LA MÀQUINA ESPANTA TURISTES

La veritat és que imaginació no li va faltar a l’autor -Joan Pla, Artana, 1942- a l’hora d’inventar una màquina: un espantamosques, que provoca una forta angúnia a les persones i que, en realitat, pot ser utilitzat com a mecanisme infal·lible per a buidar les platges, de Benidorm en aquest cas, a fi de… millor deixar de costat el final per si a algú li ve de gust fer la lectura, una lectura estiuenca.

La màquina infernal, publicada el 1985, podem dir que és un clàssic de la literatura contemporània valenciana, al costat entre d’altres del Guardià de l’anell, que vam comentar un altre dia. Són les publicacions primerenques de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, destinades a un públic escolar, que tenia i encara té la missió -anava a dir l’obligació- de llegir un llibre per trimestre, encara que de vegades això és pura fantasia. Em recorda al lema aquell de Todos los días un plátano, por lo menos, que veiem i escoltàvem de xicotes a la tele, és a dir, l’únic canal doble nacional que teníem.

Un relat juvenil, en aquest cas d’un temps révolu, que diria Brassens, passat, gairebé oblidat i fins i tot enyorat; temps on els xiquets anaven a sisé, seté o huité -d’EGB, és clar- i més tard passaven al BUP o Bachillerato Unificado Polivalente, que era el nom complet. Una època on al que corria molt li deien Fitipaldi, on Espanya feia poc que havia ficat dotze gols a Malta i on un jove amb calés es comprava un Ford Escort per a fer el gallet.

Evidentment, els jóvens es buscaven de casa a casa i de vegades telefonaven a la llar familiar, perquè la distinció fixe/mòbil ni existia ni ningú somniava que pogués existir. Ah! I l’autor i els personatges feien mofa del futbol femení: “No voldràs que isquen les xiques!... -va riure. No, no, és clar… -vaig contestar”.

Un llibre, una antigalla, un clàssic a la fi de la literatura juvenil valenciana.

AUXILI! UNA NOVA LLEI D’EDUCACIÓ!

Una persona que ve de l’antiga escola, dels Salesians d’Alcoi, de don Tomás i don Blas, d’un món desaparegut, té dificultats per comprendre l’educació actual, encara que, per començar, cal deixar ben clar que majoritàriament els pares es preocupen per la realitat i el futur dels seus fills i que aquests treballen i també tenen consciència. Al costat hi ha la resta: o no l’interessa, o ha decidit que no fa res -normalment als dotze o tretze anys-, o ha optat pels papers de Lee Van Cleef, que sempre feia de dolent de la pel·lícula.

Imatge d'una activitat a l'IES Jorge Juan d'Alacant/ Mario Candela

Recentment he tingut un bon exemple. Va haver-hi una incidència de comportament a una aula, que implicava diferents alumnes, que podríem enquadrar en diferents categories. Un, bon estudiant, em va admetre més tard que havia ficat la pota, que a casa seua hi havia hagut conseqüències… i endavant. Em vaig quedar bocabadat, perquè normalment és el contrari: per què, per què jo?¿ “Yo no he hecho nada”... Experiències de dia a dia.

Al curs de Capacitació de Valencià em vaig assabentar que Ana i jo mateix, i tots els nostres companys de promoció, érem dels últims de la Ley Moyano, que va instaurar el sistema educatiu espanyol en 1857. Vaig llegir que aquesta llei es va modificar en moltíssimes oportunitats, però no va ser abolida fins a l’arribada de la Llei General d’Educació (o llei Villar Mir) que es va aprovar en 1970.

Aquesta llei és aquella de l’EGB i el BUP, i va implicar la desaparició dels antics batxillers elementals i superior i de les populars revàlides, i nosaltres n’èrem l’última promoció. Vam viure -en realitat, jo; Ana era de les estudiants brillants- tot el batxillerat amb l’incertesa afegida que si suspenies, acabaves en l’EGB o el BUP, que, per cert, suposaven un curs més! Finalment, es va implantar un curs pont. 

El govern del PSOE va instaurar una nova llei en 1990, la LOGSE, que modificava l’anterior de manera molt important. No tant pel que fa a les denominacions -ara, ESO i Batxillerat- com als continguts i maneres d’impartir. Ah! L’educació es va convertir en OBLIGATÒRIA  fins als setze anys.

Després, el govern del PP en va aprovar dues i ara n’arriba una altra, de la mà de la coalició PSOE-Podemos, que inclou mesures molt rellevants, com la supressió de les avaluacions extraordinàries, la repetició de curs per suspensos i la impartició pràctica dels ensenyaments, si no he mal comprés les anàlisis que he llegit al voltant de la normativa (que, per cert, ha estat objecte d’un recurs del PP al Tribunal Constitucional, per la qual cosa estem a l’aguait d’allò que puguen decidir les sapientíssimes persones que hi formen part).

A més a més, encara falta que les comunitats autònomes -que, recordem, tenen transferides les competències- l’adapten, la qual cosa cal fer-la amb rapidesa, perquè l’aplicació a 1r i 3r d’ESO és el curs vinent, mentre que la de 2n i 4t es posposa fins al 2023/24 (és lògic, per allò dels cicles).

Curs de capacitació en l'UHM / M. C.

Fins ara havia escrit de les lleis educatives com a periodista, especialment dels conflictes, mentre que ara tinc l’oportunitat de fer-ho des de l’altre costat de la barrera, des de la taula del profe. A les meues classes comentem les notícies del dia -darrerament, la trista mort d’un xiquet de tretze anys, que és l’edat mitjana dels meus alumnes, a un institut de Màlaga, i la d’un conill a un institut de Villena, em sembla recordar- i hui i demà ho farem amb la nova llei. Sempre hi ha comentaris interessants.

Vorem.

Addenda: Per a la gent de la meua generació o aproximada, la Capacitació de Valencià va ser un autèntic malson, més que res pel costat informàtic. Mai hagura pogut sortir-me’n sense la col·laboració de companys i companyes més joves, que ens van donar molt suport. Era un títol obligatori per poder fer classes a la Comunitat Valenciana. Quatre dies més tard, l’actual govern autonòmic la va suprimir. Gràcies mil! (de res).