alacant, però Alcoi n'era la capital, un heretatge motivat per l’extint Monte de Piedad y Caja de Ahorros, fundat el 1875, que fóra el fonament, en realitat un dels més importants, d’una entitat que va perir per arriscades aventures financeres pendents encara d’elucidar a hores d’ara. A més a més, Alcoi era l’única zona on la CAM superava el 50% de quota de mercat, la qual cosa vol dir que de cada cèntim que es gestionava en aquestes comarques, més de la meitat passava per aquesta entitat.

Tancada l'oficina Santa Rosa-Oliver / Foto M. C.

Per aquesta causa, la infraestructura de la CAM a Alcoi era molt important i va arribar a disposar fins a dotze oficines, de la 1001 (la central, el referit Monte de Piedad) fins a la 1012, que era la de la part baixa del carrer Santa Rosa. I no cal parlar-ne de la transcendència de les seues activitats culturals i socials, que eren permanents i molt nombroses.

Amb la desaparició de la direcció de l’àrea social, la ciutat va rebre un cop a la línia de flotació, però ningú pensàvem en una possible fallida com la que es va produir el 22 de juliol de 2011 i en la posterior adjudicació -pel preu simbòlic d’un euro- al Banc Sabadell. Ahí, Alcoi va perdre tant que encara, nou anys més tard, és complicat fer una valoració, almenys per la meua part. Vull dir, una valoració de la magnitud del desastre econòmic, social, cultural, institucional, etc.

Ara, aquest estiu, estem patint una nova fase del cop, que no és altra que el desmantellament de l’estructura econòmica de l’antiga CAM, la qual cosa vol dir en llenguatge corrent el tancament de les oficines. Així, en Alcoi, desapareix el recinte del Camí i també la dependència en la cantonada Santa Rosa-Oliver, que ha estat clausurada molt recentment.

D’acord amb les informacions disponibles, de les dotze oficines de la CAM (més una que tenia el Banc Sabadell) es passarà a cinc: Santa Rosa, Avinguda l’Alameda, Avinguda País Valencià, carrer València i carrer Sabadell, la qual cosa suposa una reducció de serveis, que per altra banda es veu notablement reduïda pels efectes de la pandèmia (pel que fa a l’atenció als clients).

La seu històrica del Monte de Piedad / Foto: viquipèdia

El cos em demanava escriure de bancs, perquè per aquestes dates és l’aniversari de la fallida de la Caixa de Crèdit d’Alcoi, que es va produir el 23 de juliol de 1993 i l’objectiu es va consumar en veure l'esmentada sucursal del Sabadell tancada. L’oficina maldita, perquè primer va acollir la Caixa de Crèdit d’Alcoi, que va fer fallida; després, la CAM, que va arribar al mateix destí, i ara el Banc Sabadell, que passa per moments molt complicats (com es pot constatar amb la cotització de les accions).

El propietari del local, una persona alcoiana molt coneguda, ja fa anys que tenia pensat fer algun tipus d’exorcisme al local, però desconec si va arribar a fer-ho.

En conclusió, un nou capítol negre de la història econòmica alcoiana, amb una repercussió infinitament més gran que la dels cines, que a hores d'ara romanen tancats i sense notícies d'una hipotètica reobertura.

No vull ser ocell de mal averany, però al marge de la nefasta conjuntura general, el que és cert és que per Alcoi sembla que no passem bons temps. Que milloren!