VAGA (DOS)

Entra un missatge d’una amiga d'Alacant, docent que està de vaga i corregeix exercicis sense parar des del primer dia -com altres envien activitats als alumnes (la nòmina d'aquest mes i les futures extres, millor no pensar-hi)- i preocupada per les possibles eixides. Jo també, encara que menys perquè a) estic jubilat i b) conec aquesta gent i sabia que qualsevol repte seria inassumible. No negocien mai, com ara fa Trump: açò o bombardege és la màxima imperant. És la veu de l’experiència (el mateix manual, en un altre article, diu que mai es presentarà una moció de censura -com havia d’haver passat fa deu dies en Alcoi- si no és per a guanyar-la; i més enllà, que les manifestacions es compten pels que no van, que són els que em donen suport).

Evidentment, em preocupa

Docents de l'IES La Nucia dissabte en València

la situació i, més que res, la dificultat que hi haurà a assolir un enteniment mínim que, per damunt de tot, ajude a ressituar les aules en un punt on es puga treballar, la qual cosa s’ha complicat moltíssim d’ençà de la pandèmia. Es va veure de seguida: que sis mesos apegats als jocs electrònics costarien de revertir. En la nostra època anaves a les sales de joc i en esgotar-se la poca pasta que teníem, punt. Ara no; ara és infinit.

I després, els informes col·lectius, les programacions d’àrea, els informes individualitzats, les sessions de tutoria, les disquisicions amb els progenitors, les habituals dificultats d’enteniment als centres entre els companys i/o amb les direccions, les avaluacions, els recursos, els partes… i la sensació d’inseguretat, de ser l'últim pet de l’orgue en un sistema on hauries de ser dels primers o tindre el lideratge.

Per això, vaig escriure al principi que no era qüestió de diners, que també, sinó de fàstic in crescendo, d’impotència, i per aquesta dimensió la vaga ha tingut molt de ressò, perquè veus comentaris a doll, però no sols de rojos o demòcrates, segons el país, sinó també de gent que sé amb certesa que combrega amb aquest govern, per qualsevol dels dos apèndixs. Això fa que en llegir els comentaris del govern pense que fiquen totes les pomes al mateix cabàs, sense suposar que també hi són les seues.

En conseqüència, els motius inicials i les reaccions rebudes -que són les normals, quan coneixes el pati- han convertit un moviment més o menys indeterminat en un fenomen de magnitud, que continuarà endavant… fins que la necessitat d'abonar les factures, de sostindre el dia a dia, contribuïsca a l’escampada. Els profes són pencaires i molt pocs podran resistir una llarga vaga. Imagine que açò el govern ho tenia claríssim, però la capacitat d’empipar la gent ha fet que el moviment supere qualsevol previsió.

Ah! I la fi de curs s’apropa inexorablement…**

**A última hora s'ha produït una aprovació sindical parcial, de conseqüències imprevisibles, però no positives. Segons fons ben informades, a hores d'ara, aquests entitats ja han perdut afiliats...

VAGA

Temps enrere, abans de ser profe d’institut, em van contar que una dona havia anat a una fàbrica del polígon de Cotes Baixes en Alcoi i havia entregat un currículum del fill. I el seu fill, on està? Li van demanar. A casa, va contestar. No ho vaig entendre fins més tard, quan em vaig incorporar al món docent. És la vida moderna, les responsabilitats dels fills són inexistents: són els pares qui les afronten (fins i tot atacant ensenyants als centres, com va passar recentment al mateix polígon).

El primer estiu de profe -llargues vacances, efectivament, encara que tot és relatiu en aquest món- vam coincidir amb un docent de la Universitat d’Alacant: és que et passes la vida dient: calleu, calleu, calleu… La meua dona em va mirar de gaidó: era el que jo li havia contat de secundària, però en versió universitària.

En ESO/Batxiller no hi

Recepció el primer dia de profe. IES Val d'Aran

ha cap responsabilitat: l’examen era difícil, no ho he pogut fer, el/la profe és un inútil -els pares ho diuen més clar, no tenen ni puta idea, el meu fill és perfecte-, yo no he sido (frase popular de Bart Simpson); encara que, això sí, els alumnes de 1r d’ESO em van felicitar amb un gegantí Viva el Alcoyano en la pissarra l’endemà de la històrica eliminació al Real Madrid. Ho havien vist… i el partit havia acabat a les 23.30 passades. Cap problema familiar amb això.

Fa gairebé dos anys que vaig acabar i l’ambient ja estava carregat. El comportament a les classes, la falta de conseqüències de les accions -tot s’intenta resoldre amb reunions col·lectives, programes didàctics/pedagògics específics, resolucions d’inspecció i conselleria que rares vegades fan costat al docent, però cap assumpció de responsabilitat-, la impossibilitat de seguir els programes, l’increment exponencial de la burocràcia/treball administratiu/informes/recursos, etc. fan que la tasca quotidiana siga cada vegada més enrevessada.

També és un problema de diners, però considere que no és la base, encara que milions de profes destinen una part important del seu salari a fer quilòmetres i quilòmetres diaris o a llogar pisos, amb tots els dispendis que això ara comporta. Vaig estar una temporada en Barcelona en 2018; ara pense que no ho faria: les despeses s’ho menjarien tot. Per tot això, la pasta també és important, si bé no és l’element exclusiu. Les classes de primer de batxillerat de més de 35 alumnes constrets poden ser més eloqüents, o les de segon, que ara tenen molt preocupada a la conselleria per això de la selectivitat.

Per concloure, voldria apuntar que, recentment, vaig tindre un contacte amb primària… i sembla que per tot arreu les coses venen mal dades. Ensenyants, normalment dones, amb ferma consciència i voluntat professional, comencen a estar desbordades, per com van les coses: l’ambient s’ha degradat els últims anys i condeix la desmoralització.

Per tant, no és un problema de diners, que també; no és una qüestió d’uns col·lectius dolents que volen fer malbé o treure un profit sindicat o polític -que segur que hi ha algú que ho pretén, com evidentment ho ha fet la conselleria-, és una prova que el sistema fa temps que fa aigua i la línia de defensa són els profes, els incompresos profes.

Sort.

El diari INFORMACION ha publicat l'article. Vos deixe l'enllaç!

https://www.informacion.es/opinion/2026/05/12/vaga-130149583.html

TEMPUS FUGIT

Sembla mentida, però ja fa un any del darrer curs, de la classe postrema. La veritat és que a la Platja de Sant Joan la calor es deixava sentir en excés en juny; gairebé

La postrema classe

com ha passat o encara passa enguany, la qual cosa complicava les activitats a l'institut, amb les vacances i les Fogueres d'Alacant al girar del cantó. La calidesa de la sorra propera resultava temptadora per a tothom.

    Així les coses, va arribar la fi de curs, que per a mi era també un final de trajecte, encara que la certesa no era absoluta. Per això, de la possible darrera classe vaig fer una foto. No va ser en una aula, sinó al pati, sota la xafogor, amb un grup d'alumnes resguardats a l'ombra i la foguera acadèmica, que anava a cremar-se una hora més tard. Del fred de Vielha

Ignasi Trelis i Miriam, en la cerimònia

a la canícula de la Platja Sant Joan. Les voltes de la vida.

    Siga com siga, va ser el final i enguany he canviat de posició a l'aula, als bancs dels alumnes de l'Escola Oficial d'Idiomes, la qual cosa al principi no deixava de tenir una certa morbositat, que a la fi ha resultat productiva. Alguna cosa d'anglés he aprés!

    Si sembla llunyana la tasca educativa, que dir

L'àpat, a la Filà Vascos

de la periodística, transcorreguts més de huit anys des de la conclusió. Ho conte perquè dissabte vaig anar a un casament al saló de plenaris municipal d'Alcoi i vaig seure al darrere de la cadira que normalment ocupava a les sessions. No podia deixar de mirar-la, encara que vaig escoltar atentament les paraules de l'oficiant Ignasi Trelis i de Míriam, la xiqueta dels nuvis, Lidia i Emilio. Tots contrabandistes, per cert!

    A l'acabament, mentre plovien les felicitacions als contraents, no vaig resistir a agarrar l'esmentada cadira i

La celebració, amb la referida cadira al davant

demanar una foto, una imatge que marca una època. De seguida, entre les fotos i més enhorabones als protagonistes, sota la implacable basca alcoiana estiuenca, que et deixa aixafat com una moixama centenària, vam marxar cap a la Filà Vascos, on vam gaudir del complement habitual i necessari d'aquests esdeveniments. Per cert, entre plat i plat, recordàrem el casament d'Àngel i Paqui al Rancho Wilson, tot un símbol d'un temps espremut.

    

AUXILI! UNA NOVA LLEI D’EDUCACIÓ!

Una persona que ve de l’antiga escola, dels Salesians d’Alcoi, de don Tomás i don Blas, d’un món desaparegut, té dificultats per comprendre l’educació actual, encara que, per començar, cal deixar ben clar que majoritàriament els pares es preocupen per la realitat i el futur dels seus fills i que aquests treballen i també tenen consciència. Al costat hi ha la resta: o no l’interessa, o ha decidit que no fa res -normalment als dotze o tretze anys-, o ha optat pels papers de Lee Van Cleef, que sempre feia de dolent de la pel·lícula.

Imatge d'una activitat a l'IES Jorge Juan d'Alacant/ Mario Candela

Recentment he tingut un bon exemple. Va haver-hi una incidència de comportament a una aula, que implicava diferents alumnes, que podríem enquadrar en diferents categories. Un, bon estudiant, em va admetre més tard que havia ficat la pota, que a casa seua hi havia hagut conseqüències… i endavant. Em vaig quedar bocabadat, perquè normalment és el contrari: per què, per què jo?¿ “Yo no he hecho nada”... Experiències de dia a dia.

Al curs de Capacitació de Valencià em vaig assabentar que Ana i jo mateix, i tots els nostres companys de promoció, érem dels últims de la Ley Moyano, que va instaurar el sistema educatiu espanyol en 1857. Vaig llegir que aquesta llei es va modificar en moltíssimes oportunitats, però no va ser abolida fins a l’arribada de la Llei General d’Educació (o llei Villar Mir) que es va aprovar en 1970.

Aquesta llei és aquella de l’EGB i el BUP, i va implicar la desaparició dels antics batxillers elementals i superior i de les populars revàlides, i nosaltres n’èrem l’última promoció. Vam viure -en realitat, jo; Ana era de les estudiants brillants- tot el batxillerat amb l’incertesa afegida que si suspenies, acabaves en l’EGB o el BUP, que, per cert, suposaven un curs més! Finalment, es va implantar un curs pont. 

El govern del PSOE va instaurar una nova llei en 1990, la LOGSE, que modificava l’anterior de manera molt important. No tant pel que fa a les denominacions -ara, ESO i Batxillerat- com als continguts i maneres d’impartir. Ah! L’educació es va convertir en OBLIGATÒRIA  fins als setze anys.

Després, el govern del PP en va aprovar dues i ara n’arriba una altra, de la mà de la coalició PSOE-Podemos, que inclou mesures molt rellevants, com la supressió de les avaluacions extraordinàries, la repetició de curs per suspensos i la impartició pràctica dels ensenyaments, si no he mal comprés les anàlisis que he llegit al voltant de la normativa (que, per cert, ha estat objecte d’un recurs del PP al Tribunal Constitucional, per la qual cosa estem a l’aguait d’allò que puguen decidir les sapientíssimes persones que hi formen part).

A més a més, encara falta que les comunitats autònomes -que, recordem, tenen transferides les competències- l’adapten, la qual cosa cal fer-la amb rapidesa, perquè l’aplicació a 1r i 3r d’ESO és el curs vinent, mentre que la de 2n i 4t es posposa fins al 2023/24 (és lògic, per allò dels cicles).

Curs de capacitació en l'UHM / M. C.

Fins ara havia escrit de les lleis educatives com a periodista, especialment dels conflictes, mentre que ara tinc l’oportunitat de fer-ho des de l’altre costat de la barrera, des de la taula del profe. A les meues classes comentem les notícies del dia -darrerament, la trista mort d’un xiquet de tretze anys, que és l’edat mitjana dels meus alumnes, a un institut de Màlaga, i la d’un conill a un institut de Villena, em sembla recordar- i hui i demà ho farem amb la nova llei. Sempre hi ha comentaris interessants.

Vorem.

Addenda: Per a la gent de la meua generació o aproximada, la Capacitació de Valencià va ser un autèntic malson, més que res pel costat informàtic. Mai hagura pogut sortir-me’n sense la col·laboració de companys i companyes més joves, que ens van donar molt suport. Era un títol obligatori per poder fer classes a la Comunitat Valenciana. Quatre dies més tard, l’actual govern autonòmic la va suprimir. Gràcies mil! (de res).

L'EDUCACIÓ EN TEMPS DE PANDÈMIA

Imatge d'un claustre / M. Candela

El denou de gener, dia de Sant Màrius, per cert, el Diario INFORMACION va publicar a la web un text meu on tractava de reflectir l'ambient, el context pedagògic, en què s'havien desenvolupat les classes en l'IES Jorge Juan d'Alacant la primera setmana lectiva de gener, després de díhuit dies sense activitat, amb una situació greu de pandèmia i amb una situació meteorològica molt difícil.

Ací us adjunte l'enllaç, per si de cas vos resulta interessant.

https://www.informacion.es/opinion/2022/01/19/alumnos-son-heroes-61711951.html

Simplement, una aportació complementària: vaig oblidar escriure que, a banda dels altres inconvenients, està el de les ulleres perpètuament entelades, és a dir, cobertes de baf, amb les dificultats que això comporta.

Continuarem informant...

SEMINARI VIRTUAL AMB LOLA

Visca! M'he estrenat aquesta setmana en un seminari en línia, això que generalment s'anomena "Webinar" per causa de la colonització lingüística que patim des dels temps de The Beatles, però que pense podem reconduir a la nostra llengua... encara que segurament ja serà massa tard. Ha estat per gentilesa de Bromera i amb Lola Moreno Lozano com a mestra de cerimònies, i veritablement ha resultat interessant. https://www.youtube.com/watch?v=b_lt-FoTwB8&list=PL6Ar9Ii2DlNlPOw5LLp6aEoAxv99KEWJW&index=8&t=3302s

Travessem una fi de curs insòlita i si tenim la sort de gaudir d’una vacant per al vinent ens trobarem amb reptes de consideració, un dels quals serà el de l'educació per àmbits. Aquest és el motiu pel qual vaig accedir al màgic món dels seminaris virtuals, amb una "profe" molt eixerida que va explicar amb exquisida claredat allò que jo volia saber.

Lola Moreno / Twitter

Vaig deduir que estem més o menys al nivell operatiu de la setmana de projectes de Catalunya, on totes les assignatures es treballen a partir d'un concepte, d'un tema, d'un objectiu, però en aquest cas amb una perspectiva global i amb continuïtat durant tot el curs.

Així, he pogut agafar una base de treball, que espere aprofundir les setmanes vinents, al costat d’altres àmbits, en aquest cas informàtics. Cal assenyalar que la meua generació forma part no ja de la prehistòria, sinó del paleolític inferior informàtic; venim de l’aula amb guix, pissarra, llibreta i llapis (encara que al meu poble -i pense que a molts altres- l’anomenàvem “llapissera”), i un tracte a l’alumnat que als nens actuals els resulta increïble quan ho contes.

Videoconferència, classe a distància, i el que més li agrada a la meua companya docent Olivia, la Pechakucha, un malson comú durant la capacitació del valencià, que per cert ara va de caiguda… Amb l’esforç i la pasta que ens va costar! A la fi, són conceptes i eines modernes que cal assolir i aplicar, que és allò que interessa de debò.

Nous temps, nous reptes! (versió al segle XXI del clàssic “O tempora, o mores”)

El maldecap de la fi de curs

Actualment, tots tenim una preocupació bàsica: la salut. No n'hi ha altra. Les loteries oficials estan suspeses, però la que es juga ara és terrible. No cal més que apropar-se per l'hospital d'Oliver d'Alcoi per assabentar-se de la cruenta situació, de la terrible hecatombe que estem patint.
Immediatament després, l'alimentació, que sembla ja més racionalitzada, i els serveis bàsics d'atenció personal. I l'economia: el món s'ha aturat i el gros embolic ha deixat milions de famílies en situació cada dia més crítica i amb dramàtiques perspectives de futur.
A continuació, està el confinament: cadascú s'adapta com pot, teletreballa, en molts casos, i fa allò que li ve de gust o té la possibilitat de fer. A mi m'agradaria recuperar l'escalèxtric, però no el tinc a la mà; amb la resta, m'adapte. El meu amic Dèrio, que cada matinada corre al poliesportiu, ara ho fa al menjador; jo, al corredor. Cap dels dos tenim gos...

El món pateix la síndrome de l'aula buida /foto Creative Commons

Després tenim la miríada de qüestions complementàries. Una que m'afecta directament i que està en primera línia de l'agenda política, és la fi de curs. Els nostres dirigents estan valorant què fer, com tancar el cicle escolar 2019-2020? El primer dia de tancament domiciliari vaig dir als companys de departament -i ara ho corrobore- que ens trobàvem amb una situació doble: d'una banda, 2n de batxillerat/selectivitat i els cicles superiors d'FP, i de l'altra, la resta de nivells (món universitari a banda).
Per què? Perquè en el primer cas està l'accés a la universitat, mentre en el segon "todo tiene remedio"; és a dir, allò que no es faça enguany, es pot reprendre el curs vinent. Emperò existeix una qüestió espinosa: la resolució administrativa del curs actual, que presenta serioses dificultats.
Dimarts, el "Consejo Escolar del Estado" proposava avaluar el període de confinament/classe que es segueix a domicili,  "pero fuentes autonómicas apuntan a que la evaluación debería quedar en manos del equipo de profesores de cada alumno, y en ella tendría que valorarse lo realizado por el estudiante a lo largo de todo el año, así como la actitud demostrada en este último trimestre, en función de los medios que haya tenido a su alcance", segons recollia dimecres el diari El País.
Com a docent amb una limitada experiència no deixe de preguntar-me com resoldre aquesta situació; és a dir, com traslladar aquest plantejament a un context avaluable, a una graella. El resultat de la 1a i 2a avaluació està clar, però de quina manera es concreta l'actitud a casa i "los medios que haya tenido a su alcance" l'estudiant. ?¿?¿?

És més que probable que les aules segueixen buides / Foto C. C.

No puc més que expressar la meua perplexitat davant d'un plantejament així, perquè no existeixen dos confinaments iguals: pares/mares que treballen o no treballen, amb estudis o sense, amb un equip informàtic per alumne o a compartir... S'estudia igual en un domicili amb dos sous que en un altre on s'espera l'arribada del paquet de Càritas?¿ I en les cases amb malalts i/o morts?¿
Uf!! Quin plantejament pot fer "el equipo de profesores" davant de la pluralitat de factors i contexts?
Aquestes consideracions, per descomptat, parteixen de la base que les classes presencials no es recuperaran o ho faran d'una manera simbòlica. Estem, per tant, davant una inèdita, extraordinària i catastròfica situació, on no veig altra solució que una intervenció directa de l'administració, en el cas nostre la Conselleria d'Educació, a qui pertoca una decisió global. Una resolució harmonitzada després, és clar, amb la resta del curs, allò que l'alumne ha fet fins al 13 de març.
És quelcom com l'espasa de Dàmocles, versió pandèmia, a l'abast del conseller i el seu equip... que hauran de prendre una determinació. Sols resta desitjar encert!