FUSTER I VALLS, DOS VOYEURS AMB ANGÚNIA

Confesse que coneixia al Joan Fuster mític i una mica al filosòfic o analista social de la realitat valenciana històrica i contemporània, però gairebé gens a l'escriptor, fins que vaig retrobar per casa una Antologia de textos fusterians, que per la data i els subratllats a llapis, molt probablement seria del batxillerat del meu fill. Un dia, vaig començar a fullejar-lo i ràpidament em va interessar: Fuster parla de la realitat del món que veu i de seguida em va recordar els Serafins de Joan Valls i Jordà.

    El primer escrivia prosa i el segon, vers,

Joan Valls / Foto: X Terol

però tots dos plasmaven el mateix: la via quotidiana que els envoltava; una mica més antics els Serafins i més contemporània, a partir del 1975, la visió de l'escriptor de Sueca. El que més em va sorprendre va ser la concomitància de temes, per exemple la platja.

    A les Notes d'un desficiós, publicat el 1980, Fuster va escriure que a la platja, els cossos milloraven, encara que homes i dones "no arriben encara a eliminar els seus michelins, i els exhibeixen sense vergonya", en tan també diferencia als joves, "gràcils, de cuixes egrègies i torsos temptadors", al costat de "mamelles penjolloses, els culs incommensurables, les panxes agressives...", de la gent que ja té una edat. I això que l'autor no podia preveure allò que ens anava a caure al damunt amb les xarxes socials i l'exhibicionisme a qualsevol nivell.

    Doncs resulta, que el 15 de setembre de 1964 Joan Valls havia escrit un poema sota el pseudònim de Serafì -i per això el títol- on relatava una experiència que havia viscut aquell estiu al Postiguet; per cert, la data els va fer molta gràcia als meus alumnes alacantins quan fa poc vam treballar el poema a classe.

    Fuster escrivia en una època més

Joan Fuster / viquipèdia

contemporània, però Valls ho feia a l'albada de la revolució turística, en un temps on els biquinis acabaven de nàixer -Ursula Andress, en la primera pel·lícula de James Bond- i s'obrien pas entre la fèrria moral ultracatòlica de l'època. El poeta d'Alcoi escriu d'un bikini -amb k- que "portava una jaganta/ que semblava ser noruega./ Falta li feia una manta / perquè arrapava els setanta/ i era un feix d'ossos en brega". Aquest poema, a més a més, és una crònica d'un temps on la gent de l'interior agafava L'Alcoiana de bon matí, arribava al Postiguet, se socarrava tot el dia, i tornava a la nit baldada a la ciutat.

    Recordeu 13, Rue del Percebe? Originàriament era un còmic, mentre que ara per ara és un retrat sociològic impagable de com es vivia en una època. Això passa també amb el poema de Valls i amb l'escrit de Fuster, dos voyeurs amb angúnia per allò que es veu a la platja. Valls té uns 320 serafins, alguns veritablement antològics i de lectura molt recomanable.

    ADDENDA DEL PORRO. Algú sap on es fabricaven els porros? Imagine que cadascú es feia o es fa encara el seu. En el relat Ràpida teoria del porro, Fuster conta que "fumava tabac ros i bevia whisky" (amb aquesta grafia en 1979), però que mai li van interessar els porros -que havia emprovat diverses vegades- més enllà del ritual col·lectiu de passar-lo d'un a l'altre i omplir-lo de baves, amb un èxtasi simulat. El més curiós és que "l'herba", el "xocolat" o la "merda", s'enrotlla "amb un full de paper de fumar arcaic, d'una ja insòlita marca d'Alcoi",

    És a dir, que el porro és individual, però el paper, d'Alcoi. Curiosa la referència a l'històric Bambú, la marca icona de Papeleras Reunidas SA, que va envoltar l'herba als quatre confins de la terra, perquè actualment és insòlita encara que el 1979 aquest producte es fabricava.

LA GUÀRDIA PRETORIANA DEL CENTRE D'ESPORTS

Han passat molts anys, molts, però allò de Los viejos guerreros nunca mueren té significat complet quan donem un cop d’ull cap al Centre d’Esports d’Alcoi, tal com s’ha pogut comprovar recentment arran d’una trobada o retrobada a la casa de Miguel Valor, amb el Postiguet alacantí com a testimoni mut.

És hi va parlar d’esports, evidentment, però també de política, de l’Ajuntament, de la visita d’Adolfo Suárez, dels maldecaps de les campanyes de Trillo, d’episodis de la història alcoiana, com l’enfonsament del poliesportiu Francisco Laporta el 13 de gener de 1980, i de la CAPA i la CAM, però igualment es van contar anècdotes més o menys inconfessables que donarien per a omplir una enciclopèdia Salvat per fascicles.

Santi Botella i Octavio Fuentes

La cosa va començar molt bé, perquè resulta que el president del Barça, el senyor Joan Laporta, és de família alcoiana i concretament nebot de l’enyorada Polín Laporta. La primera en la frente, que diria un castís, perquè això pot explicar per què la també difunta Isabel-Clara Simó es va incorporar a la fallida candidatura independentista de Laporta, anys enrere. Aquesta va ser la revelació inicial de Miguel Valor, en la primera retrobada des que l’exalcalde d’Alacant està més o menys retirat, entre les innombrables joguines i els mil-i-un objectes dels seus néts.

Mentre passàvem el corredor, entre una exposició de pintura alacantina i alcoiana, amb tots els noms que podem suposar i alguns que jo desconeixia -de literatura en sé una mica; de pintura estic més bé peix- i arribàvem a la terrassa, amb la sinuositat gairebé camellística de Tabarca al Fons, a poc a poc van arribar els membres de la trobada. El primer, sense la moto, Santi Botella; darrere, Miguel Sarasa, i a continuació, Octavio Fuentes i Paco Couñago, que no és estrictament de la primera generació del Centre d’Esports, però sí dels pioners en la gestió i promoció esportiva, en part per la seua tasca en les activitats socials de l’extinta i enyorada CAPA (com també ho és la CAM).

Històrica foto dels pioners del Centre d'Esports / Arxiu Miguel Valor

Valor va reaparéixer amb àlbums de fotos, des de la prehistòria -Miguel en la puta mili, per citar-ne una- fins a l’actualitat més o menys contemporània, com l’homenatge que l’Ajuntament d’Alacant li va fer en deixar -no cal entrar en detalls mòrbids- l’Alcaldia. I tot això entre els comentaris, les anècdotes, en bona part a càrrec de Sarasa, del que jo coneixia poc aquest vessant. Es va recordar, evidentment a Antonio Pérez Francés, del Tir amb Arc; a Santi Blanquer, que sempre continuarà enganxat a la bicicleta; a Eduardo Latorre i a Jordi Valor Coloma, president del Club Ajedrez Alcoy i destacat membre de la junta del Centre d’Esports. Per descomptat, Rafa Priego va ser protagonista de rememoracions esportives i socials.

Tot això, mentre es mirava una foto d’aquelles que et fan pensar “que jóvens érem” i es parlava de tot i de res, com de la imatge de l’alcalde Alberto Emilio Garcia saludant-se amb Suárez o aquella de la celebèrrima baixada a la Cova Juliana en les 24 Hores de 1980, on el també enyorat Josep Albert Mestre va mostrar la seua predisposició a cantar el Cara el Sol o el que fos necessari per a eixir del pou on estava encallat.

Una celebració informal, però seriosa, una revisió d’aspectes desconeguts -i millor que romanen així durant els cinquanta anys reglamentaris dels secrets d’estat- de

Autofoto de Mario Candela, Miguel Sarasa i Miguel Valor

 la història, no sols esportiva, sinó social i política, de la ciutat i la província d’Alacant, en tant Couñago gairebé plorava mentre passàvem per la plaça Pius XII, on estava la seu de l’obra social de la CAPA i on es jugaven els campionats d’escacs. La tasca més complicada la va tenir Santi Botella, que va veure’s en l’obligació de trobar aparcament, la qual cosa es va resoldre favorablement, en tant recordàvem a un altre incombustible de les motos, recentment desaparegut: Paco Desamparados.

Ah! Amenacen de repetir l’experiència. Per si de cas, portaré la gravadora!

Platja Sant Joan / 31 d’agost de 2021