No el tornarem a veure en la volta als ponts o pel Cabo de Huertas, on acostumava a passejar des de Vistahermosa, el seu lloc de détente estival, ni a gaudir de la seua espontaneïtat, ni de la seua claredat d’idees ni tampoc de les seues crítiques, de vegades oportunament contundents.
En canvi, segur que no l’oblidem: cada vegada que ens arribaran els acords d’Un moble més o Mi Barcelona pensarem en l’amic desaparegut, encara que la música siga del seu avantpassat… Coses de les coincidències generacionals de noms i cognoms…
Per què un rei mag cada dia? Perquè treballava, millor dit es dedicava en cos i ànima, a l’obra social del Monte de Pietat/CAM. Organitzava activitats i en subvencionava d’altres. Que necessitaves 1.000 pessetes per a una qüestió del club de segells d’Alcassares? Allí estava Julio. Que volies fer una entrega de trofeus o un concert de clarinet siberià? Allí continuava. La zona d’Alcoi tenia autonomia i era un motor d’activitat i promoció. Ah! I si no en tenies prou, sempre podies demanar la col·laboració de Miguel Valor, que també va fer molts anys de rei mag des de la Diputació.
Qualsevol lector que haja estat al capdavant d’una entitat local o comarcal sap de què parle, i de la mateixa manera sap com va canviar la cosa quan un i l’altre van passar a altres activitats. En el cas de Julio, tampoc és un mèrit individual perquè hi havia altres companys a la mateixa secció i amb el mateix tarannà, que igualment tenien els caps com Baldomero Satorre i Juan Vicente Capó. Alguna cosa s’ha escrit del que hem perdut a Alcoi, no sols amb la desaparició de l’obra social sinó de la CAM al seu conjunt*. Ara ens queda l’Ajuntament, que sempre ha fet i fa allò que pot, amb els recursos que té.
Feia temps que no ens trobàvem i no recorde l’última vegada que vam xarrar. En canvi, sí tinc memòria de la darrera vegada que vaig parlar amb Vicent Blanes, el conserge de la central del Monte de Pietat. Va ser poc després del cataclisme de juliol de 2011 causat pel sotsobre de la CAM. Amb la seua amabilitat quotidiana va comentar, textualment: “si ara anàrem al cementeri i obrirem els taüts de don Jorge Silvestre i don Rafael Terol voríem les tapes arrapades per la ràbia”.
En realitat, era la mateixa educada indignació de les persones que van treballar tota la vida per a la institució econòmica alcoiana i que van veure com en un no-res tot va desaparéixer i es va desplomar com un castell de cartes. Així es va acabar amb la riquesa d’un poble, d’una terra, i amb les il·lusions i la feina de molta gent. Un d’ells va ser Javier Morales, un altre del mateix equip, i també tristament desaparegut, que va comentar en una ocasió: “si m’hagueren dit fa un any que hui estaria en el paro no m’ho haguera cregut”.
Ni ell ni la majoria, però així són els temps que vivim.
Em sap greu, però al final l’escrit ha resultat una mica trist, la qual cosa segur que no li agradarà a Julio Laporta, per la qual cosa millor animar-se amb Un moble més i també amb Mi Barcelona, que sempre, sempre, sonen estupendament!
Aquest text ha estat escrit amb l’acompanyament d’un concert de Bob Dylan -amb l'ajut de Joan Baez- l’any 1975, on va tocar les meues cançons favorites Hurricane, Oh, sister i, per descomptat, Blowin’ in the wind, que el locutor de Ràdio Alcoi Lluís Pérez es veia obligat a posar-me-la cada estiu!
* El periodista Ramón Climent Vaello publica hui, 23 de juliol, un interessantím article al periòdic El Nostre, on recorda a Julio Laporta i analitza aquest tema. No us el perdeu!
