Mostrando entradas con la etiqueta El guardià de l'anell. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta El guardià de l'anell. Mostrar todas las entradas

jueves, 23 de junio de 2022

LA MÀQUINA ESPANTA TURISTES

La veritat és que imaginació no li va faltar a l’autor -Joan Pla, Artana, 1942- a l’hora d’inventar una màquina: un espantamosques, que provoca una forta angúnia a les persones i que, en realitat, pot ser utilitzat com a mecanisme infal·lible per a buidar les platges, de Benidorm en aquest cas, a fi de… millor deixar de costat el final per si a algú li ve de gust fer la lectura, una lectura estiuenca.

La màquina infernal, publicada el 1985, podem dir que és un clàssic de la literatura contemporània valenciana, al costat entre d’altres del Guardià de l’anell, que vam comentar un altre dia. Són les publicacions primerenques de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, destinades a un públic escolar, que tenia i encara té la missió -anava a dir l’obligació- de llegir un llibre per trimestre, encara que de vegades això és pura fantasia. Em recorda al lema aquell de Todos los días un plátano, por lo menos, que veiem i escoltàvem de xicotes a la tele, és a dir, l’únic canal doble nacional que teníem.

Un relat juvenil, en aquest cas d’un temps révolu, que diria Brassens, passat, gairebé oblidat i fins i tot enyorat; temps on els xiquets anaven a sisé, seté o huité -d’EGB, és clar- i més tard passaven al BUP o Bachillerato Unificado Polivalente, que era el nom complet. Una època on al que corria molt li deien Fitipaldi, on Espanya feia poc que havia ficat dotze gols a Malta i on un jove amb calés es comprava un Ford Escort per a fer el gallet.

Evidentment, els jóvens es buscaven de casa a casa i de vegades telefonaven a la llar familiar, perquè la distinció fixe/mòbil ni existia ni ningú somniava que pogués existir. Ah! I l’autor i els personatges feien mofa del futbol femení: “No voldràs que isquen les xiques!... -va riure. No, no, és clar… -vaig contestar”.

Un llibre, una antigalla, un clàssic a la fi de la literatura juvenil valenciana.


miércoles, 16 de septiembre de 2020

EL GUARDIÀ DE L'ANELL O LA LITERATURA DE LA LLEI D'ÚS

A Vicent Pascual i Granell el conec bé, però dels llibres pedagògics i dels apunts del curs del Diploma de Mestre en Valencià; de la seua literatura no en sabia res fins que el company i mestre Rubén Calderón em va obsequiar “El guardià de l’anell”, un xicotet volum, destinat a un públic juvenil, en aquells temps, estudiant de BUP.

Perquè resulta que el llibre el va escriure i publicar a finals de 1984, és a dir, a l'albada de l’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV, com esmenten els referits apunts), per la qual cosa és possible deduir que va ser un dels primers de la nova etapa lingüística valenciana. I es percep, perquè hi ha paraules que han evolucionat -com, per exemple, uit (sí, sense la hac)- i també construccions que ara no detecte en els llibres juvenils més recents.

Una de les edicions antigues


També s’aprecia en la paginació, que arriba pels pèls a les huitanta -amb hac, ha ha ha-, mentre que actualment són un xic més grossos. De fet, és el primer que et pregunten a la classe: profe, el llibre quantes pàgines té? Jo sempre conteste el mateix: set-centes. ¿Setecientaaaas, profe? És la resposta incrèdula... I després rebaixes a poc a poc...

“El guardià de l’anell” s’inspira, a parer meu, evidentment, en les llegendes que van sorgir arran la marxa forçosa i forçada dels moriscos, habitants de les terres valencianes expulsats el 1609 cap a l’Àfrica; històries més o menys mítiques de tresors amagats corrents amb l’esperança de tornar temps després i recuperar-los.

Encara que em sembla una mica estranya la referència a Mahoma, com així els coneixements d’àrab antic d’un jove contemporani, el llibre construeix una interessant història, una aventura, ambientada en La Safor, en el poble de Benifairó, i ens transporta als temps de la mesquita de La Xara, del castell i de les llegendes esmentades.

Edició contemporània

També trobem un món desaparegut, un món que ha evolucionat des de mitjans dels anys huitanta: actualment seria gairebé delictiu que un grup de jóvens adolescents enderroquen una casa al centre del poble, com passa al llibre. En canvi, l’ambientació de les festes de Benifairó, en a penes quatre línies, és extraordinària: coets, menjar a tota hora, balls ”agarrats”, la mare que cuina i cuina, etc.

En conclusió, un llibre pioner de l’expansió acadèmica del valencià, que amb el temps permet analitzar no sols l’evolució de les lectures escolars, sinó també els canvis socials que ha registrat la societat, una societat actualment tecnològica però que ha perdut una part important de la seua autenticitat, la qual cosa no deixa de ser trista.

P. d. L’edició va estar a càrrec del Consorci d’Editors Valencians, SA (Gregal Llibres), la qual cosa m’ha generat la inquietud d’esbrinar perquè l’alcoiana Marfil no va entrar-hi. Si m’assabente d’alguna cosa, ho contaré (“promis, juré, craché”, com diuen els francesos).