AQUELLES MUNICIPALS DE 2003 EN ALCOI

He aprofitat els dies de calma -i també de pluja- d'aquestes setmanes per donar un cop d'ull a la fototeca, especialment des de l'any 2000, època on les càmeres digitals van començar a popularitzar-se. Ara, tot és mòbil! Tenia una Olympus de 2 megapíxels que déu-n'hi-do quines fotos nocturnes feia! Millor que moltes càmeres rèflex, això sí, sempre que foren escenes estàtiques: amb moviment no hi ha res a fer.

Vilaplana, Lerma i Josep Albert Mestre / M.C.

    Una de les troballes ha estat la remembrança d'unes eleccions municipals, d'un temps polític, transcendent per a la ciutat. Em refereix a les de 2003, aquelles on el PP i Miguel Peralta van aconseguir la primera majoria absoluta, que després es va ratificar en 2007, encara que l'alcalde va ser transitori: sis dies després de prendre possessió del càrrec va renunciar perquè havia estat nomenat conseller d'Indústria del president del govern autonòmic de Francesc Camps. Pocs dies més tard, Jordi Sedano es va convertir en el tercer batlle d'Alcoi de l'etapa democràtica, si deixem de banda la setmana que Quico Carbonell va estar en funcions el juliol de 2000.

    La història política és coneguda i aquesta entrada -la mania de pensar en "article" en clau periodística- no va d'això. Va de fotos de 2003 analitzades des de la perspectiva de 2022. La primera, molt representativa d'un cicle del PSPV-PSOE d'Alcoi, és impactant: Amando Vilaplana, Joan Lerma i Josep Albert Mestre. El tercer fa onze anys que va deixar aquest món, el segon continua la seua trajectòria al Senat i el primer, allunyat de la política activa local des de fa anys, acaba d'encetar l'etapa contemplativa de la vida, almenys teòricament. Gaudeix de l'oportunitat, Amando!

Zaplana i Pere Major, amb Peralta i Rafa Climent / M. C.

    La segona, en la Llotja de Sant Jordi, ens mostra a Eduardo Zaplana, llavors ministre de Treball, en animada discussió amb Pere Major, del Bloc, ambdós sota la mirada de Miguel Peralta, alcalde en aquell moment. Al fons, a la dreta, s'observa al batlle de Muro, Rafa Climent, que dotze anys més tard va esdevenir conseller d'Economia i Indústria, comesa que encara desenvolupa.

    En la tercera, en la tribuna oficial de les Festes de Moros i Cristians, contemplem al president de la Generalitat Francesc Camps i al regidor de Festes Jordi Sedano, 

Camps i Sedano en la tribuna de Festes / M. C.

que quatre mesos després seria escollit alcalde, encara que en eixe moment no podia saber-ho, o sí? Perquè en política res és segur!

    La quarta i darrera recull una imatge característica de l'època, és a dir, els temps on Alcoi era la capital Europea de la legionel·la, una situació tremendament incòmoda per als governants municipals i autonòmics, i també per als responsables de Salut Pública, especialment els locals, que tenien la política informativa com una prioritat molt secundària.

    Aquesta fotografia presenta a Miguel Peralta, el conseller de Sanitat Serafín Castellano,

Peralta, Serafín Castellano i Manuel Escolano / M. C.

el director general de Salut Pública, Manuel Escolano, que és la persona que més va col·laborar amb els mitjans informatius en aquells dolorosos temps. Al fons, dempeus, el director local de Salut Pública, el gerent de l'Àrea de Salut, la directora de Primària i el regidor de Sanitat.

Un temps, una època.

LA GUÀRDIA PRETORIANA DEL CENTRE D'ESPORTS

Han passat molts anys, molts, però allò de Los viejos guerreros nunca mueren té significat complet quan donem un cop d’ull cap al Centre d’Esports d’Alcoi, tal com s’ha pogut comprovar recentment arran d’una trobada o retrobada a la casa de Miguel Valor, amb el Postiguet alacantí com a testimoni mut.

És hi va parlar d’esports, evidentment, però també de política, de l’Ajuntament, de la visita d’Adolfo Suárez, dels maldecaps de les campanyes de Trillo, d’episodis de la història alcoiana, com l’enfonsament del poliesportiu Francisco Laporta el 13 de gener de 1980, i de la CAPA i la CAM, però igualment es van contar anècdotes més o menys inconfessables que donarien per a omplir una enciclopèdia Salvat per fascicles.

Santi Botella i Octavio Fuentes

La cosa va començar molt bé, perquè resulta que el president del Barça, el senyor Joan Laporta, és de família alcoiana i concretament nebot de l’enyorada Polín Laporta. La primera en la frente, que diria un castís, perquè això pot explicar per què la també difunta Isabel-Clara Simó es va incorporar a la fallida candidatura independentista de Laporta, anys enrere. Aquesta va ser la revelació inicial de Miguel Valor, en la primera retrobada des que l’exalcalde d’Alacant està més o menys retirat, entre les innombrables joguines i els mil-i-un objectes dels seus néts.

Mentre passàvem el corredor, entre una exposició de pintura alacantina i alcoiana, amb tots els noms que podem suposar i alguns que jo desconeixia -de literatura en sé una mica; de pintura estic més bé peix- i arribàvem a la terrassa, amb la sinuositat gairebé camellística de Tabarca al Fons, a poc a poc van arribar els membres de la trobada. El primer, sense la moto, Santi Botella; darrere, Miguel Sarasa, i a continuació, Octavio Fuentes i Paco Couñago, que no és estrictament de la primera generació del Centre d’Esports, però sí dels pioners en la gestió i promoció esportiva, en part per la seua tasca en les activitats socials de l’extinta i enyorada CAPA (com també ho és la CAM).

Històrica foto dels pioners del Centre d'Esports / Arxiu Miguel Valor

Valor va reaparéixer amb àlbums de fotos, des de la prehistòria -Miguel en la puta mili, per citar-ne una- fins a l’actualitat més o menys contemporània, com l’homenatge que l’Ajuntament d’Alacant li va fer en deixar -no cal entrar en detalls mòrbids- l’Alcaldia. I tot això entre els comentaris, les anècdotes, en bona part a càrrec de Sarasa, del que jo coneixia poc aquest vessant. Es va recordar, evidentment a Antonio Pérez Francés, del Tir amb Arc; a Santi Blanquer, que sempre continuarà enganxat a la bicicleta; a Eduardo Latorre i a Jordi Valor Coloma, president del Club Ajedrez Alcoy i destacat membre de la junta del Centre d’Esports. Per descomptat, Rafa Priego va ser protagonista de rememoracions esportives i socials.

Tot això, mentre es mirava una foto d’aquelles que et fan pensar “que jóvens érem” i es parlava de tot i de res, com de la imatge de l’alcalde Alberto Emilio Garcia saludant-se amb Suárez o aquella de la celebèrrima baixada a la Cova Juliana en les 24 Hores de 1980, on el també enyorat Josep Albert Mestre va mostrar la seua predisposició a cantar el Cara el Sol o el que fos necessari per a eixir del pou on estava encallat.

Una celebració informal, però seriosa, una revisió d’aspectes desconeguts -i millor que romanen així durant els cinquanta anys reglamentaris dels secrets d’estat- de

Autofoto de Mario Candela, Miguel Sarasa i Miguel Valor

 la història, no sols esportiva, sinó social i política, de la ciutat i la província d’Alacant, en tant Couñago gairebé plorava mentre passàvem per la plaça Pius XII, on estava la seu de l’obra social de la CAPA i on es jugaven els campionats d’escacs. La tasca més complicada la va tenir Santi Botella, que va veure’s en l’obligació de trobar aparcament, la qual cosa es va resoldre favorablement, en tant recordàvem a un altre incombustible de les motos, recentment desaparegut: Paco Desamparados.

Ah! Amenacen de repetir l’experiència. Per si de cas, portaré la gravadora!

Platja Sant Joan / 31 d’agost de 2021