TERROR VICTORIÀ EN VALENCIÀ

La por absoluta, aquella que no es pot concretar, aïllar, definir en una entrada de diccionari, pense que la va expressar H. P. Lovecraft millor que ningú, encara que per al que ens ocupa avui, Sheridan Le Fanu i la seua Carmilla*, serien més

apropiats. L'americà és el gran mestre absolut del terror ancestral, indefinible, que ens emblanquina els cabells en una mil·lèssima de segon sense saber per què, per res en concret; l'irlandés, ficciona sobre vampirs, creatures mítiques o també reals -uns quants casos ens conta la història de la humanitat-, éssers o súcubs misteriosos, res a veure amb les fantasies d'anar per casa de les Rondalles d'Enric Valor. Literatura per a adults formats, com posava en algunes pel·lícules en el temps de la censura, sobretot pel que feia al cinema d'art i assaig.

    Quina entrada en matèria! Uau... Disquisicions de vacances per a arribar a La rialla de la Hiena, una de les darreres propostes de Llegir en valencià sense por, en aquesta ocasió sense por a l'envelliment. Molta literatura d'aquest tema i també cinema, és clar. L'obra de la vila-realenca Anna Moner, amb nombrosa càrrega literària al darrere, aporta un cas singular valencià de literatura de terror, en el més pur sentit de la tradició victoriana.

    La por que descarrega els esfínters, deixa els cabells blancs i es menja la pròpia voluntat... Va de vampirs o de fantasmes o de súcubs, com deia al principi... Val més arramblar la novel·leta de la col·lecció de Bromera i perdre una estoneta. Una lectura a gaudir, amb una ambientació espectacular i una moralitat

Anna Moner / Bromera

que no cal deixar de costat: la vida segueix i cal assumir que un dia les forces ja no són les mateixes, a la pell li costa estar fresca i ens trobem plecs on abans tot era llis. Aquesta obra va dels excessos ignominiosos que podem fer per causa d'aquesta situació. Convé no perdre-ho de vista, perquè tard o d'hora, tots hi arribarem!

*Aquest autor i novel·la són herència d'un altre llibre, lectures que condueixen a lectures: Llibres tacats de sang, de Silvestre Vilaplana, igualment recomanable -i també maleït!-, més que res ara que som al centre de la canícula.

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2023/06/la-magia-dels-llibres-maleits.html

LA SOLEDAT O EL MÓN NEGRE DE LES ORIENTADORES

Confesse que vaig arribar a un institut

de secundària amb escasses coneixences de la realitat actual; la meua era molt antiga, d'una altra època en tots els aspectes. Si alguna cosa he aprés en aquest temps és que la missió més difícil és la que tenen les orientadores -que normalment, són dones-, i cal tindre un esperit molt potent per a resistir un dia a dia atapeït de situacions com aquella de Marta, la protagonista de La soledat, un text de Carme Cardona.

    Aquest volum de la col·lecció de Bromera Llegir en valencià sense por, aquesta vegada sense por a l'aïllament, està proposat evidentment per una docent d'institut. I dic evidentment perquè mostra una coneixença exhaustiva de la realitat quotidiana als centres, confrontats a problemes com els que explica, paraula per paraula. Aïllament, evidentment, una altra vegada aquest terme, actituds d'escoleta infantil en batxillerat i fins i tot -no ho creureu mai- en la universitat. És així: els docents universitaris també estan confrontats amb la realitat contemporània.

    A la protagonista, que ha viscut una tragèdia familiar molt grossa, li passen moltes coses, per malaltia i per incomprensió del món que l'envolta, sobretot dels seus companys i les seues amigues teòriques, la qual cosa agreuja els problemes. Li diuen Marta, però qualsevol orientadora pedagògica podria utilitzar cinquanta noms més, com a poc.

    Un text molt dur, dels que fa mal al cor, però que també ens mostra un exemple de superació, contra tot i contra tots. És la cara dolenta de la nostra societat, tot i que també té aspectes positius!

D'ABELLES I MOSQUES O LA POR ABSOLUTA

L'escriptor Urbà Lozano ens passeja

en poques pàgines per la història contemporània valenciana: trons, rellamps, pantanades i altres desastres. I ho fa amb l'habilitat d'encaixar els desastres amb la trajectòria vital de la protagonista, que, per cert, té l'adient nom de Bàrbara, patrona dels explosius.

    Al mateix temps que l'heroïna de la novel·la, cadascun dels lectors pot harmonitzar les calamitats col·lectives amb la seua vida particular. Jo mateix, per exemple, el 20 d'octubre del 82, funest dia del trencament del pantà de Tous, era a Alacant; feia unes setmanes que havia conclós la carrera de Filologia Hispànica i arreplegava el pis de La Goteta perquè me n'anava a la mili... Sí, coses que llavors passaven.

    D'aquest volum de Llegir en Valencià sense por jo destacaria el vocabulari molt particular que utilitza l'autor, amb expressions de vegades de l'any de la picor, com partera, primerenca o comare, al costat d'altres desconegudes per a mi: rodar el colomer, ésser gat de pallissa o a la cantalleta, entre d'altres,

Urbà Lozano / Viquipèdia

    En conseqüència, Que vinguen tronades, d'Urbà Lozano, ens aporta una altra joia de la col·lecció de Bromera, en aquest cas amb algú que té por de les tronades... i de tot en general. Àdhuc, de les gallines amb sabates, com sarcàsticament li deia el seu pare!

Addenda. Acabe aquest llibre i arranque un clàssic de l'estiu: R. J. Stine, el mestre de la literatura terrorífica juvenil. Méfiez-vous des abeilles! (Desconfieu de les abelles!, en traducció de l'autor), i la temàtica és la mateixa que tractava Lozano

Cartell de la pel·lícula de 1958

a la seua publicació. Hi ha fins a expressions coincidents de por a les coses.

    No obstant això, Stine va per un altre costat i pràcticament copia el relat de ciència-ficció de George Laangelan La mosca, que es va convertir en un gran èxit cinematogràfic en 1958. És aquella on es fa una transmutació del tipus de la sèrie Star Trek, però una mosca es fica pel mig i complica l'assumpte. Va ser un mite en un temps i, ara, en realitat en 1994, el senyor Stine va aprofitar la idea, encara que amb abelles... Un llibre també recomanable, tot i que només siga per la descripció que fa de la vida dins d'un rusc!

LA LLIBERTAT DE PARELLA I LA SOLEDAT

És la soledat, l'aïllament, un dels grans mals de la societat contemporània? Possiblement. Hi ha solituds esdevingudes, com aquelles de les persones majors que perdent a poc a poc dones, marits, companys, amigues, amants, etc., però també estan les voluntàries, les que segueixen a

un estil de vida. I aquest isolament més o menys voluntari és l'eix central del llibret, la novel·leta, d'Irene Klein, L'home que volia fer les coses bé, que tracta de Llegir en valencià sense por al compromís en parella.

    Aquest nou volum de la nissaga estiuenca de Bromera i la resta de col·laboradors ens porta a la reflexió al voltant de la societat del segle XXI, de parella en parella, de tàlem en tàlem, fins on? Fins al dia en què hom s'adona que les coses han canviat, que s'ha travessat un punt on els o les companys de vida es fan escassos, difícils de trobar. És en aquest encreuament on podem tindre problemes greus a l'hora de veure la vida i el futur, la qual cosa exposa de forma molt encertada Irene Klein.

    Tinc una bona amiga, bastant més jove, que diu que la generació de tios actual no vol compromís, vol diversió; no vol responsabilitat, ni fills, ni perdre temps d'esplai canviant bolquers a les tres del matí. Segurament l'afirmació és hiperbòlica, però alguna realitat hi ha, encara que també pot incloure les ties, tal vegada en proporció més reduïda.

    Una qüestió per a debatre i reflexionar. 

AMB FRANCESC GISBERT A LA BUTXACA!

La casa de les llums, nova proposta de la

col·lecció Llegir en valencià sense por -en aquest cas, a la foscor-, m'ha permés comprovar que de Francesc Gisbert ja havia escrit aquest curs, amb un text del llibre Tot o res, que llegírem a 4t d'ESO, però que no havia arribat a compartir al blog. La voràgine del curs de vegades no et deixa veure més enllà i ara l'afegeix al final del text.

Dos propostes de l'autor alcoià molt diferents, però al mateix temps, molt properes. Hi ha misteri, molt misteri i sorpreses una rere l'altra, encara que confesse que Tot o res se'ns va fer una mica llarga als alumnes i també als professors, és possible que per les descripcions detallades.

    No obstant això, estem en el context de Llegir en valencià sense por, i La casa de les llums ens apropa Alcoi i Finestrat -on vaig jo hui a dinar, així que la geografia em resulta propera- amb un personatge estrany al barri, amb molts animals, llums enceses...

Francesc Gisbert / Viquipèdia

i la permanent pressió de la construcció a la costa. Pressió urbanística i familiar, que no tothom té els mateixos interessos o possibilitats econòmiques. I parlem de la costa, on pressió i interessos es multipliquen exponencialment.

    També ens parla de la vida en arribar a certa edat, de la pèrdua de forces i de la percepció que poden tindre els familiars... i els beneficis que de vegades poden obtindre. És a dir, la vida, amb totes les seuse situacions. Una lectura evidentment recomanable, com la resta de la col·lecció. Que la gaudiu!

    Com estem en temps estiuenc, amb més temps per a llegir, us adjunte l'article que vaig preparar per als meus alumnes, al voltant de la lectura de Tot o res. També és interessant!

Estiu 2024...

TOT O RES O EL SABER VALENCIÀ

Mentre llegia, pensava si era la meua

descoberta de Francesc Gisbert i encara no he arribat a una conclusió, però em sembla que és així. Almenys, no tinc memòria, però vaig a fer una cosa que normalment, d’acord amb la meua experiència, als escriptors no els agrada: trobar precedents. Així em va passar amb J. R. Barat, a qui vaig tindre el gust de presentar en un institut de Xàbia, quan li vaig assenyalar concomitàncies del seu llibre Deja en paz a los muertos amb Marina, de Ruiz Zafón, pel que fa a la descripció i ambientació de Barcelona. En castellà ho diuen molt clar: hay miradas que matan…

Si faig aquest comentari és perquè Tot o res m’ha rememorat La corona valenciana, un llibre de lladres i serenos de Jaume Fuster publicat en 1982, que estava perdut en la biblioteca de la platja, groguenc, que vaig llegir amb molt de gust… i que em va motivar a preparar el nivell docent que m’ha permés ser professor de valencià. És per això, evidentment, que li tinc certa devoció.

            L’arrancada del volum de Gisbert, alcoià com jo mateix i com Isabel-Clara Simó, que treballem en 1r de BAT, és espectacular, ni més ni menys que amb un xicotet vídeo que fa la boca aigua*, la qual cosa dóna pas a una trepidant història també de lladres i serenos on ningú és el que sembla, com en les pel·lícules d’espies. La trama ens porta de Sud a Nord, per nombrosos indrets, on tenim descripció de ciutats, pobles, muntanyes, tradicions, festes, platges… Un compendi del saber valencià i de més enllà.

            Avise: mai done detalls concrets de les històries, perquè després tots ens fem còmodes. No és difícil trobar a la galàxia internet tota la informació que desitgem, però jo recomane la lectura acurada, per plaer i també per aprenentatge, tant de la llengua com de la cultura i la societat. En conseqüència, jo no diré si l’assassí és el majordom!

            Tot o res / Francesc Gisbert / Andana Llibres SL / Gener 2020

 * https://www.youtube.com/watch?v=4cChnXIuD5M

Mario Candela / IES Playa San Juan

Departament de Llengua i literatura valenciana

Setembre 2023

ELS ENTREBANCS DE LA VIDA

Xavier, Aurora, Lluïset, tres persones -personatges de relat, en aquest cas-, tres històries, tres vides.

    Sovint hem vist a les pel·lícules

americanes sopars d'aniversaris dels estudis, normalment de l'època de l'institut. Sempre hi ha algú que presenta una vida fictícia, per por, per por a comunicar que no és ni metge, ni advocada de prestigi, ni ministre. Un sopar de compromís, l'obra de Teresa Broseta, ens deixa clar que darrere de cada persona hi ha un periple i que els contes de fades són això, contes de fades en sentit estricte, sense cap relació amb la realitat quotidiana.

    Tots tenim un cadàver en l'armari, en sentit figurat: cada persona té aspectes ocults, fracassos, errades, que bé són professionals, bé són personals. Ningú no n'està exempte.

    La moralitat del llibre és clara: cal afrontar les

Teresa Broseta / Foto P. Bellés

pors, demanar auxili especialitzat i anar endavant, endavant sempre! Els editors en aquest cas ens parlen de Llegir en valencià sense por a la discriminació, jo més bé diria sense por de mostrar que la vida ens ha posat entrebancs.