FUSTER I VALLS, DOS VOYEURS AMB ANGÚNIA

Confesse que coneixia al Joan Fuster mític i una mica al filosòfic o analista social de la realitat valenciana històrica i contemporània, però gairebé gens a l'escriptor, fins que vaig retrobar per casa una Antologia de textos fusterians, que per la data i els subratllats a llapis, molt probablement seria del batxillerat del meu fill. Un dia, vaig començar a fullejar-lo i ràpidament em va interessar: Fuster parla de la realitat del món que veu i de seguida em va recordar els Serafins de Joan Valls i Jordà.

    El primer escrivia prosa i el segon, vers,

Joan Valls / Foto: X Terol

però tots dos plasmaven el mateix: la via quotidiana que els envoltava; una mica més antics els Serafins i més contemporània, a partir del 1975, la visió de l'escriptor de Sueca. El que més em va sorprendre va ser la concomitància de temes, per exemple la platja.

    A les Notes d'un desficiós, publicat el 1980, Fuster va escriure que a la platja, els cossos milloraven, encara que homes i dones "no arriben encara a eliminar els seus michelins, i els exhibeixen sense vergonya", en tan també diferencia als joves, "gràcils, de cuixes egrègies i torsos temptadors", al costat de "mamelles penjolloses, els culs incommensurables, les panxes agressives...", de la gent que ja té una edat. I això que l'autor no podia preveure allò que ens anava a caure al damunt amb les xarxes socials i l'exhibicionisme a qualsevol nivell.

    Doncs resulta, que el 15 de setembre de 1964 Joan Valls havia escrit un poema sota el pseudònim de Serafì -i per això el títol- on relatava una experiència que havia viscut aquell estiu al Postiguet; per cert, la data els va fer molta gràcia als meus alumnes alacantins quan fa poc vam treballar el poema a classe.

    Fuster escrivia en una època més

Joan Fuster / viquipèdia

contemporània, però Valls ho feia a l'albada de la revolució turística, en un temps on els biquinis acabaven de nàixer -Ursula Andress, en la primera pel·lícula de James Bond- i s'obrien pas entre la fèrria moral ultracatòlica de l'època. El poeta d'Alcoi escriu d'un bikini -amb k- que "portava una jaganta/ que semblava ser noruega./ Falta li feia una manta / perquè arrapava els setanta/ i era un feix d'ossos en brega". Aquest poema, a més a més, és una crònica d'un temps on la gent de l'interior agafava L'Alcoiana de bon matí, arribava al Postiguet, se socarrava tot el dia, i tornava a la nit baldada a la ciutat.

    Recordeu 13, Rue del Percebe? Originàriament era un còmic, mentre que ara per ara és un retrat sociològic impagable de com es vivia en una època. Això passa també amb el poema de Valls i amb l'escrit de Fuster, dos voyeurs amb angúnia per allò que es veu a la platja. Valls té uns 320 serafins, alguns veritablement antològics i de lectura molt recomanable.

    ADDENDA DEL PORRO. Algú sap on es fabricaven els porros? Imagine que cadascú es feia o es fa encara el seu. En el relat Ràpida teoria del porro, Fuster conta que "fumava tabac ros i bevia whisky" (amb aquesta grafia en 1979), però que mai li van interessar els porros -que havia emprovat diverses vegades- més enllà del ritual col·lectiu de passar-lo d'un a l'altre i omplir-lo de baves, amb un èxtasi simulat. El més curiós és que "l'herba", el "xocolat" o la "merda", s'enrotlla "amb un full de paper de fumar arcaic, d'una ja insòlita marca d'Alcoi",

    És a dir, que el porro és individual, però el paper, d'Alcoi. Curiosa la referència a l'històric Bambú, la marca icona de Papeleras Reunidas SA, que va envoltar l'herba als quatre confins de la terra, perquè actualment és insòlita encara que el 1979 aquest producte es fabricava.

LA PONTNOU I LA PUBILLA DE CUIXA FORTA

Feia temps que volia posar alguna cosa de la Pontnou, malnom de guerra de Marta Pontnou, assessora d’imatge “de llengua llarga i pocs eufemismes”, que col·labora setmanalment a nuvol.com, una interessant publicació en català. Vaig estar leri-leri de fer-ho en llegir allò de “com voleu que alliberem un país si no podem alliberar les nostres regateres”, o alguna cosa semblant. Eixa és la seua ploma, directa i en versió de dona contemporània, amb tots els avantatges i també els desavantatges que això suposa.

        Em recorda la filosofia de la Mildred, la sofrida esposa del senyor Roper.

Aquest matí he llegit el títol de l’últim article i he sabut que n’era el dia. Això de “la Feliu sempre serà la Beyoncé catalana” m’ha arribat tant al fons com allò de la regatera, o tantes expressions de “nosaltres, les dones catalanes…” Res a veure amb l’any Joan Fuster.

Com em passa sovint amb els articles, he hagut de recórrer al diccionari per veure que volia dir exactament amb “una pubilla de cuixa forta”, que finalment entenc com una metàfora d’una dona independent i consistent, més que en l’aspecte físic en el psicològic. Una dona independent, que ha superat totes les adversitats per a fer una carrera musical  importantíssima.

La Beyoncé catalana, ni més ni menys.

Us aconselle vivament l’apropament a l’hemeroteca de nuvol.com i revisar els seus articles, sempre amb un llenguatge contundent i idees molt directes del dia a dia, que per a mi va ser una descoberta fonamental. No coneixia aquest tipus d’escriptura, amb un llenguatge cru, que més tard he estimat també al bloc d’una jove professora amiga.

Antigament, semblava que eixes coses tan sols se li permetien a don Camilo.

Fer aquest tipus de literatura en català al segle XXI, des d’una perspectiva de vegades insòlita i complexa de comprendre per aquells que, com jo, venim de l’educació del nacionalcatolicisme, té molt de mèrit, més encara amb l’evolució que presenta la nostra societat i que ens ofereix un futur inquietant. Tal vegada com una distopia.

D’un temps enrere, tendeix a acabar tristament els articles. Serà la xafogor que no ens deixa viure. Millor callar!

Aquí us deixe l’enllaç amb l’article de Marta Pontnou i també la música de la Pubilla de cuixa forta (i bons malucs!) del grup Els surfing sirles.

Núria Feliu, la pubilla de cuixa forta

Els Surfing Sirles Pubilla de cuixa forta