LA LLEGENDA DE LA MESA FESTERA

Va ser efímera, tot just tres edicions,

Trillo i Sanus amb Anguita i León Grau, entre altres

però eficaç, perquè no sols va promocionar la Festa de Moros i Cristians d'Alcoi en l’epicentre de la vida política i administrativa espanyola, com és el Congrés dels Diputats, sinó que al mateix temps va facilitar la gestió d’assumptes concrets d’Alcoi, per exemple la caserna d’Els Alçamora, la pólvora de l'Alardo o la declaració d’utilitat pública de l’Associació de Sant Jordi. Tan sols la Festa era capaç de fer seure junts a personalitats tan dispars com Federico Trillo i Julio Anguita, sota la mirada de Juan Alberto Belloch.

La història de la Mesa Festera

Reportatge en la revista Tiempo, en novembre de 1996

té dades molt precises d'obertura i tancament. La primera va ser conseqüència de les Eleccions Generals de 1996, que van propiciar l’elecció del llavors alcalde d’Alcoi Josep Sanus com a diputat i de Federico Trillo com a president del Congrés, així com la continuïtat de Julio Anguita. Els dos últims estaven vinculats a la ciutat, mitjançant la Filà Mossàrabs i la Filà Chano, respectivament. La darrera data és senzilla de recordar: el canvi de govern de 2000, atés que els nous responsables municipals

El capità Palmer entrega un obsequi a Trillo

tenien altres idees en l’agenda.

Mentre va durar, la Mesa Festera portava els Moros i Cristians a Madrid un dia a l’any. Allí, en un restaurant a prop del Congrés, es congregaven representants de l’Ajuntament d’Alcoi, amb l’alcalde Sanus i el regidor delegat Amando Vilaplana, amb una representació de l’Associació de Sant Jordi, en l’època de Silvestre Vilaplana i Adolfo Seguí a la presidència, però també

Alcoians al Congrés, amb el president Adolfo Seguí

amb directius com Jordi Linares, Javier Matarredona, Roque Monllor o Rafael Botí i càrrecs, com el capità Realista Rafael Palmer, entre d’altres.

I a més a més, estava la representació del Congrés. Federico Trillo no se’n perdia una i ho passava d’allò més bé. De vegades he comentat en algun institut que Trillo era i és encara, supose, una persona política amb unes idees molt concretes i una gestió amb molta controvèrsia, però que era molt agradable de tracte. També em passava amb l’antic bisbe d’Alcalà, monsenyor Reig Pla, que va ser retor en Sant Mauro.

La Mesa, també amb Belloch i Pérez Ferré

Trillo estava vinculat als Mossàrabs/Gats, mitjançant el primer tro José Maria Vidal, de la mateixa manera que Julio Anguita, llavors cap suprem del Partit Comunista i després d’IU, ho estava a la Filà Chano, en aquest cast de la mà de Josep Albert Mestre.

Un altre que hi participava era Juan Alberto Belloch, jutge a Alcoi i més tard superministre de Felipe Gonzàlez. Antonio Revert, procurador de professió i president local de la UCD de vocació, relatava les converses gairebé diàries que tenia amb Belloch sobre actualitat política. Alberto Pérez Ferré, que era diputat per Alacant i alcoià d’origen, també hi va assistir de vegades, de la mateixa manera que Julio Padilla, diputat i president de la comissió de Justícia i Interior amb el govern d’Aznar.

Amb aquesta virolada colla,

Formació amb Ferré, Trillo, Anguita i Silvestre Vilaplana

no és sorprenent que als mitjans de comunicació nacionals els cridara l’atenció, com reflecteix una crònica de la revista Tiempo que guarda Rafael Botí. No era comú veure a Trillo i Anguita colze amb colze, amb fes i un somriure, amb Belloch al costat i algú més. Bon rotllo fester traslladat a la política. Tal vegada caldria recuperar la Mesa Festera, segur que milloraria l’ambient.

A banda, les fotos de l’època provoquen molta nostàlgia per la gent que hem perdut pel camí. Javier Matarredona, Silvestre Vilaplana, el referit Anguita, León Grau Mullor, reputat empresari i berberisc perpetu, van fer el seu paper en aquest esdeveniment. També es pot veure a Jordi Llinares, Roque Monllor, José Jorge Montava, Camilo Aracil,

Bon ambient amb el capità Palmer de cap

Miguel Juan Reig, etc.

Una part d’històrica de la Festa que es va tancar a partir de 2000, arran que el nou govern municipal de l’alcalde Miguel Peralta va donar impuls a altres iniciatives. En qualsevol cas, en un temps es va aconseguir que la Festa es promocionara i que any rere any acudiren a les Entrades persones de diversa condició, però sempre amb projecció exterior. El futbolista Carrasco, natural d’Alcoi, o el prestigiós estilista Llongueras formen part d’aquest apartat.

Caldria esperar molt de temps per a veure una cosa semblant, amb l’aparició sobtada i fugaç de Camilo Blanes/ Camilo Sesto, que va presenciar l’Himne i les Entrades en 2017. Que lluny queda també!

L’EDICIÓ EN SIBÈRIA I ALTRES MALDECAPS

En qualsevol esdeveniment rellevant sempre hi ha aspectes, matisos, que en el món periodístic són fonamentals, perquè donen sabor a una notícia o reportatge. En aquest cas, només el fet de veure junts personatges tan dispars deixa de costat la resta de qüestions. No obstant això,

Delegació alcoiana, en aquest cas en microbús

podem parlar d’autèntics maldecaps en el transcurs de la Mesa Festera.

Una edició es va celebrar en Sibèria. Sí, com sona. No és literal, però en una ocasió va haver-hi un malentés i en lloc d’un microbús s’havia llogat una furgoneta, en el sentit literal de la paraula. Travessar la Manxa de bon matí a 0 graus o menys sense protecció contra el fred i entrant l’aire per tots els racons, va ser una prova digna de mèrits suficients per a accedir directament al quadre d’honor de l’Associació de Sant Jordi!

Si mirem amb profunditat les fotos, veurem que s’hi fumava, als restaurants dic. Resulta xocant la gent amb la cigarreta o l’havà, tan vinculat històricament a la Diana, de la mateixa manera que en una antiga pel·lícula contemplar al metge tirant fum a la consulta ens deixa bocabadats.

Trillo n'era el responsable de la intendència; és a dir, de contractar el restaurant i córrer

Taula d'alcoians, amb tarifes "de Madrid"...

la veu de la celebració de l’acte. També es feia càrrec de la factura, una qüestió no menor, com es va poder constatar en una edició. L’Ajuntament, l’alcalde, conscient de la rendibilitat que l’acte tenia per a Alcoi, va decidir en una ocasió assumir les despeses. Mig milió de pessetes de l’època. Conta la llegenda que l’esglai va ser apoteòsic i que va ser necessari fer trigonometria aritmètica per a pagar, en incòmodes terminis. Evidentment. Sembla que les tarifes dels restaurants xic de Madrid no eren/són com les locals, ni de lluny.

FOTOS: Les fotografies utilitzades formen part dels arxius personals de l’exregidor Amando Vilaplana i de Rafael Botí, exdirectiu de l’Associació.

LA MÀGIA DELS LLIBRES MALEÏTS

Quan el tema va de llibres, a casa ens acostuma a interessar. I si a la paraula llibres en el títol li afegeixes una original pintura del déu Thot, la temptació es converteix en irresistible.

Em refereix a Llibres amb perfum de sang, una de les darreres publicacions de Silvestre Vilaplana (Jollibre/Santillana - 2015), que avise enganxa des de la primera pàgina fins a la darrera línia. No exagere; és així.

    Cal explicar també que sense haver-hi cap relació, m'ha sovint recordat El club Dumas, d'Arturo Pérez Reverte, i més encara la pel·lícula La novena puerta, que va ser l'adaptació que Roman Polanski va fer del relat. Totes dues novel·les van de llibres, de llibres famosos, maleïts en molts casos, i tenen un protagonista que investiga, però tampoc tenen res a veure, encara que ha resultat molt difícil desprendre'm de la figura de Johnny Deep en el paper de l'investigador bibliòfil Lucas Corso. L'escriptor d'Alcoi ens presenta un inspector/detectiu de Scotland Yark, Samuel Andras, que físicament té poc a veure amb l'actor

nord-americà, però que no manca d'habilitat i saviesa.

    Més tard he trobat més elements o fets coincidents... que us tocarà descobrir com a lectors, perquè em negue a enfastidir les persones interessades en la novel·la, que evidentment recomane. Les informacions dels llibres que es presenten són atractives en alt grau i pel que fa a la meua persona, ja en tinc alguna en perspectiva. Lectures que condueixen a altres lectures. Wilde, Borges, Goethe... són alguns dels noms que hi apareixen.

    Fa poc més d'un any vaig parlar d'un altre llibre de Vilaplana, El triangle rosa, absolutament distint d'aquest d'ara(https://elblogdemarioc.blogspot.com/2022/05/el-triangle-rosa-o-la-realitat-de-la.html). Mentre aquell tracta temes de la realitat diària, de la dura quotidianitat, aquest és més lleuger, més de vacances, de gaudir de la lectura per pur plaer: sentir goig de la llengua, del tema, de les desventures dels protagonistes, de les sorpreses, etc. Però un mestre és un mestre, encara que el context no siga el mateix.

    Una magnífica proposta, ara que anem de cara a l'estiu...

    

EL TRIANGLE ROSA O LA REALITAT DE LA VIDA

Els llibres tenen la virtut d’obrir reflexions al voltant de coses que hem viscut o hem aprés, i de vegades ens traslladen a realitats més o menys properes. Així, El triangle rosa -Silvestre Vilaplana, Bromera, 2006- ens retrotrau a la famosíssima llei franquista de Vagos i Maleantes, que s’ha vinculat darrerament a l'ordenança de mendicitat que ha aprovat l’ajuntament d’Alacant. No pots deixar de costat que cada dia en passar pel centre de camí a la faena veus a persones que, en efecte, demanen diners als vianants o han dormit i viuen a sota del forat d’un caixer automàtic o en un racó del jardí de l’avinguda General Marvà. Multar a aquesta gent? És la solució que pertoca? Costa de comprendre.

Unes quantes pàgines més endavant, he ensopegat amb el Silvestre Vilaplana experimentat professor, al moment on explica les notes dels alumnes, des de la perspectiva dels estudiants i contraposada amb la realitat: “el de física m’ha suspés i quasi tenia un cinc (realitat: té un tres i mig de mitjana)...”, en un context d’ambientació molt real d’allò que suposa un centre educatiu de secundària contemporani, i que l'escriptor coneix i trasllada com ningú!

Silvestre Vilaplana / Bromera Lletres

I, en tercer lloc, el símbol del triangle rosa, que no ho coneixia o ho havia oblidat. La identificació dels jueus als camps d’extermini nazis era sabuda, però no aquella dels homosexuals o “maricons”, invertits, desviats, etc., que són les denominacions habituals en aquells temps… i desgraciadament també sembla que en els actuals, encara que això pensàvem que estava superat.

El protagonista, Dani, viu la descoberta de la seua personalitat, de la seua identitat, amb tots els dubtes i les preocupacions que això comporta. Unes reflexions molt acurades i descriptives -i també profundes- al llarg de gairebé cent cinquanta intenses pàgines: “No pense tolerar mai triangles rosa que vulguen humiliar-me”, afirma al final.

Un llibre del qual m'havien parlat alumnes ací i allà, amb positives vibracions, que ara s’han confirmat amb escreix, per la història, per les reflexions i per allò que sempre aporta una publicació, és a dir, la feina d’un escriptor: coneixements, debats interiors, noves perspectives al voltant d’allò que pensaves. En aquest cas, com a mostra, una informació que desconeixia al voltant de Judy Garland -la del Màgic d’Oz-, el seu soterrament i l’arc de Sant Martí.

Un llibre allunyat de les novel·les lleugeres que de vegades llegim i gaudim als instituts. Una meditació intensa d’una situació que marca l’adolescència de moltes persones i les relacions amb el seu entorn personal.

I tot amb el segell personal de l'autor, professor i mestre d'escriptors.

PD. Adjunte un xicotet vídeo de la web de Bromera on una jove, Laia, explica el seu punt de vista de la novel·la. Molt interessant i complementari!

https://bromera.com/educacio/espurna/4112-el-triangle-rosa-9788490267288.html

Nostalgia festera

Estos días teníamos que haber vivido/disfrutado las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy, que se han visto alteradas, como todo, en este año dramàtico que vivimos. Sin embargo, no es la primera vez que esto sucede, ni tampoco será la última, aunque por supuesto a menor escala.

Todos tenemos en nuestra experiencia vital duelos festeros de un modo u otro. En las de 1980, aquellas en que primera vez salió a la calle la Filà Benimerines, falleció repentinamente mi padre, Mario Candela Llopis, como igualmente le sucedería mucho más tarde, pero también demasiado temprano, a Silvestre Vilaplana Molina. El primero, tras las Entradas, ya en el Día de San Jorge; el segundo, tras acabar el desfile de su filà, los Cruzados, como miembro del boato del capitán de 2007. De las muchas necrológicas que me ha tocado escribir, esta fue una de las tristes y sentidas.

"Entraeta" de la Filà Maseros en la noche del 15 de abril de 1975 / Foto Valero-Fototeca Municipal Alcoi

Dos episodios terribles que marcan, como evidentemente lo es perder a un padre en plena juventud (y más tarde -y terriblemente pronto- a un hermano, Jorge, festero 100% y que nunca llevó un traje), pero con Silvestre Vilaplana me unía una especial relación de amistad y respeto. Podría citar otro caso muy similar, en un contexto distinto: el ibense Salvador Miró, presidente perpetuo de los fabricantes de juguetes falleció... el día de Navidad. El día de la ilusión, de la esperanza.

Han pasado 40 años y no tenemos fiestas. Con 104 muertos sobre la mesa [en el momento de escribir este texto] es difícil plantearse una celebración lúdica. Otra vez será.

De cualquier modo, me ha hecho infinita ilusión encontrarme con dos fotografías antológicas en el Archivo/Fototeca Municipal de Alcoy, que marcan sendas épocas, y que el director Josep Lluís Santonja ha tenido el detalle de facilitarme.

Una, original de Foto Valero, es de las Fiestas y plasma una escuadra de una "entraeta" de la Filà Maseros que salió a la calle el 15 de abril de 1975. Me he sentido especialmente emocionado porque los he conocido a todos y con algunos he tenido y tengo muy especiales relaciones.

De derecha a izquierda desfilan Luis Sanus, Enrique Luis Sanus, Julio Berenguer, Jorge Silvestre, Enrique Moltó, Eduardo Segura, Floreal Moltó y Mario Candela.

Una foto para enmarcar (la otra también, pero la comentaremos otro día).

El dia de San Mario del 97

Hubo una vez un día que lo cambió todo. Han pasado 23 años y todavía seguimos con las consecuencias y sin aclararnos del todo. Me refiero al 19 de enero de 1997, día de San Mario. Que también era domingo, un domingo soleado y fresquito, como toca en enero, pero dudo que lleguemos a ver otro séptimo semanal tan calentito como aquel en Alcoy.
El día de marras se había convocado

Imagen del blog "Ecos de Alcoy"

una manifestación, que discurrió desde El Partidor a la plaza de España y que, como mandan los cánones, arrancó con la proclama "Per Alcoy i per Sant Jordi, avant la manifestació", que lanzó a los cuatro vientos Adrián Espí Valdés, precediendo una multitud que arrasaría con todo (¿5.000? ¿8.000?, poco importa, lo que de verdad cuenta son las consecuencias).
Aquellas personas -que, puntualmente, fueron manifestantes- salieron a la calle, en muchísimos casos de forma espontánea, para expresar su disconformidad con que, algunos años, las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy pudiesen celebrarse en fin de semana; en otros casos, hubo una evidente intencionalidad política, que se fue notando conforme pasaron los días, las semanas, los meses y los años.
El entonces alcalde José Sanus, tras esconderse toda la jornada, comentó ya por la noche que si "el pueblo no lo quería, no habría calendario"... y así fue. El plan, aprobado por la Asociación de San Jorge, los empresarios, los sindicatos y el Ayuntamiento, fue dinamitado y la fiestas se fueron celebrando "como tocaba", es decir "22, 23 i 24 sempre".

Histórica fotografia de Juani Ruz

Mientras tanto, el presidente de la Asociación Silvestre Vilaplana dimitió dos días después, siendo secundado una hora más tarde por toda su directiva... y la situación política municipal ya nunca fue la misma. Sanus pudo retener por los pelos la Alcaldía en las elecciones de 1999, pero el 25 de julio de 2000 renunció al cargo, lo que permitió el primer cambio político desde 1979: tres días después, Miguel Peralta aupaba al PP a la Alcaldía y el PSOE se quedaba fuera.
Podemos añadir un millón de aspectos colaterales, pero en esencia los hechos son estos: el día de San Mario del 97 cambió la historia de la ciudad.

P. D. Y un dato inédito. Mientras la fotógrafa Juani Ruz captaba esta imagen, justo detrás, arriba (en la última planta del Círculo Católico) estaba situada la sede del PP. Detrás de la cortina que tapaba la ventana del balcón, los que mandaban estaban brindando con champán. Nunca pude averiguar la marca, pero seguro que era de las buenas. La ocasión lo merecía.