CONCORDE

L’altra vesprada hi havia un Seat 850 blanc

aparcat en un carrer d’Alcoi; no és cap notícia: el veig sovint, però no deixa de ser un mite d’una època, d’un temps d’una felicitat diferent, més senzilla, més natural. Com també ho és o ho era el Concorde, l’avió/coet que podien gaudir els milionaris i que volava -mai més ben dit- de París o Londres a Nova York en una estoneta, al costat dels Juegos Reunidos Geyper, l'Apolo d'Avidesa, Massiel o l’arribada de l’EGB, per esmentar alguns exemples que em venen al cap.

De Concorde, pot visitar-se’n un en Toulouse, en concret al Musée Aeroscopia, al costat de l’aeroport. De fet, Anna i ho vam fer i en solitari; bé, no del tot, per què en la primera fila de seients reposava Milú,

el gos de Tintín -i també, a l’exterior, hi havia una reproducció del blanc-i-roig coet lluner del popular personatge de còmic, tot i això que al nostre temps la paraula emprada era tebeos-. L’avió impressionava per fora i més encara per dins, perquè era perceptible que això no era més que un coet amb dues ales i una vintena de seients, a tot estirar, que costaven els dos ronyons i part

del tercer. Encara no hi havia Ryanair i el low cost no estava inventat.

El final va ser molt trist amb l’accident a París ara fa vint-i-sis anys, que, coses de la realitat, no va ser per causa d’un problema amb l’avió supersònic, encara que imagine

que poc després es va aprofitar per a tancar un cicle que ja tocava i que durava vora de trenta anys. Un record emocionat per a les 113 víctimes d’aquell accident.

Aquesta introducció -no era una altra cosa- ens permet arribar a la justificació: la jubilació aquest estiu de la comandant aeronàutica

Béatrice Vialle, després de quaranta anys de carrera i que ha estat una de les dos dones que ha pilotat un Concorde (l’altra va ser la britànica Barbara Hammer). El primer vol el va fer en 2001, perquè es va veure afectada per la paralització provocada per l’esmentat sinistre, mentre que l’anglesa Hammer ho havia fet en 1993. La francesa, ara retirada, va fer l’últim vol al capdavant d’un Boeing 777-200 d’Air France.

De les notícies que he llegit aquest estiu -majoritàriament dolentes-, aquesta em va colpejar per allò que comentava al principi: el Concorde era molt més que un avió per a la nostra generació, era un símbol, un mite. Gaudeix de la jubilació, Béatrice!

HARRY POTTER ES QUEDA SENSE HAGRID

Recentment hem aprés la mort de l'actor escocés Robbie Coltrane, nom i cognom poc coneguts per a nosaltres, però universalment popular pel seu paper d’Hagrid en la sèrie de pel·lícules de Harry Potter*.

Aquest home tenia setanta-dos anys i s’havia convertit en una icona de la infantesa, la joventut i també del món adult pel seu caràcter gegantí en les esmentades pel·lícules. Sens dubte, era un personatge de bon caràcter, molt amic dels xiquets, valent i lleial, sobretot a Dumbledore!

    Cal assenyalar que el senyor Coltrane havia començat la seua carrera al teatre i que més tard havia destacat en dos pel·lícules de la sèrie de James Bond, però va ser en 2001 quan es va convertir en immensament popular pe la interpretació d’Hagrid. Malauradament, feia temps que la seua salut s’havia deteriorat, la qual cosa ha conclòs amb la seua defunció.

Un dia trist per a tots!

* A les meues classes a l'IES Jorge Juan d'Alacant hem treballat el seu record amb aportacions de deu línies. Aquesta és la meua, amb foto inclosa en la gegantesca butaca d'Hagrid!

Text: Diari Sudouest / Traducció-adaptació de l'autor.

Foto: A. Moltó / París (exposició Harry Potter 2015).

TRIBULACIONS D'UNA XICA JOVE A PARÍS

Nancy Huston /Wp Commons

LA SEDUCTORA

(La dragueuse, a l'original)

“Estàs sola?” Fins que he eixit, aquests últims anys, de la categoria

GXJ (=JJF=jolie jeune femme=guapa xica jove*), les frases ximples dels captivadors francesos han sigut un dels aspectes més inevitables i més molestos de la meua vida quotidiana. No obstant això, m’encanta seduir! Però mai he pogut acostumar-me a eixe trencament repetit de la meua bombolla d’intimitat, l’inestimable anonimat dels passejants. Una xica jove que va pel carrer llegint una carta -”Són bones, les novetats?” - menjant un sandvitx -”Me’n dones un mosset?”- està contínuament sotmesa a eixes no-cites. “Estàs sola?” - No, però hauria volgut tant ser-ho…” O sinó? -sense paraules- on se la taladra de part a part amb la mirada pel pur plaer de veure-la envermellir i girar la mirada, no sabent on amagar-se. M’ha calgut arribar a la quarantena per a conquerir, als carrers de París, eixa llibertat que qualsevol xicon de quinze anys pren com un dret.

*nota del traductor.

NANCY HUSTON

Escriptora canadenca establerta a París des de 1973 i que ha publicat nombrosos llibres de narrativa, assaig i teatre. Als llibres Nord Perdu i Douze France, editats conjuntament per Actes Sud en 2004, analitza la situació d’una persona que canvia de país i de llengua i de les dificultats d’adaptació que pateix, tant socials com lingüístiques.

La seductora forma part de Douze France, un mosaic lingüístic i social amb les tribulacions d’una dona -primer més jove, després més adulta- a París, entre 1973 i 1998, i expressa la dura vida quotidiana d’una xica jove solitària. Més difícil del que sembla.

* Traducció del francés de l'autor del Bloc.