COM TENIR DOTZE O TRETZE ANYS I NO PAGAR AMB LA PELL

De les dificultats de tenir dotze o tretze anys, de tirar endavant al final de cada dia. D’això va la novel·la No sé si vull un nòvio o un gos, un original títol per a fer una descripció entre real i fantasiosa dels temps de la primera adolescència, del pas de la infantesa als esbossos de la joventut. Per cert, hi ha un gos; li diuen Pet.

    Obra de la sabadellenca Glòria Marín i editada el 2015 per Animallibres en la col·lecció l’isard, aquesta novel·leta, dirigida evidentment a un públic entre infantil i juvenil, però també apta pels adults, es presenta en forma del diari d’una jove, l’Alba, on no sols expressa la quotidianitat sinó que també escriu relats, amb un rerefons personal o familiar i carregats d’imaginació.

El llibre parla del pas de l’escola a l’institut, de les relacions amb els pares i, especialment, de les dificultats de tracte amb els germans majors, xic i xica i bessons, en aquest cas; de l’ambient en el centre, de les classes, els professors, el pati i les relacions amb les amigues i amb els xics. Parla de la vida i també de la mort, perquè els iaios o avis, que tant se val, normalment moren abans que els pares i que els nets; així, per a molts xiquets/adolescents, la desaparició d’un d’ells és el primer contacte amb la mort.

Aquest és un apartat molt important del text, on s’analitzen les repercussions de la mort d’algú i com cadascú i la vida en general continua endavant. Per als infants, això suposa una descoberta del món, de la recomposició de les coses i fins i tot de les relacions entre els membres de la família.

Al costat de diferents temes i arguments, trobem fins i tot una mostra de masclisme entre persones d’aquesta edat, d’actituds despectives cap a les xiques per part de gallets de l’institut, si bé en aquest cas la conclusió és raonable i positiva: la jove afectada se n’adona a temps del que passa i talla la relació, amb la conseqüent reacció indiferent i riallera del mascle masclista.

En conclusió, cent-díhuit pàgines que sota l’aparença d’un diari ingenu i informal ens endinsa en el món dels preadolescents, les seues inquetuts, les seues vivències i la manera que tenen de veure el món.

PD. La protagonista l’Alba recorda amb nitidesa l’heroïna del Mecanoscrit del segon origen, en aquest cas una jove que es veu obligada a madurar d’un dia per l’altre.

UNA RIUADA INFINITA DE PERSONES I ESPECTACLE

Buf! Normalment, llençar un

Imatge d'una formació cristiana en les Entrades 2019 / M. Candela

 cop d’ull a les fototeques particulars acostuma a ser una activitat amb sentiments contradictoris, perquè agrupen moments de celebració, de vida viscuda en plenitud, amb la recuperació de persones que ja no hi són. Aquest sentiment s’ha desbordat els últims temps per raó del cataclisme sanitari que hem viscut i que encara patim. No ho oblidem: cada dia mori gent per la maleïda COVID-19, a banda de qui també ho fa per raó d’edat o per malalties sobtades, completament inesperades i dolorossíssimes, com l’exemple que hem tingut en vespres de la Glòria, que va passar a ser un dia de dol.

Mirar, doncs, la fototeca ara és complicat, encara que l’esperit d’aquest article -o hauria de dir, entrada de bloc?- no va per aquest camí. A les portes de la trilogia, he revisat les fotos del 4 de maig de 2019, Dia de les Entrades d’Alcoi. Per raó de faena, em vaig perdre les de 2018 i un any més tard vam decidir seguir una estona l’espectacle, que finalment vam gaudir en un 75%.

El grup anterior, un detall / M. C.

    Cap persona podia pensar llavors que tardaríem tres anys a tornar-lo a veure, a sentir. I, no obstant això, així ha estat.

Recorde d’aquella jornada de 2019 l’ambient a la balconada de ca ma mare, en Sant Nicolauet, amb la família; després vam seure a la porta una estona, en cadires de segona fila, encarats al balcó de Xelo i Rafa i les respectives famílies. El d’enfront, és un immoble de tradició Realista… ha ha ha… Vam veure una estona la desfilada i vam pujar al balcó. Més tard, vam descendir fins a País Valencià a cals Alba, on vam riure, vam xafardejar, vam veure i aplaudir les desfilades, vam dinar, vam prendre café, vam tornar a aplaudir… És a dir: un dia de les Entrades. 

En una ocasió em van contar

Carrossa de Dames de Sant Jordi en les Entrades 2019 / M. C.

que en el despatx de Gregorio Coloma i Antonio Revert en Sant Nicolau, tots dos i l’enginyer Roberto Garcia Payá es van fumar una caixa d’havans… I a penes van veure res de les Entrades; només escoltaven la música i sentien l’ambient: van xarrar i xarrar i xarrar… i fumar i fumar i fumar, supose… Crec que igualment hi havia algun conyac de bon any. Em sembla que també hi era el bisbe Rafael Sanus -eren una colla de companys d’estudis i amics des de xicons-, però la memòria no arriba a tant.

Un original muntatge a l'Entrada Mora / M. C

No puc confirmar-ho.

Cadascú mana en sa casa, la qual cosa vol dir que viu les Entrades a la seua guisa.

El pensament que tinc de l’Entrada de 2019 és de gent, i més gent, i més gent encara. Una banda de 150 músics -aquella de l’esquadra centenària dels Bequeteros-, un grup d’acompanyament d’un càrrec on hi havia un nombre inabastable de fèmines: jo en compte més de dues-centes i promet que no he trucat la foto. Una riuada infinita de persones, amb ordre i formació rigoroses, des de les deu del matí fins a la conclusió, que imagine va ser més tard de les nou de la nit.

Com deia aquella pel·lícula de John Wayne, l’espectacle més gros del món.

Foto de record de les Entrades 2019 / M. C.

Aquest és el sentiment que roman tres anys més tard i que de segur es repetirà el 22 d’abril, encara que la previsió meteorològica ha ruixat hui mateix les expectatives d’una jornada solellosa i brillant, com aquella del 2019.

Bona Festa!