L’HOME QUE ENTENIA DE FUTBOL

Lorenzo entrevista a Juan Pérez Aura /Arxiu M. d'Alcoi

He conegut persones expertes en futbol, gent coneixedora dels mil i un detalls d’aquest esport. I que dir ara dels joves, adolescents, que coneixen noms i miracles dels jugadors de moda, molt millor que qualsevol matèria de classe. A mi em passava també, és clar, però amb els jugadors d’escacs…El periodista/locutor Lorenzo Rubio va ser el meu mestre.
    Al futbol, al gloriós Collao, seiem junts, primer en una llotja, al costat de la presidència, i més tard enmig de la tribuna. Al principi amb Jordi Alentado i posteriorment sols. Ell feia les cròniques per a La Verdad i jo per a l’Agència EFE.

Lorenzo Rubio entenia de futbol com ningú. De vegades s’emprenyava bastant. “Fíjate”, em deia als deu minuts del partit, “el número 7 de los otros nos está machacando; mira como nadie lo para. ¿Qué hace el míster que no lo arregla? Es fácil, sube a este, baja al otro y lo apaña”. I s’emprenyava més encara quan l’entrenador, en aquell temps Juan Muñoz o Luiche, mitja hora més tard feia exactament el que ell havia indicat. “¿Ahora, ahora?”, cridava.

El partit era l’excusa per xarrar. Ens passàvem llibres i ell era un apassionat de la lectura, especialment de Salman Rushdie, que adorava, abans que fóra condemnat pels integristes islàmics i obligat a viure amagat i protegit. Jo aprenia i anava fent cròniques fins que va arribar l’estiu i em va demanar que el substituïra en la corresponsalia de La Verdad durant el mes de juliol. M’ho va vendre molt fàcil: envies cada dia una crònica i tranquil… Més tard em va aclarir que això de treure notícies diàriament no era bufar i fer ampolles, sinó aixecar pedres una rere altra fins que trobares algun tresor, més o menys important.

L'última foto, quatre anys enrere

    Va ser el principi. Després, vam ser amics-competidors, però sempre ens retrobàvem més relaxadament a El Collao, fins que la meua etapa esportiva va concloure, encara que la relació es va convertir en diària per causa de la feina que compartíem i per la que ens disputàvem.

Un dia va decidir que ja n’hi havia prou de sortir del llit cada dia a les 5.30 hores i marxar cap al carrer La Cordeta a fi que tots els alcoians tinguérem la informació local i meteorològica que ens permetia arrancar el dia. Era un ritu per a ell i per a la ciutadania, amb Ràdio Alcoi com a nexe comú. Des de llavors, ens vam veure de tarda en tarda: un dia a la Fira de Cocentaina, un altre al concert d’Any Nou, on, precisament, ens vam fer una foto (em negue a utilitzar l’anglicisme obligat), l’última. Ara fa quatre anys. Un mes després li vaig comunicar que començava a treballar de professor i encara tinc gravat en la memòria el seu comentari: “No te deseo suerte, no la necesitas”.

Eixe era Lorenzo Rubio Orsi.

Quan el destí crida a la porta

Ara fa quaranta anys (que casualitat!, quaranta/quarantena) que el destí va cridar a la meua porta. Una tragèdia, la sobtada desaparició del meu pare, va portar un fet inesperat. El delegat de l'Agència Efe a València em va preguntar si em faria càrrec de la corresponsalia  del meu pare, en aquell temps centrada en els esports i especialment en el futbol i el C. D. Alcoyano.
Amb l'aterratge a la Lluna quan tenia deu anys, la meua generació volíem ser astronautes i coses semblants, però el món de la informació no m'ho havia plantejat mai de la vida. No entrava en els meus esquemes. Açò passava un tristament recordat 23 d'abril de 1980... i el quatre de maig debutava al Collao amb un important Alcoyano-Albacete, al costat de Lorenzo Rubio Orsi en una llotja que la premsa teníem a prop de la presidència, al costat mateix de la Comissaria (de fet, hi havia darrere dos policies nacionals de guàrdia).
Aquell partit va ser interessant, perquè l'Albacete podia ser líder, però no va passar de l'empat. Va marcar primer, però Antonio va aconseguir l'empat amb un penal amb "paradinya", una tècnica molt popular en aquella època. Va haver-hi un gros ensurt, perquè l'àrbitre el va fer repetir... i Antonio va tornar a marcar, amb "paradinya" inclosa... Buf... La crònica que vaig fer va ser per a la "Hoja del lunes de Murcia", es va guardar un minut de silenci pel meu pare i vaig destacar a Galindo i a... Antolí.
Vendrien més partits, substitucions d'estiu en La Verdad i Ràdio Alcoi, el final de la carrera de Filologia Hispànica, les històries de la mili, i la tornada a Alcoi i a la corresponsalia d'Efe amb una extensió a la informació general, al gener del 84, que seria clau per al meu futur.

Per cert, la primera notícia política o de successos que vaig enviar a Efe va tenir un efecte col·lateral: va fer enfadar a Manuel Fraga, llavors el cap suprem del centredreta espanyol. Va resultar que AP (encara faltaven anys per a convertir-se en el PP) va sofrir un problema amb la loteria de Nadal i el secretari general local va acabar emmanillat en Comissaria... En aquell temps les notícies d'Efe eren nacionals i, clar, això de "Secretario local de AP detenido por la loteria de Navidad" va córrer com la pólvora arreu d'Espanya. Temps més tard, em van contar que Fraga va telefonar fet un bou a la seu provincial d'Alacant... Doncs, Fraga, emprenyat, devia fer por encara que fos per telèfon.
Al juliol vaig entrar al diari INFORMACION, a la delegació d'Alcoi, al cantó del Pinyó, però això és una altra història.