LA GUÀRDIA PRETORIANA DEL CENTRE D'ESPORTS

Han passat molts anys, molts, però allò de Los viejos guerreros nunca mueren té significat complet quan donem un cop d’ull cap al Centre d’Esports d’Alcoi, tal com s’ha pogut comprovar recentment arran d’una trobada o retrobada a la casa de Miguel Valor, amb el Postiguet alacantí com a testimoni mut.

És hi va parlar d’esports, evidentment, però també de política, de l’Ajuntament, de la visita d’Adolfo Suárez, dels maldecaps de les campanyes de Trillo, d’episodis de la història alcoiana, com l’enfonsament del poliesportiu Francisco Laporta el 13 de gener de 1980, i de la CAPA i la CAM, però igualment es van contar anècdotes més o menys inconfessables que donarien per a omplir una enciclopèdia Salvat per fascicles.

Santi Botella i Octavio Fuentes

La cosa va començar molt bé, perquè resulta que el president del Barça, el senyor Joan Laporta, és de família alcoiana i concretament nebot de l’enyorada Polín Laporta. La primera en la frente, que diria un castís, perquè això pot explicar per què la també difunta Isabel-Clara Simó es va incorporar a la fallida candidatura independentista de Laporta, anys enrere. Aquesta va ser la revelació inicial de Miguel Valor, en la primera retrobada des que l’exalcalde d’Alacant està més o menys retirat, entre les innombrables joguines i els mil-i-un objectes dels seus néts.

Mentre passàvem el corredor, entre una exposició de pintura alacantina i alcoiana, amb tots els noms que podem suposar i alguns que jo desconeixia -de literatura en sé una mica; de pintura estic més bé peix- i arribàvem a la terrassa, amb la sinuositat gairebé camellística de Tabarca al Fons, a poc a poc van arribar els membres de la trobada. El primer, sense la moto, Santi Botella; darrere, Miguel Sarasa, i a continuació, Octavio Fuentes i Paco Couñago, que no és estrictament de la primera generació del Centre d’Esports, però sí dels pioners en la gestió i promoció esportiva, en part per la seua tasca en les activitats socials de l’extinta i enyorada CAPA (com també ho és la CAM).

Històrica foto dels pioners del Centre d'Esports / Arxiu Miguel Valor

Valor va reaparéixer amb àlbums de fotos, des de la prehistòria -Miguel en la puta mili, per citar-ne una- fins a l’actualitat més o menys contemporània, com l’homenatge que l’Ajuntament d’Alacant li va fer en deixar -no cal entrar en detalls mòrbids- l’Alcaldia. I tot això entre els comentaris, les anècdotes, en bona part a càrrec de Sarasa, del que jo coneixia poc aquest vessant. Es va recordar, evidentment a Antonio Pérez Francés, del Tir amb Arc; a Santi Blanquer, que sempre continuarà enganxat a la bicicleta; a Eduardo Latorre i a Jordi Valor Coloma, president del Club Ajedrez Alcoy i destacat membre de la junta del Centre d’Esports. Per descomptat, Rafa Priego va ser protagonista de rememoracions esportives i socials.

Tot això, mentre es mirava una foto d’aquelles que et fan pensar “que jóvens érem” i es parlava de tot i de res, com de la imatge de l’alcalde Alberto Emilio Garcia saludant-se amb Suárez o aquella de la celebèrrima baixada a la Cova Juliana en les 24 Hores de 1980, on el també enyorat Josep Albert Mestre va mostrar la seua predisposició a cantar el Cara el Sol o el que fos necessari per a eixir del pou on estava encallat.

Una celebració informal, però seriosa, una revisió d’aspectes desconeguts -i millor que romanen així durant els cinquanta anys reglamentaris dels secrets d’estat- de

Autofoto de Mario Candela, Miguel Sarasa i Miguel Valor

 la història, no sols esportiva, sinó social i política, de la ciutat i la província d’Alacant, en tant Couñago gairebé plorava mentre passàvem per la plaça Pius XII, on estava la seu de l’obra social de la CAPA i on es jugaven els campionats d’escacs. La tasca més complicada la va tenir Santi Botella, que va veure’s en l’obligació de trobar aparcament, la qual cosa es va resoldre favorablement, en tant recordàvem a un altre incombustible de les motos, recentment desaparegut: Paco Desamparados.

Ah! Amenacen de repetir l’experiència. Per si de cas, portaré la gravadora!

Platja Sant Joan / 31 d’agost de 2021

EL MÀ A MÀ DE GONZÀLEZ I EL CORDOBÉS

La reproducció de la foto no té excessiva qualitat, ni tampoc es coneix amb precisió la font (que, en qualsevol cas, és “Hola” o “Lecturas”), però poc importa perquè es tracta d’un document que no té preu: una altra vegada en aquest blog estem davant d’una imatge que val infinitament més que les paraules que es puguen escriure.

El Cordobés, José Luis González i Martyna Fraysse / Foto: Família González

La vaig rebre temps enrere de la família, concretament del nét Nacho Palmer. I efectivament és una foto familiar o personal, en el sentit que trobem a José Luis González, la seua guitarra a la mà, relaxat, cigarreta als llavis, en plena interpretació presumiblement festiva. No sembla que siga una inextricable peça de Villalobos o Tàrrega; més aina s’apunta a música popular, tal vegada flamenc o un pasdoble. Allò que és insòlit és la companyia: perquè fer un duo de guitarres, un mà a mà, amb Manuel Benítez el Cordobés, té substància, i més encara juntament amb l’esposa del matador Martyna Fraysse, que sembla passar-ho d’allò més bé (felicitat efímera: la popular parella es va divorciar posteriorment, després de cinquanta anys de matrimoni).
Ara bé, Nacho em va explicar -i així figura en Viquipèdia- que el mestre de guitarra d'Alcoi es coneixia en música popular, perquè va acompanyar a Imperio Argentina, la qual cosa li va permetre guanyar diners mentre estudiava i es formava. També, mentre es casava: el viatge de noces, el 1956, va ser durant una gira. Per la seua banda, el Cordobés, entre faena i faena, quan guardava l’estoc i la capa, gaudia de l’instrument de les sis cordes, perquè també en sabia. En fet, havia rebut classes d’Antonio Prieto, casualment també anomenat el Cordobés, un paisà seu de gran prestigi i que igualment tenia experiència en altres ambients: havia estat acompanyant de Paco de Lucía.

Paco de Lucía / Foto: Wiquipèdia.Commons

Desconec, en conseqüència, què tocaven, on estaven o què feien en aquella jornada, però el que és clar és que van passar una estona molt agradable. El torero més famós d’una època habilitat com a guitarrista i cantant, i un intèrpret d’allò més seriós, acostumat a les sales de concert, que ens ensenya que també sabia divertir-se quan tocava.

PD. En la Revista de Festes d'enguany es pot trobar una esplèndida foto del Cordobés vestit de "cordonero", obra de Solroca, amb les monges del carrer La Cordeta (les Siervas de María) i -el que més m'ha impactat- amb un meravellós primer pla de Jordi Valor Coloma, que tenia el cor compartit entre aquesta filà i el Club Ajedrez Alcoy.