ACOMIADAMENT AMB MÚSICA D'ALCOI

Democràticament, els alcoians

hem decidit eliminar l'àrea de vianants del centre; doncs, divendres a la tarda vaig anar-hi a acomiadar-me, encara que vaig caminar per la vorera. Millor, tornar-se a acostumar. Volia fer una gestió a la Llibreria Llorens, al primer pis, per on vaig entrar un milió de vegades quan treballava dos pisos al damunt. Sempre toca la nostàlgia. I va ser ràpid. A mitjan escala ja vaig veure el que buscava: el disc de Marisa Blanes, Alcoy en el recuerdo, amb una caràtula en blau obscur espectacular. Així que, tot resolt ràpidament. Com sempre.

    En parlàrem, de la conversió en zona de vianants, vull dir. Una xarrada de caràcter privat, que queda per a les memòries que tal vegada publique més endavant; una mena de contra crònica de la dreta econòmica i festera alcoiana contemporània. No cal dir res més. S'espera el plenari per a l'aplicació i endavant. Enhorabona! Ho hem aconseguit! Ara podem començar amb el carril-bici, que el dia que canvie el govern no durarà ni dos dies, com per exemple ja ha passat en Elx. Així ja tindrem la felicitat completa.

    Tinc davant el disc de Marisa Blanes i no gose obrir-lo per a no espatllar la imatge, encara que caldrà escoltar-lo, mentre estudie la llista de temes. Només conec a Ulrich; de la resta no n'havia sentit parlar, tot i això que sabia que havia incorporat una obra d'una compositora, Lola Vitòria, concretament.

    Segurament ha estat la darrera experiència com a vianant per les calçades del centre, que sempre podré aparellar a la música clàssica d'Alcoi i al savoir faire de Marisa. Ho pensaré demà, com aquella dona de la pel·lícula, mentre camine pel passeig de la Platja de Sant Joan, que ara per ara sols és pels vianants, encara que demà qui sap!

DESCANS AMB NOSTÀLGIA. PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI 10.

Per circumstàncies, aquest matí

Sant Jordiet 2023

he passat de bona hora pel centre d'Alcoi. Dia del descans de les Festes de Moros i Cristians. I he estat envaït per la nostàlgia: més de tres dècades durant, hi he anat cada matí del 25 d'abril o del dia corresponent, d'acord amb la qüestió aleatòria de la Setmana Santa.

    Algunes coses no canvien. Tota l'hostaleria tancada, excepte una fleca de Sant Llorenç que també serveix café, mentre el comerç tractava d'arrancar cicle. Les voreres, amb quantitat de residus d'eixa pasta tan típicament o exclusiva alcoiana formada pel confeti, la pólvora, la brutícia i l'aigua, que encarà romandrà en el temps, tot i això els esforços de la gent del servei de neteja.

    Hi havia tribunes desaparegudes, com la de País Valencià, metre altres encara hi estaven, com la de la

Processó General

façana del Centre de salut de la Plaça, i diferents operaris treballaven en altres desmuntatges. Punt final, com comentava, encara que les escoles tornaran demà, com molta gent que ha agafat el descans, més o menys pel seu compte.

    Les coses, no obstant això, han canviat. Ara no som un món exclusiu on podem fer i desfer, i un munt de persones van ser obligades a marxar diumenge a la tarda per qüestions professionals o estudiantils, mentre que d'altres simplement no han pogut gaudir de l'esdeveniment: hi ha nombrosos alcoians per terres llunyanes, no sols d'Alcoi sinó del conjunt d'Espanya. Tots tenim algú pels voltants perquè tots ens hem hagut d'espavilar en aquesta època convulsa.

    Nostàlgia. Nostàlgia dels temps

Preparació de l'arrancà de la Processó General

que es difuminen en la llunyania, quan començava aquesta jornada amb l'obligada visita al cap de la Policia Local, al carrer Casablanca. Manolo Rodríguez tractava de posar ordre entre tots els papers, atestats, incidents i actuacions heterogènies de la Trilogia, encara que de bon matí, per arrancar, jo sols buscava el que era extraordinari o gros. Les qüestions rutinàries no corrien pressa.

    Normalment, acabàvem amb un café

Processó General/alferes cristià

al Savoy, que està al costat i que era l'únic bar/restaurant obert al centre d'Alcoi. Hi havia una explicació: com ara, aquest establiment ja tenia servei de pensió i hotel. Un dia vam acabar a l'hotel Reconquista, la qual cosa ens va obligar a creuar el pont de Sant Jordi, però no recorde el motiu.

    Coses que tornen a la memòria, com l'any 2006 que a les nou del matí van començar a desmuntar el castell, la qual cosa vaig observar esbalaït des del meu lloc de feina. Aquesta cosa insòlita en la història local tenia un motiu al darrere: l'imminent rodatge de la pel·lícula Manolete, aquella que no es va arribar a estrenar mai en Espanya després d'haver trasbalsat la ciutat durant molts dies.

    Ah! I el Dia del descans ja tenim un tema estrella per a xarrar pels descosits: ha tornat el carril-bici!