CONCORDE

L’altra vesprada hi havia un Seat 850 blanc

aparcat en un carrer d’Alcoi; no és cap notícia: el veig sovint, però no deixa de ser un mite d’una època, d’un temps d’una felicitat diferent, més senzilla, més natural. Com també ho és o ho era el Concorde, l’avió/coet que podien gaudir els milionaris i que volava -mai més ben dit- de París o Londres a Nova York en una estoneta, al costat dels Juegos Reunidos Geyper, l'Apolo d'Avidesa, Massiel o l’arribada de l’EGB, per esmentar alguns exemples que em venen al cap.

De Concorde, pot visitar-se’n un en Toulouse, en concret al Musée Aeroscopia, al costat de l’aeroport. De fet, Anna i ho vam fer i en solitari; bé, no del tot, per què en la primera fila de seients reposava Milú,

el gos de Tintín -i també, a l’exterior, hi havia una reproducció del blanc-i-roig coet lluner del popular personatge de còmic, tot i això que al nostre temps la paraula emprada era tebeos-. L’avió impressionava per fora i més encara per dins, perquè era perceptible que això no era més que un coet amb dues ales i una vintena de seients, a tot estirar, que costaven els dos ronyons i part

del tercer. Encara no hi havia Ryanair i el low cost no estava inventat.

El final va ser molt trist amb l’accident a París ara fa vint-i-sis anys, que, coses de la realitat, no va ser per causa d’un problema amb l’avió supersònic, encara que imagine

que poc després es va aprofitar per a tancar un cicle que ja tocava i que durava vora de trenta anys. Un record emocionat per a les 113 víctimes d’aquell accident.

Aquesta introducció -no era una altra cosa- ens permet arribar a la justificació: la jubilació aquest estiu de la comandant aeronàutica

Béatrice Vialle, després de quaranta anys de carrera i que ha estat una de les dos dones que ha pilotat un Concorde (l’altra va ser la britànica Barbara Hammer). El primer vol el va fer en 2001, perquè es va veure afectada per la paralització provocada per l’esmentat sinistre, mentre que l’anglesa Hammer ho havia fet en 1993. La francesa, ara retirada, va fer l’últim vol al capdavant d’un Boeing 777-200 d’Air France.

De les notícies que he llegit aquest estiu -majoritàriament dolentes-, aquesta em va colpejar per allò que comentava al principi: el Concorde era molt més que un avió per a la nostra generació, era un símbol, un mite. Gaudeix de la jubilació, Béatrice!

DE GENT D'ALCOI QUE ESCRIU I ALTRES COSES DISPERSES

A la vida, de vegades, hi ha coincidències.

Jordi Tormo durant la xarrada

Això ens ha passat a Jordi Tormo i a mi per causa de la citació d'un text d'Isabel-Clara Simó al·lusiu a la fundació del col·lectiu Fonèvol, ara fa vint anys, https://elblogdemarioc.blogspot.com/2023/05/fonevol-o-el-club-de-las-malas-alcoyanas.html, i la programació al Centre Cultural d'Alcoi, quaranta-huit hores més tard, d'un club de lectura al voltant de l'autora de Júlia, sens dubte un dels llibres més importants dels setanta que va arribar a publicar l'enyorada escriptora.

    El protagonista de l'esdeveniment era, no cal precisar-ho, el mateix Tormo, de la mà de Josep-Lluís Santonja, director de les biblioteques municipals, i autor recentment d'articles més que interessants, com la referència al cinquantenari d'un llibre capital en l'Alcoi

Josep-Lluís Santonja i Tordi Tormo

contemporani: Hombres que mueven Alcoy, de Floreal Moltó (https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2023/05/22/els-homes-que-feien-funcionar-alcoi-radio-alcoy/), un volum que reflecteix brillantment els protagonistes més coneguts d'una de les etapes de creixença més rellevants de la ciutat en tota la seua història.

    Al Centre Cultural, amb la sala Joan Valls a la vora del complet de públic, la qual cosa sembla infreqüent

La històrica postal d'Ovidi des de París

als actes d'aquest tipus, Tormo va haver-hi de confessar-se, perquè les preguntes de Santonja no li van deixar més remei. Així, va desvelar que es va veure obligat a abandonar la política perquè "vaig fer crac". Després de tres anys de compaginar la tasca de regidor del govern de l'Ajuntament d'Alcoi amb les quaranta hores setmanals a la seua feina, que "tenia molt clar que no anava a deixar" perquè "la política era temporal", l'assumpte no va concloure precisament bé. "A les tres i mitja de la matinada enviava correus. Quan fas això tres anys, acabes per fer crac".

    Així, va deixar la política d'acció directa, la qual cosa "em va permetre d'escriure amb més intensitat", i, per exemple, accedir a la narrativa, la qual cosa era "un repte". Ho va fer. Amb la inspiració directa de dos llibres de Carme Riera:

Jo pos per testimoni les gavines i Te deix, amor, la mar com a penyora. Dos clàssics ja al segle XXI. Bon mestratge, dels millors possibles! Així, deixava darrere investigacions sobre temes tan diversos com la geografia comarcal o el món dels gitanos, una qüestió socialment sensible però mai tractada a fons.

    A l'hora d'escollir els possibles temes va pensar en persones, per circumstàncies molt diverses. Un dia, a casa de Toni Miró -és a dir, al Mas de Sopalmo- va escodrinyar entre les coses personals de l'Ovidi Montllor, que l'artista n'és depositari. I va trobar com a quatre-cents poemes, la qual cosa li va obrir camí al llibre Ovidi Montllor, i també a Antoni Miró, la mirada rebel. Gairebé un dos per un. El primer en 2017 i el segon dos anys més tard. 

    I en faltava un tercer. Isabel-Clara Simó. La seua biografia "era un llibre necessari" perquè a banda dels llibres de

l'escriptora, "darrere, hi ha una vida apassionant", però que mai s'havia fet. Jordi Tormo va dubtar molt, encara que finalment li va enviar un correu electrònic un diumenge a les 12 en punt on plantejava la qüestió. "Dos minuts més tard m'entrava la resposta: endavant! Estava treballant i connectada un diumenge a migdia!". Tot té una explicació, pel que fa al treball intensiu: "sabia que no li quedava molt temps i tenia moltes coses per tancar". Isabel-Clara Simó. Una veu lliure i compromesa va veure la llum en desembre de 2020, però la protagonista ja havia passat pàgina.

    Era un club de lectura i no el debat d'una tesi doctoral, per la qual cosa Tormo va apuntar detalls de les respectives biografies o costums. Així, alguns sabem la nocturnitat

d'Antoni Miró, com una mena de vampir que reposa sota una cripta entre Alcoi i Ibi, però altres desconeixíem que Isabel-Clara era fanàtica de la sèrie Big Bang Theory, com altres milions i milions de persones, començant per egomet. Això m'ha fet recordar un article -que ja vaig esmentar en una ocasió- sobre la biografia d'un altre alcoià, el reverend pare Cirilo Tormo Durà, que va escriure Rafael Moya, i on contava que al capellà li agradava molt llegir a Isaac Asimov. Jo en vaig ser fanàtic.

    De l'Ovidi va explicar una cosa molt divertida: que tenia el costum d'enviar-se postals quan viatjava. Així, hores abans de l'històric concert en el Teatre Olympia de París -on a l'època tocaven tots els músics exiliats o prohibits en Espanya-, que va ser el vint-i-set d'abril de 1975, s'en va escriure una: "Xaval, abans de fer l'Olympia t'envie una abraçada. Desitja'm sort! Ovidi", que llegiria, suposem, dies més tard en arribar a casa, a Barcelona.

    De la Isabel-Clara va explicar que va

publicar setanta llibres de tota mena de temes, i que de Dones el primer any es van vendre 90.000 exemplars, la qual cosa "en català és una animalada". L'alcoiana en va traure profit: "amb els guanys es va comprar una casa". Per concloure va explicar una cosa molt interessant: Bromera està adquirint els drets dels seus llibres per a editar-los, la qual cosa permetrà, entre altres qüestions, recuperar publicacions de vegades esgotades o poc conegudes.

    Una vesprada veritablement agradable, instructiva i en bona companyia!

EL DIA DE SANT JORDI QUE TOT VA CANVIAR

Era una vesprada de Sant Jordi -vint-i-tres d’abril i dissabte, com enguany- com una altra qualsevol a Alcoi. La Processó General transcorria amb total normalitat, fins que, de sobte, va sorgir la gran sorpresa: un grup de dones, mudades de maceres, es disposava a portar la Relíquia del patró! El públic que esperava el moment es va quedar bocabadat i en un vídeo que es pot veure a YouTube es pot escoltar clarament “algú ha cridat sacrilegi”. Les dones van agafar la Relíquia i van fer el seu degut, sense cap incidència ressenyable, més enllà de l’esbalaïment del públic.

Aquella vesprada-nit del Dia de Sant Jordi del 2016 tot va canviar a les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi. Res no tornaria a ser igual. En aquest cas, es va produir una autèntica revolució, un cop de puny damunt taula, sense haver de recórrer als camins habituals de gestions, comissions, aprovacions en assemblees, recursos judicials, etc. Tot va ser molt més senzill: els membres de l’esquadra d’en mig de la Filà Marrakesch, que hi tenien la funció i la responsabilitat, la van traspassar a les seues companyes de l’esquadra que havia fet història en les Entrades de Moros i Cristians la vespra, i que les van acceptar de bon grat.

Aquestes festeres van deixar clar, així, que la seua incorporació a les Festes d’Alcoi no era una qüestió de diversió, d’esquadra, sinó de drets i responsabilitats; de participació total.

    I ho van fer. I tinc entés que en la Processó de la Relíquia d’aquest matí també ocorrerà/ha ocorregut, segons el temps de publicació i lectura de l’article, encara que finalment no ha estat així. I de fet pot haver ocorregut més vegades: ja no soc periodista; no estic al corrent detallat dels esdeveniments de la ciutat.

Aquella vesprada jo estava a la redacció del INFORMACION, al Cantó del Pinyó, preparant la informació de la processó i el tancament, quan em va contactar el fotògraf Rubén Cervera i em va explicar els fets. Ell havia compartit un moment per a la història i n’és testimoni directe i, evidentment, autor de les fotos.

PD En l’emissió de les Entrades de Canal 9 o com siga que es diu ara la tele autonòmica  d’ahir, 22 d’abril de 2022, el comentarista va dir a migdia que “Alcoi encara no té capitanes i estem quedant-se enrere”. Sí, així, com sona. Ana i jo ho vam escoltar i ho vam llegir als subtítols… Ningú ho va matissar, doncs és el criteri oficial de la cadena televisiva autonòmica. Una mica sorprenent. Un diplomàtic diria que s’ha tractat “d’una ingerència en assumptes interns”; però qui sap, la tele mana…

Fotos: Rubén Cervera/SomosMonos - Arxiu Diario INFORMACION

QUAN UNA FORMACIÓ INNOCENT FA CAURE DE CUL

El Dia de les Entrades d'Alcoi del 2012 -és a dir, fa deu anys- van passar infinitat de coses, en general bones, i tothom va gaudir d'una jornada memorable, que a més a més era diumenge 22 d'abril. No tinc memòria especial d'aquell any, així que supose que tot aniria més o menys en la línia habitual.

Amb una excepció, petita i simbòlica. Passades les Festes algú em va explicar que al Casal -això vol dir en llenguatge corrent, a aquelles persones que tenen el comandament; o siga, una sinècdoque, em sembla- hi havia hagut un detall de l'Entrada Cristiana que havia provocat esbalaïments, atoniments, sobrecors... i que fins i tot algú s'havia esquinçat les vestidures.

Formació de la Filà Alcodianos en la Entrada Cristiana de 2012 / M. Candela

Quin era el motiu? Un xicotet acompanyament de la formació de la Filà Alcodianos, on hi havia huit xiques més una que no formaven una esquadra oficial -encara que la cap portara porra, en aquest moment abaixada- però podia semblar-ho, i per acabar d'adobar-ho, les protagonistes eren excessivament fadrinetes. "Això que és?" Diuen que van dir "allà baix", expressió d'argot per a referir-se al Casal de Sant Jordi.

Evidentment, aquest episodi no passava per una cosa de xiquets, simpàtica i condescendent, com potser la Glòria Infantil, i això trencava motlles. Desconec si hi havia alguna intenció amagada, però no ho sembla, sobretot per la fisonomia de les protagonistes, que semblen desfilar amb molta normalitat, i fins i tot tres miren la càmera, amb certa sorpresa. Estava assegut amb els fotògrafs, a la cantonada, i vaig fer una foto, supose que perquè inconscientment em va cridar l'atenció.

El 2012, les coses no eren com el 2022. Fa just deu anys una esquadra femenina en Alcoi era impensable, i allò que va passar amb les Marrakesh i les Realistes el 2015 tres anys abans era impossible de preveure. Estava la situació reconfigurant-se, és veritat, però no hi havia perspectives d'un bot ràpid cap a la normalitat, que es veuria més clar amb la Segona Diana de les Marrakesh de 2013. Una cosa era la simpatia infantil i una altra molt diferent una activitat de dones adultes, els drets de les quals estaven limitats.

Per això, aquests dies, que procure publicar una imatge festera cada jornada, no volia que aquesta quedés al marge. No tinc informació al voltant de si aquestes dones van participar a la Diana dels Alcodianos de 2018, tanmateix allò que va passar ara fa una dècada les va convertir en pioneres, encara que fora sense pensar-ho.*

Un detall de la història de la Festa (i no serà l'últim).

* D. Francisco Javier Monllor Montava afegeix que de totes les xiques, sols una, precisament la cap, Lucía, va formar part de l'esquadra dianera de 2018... Evidentment va fer l'arrancada.

* Vídeo de l'arrancada de la Diana de la Filà Alcodianos en 2018 (segon tram). La cap d'arrancada és Lucía Monllor Carbonell, la mateixa de la foto del reportatge.