23 D'ABRIL

Un any ens va enxampar en Vielha

i com que el 23 d’abril és festiu en Catalunya, anàrem a Bagnères-de-Luchon, que tots coneixem pel Tour de França i que està agermanada amb la nostra veïna homònima, però allò que és comú és estar per aquestes terres (encara que l’any passat ens traslladàrem a la platja)...

    A la fi, digressions d’un dia

especial, amb esdeveniments familiars dolorosos de recuperar, onomàstiques actuals i passades -també endolades-, que tampoc és festiu -ni són les Festes de Moros i Cristians-, però ho celebrem com si ho fora. Confesse que em sent una mica fora del cossiol quotidià… Tampoc importa.

Jornada marcada en vermell simbòlic en Alcoi, en qualsevol cas, que majoritàriament commemorem d’alguna manera. Com vaig fer ahir, les imatges fan millor efecte que les paraules. Us en deixe unes quantes del dia de Sant Jordi de 2006.

Bona festivitat i millor lectura!

AQUELLES FESTES DE 2006

Sí, no cal ser endeví per a deduir que fa vint anys de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi de 2006, una efemèride com qualsevol altra. He revisat les imatges d’aquell any -em fa mandra anar a llegir a la revista de Festes digital- per a veure quines coses vam viure; com

estava el pati, per expressar-ho més col·loquialment. Doncs, Javier Morales era el president de l’Associació de Sant Jordi; Jordi Sedano, l’alcalde d’Alcoi, i Mario Santacreu, el regidor responsable. Es va jubilar Gaiato -ho sent, és i serà

Gaiato forever-, es va aprovar el disseny de dona col·laboradora dels Mudèjars, Els Muntanyesos i els Alcodianos van fer un coto en la Bandeja… Va ploure el dia de les Entrades. Como podem comprovar, un any com no importa quin altre. Ah! Espereu. Oblidava un detall: va ser l’any dels Pitufos. Segur que ja recordeu tot el que vam fer aquelles Festes. No hi ha res com un detall, com la magdalena de Proust, que ens reactiva les neurones memorístiques.

Excepte gent que conec del Casal i de la Festa, que és capaç

de detallar sense dubtar quina esquadra va eixir en 1994, qui era el cabo, el nom de la banda… el comú dels mortals tenim a l’abast del record els esdeveniments destacats, coses especials. I en el meravellós capítol de les esquadres especials, la de la Llana de 2006, coneguda popularment

pels Pitufos, va fer història. El color blau fosc que destacava combinat amb la negror d’un dia obscur, van diluir el plantejament del dissenyador, al costat, evidentment, del fet que la formació va fer la segona part del recorregut amb

set membres, entre l’estupefacció general i la rialla del cabo batidor, que no se l’aguantava. Alguna crònica de l’endemà va causar profunda sorpresa… Vos aporte la pista per si teniu curiositat.

No tinc cap intenció d’escriure més.

Gaiato fester

Al contrari, vos aporte algunes fotos que van molt més enllà de mil paraules i que segur que ens porten -com una altra magdalena- vivències, records, sensacions viscudes, en un 22 d’abril que no és dia de les Entrades!

Any de capità

Juan Vicente Capó, Octavio Rico, José Sanus i Enrique Rico en el sopar de l'Associació

EL MISTERI DELS MOROS DE NOVA YORK. PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI. 11

Allò dels Moros i Cristians a Nova York

va ser... és difícil trobar un adjectiu que reflectisca de veritat el que es va viure a la ciutat que mai dorm aquell ja llunyà 12 d'octubre de 2006. Va ser un fet irrepetible, no sols perquè tristament alguns participants han fet el traspàs, sinó també perquè la invitació a obrir la desfilada de la Hispanitat a Espanya es va dirigir cap a Alcoi, la qual cosa és poc probable que es torne a produir. En tercer lloc, hauria de confluir també una predisposició municipal, de l'Associació de Sant Jordi i de la societat alcoiana en general. Podem dir que en aquell moment es van alinear tots els planetes i cometes amb el sol de l'horabaixa i el projecte es va consumar meravellosament. En realitat, va

faltar un detall perquè tot fora i vet aquí un gat, i vet aquí un gos.

    El detall en qüestió va ser l'assumpte dels moros. Amb l'avió de gom a gom cap a Nova York, un mitjà nacional va publicar que els moros no desfilarien a fi de "no ofendre" una ciutat que havia estat particularment castigada pel terrorisme islàmic. Aquesta apreciació va ser com un coet bomba per a l'esperit del viatge, l'ambientació i la desfilada. Tot i que els desmentiments van ser unànimes per part dels organitzadors, la situació estava ja creada i el rebombori va ser internacional.

    No cal més que donar un cop d'ull en Google per veure la unanimitat dels titulars de l'endemà:

"Los cristianos, sin moros, desfilan en Nueva York", amb l'excepció del diari ABC que explicava que un milió de persones havia assistit a l'acte. Supose que la xifra serà correcta. Jo el que us puc explicar és que el nombrós públic era gent llatina; és a dir, que parlàvem castellà. Quan marxava de la Cinquena Avinguda cap a l'hotel, a preparar la crònica i les fotos, angoixat per la diferència horària, vaig veure com ianquis d'origen anglosaxó s'arrimaven cap a la zona, una vegada acabat el dinar/sopar de diumenge, que en aquelles terres s'anomena brunch.

    Els mitjans de la terreta vam anar

per la cosa nostra, la que ens interessava a la majoria: "La Fiesta triunfa en Nueva York", va ser el que vam posar al diari INFORMACION, amb una foto de la primera esquadra i l'Empire State al fons.

    Sensació de polèmica en la Cinquena Avinguda? Gens ni mica. Seguretat especial? Policies aquí i allà -com podeu apreciar en la foto-, però sense la impressió de desplegament angoixós dels temps que vivim actualment, amb barreres contra cotxes i protecció molt acurada. Va ser molt tranquil i emocionant -sobre tot emocionant- això d'anar amunt i avall pel carrer més important del món, veient el pas de les teues Festes i escoltant la música de l'Ambaixador Cristià.

    Anys més tard, en una xarrada informal amb Mario Santacreu, aleshores regidor de Festes, li vaig

estirar la llengua. Ja fa temps que no coincidim, però al marge de la rivalitat o enfrontament que acostuma a haver-hi entre polítics i periodistes, teníem una relació molt grata. Què va passar amb els moros? "Res de res", va contestar. "Va ser decisió nostra perquè calia fer el desfile en dos hores i mitja i el nombre de músics era insuficient per a dividir la banda i tocar dos peces diferents", va explicar amb rotunditat. I utilitze aquest terme perquè va afegir: "t'ho jure per la meua filla (o el meu fill, no ho recorde bé)".

    Ens ho podem creure o no, encara que passats anys i fora de tot, no

li haguera costat res admetre que "en van suggerir que...", per la qual cosa em va fer una impressió de sinceritat, que ara s'ha refrendat. I per què precisament ara?, us podeu preguntar amb tota la raó: perquè he descobert preparant aquesta entrada la crònica que la meua companya del diari Maria Moltó va publicar el vint-i-tres de maig de 2006*, corresponent a la presentació del projecte, és a dir, cinc mesos abans del viatge a Nova York.

    En aquesta crònica es pot llegir gairebé paraula per paraula allò que em va explicar el regidor de Festes, en aquest cas a càrrec de la titular de Turisme, Amparo Ferrando, que comptava amb tots els ets i uts com s'havia acordat preparar l'acte, per quines causes i amb quina finalitat, amb la qual cosa l'assumpte queda tancat per a mi. Això sí, aquest és un món lliure i cadascú pot pensar allò que considere oportú: ací relate un fet i unes impressions i allà cadascú!

    Per concloure, un detall simpàtic. En maig

de 2008 les Festes van viatjar a Tòquio a un acte de promoció, també en representació d'Espanya. En aquest cas van desfilar els moros i també us adjunte la crònica de presentació del projecte, per cert, signada per mi**. Una esquadra mora va desfilar a les portes de l'hotel... que estava al costat mateix de l'ambaixada dels Estats Units. En conseqüència, els moros no van desfilar en Nova York, però poc va faltar per a fer-ho en territori ianqui...

    Una mica d'humor fester! (postfester, en realitat!).

*https://www.levante-emv.com/alacant/2006/05/23/moros-cristianos-alcoi-abriran-desfile-13719116.html

**https://www.levante-emv.com/alacant/2008/05/08/moros-tokio-13437230.html

PD. A banda de la crònica, afegeix una selecció de les fotos d'aquell viatge i aquella desfilada per les terres novaiorqueses. He inclós la reproducció gegant de la portada del diari, exhibida en la celebració del seu 75é aniversari.