LA SOLEDAT O EL MÓN NEGRE DE LES ORIENTADORES

Confesse que vaig arribar a un institut

de secundària amb escasses coneixences de la realitat actual; la meua era molt antiga, d'una altra època en tots els aspectes. Si alguna cosa he aprés en aquest temps és que la missió més difícil és la que tenen les orientadores -que normalment, són dones-, i cal tindre un esperit molt potent per a resistir un dia a dia atapeït de situacions com aquella de Marta, la protagonista de La soledat, un text de Carme Cardona.

    Aquest volum de la col·lecció de Bromera Llegir en valencià sense por, aquesta vegada sense por a l'aïllament, està proposat evidentment per una docent d'institut. I dic evidentment perquè mostra una coneixença exhaustiva de la realitat quotidiana als centres, confrontats a problemes com els que explica, paraula per paraula. Aïllament, evidentment, una altra vegada aquest terme, actituds d'escoleta infantil en batxillerat i fins i tot -no ho creureu mai- en la universitat. És així: els docents universitaris també estan confrontats amb la realitat contemporània.

    A la protagonista, que ha viscut una tragèdia familiar molt grossa, li passen moltes coses, per malaltia i per incomprensió del món que l'envolta, sobretot dels seus companys i les seues amigues teòriques, la qual cosa agreuja els problemes. Li diuen Marta, però qualsevol orientadora pedagògica podria utilitzar cinquanta noms més, com a poc.

    Un text molt dur, dels que fa mal al cor, però que també ens mostra un exemple de superació, contra tot i contra tots. És la cara dolenta de la nostra societat, tot i que també té aspectes positius!

LA LLIBERTAT DE PARELLA I LA SOLEDAT

És la soledat, l'aïllament, un dels grans mals de la societat contemporània? Possiblement. Hi ha solituds esdevingudes, com aquelles de les persones majors que perdent a poc a poc dones, marits, companys, amigues, amants, etc., però també estan les voluntàries, les que segueixen a

un estil de vida. I aquest isolament més o menys voluntari és l'eix central del llibret, la novel·leta, d'Irene Klein, L'home que volia fer les coses bé, que tracta de Llegir en valencià sense por al compromís en parella.

    Aquest nou volum de la nissaga estiuenca de Bromera i la resta de col·laboradors ens porta a la reflexió al voltant de la societat del segle XXI, de parella en parella, de tàlem en tàlem, fins on? Fins al dia en què hom s'adona que les coses han canviat, que s'ha travessat un punt on els o les companys de vida es fan escassos, difícils de trobar. És en aquest encreuament on podem tindre problemes greus a l'hora de veure la vida i el futur, la qual cosa exposa de forma molt encertada Irene Klein.

    Tinc una bona amiga, bastant més jove, que diu que la generació de tios actual no vol compromís, vol diversió; no vol responsabilitat, ni fills, ni perdre temps d'esplai canviant bolquers a les tres del matí. Segurament l'afirmació és hiperbòlica, però alguna realitat hi ha, encara que també pot incloure les ties, tal vegada en proporció més reduïda.

    Una qüestió per a debatre i reflexionar.