SABRINA: QUAN ALCOI REBIA ESTRELLES

És trist, però de vegades ensopegues amb detalls, notícies, que et fan recordar que temps enrere Alcoi era una capital, una ciutat important, almenys pel que fa a espectacles i esdeveniments de primera divisió i no sols futbolera! Ara, som la ciutat dels ponts, del modernisme, de la Cavalcada dels Reis Mags, dels Moros i Cristians, però des d’aquell dia en què Serrat i Sabina van actuar el 2012, no hem tornat a tindre un espectacle musical d’alt nivell, de titular de premsa, diria. En aquest aspecte, ja no som una capital, com passava, per exemple, en el temps on gaudirem del Mediàtic o de multitud d’actuacions en sales de festes, teatres i fins i tot al camp del Collao. A Alcoi hi venia tothom.

Sabrina Salerno / C. Commons

Ara, la llista de celebritats és més aïna reduïda o inexistent, encara que la programació cultural i artística és permanent, amb activitats gairebé cada dia*.

Antigament, les coses eren diferents, com he explicat. I per què ara aquest comentari? Doncs, perquè recentment el meu cosí iberut José Luis Bordera Rodes m’ha passat les pàgines del Diari INFORMACION amb la crònica del concert de Sabrina, amb erra afegida, que vaig escriure jo mateix i que inclou fotos de Rafa Arjones. Quan? El dijous 28 de gener de 1988? On? En la sala Moon Light d’Alcoi (que, per cert, estan arreglant aquestes setmanes, almenys pel que fa a la façana). Per què? Perquè la propietat de la sala la va contractar, en un esdeveniment únic en la província d’Alacant i a més a més, al moment propici, en el punt àlgid de l’artista.

Sabrina Salerno era una cantant més, amb notable popularitat entre gent molt jove, especialment els xiquets, per cançons com Boys, boys, boys, que es va convertir en una icona de l'espectacle perquè en un concert se li va escapar un pit, més o menys intencionadament. De sobte, era un mite, una referència diària dels mitjans de comunicació, que se la rifaven, com es diu en argot. I el Moon Light la va contractar. Notícia bomba perquè era l’únic concert per aquesta part de la península.

Era un dijous a la mitjanit, encara que

es va demorar, segurament perquè les 800 persones que hi van acudir no cobrien els costos del concert… a la 1.15 de la matinada i entre els xiulits del públic, ja desesperat, Sabrina va aparéixer i va pujar a l’escenari. Tot apunta al fet que acabava de cobrar el que li pertocava. Algú va dir a casa que si el concert s’hagués fet a les 7 de la vesprada en el poliesportiu, hi haguera hagut un milió de xiquets… i benefici, segur.

Sabrina tenia un gran equip de seguretat, però els fans es van poder apropar quan l’artista va anar a la part de davant de l’escenari, fent els moviments sensuals que la caracteritzaven. Va cantar els seus temes i el públic va eixir satisfet. L’entrada, com ha recordat José Luis Bordera, costava 3.000 pessetes, un dineral en aquell temps, que moltes persones joves van poder aportar mitjançant les estrenes de Nadal. Ah! Un detall important: tot el públic eren xics; la presència de fèmines va ser testimonial.

Han passat més de trenta-sis anys i les pàgines del diari semblen d’una altra vida, però compleixen la seua funció de testimoni d’un temps, d’una època, d’un esdeveniment important. Sabrina va passar: va vindre per carretera, va sopar a la Venta del Pilar, va fer el concert i va tornar al cotxe: al matí tenia una entrevista rellevant a Barcelona… i el 1988 les carreteres no eren com ara!

* Si algú vol analitzar la situació contemporània pot donar un cop d'ull a la programació Viu l'estiu 2023, que tenia un indubtable interés i qualitat, i preguntar-se quantes persones de Múrcia, Salamanca o Almeria van vindre a Alcoi a gaudir dels espectacles (ah!, no val incloure la família).

L'ÀTILA, EL REI DELS AUTOBUSOS DE LA ALCOYANA

Ara fa a la ratlla d'un segle, La Alcoyana es va convertir en una de les empreses de transport de viatgers més importants d’Espanya. Havia començat a deixar de costat les diligències i havia comprat automòbils i autobusos -en aquell temps, denominats òmnibus-, que apropaven les ciutats i feien els viatges més confortables, encara que les nostres carreteres, fins molt recentment, han sigut de les més abruptes de la nació, per allò de les muntanyes.

    Fins al primer semestre de 1988,

Un vehicle Pegaso articulat com l'A-111111 en la plaça de Bous d'Alacant / Vectalia

l’empresa va tirar endavant de manera autònoma, encara que en aquell moment va ser subsumida per Auplasa, la societat alacantina que feia els serveis comarcals de la capital, per exemple a la Platja de Sant Joan, El Campello i Sant Vicent del Raspeig. Més tard, va passar a denominar-se grup Subús i actualment és Vectalia.

    D’història, no diré pràcticament res. Si algú està interessat en aprofundir-ne, ací té un esbós en la web del grup

https://movilidad.vectalia.es/empresas/alcoyana-2/

i si encara es desitja més informació, no cal més que acudir al llibre La Alcoyana. Más de 100 años de historia, editat per Vectalia en 2010 amb textos de Josep-Lluís Santonja i José María Perea i amb fotos de l’Arxiu municipal d’Alcoi.

            Avui va de sentiments, perquè tots tenim algun episodi de la nostra vida vinculat a La Alcoyana, d’una manera o d’una altra. Al Diario INFORMACION, durant sis anys les notícies i les fotos d’Alcoi viatjaven cap a Alacant en sobres que transportaven els busos. El fax va suposar el primer pas de la modernitat, completat més tard per l’enviament informàtic de les fotos. Això dels sobres, els meus alumnes contemporanis d'ESO de tretze a quinze anys no s’ho creuen; pensen que eixes coses passaven al paleolític inferior, no fa quatre dies.

            Jo tenia una altra història, particular, 

Autobús A-64 del mateix temps que l'A-710 / AMA

amb l’autobús matrícula A-710, que del paleolític no sé si ho era, però de l’era quaternària, segur que sí. Era el que feia la ruta Alcoi-Ibi-Tibi-Alacant i de 1977 a 1980 el vaig agafar sovint, perquè dilluns al matí arrancava a les set i vora les nou el deixava a les portes de la Universitat d’Alacant. Baldat és poc. Allò era... és difícil d’explicar. Si anava carregat, no podia pujar la costera de Tibi i el xòfer tocava el clàxon perquè baixaren els viatgers, normalment estudiants, i a més a més un dia ens va avançar un iaio amb una autèntica Mobylette dels anys cinquanta. Per descomptat que la carretereta antiga Ibi-Tibi-Sant Vicent era sinuosa com totes les del nostre territori. 

            Per cert, el dia que Auplasa va fer una roda de premsa per a presentar l’acord d’adquisició de La Alcoyana, vaig preguntar si el bus A-710 encara estava en servici, i el responsable -que supose seria Emilio Vázquez, però no ho puc certificar- em va contestar que no, que ja l’havien retirat... Pel to de la resposta, vaig pensar que feia poc d'aquest fet. Diria que aquell acte va ser al migdia del 31 de juliol del 88 i que ens van oferir als periodistes dinar en la mítica Venta del Pilar, amb Pepe Olcina, però era un mal dia per a una àgape com aquesta. Pensar que vaig dir que no hui fa certa pena.

            Al començament del 79, alguns

Una Alcoyana Pegaso en el Postiguet / Vectalia

dimecres tornava a Alcoi a primera hora de la vesprada, en el servei que pujava per Castalla-Onil-Ibi. Vaig acabar per adonar-me que als pobles de la Foia el transport s’omplia de dones embarassades. Al final em vaig assabentar que eixa tarda l’Hospital Verge dels Lliris d’Alcoi feia els controls a les prenyades d’aquest territori, per la qual cosa el bus era gairebé un servici sanitari amb algun polissó, com era el meu cas. Mentre jo hi vaig anar no va haver-hi cap incident, això significa, conclusió inesperada del procés... Imagine que el xòfer estaria preparat, per si de cas.

            El relat que m’ha conduït a aquest text me’l va contar uns mesos enrere el meu cap actual, és a dir, el director de l’IES Jorge Juan d’Alacant, Luis Martín, que, com jo, va estudiar a la UA, que utilitzava -com tots entre setmana- el servei metropolità de La Alcoyana des de la plaça de Bous. Molts ho recordareu perquè era aquell que tenia autobusos articulats, a fi de guanyar en capacitat. Doncs, un d’aquests vehicles era el que portava la matrícula A-111111, que jo havia completament oblidat, i que els estudiants van batejar com L’Àtila perquè era el rey de los unos... Una anècdota saborosíssima. No he trobat foto d’aquest bus, però Vectalia i La Alcoyana -que també fa el transport urbà de la nostra ciutat- n’han passat una altra d’un bus semblant, sinó del mateix model, amb matrícula de Madrid de l'època. Tota una curiositat.

            Segur que els qui llegiu les meues dissertacions, més o menys captivants, teniu en el cap algun episodi de la vostra vida vinculat a aquest servici, per la qual cosa La Alcoyana és molt més que una empresa o un servici de transports. És un depositari simbòlic de les coses que hem viscut!