MÚSICA INTEMPORAL

Mig segle, mig segle. Aquest 2026

comença amb commemoracions veritablement interessants, des d'una perspectiva musical, amb la coincidència que han transcorregut cinquanta anys. Sí, com sona. Sembla que va ser ahir, però tota una vida ha quedat enrere.

De fet, des de fa unes setmanes hi ha obres al local de l'antic El Búho, la primera discoteca d'Alcoi i de molts quilòmetres més enllà, on encara es pot veure

algun indici d'allò que vam gaudir al seu temps, l'època de Travolta i la febre de dissabte a la nit, de Donna Summer i tanta gent més.

Precisament, a finals del 25 un disc imprescindible arribava a aquesta efemèride.

Ni més ni menys que Wish you were here, de Pink Floyd. Tothom és devot de Dark face of the moon; tanmateix que per a mi, l'entrada del disc de la portada de l'home en flames, amb el teclat de Rick Wright, va ser i és encara el súmmum. El LP, que per descomptat conserve, està fet pols. Ahir tarda la vaig sentir… i també en el moment present, mentre corregeix el text.

Ara, una altra joia - Desirée, de Bob Dylan- fa les bodes d'or. Un disc que vaig descobrir per la discotequera Hurricane, però que té cinc o sis perles més

amagades, com O Sister, Isis o Sara. Mai he estat un especial admirador de Dylan, més enllà de Blowing in the wind o la de les portes de l'infern, però aquest disc em va colpejar fort abans i ara. Per cert, la de Blowing li la feia posar a Lluís Pérez, locutor de Ràdio Alcoi, quan treballava en estiu... I també Me colé en una fiesta, de Mecano. Joventut!

En tercer lloc, Gener del 76, el disc de Llach que va arribar al zenit només morir el cabdill. Les versions de La gallineta o L'estaca, entre la passió desenfrenada del públic, el fan únic, musical, políticament i també històrica. Tot i això, Llach sempre serà per a mi sinònim del Viatge a Itaca, que repeteix sovint. Igualment ahir!

I per concloure sense fer una

tesi doctoral, aquests dies fa cinc dècades que l'ELO, és a dir Electric light orchestra va aconseguir el seu primer gran èxit internacional, Evil woman, del LP Face the music. No va ser number one, però es va col·locar molt bé als països anglosaxons i va obrir el camí a posteriors obres d'art d'aquest grup de rock simfònic.*

* Aquí us deixe música per a escoltar mentre llegim!

 

https://www.youtube.com/watch?v=Tu7oq3VNgpY&list=PLfimnwaZdumgdg-BPofqK8h6cdkxIxe2H

https://www.youtube.com/watch?v=LBtuk4JcYTs&list=RDLBtuk4JcYTs&start_radio=1

https://www.youtube.com/watch?v=Tc2NpNqDgPE&list=PLfGibfZATlGojRzwpyquwGnYK-MuWY4_G&index=5

https://www.youtube.com/watch?v=tQlAf6rkZZ8&list=PLvwcMpcY3DPbAvwKqrASirws2xPRSLYs5&index=7

ELS MÉS AMICS DE LA MÚSICA

Aquests dies, Alfonso Jordà, entusiasta president perpetu de l'Associació d'Amics de la Música d'Alcoi, ha publicat en les xarxes socials l'acta de constitució de l'entitat, ara fa quaranta anys, dia a dia. Quaranta anys de música clàssica, d'activitats, de situar Alcoi al mapamundi de les orquestres simfòniques, de fer cultura, de... Cadascú que tanque la frase com considere.

    Un exemple. La recent

representació de l'òpera Turandot que es va oferir al Teatre Calderón, d'Alcoi viatjava dos dies a Clermont-Ferrand, d'on passava a Bordeus i més tard a Carcassonne (ciutat petita, però que aquest any arranca el festival d'estiu amb Bob Dylan).No cal dir res més: ànim i enhorabona.

    Si he decidit fer aquesta entrada és perquè he retrobat una foto on apareixen els màxims promotors, en companyia de Jordi Bernàcer i de l'actual regidor de Cultura, Raül Llopis (que com els seus predecessors, ha fet tots els possibles perquè el projecte vaja endavant).

JULIO LAPORTA, EL REI MAG

Hi ha alcoians que el cinc de gener de cada any fan de rei mag a la Cavalcada d’Alcoi. Hi ha persones que són reis mags cada dia. Un d’ells és o era Julio Laporta, desaparegut aquest mes de juliol de 2022, en plena canícula.
No el tornarem a veure en la volta als ponts o pel Cabo de Huertas, on acostumava a passejar des de Vistahermosa, el seu lloc de détente estival, ni a gaudir de la seua espontaneïtat, ni de la seua claredat d’idees ni tampoc de les seues crítiques, de vegades oportunament contundents.

En canvi, segur que no l’oblidem: cada vegada que ens arribaran els acords d’Un moble més o Mi Barcelona pensarem en l’amic desaparegut, encara que la música siga del seu avantpassat… Coses de les coincidències generacionals de noms i cognoms…

Per què un rei mag cada dia? Perquè treballava, millor dit es dedicava en cos i ànima, a l’obra social del Monte de Pietat/CAM. Organitzava activitats i en subvencionava d’altres. Que necessitaves 1.000 pessetes per a una qüestió del club de segells d’Alcassares? Allí estava Julio. Que volies fer una entrega de trofeus o un concert de clarinet siberià? Allí continuava. La zona d’Alcoi tenia autonomia i era un motor d’activitat i promoció. Ah! I si no en tenies prou, sempre podies demanar la col·laboració de Miguel Valor, que també va fer molts anys de rei mag des de la Diputació.

Qualsevol lector que haja estat al capdavant d’una entitat local o comarcal sap de què parle, i de la mateixa manera sap com va canviar la cosa quan un i l’altre van passar a altres activitats. En el cas de Julio, tampoc és un mèrit individual perquè hi havia altres companys a la mateixa secció i amb el mateix tarannà, que igualment tenien els caps com Baldomero Satorre i Juan Vicente Capó. Alguna cosa s’ha escrit del que hem perdut a Alcoi, no sols amb la desaparició de l’obra social sinó de la CAM al seu conjunt*. Ara ens queda l’Ajuntament, que sempre ha fet i fa allò que pot, amb els recursos que té.

Feia temps que no ens trobàvem i no recorde l’última vegada que vam xarrar. En canvi, sí tinc memòria de la darrera vegada que vaig parlar amb Vicent Blanes, el conserge de la central del Monte de Pietat. Va ser poc després del cataclisme de juliol de 2011 causat pel sotsobre de la CAM. Amb la seua amabilitat quotidiana va comentar, textualment: “si ara anàrem al cementeri i obrirem els taüts de don Jorge Silvestre i don Rafael Terol voríem les tapes arrapades per la ràbia”.

En realitat, era la mateixa educada indignació de les persones que van treballar tota la vida per a la institució econòmica alcoiana i que van veure com en un no-res tot va desaparéixer i es va desplomar com un castell de cartes. Així es va acabar amb la riquesa d’un poble, d’una terra, i amb les il·lusions i la feina de molta gent. Un d’ells va ser Javier Morales, un altre del mateix equip, i també tristament desaparegut, que va comentar en una ocasió: “si m’hagueren dit fa un any que hui estaria en el paro no m’ho haguera cregut”.

Ni ell ni la majoria, però així són els temps que vivim.

Em sap greu, però al final l’escrit ha resultat una mica trist, la qual cosa segur que no li agradarà a Julio Laporta, per la qual cosa millor animar-se amb Un moble més i també amb Mi Barcelona, que sempre, sempre, sonen estupendament!

Aquest text ha estat escrit amb l’acompanyament d’un concert de Bob Dylan -amb l'ajut de Joan Baez- l’any 1975, on va tocar les meues cançons favorites Hurricane, Oh, sister i, per descomptat, Blowin’ in the wind, que el locutor de Ràdio Alcoi Lluís Pérez es veia obligat a posar-me-la cada estiu!

* El periodista Ramón Climent Vaello publica hui, 23 de juliol, un interessantím article al periòdic El Nostre, on recorda a Julio Laporta i analitza aquest tema. No us el perdeu!