LA LLEGENDA DE LA MESA FESTERA

Va ser efímera, tot just tres edicions,

Trillo i Sanus amb Anguita i León Grau, entre altres

però eficaç, perquè no sols va promocionar la Festa de Moros i Cristians d'Alcoi en l’epicentre de la vida política i administrativa espanyola, com és el Congrés dels Diputats, sinó que al mateix temps va facilitar la gestió d’assumptes concrets d’Alcoi, per exemple la caserna d’Els Alçamora, la pólvora de l'Alardo o la declaració d’utilitat pública de l’Associació de Sant Jordi. Tan sols la Festa era capaç de fer seure junts a personalitats tan dispars com Federico Trillo i Julio Anguita, sota la mirada de Juan Alberto Belloch.

La història de la Mesa Festera

Reportatge en la revista Tiempo, en novembre de 1996

té dades molt precises d'obertura i tancament. La primera va ser conseqüència de les Eleccions Generals de 1996, que van propiciar l’elecció del llavors alcalde d’Alcoi Josep Sanus com a diputat i de Federico Trillo com a president del Congrés, així com la continuïtat de Julio Anguita. Els dos últims estaven vinculats a la ciutat, mitjançant la Filà Mossàrabs i la Filà Chano, respectivament. La darrera data és senzilla de recordar: el canvi de govern de 2000, atés que els nous responsables municipals

El capità Palmer entrega un obsequi a Trillo

tenien altres idees en l’agenda.

Mentre va durar, la Mesa Festera portava els Moros i Cristians a Madrid un dia a l’any. Allí, en un restaurant a prop del Congrés, es congregaven representants de l’Ajuntament d’Alcoi, amb l’alcalde Sanus i el regidor delegat Amando Vilaplana, amb una representació de l’Associació de Sant Jordi, en l’època de Silvestre Vilaplana i Adolfo Seguí a la presidència, però també

Alcoians al Congrés, amb el president Adolfo Seguí

amb directius com Jordi Linares, Javier Matarredona, Roque Monllor o Rafael Botí i càrrecs, com el capità Realista Rafael Palmer, entre d’altres.

I a més a més, estava la representació del Congrés. Federico Trillo no se’n perdia una i ho passava d’allò més bé. De vegades he comentat en algun institut que Trillo era i és encara, supose, una persona política amb unes idees molt concretes i una gestió amb molta controvèrsia, però que era molt agradable de tracte. També em passava amb l’antic bisbe d’Alcalà, monsenyor Reig Pla, que va ser retor en Sant Mauro.

La Mesa, també amb Belloch i Pérez Ferré

Trillo estava vinculat als Mossàrabs/Gats, mitjançant el primer tro José Maria Vidal, de la mateixa manera que Julio Anguita, llavors cap suprem del Partit Comunista i després d’IU, ho estava a la Filà Chano, en aquest cast de la mà de Josep Albert Mestre.

Un altre que hi participava era Juan Alberto Belloch, jutge a Alcoi i més tard superministre de Felipe Gonzàlez. Antonio Revert, procurador de professió i president local de la UCD de vocació, relatava les converses gairebé diàries que tenia amb Belloch sobre actualitat política. Alberto Pérez Ferré, que era diputat per Alacant i alcoià d’origen, també hi va assistir de vegades, de la mateixa manera que Julio Padilla, diputat i president de la comissió de Justícia i Interior amb el govern d’Aznar.

Amb aquesta virolada colla,

Formació amb Ferré, Trillo, Anguita i Silvestre Vilaplana

no és sorprenent que als mitjans de comunicació nacionals els cridara l’atenció, com reflecteix una crònica de la revista Tiempo que guarda Rafael Botí. No era comú veure a Trillo i Anguita colze amb colze, amb fes i un somriure, amb Belloch al costat i algú més. Bon rotllo fester traslladat a la política. Tal vegada caldria recuperar la Mesa Festera, segur que milloraria l’ambient.

A banda, les fotos de l’època provoquen molta nostàlgia per la gent que hem perdut pel camí. Javier Matarredona, Silvestre Vilaplana, el referit Anguita, León Grau Mullor, reputat empresari i berberisc perpetu, van fer el seu paper en aquest esdeveniment. També es pot veure a Jordi Llinares, Roque Monllor, José Jorge Montava, Camilo Aracil,

Bon ambient amb el capità Palmer de cap

Miguel Juan Reig, etc.

Una part d’històrica de la Festa que es va tancar a partir de 2000, arran que el nou govern municipal de l’alcalde Miguel Peralta va donar impuls a altres iniciatives. En qualsevol cas, en un temps es va aconseguir que la Festa es promocionara i que any rere any acudiren a les Entrades persones de diversa condició, però sempre amb projecció exterior. El futbolista Carrasco, natural d’Alcoi, o el prestigiós estilista Llongueras formen part d’aquest apartat.

Caldria esperar molt de temps per a veure una cosa semblant, amb l’aparició sobtada i fugaç de Camilo Blanes/ Camilo Sesto, que va presenciar l’Himne i les Entrades en 2017. Que lluny queda també!

L’EDICIÓ EN SIBÈRIA I ALTRES MALDECAPS

En qualsevol esdeveniment rellevant sempre hi ha aspectes, matisos, que en el món periodístic són fonamentals, perquè donen sabor a una notícia o reportatge. En aquest cas, només el fet de veure junts personatges tan dispars deixa de costat la resta de qüestions. No obstant això,

Delegació alcoiana, en aquest cas en microbús

podem parlar d’autèntics maldecaps en el transcurs de la Mesa Festera.

Una edició es va celebrar en Sibèria. Sí, com sona. No és literal, però en una ocasió va haver-hi un malentés i en lloc d’un microbús s’havia llogat una furgoneta, en el sentit literal de la paraula. Travessar la Manxa de bon matí a 0 graus o menys sense protecció contra el fred i entrant l’aire per tots els racons, va ser una prova digna de mèrits suficients per a accedir directament al quadre d’honor de l’Associació de Sant Jordi!

Si mirem amb profunditat les fotos, veurem que s’hi fumava, als restaurants dic. Resulta xocant la gent amb la cigarreta o l’havà, tan vinculat històricament a la Diana, de la mateixa manera que en una antiga pel·lícula contemplar al metge tirant fum a la consulta ens deixa bocabadats.

Trillo n'era el responsable de la intendència; és a dir, de contractar el restaurant i córrer

Taula d'alcoians, amb tarifes "de Madrid"...

la veu de la celebració de l’acte. També es feia càrrec de la factura, una qüestió no menor, com es va poder constatar en una edició. L’Ajuntament, l’alcalde, conscient de la rendibilitat que l’acte tenia per a Alcoi, va decidir en una ocasió assumir les despeses. Mig milió de pessetes de l’època. Conta la llegenda que l’esglai va ser apoteòsic i que va ser necessari fer trigonometria aritmètica per a pagar, en incòmodes terminis. Evidentment. Sembla que les tarifes dels restaurants xic de Madrid no eren/són com les locals, ni de lluny.

FOTOS: Les fotografies utilitzades formen part dels arxius personals de l’exregidor Amando Vilaplana i de Rafael Botí, exdirectiu de l’Associació.

A CAVALL ENTRE MARI TRINI I EL BISBE D'ALCALÀ

La coincidència, el destí, l’atzar, podem utilitzar el substantiu que més ens agrade o ens convinga, ha fet coincidir la lectura d’un interessantíssim article al voltant de Mari Trini i la seua personalitat, amb la dimissió/renúncia/cessament del bisbe d’Alcalà, monsenyor Reig Pla, il·lustre veí de Cocentaina i exrector d’Alcoi, una notícia que ha tingut un ampli ressò i no especialment positiu.

De vegades -i aquesta setmana ha passat- he contat que quan Reig Pla va estar a càrrec de la Parròquia de Sant Maure i Sant Francesc, a Alcoi,

El bisbe Reig Pla /viquipèdia

va deixar una important empremta; cal assenyalar que el seu càrrec comportava, entre moltes d’altres funcions, la gestió de la Confraria de la Verge dels Lliris i tot allò que tenia a veure al voltant de la romeria. Jo hi vaig tenir bastant contacte, per exemple al voltant d’un rellevant robatori a l'església, i sempre em vaig sentir esplèndidament tractat, per la qual cosa del pare Reig Pla, sacerdot de Sant Maure, no puc més que parlar bé.

Sempre m’ha agradat l’expressió bíblica al Cèsar el que és del Cèsar i en aquest cas és pertinent. Una altra cosa són, com també he dit habitualment, les seues opinions, els seus punts de vista com a bisbe de la societat i de qüestions candents com l’avortament, l’homosexualitat… Em resulta difícil adherir-me, no sols als seus criteris sinó a tots aquells que siguen absoluts, radicals, excloents… Dia a dia aprenc que el món no és una cosa tancada sinó que hi ha colors i matisos.

Mari Trini / Turismo Caravaca

I que fa Mari Trini per ací? Doncs
que vaig ensopegar per atzar -en aquest cas, és així- amb un article del diari El País* on parlava d’aspectes pocs coneguts de la immortal artista de Caravaca de la Cruz (per cert, un topònim molt apropiat per aquest article). Nosaltres n’érem, i en certa manera ho serem sempre, fanàtics seguidors d’aquesta artista amb un estil únic. Recorde al presentador de Discòpolis, que un dia va assenyalar que “a nosotros, los rockeros y progresivos, Mari Trini nos gustaba”, com a exemple del que la cantautora representava.

La vam descobrir també per casualitat, perquè el meu pare gravava a Ràdio Alcoi algunes cançons de discs de quaranta-cinc r.p. a cinta magnetofònica, que després escoltàvem a casa en un altaveu, i n’hi havia temes seus al costat d’altres músics. Aquesta setmana he recuperat la música, fins i tot la cançó i gravació original de C’est pas moi, que anys més tard es convertiria en la popular Yo no soy esa.

Si el referit article és apassionant és perquè aporta informació al voltant de la personalitat de la dona, més enllà de l’artista, del seu caràcter combatiu, de l’allunyament del concepte tradicional de família. Algunes coses les coneixia o les intuïa, però aquí s’expliquen clarament, la qual cosa fixa la relació amb l’assumpte Reig Pla.

Entre altres qüestions, per concloure, detalla una cosa que ens va sorprendre una mica: la seua portada a la revista Interviu,encara que es pot pensar que reflecteix una personalitat única.

Ah! Escolteu C’est pas moi**.

Els primers temes de la cantant 

Si no ens diuen el nom l’artista, pensaríem que és francesa: arrossega les erres i pronuncia com qualsevol cantant gal·la…

Un bon moment per a recuperar la seua música i gaudir-la.

*https://smoda.elpais.com/feminismo/yo-no-soy-esa-el-himno-feminista-de-mari-trini-en-el-que-miles-de-mujeres-encontraron-consuelo/

**https://www.youtube.com/watch?v=STy5_QlNO8M