MÚSICA INTEMPORAL

Mig segle, mig segle. Aquest 2026

comença amb commemoracions veritablement interessants, des d'una perspectiva musical, amb la coincidència que han transcorregut cinquanta anys. Sí, com sona. Sembla que va ser ahir, però tota una vida ha quedat enrere.

De fet, des de fa unes setmanes hi ha obres al local de l'antic El Búho, la primera discoteca d'Alcoi i de molts quilòmetres més enllà, on encara es pot veure

algun indici d'allò que vam gaudir al seu temps, l'època de Travolta i la febre de dissabte a la nit, de Donna Summer i tanta gent més.

Precisament, a finals del 25 un disc imprescindible arribava a aquesta efemèride.

Ni més ni menys que Wish you were here, de Pink Floyd. Tothom és devot de Dark face of the moon; tanmateix que per a mi, l'entrada del disc de la portada de l'home en flames, amb el teclat de Rick Wright, va ser i és encara el súmmum. El LP, que per descomptat conserve, està fet pols. Ahir tarda la vaig sentir… i també en el moment present, mentre corregeix el text.

Ara, una altra joia - Desirée, de Bob Dylan- fa les bodes d'or. Un disc que vaig descobrir per la discotequera Hurricane, però que té cinc o sis perles més

amagades, com O Sister, Isis o Sara. Mai he estat un especial admirador de Dylan, més enllà de Blowing in the wind o la de les portes de l'infern, però aquest disc em va colpejar fort abans i ara. Per cert, la de Blowing li la feia posar a Lluís Pérez, locutor de Ràdio Alcoi, quan treballava en estiu... I també Me colé en una fiesta, de Mecano. Joventut!

En tercer lloc, Gener del 76, el disc de Llach que va arribar al zenit només morir el cabdill. Les versions de La gallineta o L'estaca, entre la passió desenfrenada del públic, el fan únic, musical, políticament i també històrica. Tot i això, Llach sempre serà per a mi sinònim del Viatge a Itaca, que repeteix sovint. Igualment ahir!

I per concloure sense fer una

tesi doctoral, aquests dies fa cinc dècades que l'ELO, és a dir Electric light orchestra va aconseguir el seu primer gran èxit internacional, Evil woman, del LP Face the music. No va ser number one, però es va col·locar molt bé als països anglosaxons i va obrir el camí a posteriors obres d'art d'aquest grup de rock simfònic.*

* Aquí us deixe música per a escoltar mentre llegim!

 

https://www.youtube.com/watch?v=Tu7oq3VNgpY&list=PLfimnwaZdumgdg-BPofqK8h6cdkxIxe2H

https://www.youtube.com/watch?v=LBtuk4JcYTs&list=RDLBtuk4JcYTs&start_radio=1

https://www.youtube.com/watch?v=Tc2NpNqDgPE&list=PLfGibfZATlGojRzwpyquwGnYK-MuWY4_G&index=5

https://www.youtube.com/watch?v=tQlAf6rkZZ8&list=PLvwcMpcY3DPbAvwKqrASirws2xPRSLYs5&index=7

ADEU A UN VELL AMIC

En plena canícula he dit adeu a un amic, un veritable vell amic. Cap ensurt: res de soterrament. Era un tocadiscos, "el" tocadiscos. Aquell que el meu pare va comprar als anys setanta i que em va acompanyar tota la joventut. Allò que vaig escriure per la prova final de curs d'anglés, de la descoberta de Pink Floyd, Alan Parsons, Rick Wakeman, etc., va ser amb aquest aparell, marca Königer.

    Ho recordava bé. Va ser una

compra de l'extint Círculo de Lectores, un aparell que sonava esplèndidament i que ho reproduïa tot, fins i tot els discs de 78 rpm, que en teníem i encara en tinc alguns. Eren els temps dels cassets copiats i gravats de la ràdio, de les festes en el Búho o el Casablanca, la discoteca del Círculo Industrial, les audicions amb els amics...

    El meu fill l'ha comprovat aquests dies i funciona, més o menys bé, però el seu temps ha caducat. Ni tan sols hi ha altaveus amb la connexió adient, que segur es poden trobar. Poc importa, tenim un parell més de reproductors i fins i tot

un que permet passar les coses al format digital. Quins temps! Per això, el seu temps ha transcorregut i ara conclourà a l'ecoparc... O, no, perquè a la millor algú se l'emporta i li dona nova vida. Sort, amic!

    He fet una foto d'acomiadament i, a més a més, he trobat al mur de Wallapop algú que ven un comprovant de la quota mensual, perquè resulta que aquests aparells també es compraven a terminis, com en l'inoblidable Agudo d'Alcoi. Mai et gitaràs sense aprendre alguna cosa nova!

ACOMIADAMENT AMB MÚSICA D'ALCOI

Democràticament, els alcoians

hem decidit eliminar l'àrea de vianants del centre; doncs, divendres a la tarda vaig anar-hi a acomiadar-me, encara que vaig caminar per la vorera. Millor, tornar-se a acostumar. Volia fer una gestió a la Llibreria Llorens, al primer pis, per on vaig entrar un milió de vegades quan treballava dos pisos al damunt. Sempre toca la nostàlgia. I va ser ràpid. A mitjan escala ja vaig veure el que buscava: el disc de Marisa Blanes, Alcoy en el recuerdo, amb una caràtula en blau obscur espectacular. Així que, tot resolt ràpidament. Com sempre.

    En parlàrem, de la conversió en zona de vianants, vull dir. Una xarrada de caràcter privat, que queda per a les memòries que tal vegada publique més endavant; una mena de contra crònica de la dreta econòmica i festera alcoiana contemporània. No cal dir res més. S'espera el plenari per a l'aplicació i endavant. Enhorabona! Ho hem aconseguit! Ara podem començar amb el carril-bici, que el dia que canvie el govern no durarà ni dos dies, com per exemple ja ha passat en Elx. Així ja tindrem la felicitat completa.

    Tinc davant el disc de Marisa Blanes i no gose obrir-lo per a no espatllar la imatge, encara que caldrà escoltar-lo, mentre estudie la llista de temes. Només conec a Ulrich; de la resta no n'havia sentit parlar, tot i això que sabia que havia incorporat una obra d'una compositora, Lola Vitòria, concretament.

    Segurament ha estat la darrera experiència com a vianant per les calçades del centre, que sempre podré aparellar a la música clàssica d'Alcoi i al savoir faire de Marisa. Ho pensaré demà, com aquella dona de la pel·lícula, mentre camine pel passeig de la Platja de Sant Joan, que ara per ara sols és pels vianants, encara que demà qui sap!