ELS PINS DEL CALENDARI DEL 97. PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI. 7

Un cèntric establiment comercial

d’Alcoi -Arte 23- va posar ara fa un any a disposició dels seus clients diferents col·leccions d’insígnies, fonamentalment de l'àmbit de la Festa de Moros i Cristians, i que, com a gran sorpresa, van incloure els 4.000 pins que es van fabricar per a la manifestació del calendari fester de 1997 i que, per diferents motius, mai es van repartir. Unes insígnies que, a hores d’ara, tenen un indubtable valor històric per a la ciutat, més enllà del disseny i l’objectiu original.

    La mesura es va formalitzar en vespres de les Festes 2022, per causa de la desaparició o cessament de l’activitat del taller artesà que estava especialitzat en l’elaboració d’aquesta mena de productes. El propietari va proposar a l’esmentat establiment especialitzat donar eixida els productes sobrants, la qual cosa està en marxa. Una bona oportunitat per a completar col·leccions o adquirir insígnies que ens poden resultar interessants o atractives.

    

La gran sorpresa d’aquesta operació va estar marcada pels 4.000 pins que van ser confeccionats per a la manifestació del calendari fester de 1997, aquella protesta popular que no sols va permetre institucionalitzar les dades de la Trilogia d’Alcoi al 22, 23 i 24 d'abril, sinó que, a més a més, va suposar una reconfiguració del panorama polític que va conduir al canvi que es va produir a Alcoi el juliol de 2000.

    Tanmateix, ara la qüestió no va de política ni de debat sinó d’un fet curiós que ha sorgit més de vint-i-cinc anys després d’aquella iniciativa popular. L'organització va encarregar 4.000 pins per als manifestants, però en l’últim moment va sorgir un desacord que va impedir que l’operació es consumara, per la qual cosa el fabricant els va depositar a casa seua… i allí han romàs fins a la primavera de 2022.

    Aquest comerç, especialitzar en heràldica i aquesta mena de productes, els ha posat a l’abast dels clients, la qual cosa pot permetre disposar d’un objecte que més enllà del valor material, ha assolit un indubtable valor històric i sentimental. El disseny inclou la imatge tradicional de Sant Jordi en color daurat i les tres dates: 22, 23 i 24. Tot un símbol d’un temps, d’una festa.

    A començaments d’any 2022

tenia l’objectiu d’haver escrit algunes entrades per causa d’efemèrides, la primera de les quals hagués estat les bodes de plata d’aquesta manifestació, però per circumstàncies de faena no va estar possible. Ara en recupere una, encara que no de la manera que hagués pensat, sinó amb una notícia per la qual hagués sospirat en la meua antiga vida!

    Ja ho va dir aquell gran cavaller, don Quixot: cosas veredes…

PD. A la memòria d'Alejandro Satorre Payà, persona

vinculada directament a aquest procés social i fester, en el vessant oposat d'allò que s'explica en aquesta història, i que aquests dies ha rebut l'homenatge i acomiadament definitiu de tota la gent que l'estimava.

Evidentment, aquesta entrada va dedicada a Alejandro, amb qui vaig compartir un milió de cafés al Bar Ideal i de qui vaig aprendre un fum de coses de la vida i de la Festa! A reveure, amic Marrakesch!

Foto: J. Fernàndez.

El dia de San Mario del 97

Hubo una vez un día que lo cambió todo. Han pasado 23 años y todavía seguimos con las consecuencias y sin aclararnos del todo. Me refiero al 19 de enero de 1997, día de San Mario. Que también era domingo, un domingo soleado y fresquito, como toca en enero, pero dudo que lleguemos a ver otro séptimo semanal tan calentito como aquel en Alcoy.
El día de marras se había convocado

Imagen del blog "Ecos de Alcoy"

una manifestación, que discurrió desde El Partidor a la plaza de España y que, como mandan los cánones, arrancó con la proclama "Per Alcoy i per Sant Jordi, avant la manifestació", que lanzó a los cuatro vientos Adrián Espí Valdés, precediendo una multitud que arrasaría con todo (¿5.000? ¿8.000?, poco importa, lo que de verdad cuenta son las consecuencias).
Aquellas personas -que, puntualmente, fueron manifestantes- salieron a la calle, en muchísimos casos de forma espontánea, para expresar su disconformidad con que, algunos años, las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy pudiesen celebrarse en fin de semana; en otros casos, hubo una evidente intencionalidad política, que se fue notando conforme pasaron los días, las semanas, los meses y los años.
El entonces alcalde José Sanus, tras esconderse toda la jornada, comentó ya por la noche que si "el pueblo no lo quería, no habría calendario"... y así fue. El plan, aprobado por la Asociación de San Jorge, los empresarios, los sindicatos y el Ayuntamiento, fue dinamitado y la fiestas se fueron celebrando "como tocaba", es decir "22, 23 i 24 sempre".

Histórica fotografia de Juani Ruz

Mientras tanto, el presidente de la Asociación Silvestre Vilaplana dimitió dos días después, siendo secundado una hora más tarde por toda su directiva... y la situación política municipal ya nunca fue la misma. Sanus pudo retener por los pelos la Alcaldía en las elecciones de 1999, pero el 25 de julio de 2000 renunció al cargo, lo que permitió el primer cambio político desde 1979: tres días después, Miguel Peralta aupaba al PP a la Alcaldía y el PSOE se quedaba fuera.
Podemos añadir un millón de aspectos colaterales, pero en esencia los hechos son estos: el día de San Mario del 97 cambió la historia de la ciudad.

P. D. Y un dato inédito. Mientras la fotógrafa Juani Ruz captaba esta imagen, justo detrás, arriba (en la última planta del Círculo Católico) estaba situada la sede del PP. Detrás de la cortina que tapaba la ventana del balcón, los que mandaban estaban brindando con champán. Nunca pude averiguar la marca, pero seguro que era de las buenas. La ocasión lo merecía.