CONCORDE

L’altra vesprada hi havia un Seat 850 blanc

aparcat en un carrer d’Alcoi; no és cap notícia: el veig sovint, però no deixa de ser un mite d’una època, d’un temps d’una felicitat diferent, més senzilla, més natural. Com també ho és o ho era el Concorde, l’avió/coet que podien gaudir els milionaris i que volava -mai més ben dit- de París o Londres a Nova York en una estoneta, al costat dels Juegos Reunidos Geyper, l'Apolo d'Avidesa, Massiel o l’arribada de l’EGB, per esmentar alguns exemples que em venen al cap.

De Concorde, pot visitar-se’n un en Toulouse, en concret al Musée Aeroscopia, al costat de l’aeroport. De fet, Anna i ho vam fer i en solitari; bé, no del tot, per què en la primera fila de seients reposava Milú,

el gos de Tintín -i també, a l’exterior, hi havia una reproducció del blanc-i-roig coet lluner del popular personatge de còmic, tot i això que al nostre temps la paraula emprada era tebeos-. L’avió impressionava per fora i més encara per dins, perquè era perceptible que això no era més que un coet amb dues ales i una vintena de seients, a tot estirar, que costaven els dos ronyons i part

del tercer. Encara no hi havia Ryanair i el low cost no estava inventat.

El final va ser molt trist amb l’accident a París ara fa vint-i-sis anys, que, coses de la realitat, no va ser per causa d’un problema amb l’avió supersònic, encara que imagine

que poc després es va aprofitar per a tancar un cicle que ja tocava i que durava vora de trenta anys. Un record emocionat per a les 113 víctimes d’aquell accident.

Aquesta introducció -no era una altra cosa- ens permet arribar a la justificació: la jubilació aquest estiu de la comandant aeronàutica

Béatrice Vialle, després de quaranta anys de carrera i que ha estat una de les dos dones que ha pilotat un Concorde (l’altra va ser la britànica Barbara Hammer). El primer vol el va fer en 2001, perquè es va veure afectada per la paralització provocada per l’esmentat sinistre, mentre que l’anglesa Hammer ho havia fet en 1993. La francesa, ara retirada, va fer l’últim vol al capdavant d’un Boeing 777-200 d’Air France.

De les notícies que he llegit aquest estiu -majoritàriament dolentes-, aquesta em va colpejar per allò que comentava al principi: el Concorde era molt més que un avió per a la nostra generació, era un símbol, un mite. Gaudeix de la jubilació, Béatrice!

EL JUBILEU DE LA JUBILACIÓ INESPERADA

Doncs, Així és la vida, Carlota. Aquest

títol de Gemma Lienas, una de les escriptores que més a gust he descobert i llegit en l'etapa professional docent, em serveix per a argumentar allò que, molt breument, us vull explicar: he arribat a la jubilació, al moment culminant de la vida on la societat t'eximeix del món laboral.

    A més a més, ha estat una sorpresa, un fet inesperat, que no cal que detalle aquí, però que té a veure en la

puta mili. Vaig enviar un article al Diario INFORMACION que, com sabeu, ha estat casa meua durant 32,5 anys, i com que l'ha publicat, doncs us remitix a aquest text. És trist en alguns aspectes, perquè parle d'amics que no han arribat al moment de la retirada o l'han gaudida molt poc. Entre aquest col·lectiu, no vaig parlar de l'enyorat Josele Tortosa i ara aprofite per a recordar-lo novament.

    Així per començar, he tornat a l'Escola d'Idiomes d'Alcoi: el mur pinkfloià infranquejable que ha estat tota

la vida per a mi l'anglés, que ara tracte d'encarar amb prudència. Allí he retrobat vells coneguts com ara Rafa Botí, Jorge Sedano, Antolí, i també Sílvia Botella, entre molts d'altres.

    I prou. Us penge algunes fotos actuals i retrospectives i, com he dit, podeu llegir l'article en l'enllaç al diari. Continuaré escrivint al blog perquè vull contar aquelles coses que tinc pendents o que simplement passen, però amb tranquil·litat i amb moderació, una qualitat que fa molta falta en aquesta societat contemporània que ens ha tocat viure.

    Salutacions... I per molts anys!

https://www.informacion.es/opinion/2024/11/20/final-puta-mili-valuosa-111880071.html

Imatges: Primera classe en Vall d'Aran, la darrera a l'IES Platja Sant Joan i la mili, en aquest cas al dormitori a l'antiga caserna d'Intendència, en Barcelona.

ILLES EXÒTIQUES EN PERILL D'EXTINCIÓ*

Sense cap mena de dubte, la meua il·lusió és anar a Tahití, a les illes  microscòpiques del Pacífic, aquelles que ens transporten al Romanticisme, les palmeres, les platges, les fruites saboroses.  De fet, quan vaig anar al Japó vaig veure cartells publicitaris de Tahití, com aquells que tenim a les nostres terres de les Mallorques o les Canàries.

Tenia l’objectiu de viatjar-hi

Illa de Moorea /Viquipèdia Commons

a la jubilació i fins i tot tinc estalvis, però el món ha canviat i ara no sé si ho podré fer, encara que el desig, la voluntat és gran. Anar-hi uns mesos, perdre’m sota la bonior del temps suau i la sensualitat de les illes desconegudes, menjar sa, gaudir de la llibertat, pensar als pirates que van descobrir aquestes terres…

A més a més, l’escalfament climàtic està posant en perill la supervivència de moltes d’aquestes illes, per la qual cosa poden ser engolides pel Pacífic a curt termini.

* Treball escolar de 2n d'ESO de deu línies de full.

L'HOSPITAL D'ALCOI PERD UN PUNTAL

En aquests temps endolats -107 morts a Alcoi per la pandèmia en el moment d'escriure aquest text- l'Hospital Verge dels Lliris d'Alcoi es disposa a perdre un puntal, una icona, per causa que es retira el seu degà, el metge/especialista més veterà: Rafael Botí Sempere.

Rafael Botí Sempere posa punt final a la seua carrera a l'Hospital d'Alcoi / Foto: M. C.

Botí va estudiar medicina en la Universitat de València i es va titular el 29 de juny de 1977. L'1 d'agost d'aquell any es va incorporar a l'Hospital d'Alcoi com a metge d'Urgències... i fins ara. No ha tingut altra destinació professional i durant quaranta-tres anys i mig ha treballat en aquest centre, on en 1981es va convertir en especialista en Otorrino... (una paraula massa llarga per a un bloc, jajaja).

Absències? Una baixa d'un mes i mig, per causa de la fractura d'un peu. "Vaig estar embenat en guix i no podia venir a treballar", ha explicat en vespres de la seua retirada. La resta del temps, sempre a l'hospital. "He gaudit en la faena, encara que ara, per la Covid, hi ha un ambient diferent, estrany", comenta.

Des d'ara, amb la conclusió del maleït 2020, toca arrancar una nova etapa. Com li arriba a tothom, després d'un cicle professional tan llarg, s'obri una certa incertesa, però segur que la família i la Filà Realistes ho gaudiran. I evidentment, també el protagonista.