LA LLIBERTAT DE PARELLA I LA SOLEDAT

És la soledat, l'aïllament, un dels grans mals de la societat contemporània? Possiblement. Hi ha solituds esdevingudes, com aquelles de les persones majors que perdent a poc a poc dones, marits, companys, amigues, amants, etc., però també estan les voluntàries, les que segueixen a

un estil de vida. I aquest isolament més o menys voluntari és l'eix central del llibret, la novel·leta, d'Irene Klein, L'home que volia fer les coses bé, que tracta de Llegir en valencià sense por al compromís en parella.

    Aquest nou volum de la nissaga estiuenca de Bromera i la resta de col·laboradors ens porta a la reflexió al voltant de la societat del segle XXI, de parella en parella, de tàlem en tàlem, fins on? Fins al dia en què hom s'adona que les coses han canviat, que s'ha travessat un punt on els o les companys de vida es fan escassos, difícils de trobar. És en aquest encreuament on podem tindre problemes greus a l'hora de veure la vida i el futur, la qual cosa exposa de forma molt encertada Irene Klein.

    Tinc una bona amiga, bastant més jove, que diu que la generació de tios actual no vol compromís, vol diversió; no vol responsabilitat, ni fills, ni perdre temps d'esplai canviant bolquers a les tres del matí. Segurament l'afirmació és hiperbòlica, però alguna realitat hi ha, encara que també pot incloure les ties, tal vegada en proporció més reduïda.

    Una qüestió per a debatre i reflexionar. 

LA SOLITUD TÉ NOM D'OCELL

La solitud té nom d'ocell, o d'heroïna

de poema. Elionor, li diuen Elionor, com aquella de Martí i Pol, i en aquest cas protagonitza Tens un nom d'ocell, d'Anna Rubio Fandós, el segon llibre de Llegir en valencià sense por, que en aquest cas ens parla de la solitud.

    Encara que hi figuren altres personatges, Fani, la terapeuta, més que cap altre, l'autora ens ofereix gairebé un monòleg; això sí, en dos temps diferents, molt diferents... Que caldrà descobrir amb la lectura. Un llibre per a la reflexió i molt necessari en una societat que tendeix cada vegada més a l'aïllament: estem connectats perpètuament al món i més solitaris que mai.

    En algun moment, m'ha vingut al cap Stephen King, recurrent als meus texts, perquè un jo molt major parla al jove que un dia va ser, l'abraça i tracta de fer-li veure la realitat de la vida. Es tracta de Rita Hayworth i la redempció de Shawshank, l'impressionant relat que fonamenta la pel·lícula Cadena Perpètua.

    I què dir del poema d'Estellés? Quan parla del cementeri, d'aquell que roman al nínxol, mentre el reguitzell funerari ja ha marxat, i es demana metafòricament: Quan arribe la nit ¿m'hauré mort ja del tot?