LA DOBLE CARA DE VALÈNCIA

València, la capital del Regne,

cap i casal, ciutat fallera i també de nodrida activitat cultural. Igualment, la ciutat a la vora de la Dana, terrible paraula que hem aprés a força de cadàvers. Encara es poden veure les calamitats al voltant de la ciutat. I, a dintre, una altra sorpresa, la demolició de La Fe, el gran hospital d’una bona part d’Espanya, un edifici paquidèrmic, que millor fer desaparéixer. Una cosa així caldria pensar en Alcoi per als jutjats d’Al-Azraq, un immoble completament inutilitzable, amb un cúmul de petits despatxos, amb graons per tot arreu: millor la piqueta i repensar l’espai o deixar-hi el solar.

No ens agrada circular per

València, per la qual cosa pensàvem arribar amb el Tram o en tren, però el primer està suspés per la tragèdia i el segon tarda una hora de Xàtiva a València. Una hora? Puc més o menys entendre la tardança a Alcoi, però aquest trajecte són 60 quilòmetres de terreny pla i despejat. Hem fet AVEs a tuti, però no som capaços d’habilitar un trajecte ràpid per a distàncies que milers de persones utilitzen cada dia? Un exemple: de Carcassonne a Toulouse hi ha un centenar de quilòmetres i el tren tarda una hora, pel cap baix.

Finalment, anàrem a València-Sud,

on vam poder aparcar a la porta, i amb el Tram, tranquil·lament i a molt baix cost, vam arribar a destinació. Sense angoixar-se, sense contaminar la capital… El que passa és que als voltants de l’esmentada estació encara es veu l’ombra del que va passar; hi romanen vehicles destrossats, línies de tren desaparegudes, muntanyes de fang ara sòlid, mentre la gent, el veïnat, tracta de recuperar una certa normalitat. Com que era dissabte, hi havia ciclistes, gent que corria…

L’objectiu principal era Bombas

Gens, un antic edifici industrial rehabilitat -una mena de Rodes, versió valenciana- on està disponible l’espectacle/mostra/exposició immersiva de Tutankamon, el meu personatge favorit, com bé saben els que han estat els meus alumnes. És una visita recomanable, perquè hi funciona: té espectacle, cultura i fins i tot et descobreix alguna cosa. Sempre passa. En aquest cas, que Howard Carter va rebre

un homenatge a Madrid poc després de la descoberta de la tomba. Tota una curiositat que desconeixia per complet.

Després, vam marxar cap a Nuevo Centro, que té parada de Tram, però abans vam donar un cop d’ull a la demolició de La Fe. Aquestes dos paraules i quatre lletres tenen un evident simbolisme per a nosaltres. La Fe era

i és sinònim d’atenció mèdica molt especialitzada i, també, de gravetat. Recorde que fa mig segle La Fe atenia les cardiopaties desesperades i hi havia una planta per a aquests malalts. Una vegada em van contar que quan

alguna persona d’aquestes anava a quiròfan, s’acomiadaven com si fos per sempre. Tenia una justificació: molts no hi tornaven. Era això: cirurgia de l’últim recurs.

Amb el Tram, ara abarrotat, vam tornar cap a València-Sud i després cap a Alcoi, sota una pluja ocasional, però amb trànsit bastant tranquil. L’experiència del matí intens també ens ha servit per a constatar que cal prendre les coses amb calma: et jubilen per algun motiu!

Ah! I vaig veure que a la publicitat dels autobusos urbans, València ha conservat l’accent. Menys és res!

Fotos: M. C. / A. M.

TUTANKAMON CENTENARI

Aquesta història tracta d’un home que va morir, va ser soterrat i va ser oblidat durant 3.250 anys, si fa no fa, fins que un dia van anar a importunar-lo. Li deien Tutankamon i era rei o faraó, que és com coneixem nosaltres als monarques de l’antic Egipte, encara que després de la vida la situació s’equipara: ningú viu, tots ens desintegrem…

Estem de celebració i efemèride. Centenari. El 22 de novembre és la data més important de la història de l’arqueologia, concretament de l’any 1922; així doncs, aquest any es commemora el centenari de la troballa de la tomba de Tutankamon al Vall dels Reis d’Egipte, a prop de Luxor i dels temples de Karnak. Una història antiga i contemporània tot d’una.

Tutankamon va ser un faraó egipci completament desconegut, anònim, del que poc o res se’n sabia. Hi havia els grans reis com Ramsés II, Seti I i Tutmosis III, dels que es coneixen les gegantesques tombes i algunes de les seues fites, però no hi havia testimonis d’un rei anomenat Nebkheperura o també Tutankamon, fins que l’arqueòleg britànic Howard Carter s’hi va interessar, sembla que per una troballa accidental.

Entre l’alta societat britànica del segle XIX era costum passar l’hivern a Egipte, perquè és més benigne que a Londres, i més encara quan es tractava de persones malaltes. Aquest era el cas de Lord Carnavon, un aristòcrata posseïdor d’un dels carnets de conduir més antics de Gran Bretanya i protagonista d’un dels primers accidents greus de trànsit, que li va deixar importants seqüeles de salut.

Carnavon va arribar a Egipte a principis del segle XX i li va ser picat per la síndrome de les excavacions arqueològiques, que estaven de moda, i com tenia diners en va finançar. Com a expert va contractar Carter i durant set anys van excavar a la Vall dels Reis, amb molt pocs resultats. La tasca va estar interrompuda per la Primera Guerra Mundial.

A la tardor de 1922, van decidir fer una darrera campanya, perquè a Carnavon se li acabaven els diners. Carter va anar directe a un lloc al centre de la vall, on mai havia pogut excavar perquè haguera tancat l’accés a tombes molt freqüentades. El primer dia, van enderrocar les restes d’unes antigues cabanes que havien allotjat als treballadors en la construcció d’una tomba i l’endemà, en arribar Carter a la zona de treball, va veure que tothom estava en silenci, completament quiet: els treballadors havien tret a la llum un graó, símbol que més avall hi havia alguna cosa.

A poc a poc, van anar eixint a la llum més graons, fins que es va veure la part alta d’una porta, tancada i segellada, la qual cosa anticipava una descoberta molt important. Carter va parar els treballs i va enviar un telegrama a Carnavon, que havia tornat a Londres: “Descoberta meravellosa en la Vall. Stop. Tomba magnífica amb els segells intactes”.

A hores d'ara, de Londres a Luxor hi ha unes hores d’avió… però en aquell temps les coses eren diferents. Gairebé tres setmanes es va mossegar les ungles Carter, encara que de seguida, van comprovar que es tractava de la tomba i durant anys van haver-hi de treballar en la investigació i en les despulles del faraó.

La tomba, segellada durant més de tres mil·lennis (des del 1325 a. C., aproximadament), havia estat ben conservada… a excepció de la mòmia, que untada amb mil olis s’havia degradat molt. I encara es va deteriorar més els anys posteriors per causa del maltractament a què va estar sotmesa per l’equip de Carter. A hores d’ara, pot ser visitada a la mateixa tomba, mentre que el tresor està dipositat al museu del Caire i molt pronte s'exhibirà en el nou recinte, al costat de les piràmides de Gizeh.

Una visita molt recomanable.

Mario Candela 

IES Jorge Juan-Departament de Llengua Valenciana / 2022

Fotos: 1. Màscara d’or i reconstrucció de la cara del faraó. viquimèdia commons

2. Imatge d’una reproducció de la tomba. viquimèdia commons

3. Entrada a la tomba. Ana Moltó

4. Els noms de Tutankamon en jeroglífics. viquimèdia commons

ENTRE TUTANKAMON I RÀDIO ALCOI

Dissabte, Ràdio Alcoi va commemorar el 90 aniversari de les seues emissions; hui, dilluns 22 de novembre, fa noranta-nou anys que va ser descoberta la tomba de Tutankamon. La primera efemèride és molt important i de la segona, no cal parlar-ne (en 2022, que serà el centenari, segur que tenim una allau de notícies, comentaris, reportatges, llibres, vídeos, etc.)

Imatge de l'accés a la tomba de Tutankamon amb la cua de Ramsés VI al fons / A. Moltó

Noranta anys d'emissions ininterrompudes és un esdeveniment a prendre en consideració i més en els tristos i tràgics temps que ens toca viure, absolutament catastròfics per als mitjans de comunicació, que senzillament lluiten per la seua supervivència. Des dels temps de la República, la Guerra Civil i l'autocràcia franquista fins a arribar a l'actual monarquia constitucional, Ràdio Alcoi ha estat un referent de la ciutat i la comarca, que no cal esmicolar ací.

I amb una coincidència temporal, arriba la vespra del centenari de la descoberta de la tomba de Tutankamon, a la Vall dels Reis, a l'Egipte. Un esdeveniment que tradicionalment m'ha interessat i que tinc programat treballar amb els meus alumnes d'ESO aquesta mateixa setmana.

L'accés en 1922 / Viquimèdia Commnons

Curiosament, el viatge que vam fer a l'Egipte va estar organitzat per l'Associació de la Premsa d'Alacant i, així, visitàrem la barca de Kheops amb Esther Viscarra i el seu inseparable Jaume i els temples de Karnak i Luxor amb el meu company directe Vicente Crespo, que malauradament va morir pocs mesos després d'una fulminant i dolentíssima malaltia.

La baixada a la tomba durant, amb els setze famosíssimis graons, li explicava a Ana les sensacions que tenia Howard Carter mentre hi entrava, sense saber quina cosa li esperava: estaria buida? Hi hauria faraó? Finalment, les coses van sortir bé. Després, nosaltres vam passejar cap a la tomba de Tutmosis III, però estava tancada.

Com a detall de conclusió: la foto d'Ana Moltó mostra darrere una llarga cua de persones esperant l'entrada a la tomba de Ramsés VI, un fet molt important perquè la seua popularitat va demorar al llarg de sis anys les excavacions en el punt on, en només dos dies, es va descobrir el soterrament de Nebkeperura, més popularment conegut com a Tutankamon.