CRANCS DE PASQUA

De tradicions de Pasqua, tothom en gaudeix. Per tot arreu de les terres cristianes. Ara, més o menys celebrem la Setmana Santa, la Quaresma, el dejuni, l’abstinència, la Pasqua, etc. Jo, dissabte a la nit, a la platja Sant Joan, em vaig adormir entre els càntics megafònics de la vigília de resurrecció de mitjanit que, per cert, en cap moment em van resultar molests. El retor de la parròquia de Sant Pere, Rubén, fa les homilies amb altaveus i li n’he escoltat moltes, en general acurades.

Nosaltres, els alcoians, tenim la Glòria, el gros pregó dels moros i cristians, però com el conjunt dels valencians

Plat de crancs de Martinique

també saboregem la mona, una coca amb ou en el centre. Per què? Com em va explicar el professor & periodista Alfons Pérez fa un parell d’anys l’ou era part de la gallina, doncs era carn, doncs… prohibit. I per això la vam afegir a la coca pasqual.

En altres indrets, el protagonisme és de la xocolata, siga amb pastís o amb ous amb la forma del conill de la tele, per posar un exemple. Més enllà, els amaguen al jardí perquè els xiquets els troben… de tot, a la fi. I en les Antilles, mengen crancs, especialment el dilluns de Resurrecció.

Sembla que durant la colonització del Carib, als esclaus nadius els imposaven la Quaresma dels amos, la qual cosa significava… el dejuni. Com que els illencs continuaven amb la recerca i captura, que era la seua feina, amb la Pasqua disposaven d'una grossa acumulació i van decidir utilitzar-los com a plat principal, especialment el dilluns.

Una curiositat gastronòmica, religiosa, cultural, social, etc.

Per altra banda, Lourdes va viure una tragèdia en la tarda de Pasqua, arran que el xòfer d'un autobús de pelegrins italians va morir esclafat pel seu vehicle, probablement per algun defecte en el sistema de frenada. En una santa ciutat acostumada als miracles -fa uns mesos se'n va confirmar un de nou- s'ha viscut ara una tragèdia.

EL TRAUMA DE LA DANA

Dana efímera, dany permanent.

Han transcorregut huit mesos, però

encara costa d’assumir. La magnitud del que va passar amb la dana és tan grossa que la digestió resulta forta: necessita xutades i xutades de bicarbonat sòdic i Almax a doll, independentment de les responsabilitats. El dol continua i ens els pobles assolats romandrà molt de temps. Tota una vida. I d’això tracta El riu efímer, la novel·leta d’Anna Rúbio Fandos que ha obert la col·lecció Llegir en valencià, edició 2025, a càrrec de la Fundació Bromera per al foment de la lectura i els diaris Información i Levante.

Cinquanta-tres pàgines. Tot el necessari per a ambientar el que va ocórrer aquella vesprada/nit del 29 d’octubre del 2024, des de la perspectiva d’una veïna de Catarroja amb molta sort. Sí, amb una dosi inusitada de fortuna favorable… perquè per un mal de gola no va anar a ca sa difunta mare -una planta baixa- i es va quedar al pis, amb el xiquet.

En poques paraules, Empar explica com va sentir el soroll de l’aigua… i com huit mesos després encara no ha eixit de la depressió; com viu el dia a dia, com intenta sortir-se’n. Millor que altres, que han perdut família, casa,

cotxe, feina, futur… Ho admet en primera persona, mentre contínuament va cap a la finestra, en un reflex compulsiu pel pànic a l’aigua que ho arrossega tot.

Una història de família, de mares, filles i nets, però també de la història col·lectiva recent, de la tràgica història valenciana de riuades, que sembla cíclica.

Un relat com un conte si no fos per les onades de mort subjacents. Ací es pot veure la mà destra d’una escriptora, a partir de la metàfora d’una màquina de cosir!

La dana va ser efímera, el dany serà permanent.

Imatge Anna Rúbio: Fundació Bromera.

LES DONES TÈCNIQUES TAMBÉ SÓN VÍCTIMES

Portada del Diario INFORMACION

Sí, efectivament, el dia onze de febrer el dediquem a les dones tècniques, a fomentar un aspecte molt important de la igualtat social; és a dir, que les enginyeries i la formació tècnica en general no és com el Soberano que era “cosa de hombres” o com el futbol -que ja no ho és- sinó que està a l’abast de qualsevol persona, siga quin siga el seu sexe. Però aquest article no va d’això, va del costat obscur de la vida, va de la mort, de la violència masclista, que no deixa de costat cap dona, siga llesta o ignara, operària del tèxtil o enginyera aeroespacial. Cap ni una està segura en aquesta societat que hem creat.

Vull parlar concretament de Sorina Peternac, que era “una persona que tenia les idees molt clares, lluitava de valent per aconseguir allò que volia”, com va declarar Dario, un dels seus companys d’estudis al Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València (UPV), on aquesta dona va cursar els estudis d’Enginyeria Tècnica Industrial, especialitat d’Electrònica, que va concloure amb els premis al millor expedient i projecte de final de carrera. A més a més, acabava de trobar faena i n’estava “molt il·lusionada”, en paraules de la llavors directora del Campus Georgina Blanes.

Eren declaracions pòstumes, en finalitzar l’acte d’homenatge que li va oferir la UPV, perquè Sorina Peternac ja no hi era. El seu nuvi/parella l’havia assassinada a la Torre de les Maçanes i després havia esmicolat i cremat el cadàver. “No sé per què ho he fet… La volia” va afirmar l’home molt més tard, al judici. Són declaracions aproximades, de memòria, perquè no he volgut buscar les cròniques ni dedicar un segon a aquest individu, que, d’altra banda, va ser condemnat a allò que la llei preveu. Un càstig sempre insuficient.

Aquests fets van ocórrer l’octubre de 2013 i encara són vius perquè va ser l’esdeveniment més tràgic de la història del Campus… fins fa poc més d’una setmana, arran la mort de tres joves estudiants en un esgarrifós accident de trànsit quan es dirigien cap a Alcoi. I entre una cosa i altra, la directora Blanes va morir d’una sobtada malaltia. És la crònica negra del Campus d’Alcoi, per unes i altres causes.

    Sorina Peternac era romanesa, era una estudiant de primer nivell, amb les millors notes d’una carrera tècnica, i, no obstant això, es va convertir en una més de la llarguíssima i espantosa llista de les víctimes de la violència de gènere, on hi ha dones de totes classes i condicions. En aquest costat de la vida negre com l’eben, no hi ha cap mena de discriminació. La mort és igualitària.

Sorina Peternac

    Amb aquest text i mitjançant la persona de Na Sorina Peternac es simbolitza, es recorda i es ret homenatge a totes aquelles dones que han perdut la vida perquè un home s’ha considerat digne de prendre’ls-la.

Notes: 

-Les declaracions van estar fetes al Diario INFORMACION el 27 d’octubre de 2013 i les va recollir la periodista Maribel Vicedo.

-La difusió de la fotografia del premi de Sorina Peternac per l'esmentat diari va permetre personalitzar a les víctimes, que així deixen de ser estadístiques i continuen sent les persones que eren.

-Haver conegut a Georgina, la filla de l’enyorada directora, ha sigut una de les grans satisfaccions que he tingut en la meua actual etapa professional.

*Aquest article va estar publicat pel Diario INFORMACION dijous 10 de febrer, sense la part final de les acotacions.

Centre històric d'Alcoi: una víctima i poques esperances

Sembla que és recent, que el centre històric/nucli antic d'Alcoi s'enfonsa des de fa quatre dies, però no, res d'això; ja fa mig segle. De fet, en un ja llunyà 2 d'abril de 1971 el columnista Enrique García Albors, de Ciudad, es preguntava "por un Alcoy que quiere asomarse al siglo XXI sin pingajos, parches y remiendos del siglo XIX". Aquest escriptor utilitzava un terme molt contundent per a definir allò que es volia canviar, un "Alcoy barriobajero", per al que plantejava "demoler, sí; ¿y después?". Dos anys després, el mateix diari expressava la gegantesca preocupació existent en Alcoi arran de la contínua declaració d'edificis en ruïna, en un procés setmanal que afectava carrers com Puríssima, Tossal, Sant Roc, Buidaoli i Algessares.

El Partidor en 2010. Arxiu Diario INFORMACION/Juani Ruz

La qüestió que plantejava el senyor García Albors continua vigent, per desgràcia. Les ruïnes setmanals han continuat durant dècades i sembla que no tenen un final a curt termini, per causa de l'ampliació de les àrees de degradació, mentre la fesomia de la ciutat ha canviat de forma dràstica i en certa manera, lamentable. Cap govern ha trobat la vareta màgica que permeta una reversió, una resurrecció de l'Alcoi d'ahir: ni els darrers governs franquistes -amb les demolicions amb trilita-, ni el PSOE 1 amb la reconstrucció de La Sang i altres zones, ni el PP amb les expectatives amb resultat més que simbòlic ni tampoc el PSOE 2 amb els intents de fer alguna cosa positiva. Tal volta no hi haja solució.
El que sí que és cert és que després de gairebé cinquanta anys, ha esdevingut la tragèdia. I ha sigut per on menys s'esperava, per una casa que estava en bones condicions tècniques, d'acord amb l'informe de la revisió oficial. Una dona de certa edat, característica del tipus de població del centre històric, ha estat la víctima. La primera. I sort, per Sant Jordi, la Verge dels Lliris, San Mauro o San Gregorio de Ostia, n'hi ha hagut des del principi. I molta.
Així, la senyora Adela Gisbert, de seixanta-cinc anys, va aconseguir eixir de sa casa, al número 8 del carrer Sant Roc, mentre s'enfonsava, el 30 de maig de 1977. Va escapolir-se per cames per un pati del carrer Barbacana.

Vista aèria del nucli històric / Foto Flickr

Més grossa si cap va ser la que va ocórrer al número 20 de Puríssima, a principis de 1985, un edifici que es va enfonsar quinze minuts després que vint persones marxaren per anar a la boda de la filla de la propietària. En canvi, el 30 de gener de 1986 un home de vuitanta anys i el seu fill van resultar ferits en desplomar-se la casa en què vivien, al carrer Sant Domènec, com també dos operaris d'una empresa local que treballaven un any més tard en la demolició d'una casa de La Sang: el terra es va enfonsar i van caure amb ell. Un ensurt galàctic i algunes ferides lleus va ser el resultat.
Ara, el centre històric ja té una víctima i poques esperances. En aquests temps que ens ha tocat viure, els recursos econòmics són molt limitats i els particulars tenen poca o cap disponibilitat. Amb les administracions succeeix un altre tant, per la qual cosa, projectes com La Sang o semblants són impensables.