EL TRIANGLE ROSA O LA REALITAT DE LA VIDA

Els llibres tenen la virtut d’obrir reflexions al voltant de coses que hem viscut o hem aprés, i de vegades ens traslladen a realitats més o menys properes. Així, El triangle rosa -Silvestre Vilaplana, Bromera, 2006- ens retrotrau a la famosíssima llei franquista de Vagos i Maleantes, que s’ha vinculat darrerament a l'ordenança de mendicitat que ha aprovat l’ajuntament d’Alacant. No pots deixar de costat que cada dia en passar pel centre de camí a la faena veus a persones que, en efecte, demanen diners als vianants o han dormit i viuen a sota del forat d’un caixer automàtic o en un racó del jardí de l’avinguda General Marvà. Multar a aquesta gent? És la solució que pertoca? Costa de comprendre.

Unes quantes pàgines més endavant, he ensopegat amb el Silvestre Vilaplana experimentat professor, al moment on explica les notes dels alumnes, des de la perspectiva dels estudiants i contraposada amb la realitat: “el de física m’ha suspés i quasi tenia un cinc (realitat: té un tres i mig de mitjana)...”, en un context d’ambientació molt real d’allò que suposa un centre educatiu de secundària contemporani, i que l'escriptor coneix i trasllada com ningú!

Silvestre Vilaplana / Bromera Lletres

I, en tercer lloc, el símbol del triangle rosa, que no ho coneixia o ho havia oblidat. La identificació dels jueus als camps d’extermini nazis era sabuda, però no aquella dels homosexuals o “maricons”, invertits, desviats, etc., que són les denominacions habituals en aquells temps… i desgraciadament també sembla que en els actuals, encara que això pensàvem que estava superat.

El protagonista, Dani, viu la descoberta de la seua personalitat, de la seua identitat, amb tots els dubtes i les preocupacions que això comporta. Unes reflexions molt acurades i descriptives -i també profundes- al llarg de gairebé cent cinquanta intenses pàgines: “No pense tolerar mai triangles rosa que vulguen humiliar-me”, afirma al final.

Un llibre del qual m'havien parlat alumnes ací i allà, amb positives vibracions, que ara s’han confirmat amb escreix, per la història, per les reflexions i per allò que sempre aporta una publicació, és a dir, la feina d’un escriptor: coneixements, debats interiors, noves perspectives al voltant d’allò que pensaves. En aquest cas, com a mostra, una informació que desconeixia al voltant de Judy Garland -la del Màgic d’Oz-, el seu soterrament i l’arc de Sant Martí.

Un llibre allunyat de les novel·les lleugeres que de vegades llegim i gaudim als instituts. Una meditació intensa d’una situació que marca l’adolescència de moltes persones i les relacions amb el seu entorn personal.

I tot amb el segell personal de l'autor, professor i mestre d'escriptors.

PD. Adjunte un xicotet vídeo de la web de Bromera on una jove, Laia, explica el seu punt de vista de la novel·la. Molt interessant i complementari!

https://bromera.com/educacio/espurna/4112-el-triangle-rosa-9788490267288.html

ELS PERILLS DEL MÒBIL EN CLAU D'ESO

Imagineu una invasió zombi al vostre institut? Més o menys això, però d’una manera original, tremendament adaptada a la realitat adolescent del segle XXI, és el que proposa El dia dels influencers vivents, original de Loopy Teller Studio i recentment difosa per Bromera, dintre la col·lecció La Tira. A més a més, ho fa amb el llenguatge dels dotze anys, moltes vegades difícilment comprensible per als adults.

    De la mà de l’equip valencià Loopy Teller Studio, integrat per Carles Vallés i Rubén Rico, aquest volum de cent i poques pàgines combina text, dibuixos i còmic, a l’hora d’engranar una història amb grans dosis d’actualitat: els perills de la utilització abusiva i addictiva del mòbil, encara que siga d’una manera metafòrica.

No són zombis, sinó influencers, però el resultat és el mateix. El perill d’una aplicació desconeguda i d’un wifi vampiresc combinats causa el caos en un institut, on tothom sofreix una mutació, excepte alguns protagonistes, que són precisament els castigats, els que pateixen el terrífic geni d’una cap d’estudis que sembla un ogre.

Tota mena de tipus característics d’un institut, amb diferents estils d’alumnes i de professors, explicat amb un llenguatge de vegades seriós i de vegades col·loquial, amb un resultat molt dinàmic i -com he apuntat- sovint de complexa aproximació per als adults, que no són en cap cas els destinataris del llibre.

Així que ens trobem davant d’una publicació molt interessant, molt moderna i molt pròxima als jóvens actuals, aquells que se situen davant del bot a allò que és desconegut, a l’insòlit món d’un institut de secundària, amb les seues normes i perills.

UN POLICÍAC FARCIT DE POESIA

Pasqual Alapont ens acaba de sorprendre amb una nova novel·la*, un “polar” com dirien en França o un “thriller” als països anglosaxons, de poc més de cent pàgines que es llig en un sospir, en una estoneta agradable i intensa. Perquè no dona cap treva. És intens des de la primera línia fins a la conclusió i no deixa ni respirar.

    A més a més, per a molts lectors de segur que suposarà una descoberta poètica, perquè l’autor expressa el seu gust pels versos, mitjançant fragments acurats i oportuns de rimes clàssiques i contemporànies, valencianes, anglosaxones, de l’època musulmana, i sense deixar de costat a Kavafis, contemporani però a hores d’ara esdevingut un veritable mestre de la poètica.

    La temàtica és policíaca a partir d’un fet luctuós en un institut i a poc a poc desvetlla una històrica negra, bruta, horrible, tràgica, dolorosa, que implica gent innocent. Normalment, els brètols -en la novel·la, pinxos- s’ataquen als més dèbils, als qui són diferents i que simplement volen viure amb tranquil·litat i gaudir de la seua felicitat, sempre complicada.

    Una cita de Whitman d’a penes dos versos es converteix en un fil conductor del relat, perquè la descobrim en les primeres pàgines i la tenim present fins al final.

    Una lectura molt recomanable per la història, els versos i els poetes, el vocabulari que cal treballar una mica i la contundència del relat, que no deixa indiferent persona.

*Versos per a un cadàver - Bromera/Espurna - 2021

AQUELLES MUNICIPALS DE 2003 EN ALCOI

He aprofitat els dies de calma -i també de pluja- d'aquestes setmanes per donar un cop d'ull a la fototeca, especialment des de l'any 2000, època on les càmeres digitals van començar a popularitzar-se. Ara, tot és mòbil! Tenia una Olympus de 2 megapíxels que déu-n'hi-do quines fotos nocturnes feia! Millor que moltes càmeres rèflex, això sí, sempre que foren escenes estàtiques: amb moviment no hi ha res a fer.

Vilaplana, Lerma i Josep Albert Mestre / M.C.

    Una de les troballes ha estat la remembrança d'unes eleccions municipals, d'un temps polític, transcendent per a la ciutat. Em refereix a les de 2003, aquelles on el PP i Miguel Peralta van aconseguir la primera majoria absoluta, que després es va ratificar en 2007, encara que l'alcalde va ser transitori: sis dies després de prendre possessió del càrrec va renunciar perquè havia estat nomenat conseller d'Indústria del president del govern autonòmic de Francesc Camps. Pocs dies més tard, Jordi Sedano es va convertir en el tercer batlle d'Alcoi de l'etapa democràtica, si deixem de banda la setmana que Quico Carbonell va estar en funcions el juliol de 2000.

    La història política és coneguda i aquesta entrada -la mania de pensar en "article" en clau periodística- no va d'això. Va de fotos de 2003 analitzades des de la perspectiva de 2022. La primera, molt representativa d'un cicle del PSPV-PSOE d'Alcoi, és impactant: Amando Vilaplana, Joan Lerma i Josep Albert Mestre. El tercer fa onze anys que va deixar aquest món, el segon continua la seua trajectòria al Senat i el primer, allunyat de la política activa local des de fa anys, acaba d'encetar l'etapa contemplativa de la vida, almenys teòricament. Gaudeix de l'oportunitat, Amando!

Zaplana i Pere Major, amb Peralta i Rafa Climent / M. C.

    La segona, en la Llotja de Sant Jordi, ens mostra a Eduardo Zaplana, llavors ministre de Treball, en animada discussió amb Pere Major, del Bloc, ambdós sota la mirada de Miguel Peralta, alcalde en aquell moment. Al fons, a la dreta, s'observa al batlle de Muro, Rafa Climent, que dotze anys més tard va esdevenir conseller d'Economia i Indústria, comesa que encara desenvolupa.

    En la tercera, en la tribuna oficial de les Festes de Moros i Cristians, contemplem al president de la Generalitat Francesc Camps i al regidor de Festes Jordi Sedano, 

Camps i Sedano en la tribuna de Festes / M. C.

que quatre mesos després seria escollit alcalde, encara que en eixe moment no podia saber-ho, o sí? Perquè en política res és segur!

    La quarta i darrera recull una imatge característica de l'època, és a dir, els temps on Alcoi era la capital Europea de la legionel·la, una situació tremendament incòmoda per als governants municipals i autonòmics, i també per als responsables de Salut Pública, especialment els locals, que tenien la política informativa com una prioritat molt secundària.

    Aquesta fotografia presenta a Miguel Peralta, el conseller de Sanitat Serafín Castellano,

Peralta, Serafín Castellano i Manuel Escolano / M. C.

el director general de Salut Pública, Manuel Escolano, que és la persona que més va col·laborar amb els mitjans informatius en aquells dolorosos temps. Al fons, dempeus, el director local de Salut Pública, el gerent de l'Àrea de Salut, la directora de Primària i el regidor de Sanitat.

Un temps, una època.

COM TENIR DOTZE O TRETZE ANYS I NO PAGAR AMB LA PELL

De les dificultats de tenir dotze o tretze anys, de tirar endavant al final de cada dia. D’això va la novel·la No sé si vull un nòvio o un gos, un original títol per a fer una descripció entre real i fantasiosa dels temps de la primera adolescència, del pas de la infantesa als esbossos de la joventut. Per cert, hi ha un gos; li diuen Pet.

    Obra de la sabadellenca Glòria Marín i editada el 2015 per Animallibres en la col·lecció l’isard, aquesta novel·leta, dirigida evidentment a un públic entre infantil i juvenil, però també apta pels adults, es presenta en forma del diari d’una jove, l’Alba, on no sols expressa la quotidianitat sinó que també escriu relats, amb un rerefons personal o familiar i carregats d’imaginació.

El llibre parla del pas de l’escola a l’institut, de les relacions amb els pares i, especialment, de les dificultats de tracte amb els germans majors, xic i xica i bessons, en aquest cas; de l’ambient en el centre, de les classes, els professors, el pati i les relacions amb les amigues i amb els xics. Parla de la vida i també de la mort, perquè els iaios o avis, que tant se val, normalment moren abans que els pares i que els nets; així, per a molts xiquets/adolescents, la desaparició d’un d’ells és el primer contacte amb la mort.

Aquest és un apartat molt important del text, on s’analitzen les repercussions de la mort d’algú i com cadascú i la vida en general continua endavant. Per als infants, això suposa una descoberta del món, de la recomposició de les coses i fins i tot de les relacions entre els membres de la família.

Al costat de diferents temes i arguments, trobem fins i tot una mostra de masclisme entre persones d’aquesta edat, d’actituds despectives cap a les xiques per part de gallets de l’institut, si bé en aquest cas la conclusió és raonable i positiva: la jove afectada se n’adona a temps del que passa i talla la relació, amb la conseqüent reacció indiferent i riallera del mascle masclista.

En conclusió, cent-díhuit pàgines que sota l’aparença d’un diari ingenu i informal ens endinsa en el món dels preadolescents, les seues inquetuts, les seues vivències i la manera que tenen de veure el món.

PD. La protagonista l’Alba recorda amb nitidesa l’heroïna del Mecanoscrit del segon origen, en aquest cas una jove que es veu obligada a madurar d’un dia per l’altre.

EL DIA DE SANT JORDI QUE TOT VA CANVIAR

Era una vesprada de Sant Jordi -vint-i-tres d’abril i dissabte, com enguany- com una altra qualsevol a Alcoi. La Processó General transcorria amb total normalitat, fins que, de sobte, va sorgir la gran sorpresa: un grup de dones, mudades de maceres, es disposava a portar la Relíquia del patró! El públic que esperava el moment es va quedar bocabadat i en un vídeo que es pot veure a YouTube es pot escoltar clarament “algú ha cridat sacrilegi”. Les dones van agafar la Relíquia i van fer el seu degut, sense cap incidència ressenyable, més enllà de l’esbalaïment del públic.

Aquella vesprada-nit del Dia de Sant Jordi del 2016 tot va canviar a les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi. Res no tornaria a ser igual. En aquest cas, es va produir una autèntica revolució, un cop de puny damunt taula, sense haver de recórrer als camins habituals de gestions, comissions, aprovacions en assemblees, recursos judicials, etc. Tot va ser molt més senzill: els membres de l’esquadra d’en mig de la Filà Marrakesch, que hi tenien la funció i la responsabilitat, la van traspassar a les seues companyes de l’esquadra que havia fet història en les Entrades de Moros i Cristians la vespra, i que les van acceptar de bon grat.

Aquestes festeres van deixar clar, així, que la seua incorporació a les Festes d’Alcoi no era una qüestió de diversió, d’esquadra, sinó de drets i responsabilitats; de participació total.

    I ho van fer. I tinc entés que en la Processó de la Relíquia d’aquest matí també ocorrerà/ha ocorregut, segons el temps de publicació i lectura de l’article, encara que finalment no ha estat així. I de fet pot haver ocorregut més vegades: ja no soc periodista; no estic al corrent detallat dels esdeveniments de la ciutat.

Aquella vesprada jo estava a la redacció del INFORMACION, al Cantó del Pinyó, preparant la informació de la processó i el tancament, quan em va contactar el fotògraf Rubén Cervera i em va explicar els fets. Ell havia compartit un moment per a la història i n’és testimoni directe i, evidentment, autor de les fotos.

PD En l’emissió de les Entrades de Canal 9 o com siga que es diu ara la tele autonòmica  d’ahir, 22 d’abril de 2022, el comentarista va dir a migdia que “Alcoi encara no té capitanes i estem quedant-se enrere”. Sí, així, com sona. Ana i jo ho vam escoltar i ho vam llegir als subtítols… Ningú ho va matissar, doncs és el criteri oficial de la cadena televisiva autonòmica. Una mica sorprenent. Un diplomàtic diria que s’ha tractat “d’una ingerència en assumptes interns”; però qui sap, la tele mana…

Fotos: Rubén Cervera/SomosMonos - Arxiu Diario INFORMACION

UNA RIUADA INFINITA DE PERSONES I ESPECTACLE

Buf! Normalment, llençar un

Imatge d'una formació cristiana en les Entrades 2019 / M. Candela

 cop d’ull a les fototeques particulars acostuma a ser una activitat amb sentiments contradictoris, perquè agrupen moments de celebració, de vida viscuda en plenitud, amb la recuperació de persones que ja no hi són. Aquest sentiment s’ha desbordat els últims temps per raó del cataclisme sanitari que hem viscut i que encara patim. No ho oblidem: cada dia mori gent per la maleïda COVID-19, a banda de qui també ho fa per raó d’edat o per malalties sobtades, completament inesperades i dolorossíssimes, com l’exemple que hem tingut en vespres de la Glòria, que va passar a ser un dia de dol.

Mirar, doncs, la fototeca ara és complicat, encara que l’esperit d’aquest article -o hauria de dir, entrada de bloc?- no va per aquest camí. A les portes de la trilogia, he revisat les fotos del 4 de maig de 2019, Dia de les Entrades d’Alcoi. Per raó de faena, em vaig perdre les de 2018 i un any més tard vam decidir seguir una estona l’espectacle, que finalment vam gaudir en un 75%.

El grup anterior, un detall / M. C.

    Cap persona podia pensar llavors que tardaríem tres anys a tornar-lo a veure, a sentir. I, no obstant això, així ha estat.

Recorde d’aquella jornada de 2019 l’ambient a la balconada de ca ma mare, en Sant Nicolauet, amb la família; després vam seure a la porta una estona, en cadires de segona fila, encarats al balcó de Xelo i Rafa i les respectives famílies. El d’enfront, és un immoble de tradició Realista… ha ha ha… Vam veure una estona la desfilada i vam pujar al balcó. Més tard, vam descendir fins a País Valencià a cals Alba, on vam riure, vam xafardejar, vam veure i aplaudir les desfilades, vam dinar, vam prendre café, vam tornar a aplaudir… És a dir: un dia de les Entrades. 

En una ocasió em van contar

Carrossa de Dames de Sant Jordi en les Entrades 2019 / M. C.

que en el despatx de Gregorio Coloma i Antonio Revert en Sant Nicolau, tots dos i l’enginyer Roberto Garcia Payá es van fumar una caixa d’havans… I a penes van veure res de les Entrades; només escoltaven la música i sentien l’ambient: van xarrar i xarrar i xarrar… i fumar i fumar i fumar, supose… Crec que igualment hi havia algun conyac de bon any. Em sembla que també hi era el bisbe Rafael Sanus -eren una colla de companys d’estudis i amics des de xicons-, però la memòria no arriba a tant.

Un original muntatge a l'Entrada Mora / M. C

No puc confirmar-ho.

Cadascú mana en sa casa, la qual cosa vol dir que viu les Entrades a la seua guisa.

El pensament que tinc de l’Entrada de 2019 és de gent, i més gent, i més gent encara. Una banda de 150 músics -aquella de l’esquadra centenària dels Bequeteros-, un grup d’acompanyament d’un càrrec on hi havia un nombre inabastable de fèmines: jo en compte més de dues-centes i promet que no he trucat la foto. Una riuada infinita de persones, amb ordre i formació rigoroses, des de les deu del matí fins a la conclusió, que imagine va ser més tard de les nou de la nit.

Com deia aquella pel·lícula de John Wayne, l’espectacle més gros del món.

Foto de record de les Entrades 2019 / M. C.

Aquest és el sentiment que roman tres anys més tard i que de segur es repetirà el 22 d’abril, encara que la previsió meteorològica ha ruixat hui mateix les expectatives d’una jornada solellosa i brillant, com aquella del 2019.

Bona Festa!