CREUERS O DESTRUCTORS?

Divendres, instants després de les set i mitja del matí, transitava per la carretera de La Cantera, aquella on en una altra època el meu oncle baixava a cent vint per hora al seu quatre llaunes, i ara tothom, o quasi, circulem a cinquanta, gràcies als meravellosos radars.

Perspectiva del port d'Alacant amb un creuer atracat /Mario Candela

La vista era espatarrant. Un creuer havia entrat al port d’Alacant, un altre estava de camí a la bocana i un tercer, una mica més xicotet, em va semblar des de la llunyania, romania ja atracat. Vaig tenir la pensada sobtada d’aturar el cotxe i fer quatre fotos quan, amb dol, vaig recordar que l’aparell fotogràfic portàtil que utilitze de tarda en tarda havia quedat a casa.

Així que vaig seguir la baixada i l’entrada al Postiguet fins a arribar a la parròquia de Sant Blai, on vaig aparcar. Divendres és el dia de tornada a casa: el vint-i-u i el Tram queden al marge del projecte diari, que conclou a peu, per davant de l’IES Miguel Hernàndez, vers el Jorge Juan, on estava la gran sorpresa: Un creuer havia atracat

Insòlita perspectiva a Alacant / M. C.

precisament al final del passeig Doctor Gadea i Canalejas, amb la qual cosa la perspectiva des de l’institut era espectacular: semblava que la ciutat hagués crescut de sobte cap al sud. Llàstima de càmera!!

A més a més, l’altre creuer estava fent les maniobres, avant i enrere, com un sis-cents de l’època en blanc i negre que ens ha llegat Chola Arjones, més cap a Llevant, amb la qual cosa l’espectacle estava assegurat. Un xic de sol, al final de l’albada d’una jornada que esdevindria trista i mullada, almenys en Alcoi, va tancar el cercle d’un començament d’un dia diferent. És temps d’avaluacions i tots, alumnes, directius i ensenyants, necessitem moments de détente, com diria un castís francés.

    Mentrestant, supose, perquè no ho vaig veure, que els viatgers dels grans vaixells deixaven a poc a poc el niu i nosaltres repreníem les activitats quotidianes, va sorgir un cert debat. Hi ha companys que viuen al centre d’Alacant; pocs, perquè és una mica com en Alcoi, on gairebé tots hem marxat als barris, amb pisos més amplis i amb més lluminositat; més confortables, tal vegada. Aquestes persones viuen permanentment la realitat del turisme i, per això, vam seguir amb cert interés la demanda judicial que es va plantejar fa un any contra el soroll al nucli antic, amb terrasses que s’han constituït com a part essencial del paisatge urbà, i que són una locomotora econòmica molt forta. Encara que, a quin preu? Els veïns, com deia, van tractar de posar ordre, però un defecte de forma ho va impedir. Que coses, quina manera de deixar de costat les realitats que viuen els residents, que pateixen l’ambient festiu dia i nit!

    Quatre mil persones van

Un altre creuer maniobra al port / M. C.

desembarcar divendres -segons vaig llegir a la nit al Diari iNFORMACION- que van deixar 200.000 euros en una jornada. A quin cost? Es preguntava al matí un docent que viu a l’epicentre del nucli antic. A quin preu per a la ciutat, per a la vida quotidiana dels veïns? És una reflexió poc optimista, perquè allò que interessa, i més encara ara que les coses comencen a anar molt malament, és el rendiment econòmic. Les molèsties a les persones, les incomoditats dels veïns, l’ecosistema, tot això és secundari. Sempre hi ha un defecte de forma a l’abast quan és necessari!

    En diuen creuers; jo veig destructors (i Dani, un conegut profe, ho va prendre literalment: pensava que la sisena flota ianqui havia arribat a Alacant!).

Centre històric d'Alcoi: una víctima i poques esperances

Sembla que és recent, que el centre històric/nucli antic d'Alcoi s'enfonsa des de fa quatre dies, però no, res d'això; ja fa mig segle. De fet, en un ja llunyà 2 d'abril de 1971 el columnista Enrique García Albors, de Ciudad, es preguntava "por un Alcoy que quiere asomarse al siglo XXI sin pingajos, parches y remiendos del siglo XIX". Aquest escriptor utilitzava un terme molt contundent per a definir allò que es volia canviar, un "Alcoy barriobajero", per al que plantejava "demoler, sí; ¿y después?". Dos anys després, el mateix diari expressava la gegantesca preocupació existent en Alcoi arran de la contínua declaració d'edificis en ruïna, en un procés setmanal que afectava carrers com Puríssima, Tossal, Sant Roc, Buidaoli i Algessares.

El Partidor en 2010. Arxiu Diario INFORMACION/Juani Ruz

La qüestió que plantejava el senyor García Albors continua vigent, per desgràcia. Les ruïnes setmanals han continuat durant dècades i sembla que no tenen un final a curt termini, per causa de l'ampliació de les àrees de degradació, mentre la fesomia de la ciutat ha canviat de forma dràstica i en certa manera, lamentable. Cap govern ha trobat la vareta màgica que permeta una reversió, una resurrecció de l'Alcoi d'ahir: ni els darrers governs franquistes -amb les demolicions amb trilita-, ni el PSOE 1 amb la reconstrucció de La Sang i altres zones, ni el PP amb les expectatives amb resultat més que simbòlic ni tampoc el PSOE 2 amb els intents de fer alguna cosa positiva. Tal volta no hi haja solució.
El que sí que és cert és que després de gairebé cinquanta anys, ha esdevingut la tragèdia. I ha sigut per on menys s'esperava, per una casa que estava en bones condicions tècniques, d'acord amb l'informe de la revisió oficial. Una dona de certa edat, característica del tipus de població del centre històric, ha estat la víctima. La primera. I sort, per Sant Jordi, la Verge dels Lliris, San Mauro o San Gregorio de Ostia, n'hi ha hagut des del principi. I molta.
Així, la senyora Adela Gisbert, de seixanta-cinc anys, va aconseguir eixir de sa casa, al número 8 del carrer Sant Roc, mentre s'enfonsava, el 30 de maig de 1977. Va escapolir-se per cames per un pati del carrer Barbacana.

Vista aèria del nucli històric / Foto Flickr

Més grossa si cap va ser la que va ocórrer al número 20 de Puríssima, a principis de 1985, un edifici que es va enfonsar quinze minuts després que vint persones marxaren per anar a la boda de la filla de la propietària. En canvi, el 30 de gener de 1986 un home de vuitanta anys i el seu fill van resultar ferits en desplomar-se la casa en què vivien, al carrer Sant Domènec, com també dos operaris d'una empresa local que treballaven un any més tard en la demolició d'una casa de La Sang: el terra es va enfonsar i van caure amb ell. Un ensurt galàctic i algunes ferides lleus va ser el resultat.
Ara, el centre històric ja té una víctima i poques esperances. En aquests temps que ens ha tocat viure, els recursos econòmics són molt limitats i els particulars tenen poca o cap disponibilitat. Amb les administracions succeeix un altre tant, per la qual cosa, projectes com La Sang o semblants són impensables.